L'any 2007, Òscar Carreño va preparar aquest opuscle per a una lectura que es va fer a la Biblioteca del Vapor Vell. Li n'estic molt agraït. Com que el paper és feble i efímer i el que ell hi diu em sembla prou remarcable, he volgut donar-ne testimoni en aquest bloc. Un seient a la llotja és una novel·la policíaca barcelonina, situada al barri d'Hostafrancs, i un punt de partida excel·lent per a endinsar-se en la lectura d'Escacs d'amor i de mort.
dimarts, 30 d’abril del 2019
dilluns, 8 d’abril del 2019
Notes per a la memòria d' Hostafrancs (pregó de la Festa Major de 2004).
El dia 1-10-2004 vaig tenir l'honor de llegir el pregó de la Festa Major d'Hostafrancs. Aquí en teniu una còpia per al record.
Senyora regidora, senyor president, estimats veïns i
veïnes d’Hostafrancs i membres de
l’Orfeó Atlàntida,
Com que a les dues novel·les que he publicat parlo de les impressions i sensacions d’algun jove pirinenc que arriba a la gran ciutat, he pensat que avui el que modestament podia fer era explicar-los una mica el que en recordo de les meves. Serà la meva manera d’ agrair-los que m’hagin distingit amb l’honor de poder llegir el pregó de la Festa Major d’aquest any, distinció que es veu duplicada amb la presència i el suport de tants conciutadans i amics aquí presents.
Novel·les de l'autor que transcorren als barris d'Hostafrancs i Sants |
Tot i que ja no hi quedava gairebé cap vestigi de l’activitat ramadera que girà a l’entorn de l’Éscorxador, encara recordo un parell de cases que tenien vaques i venien llet. Per si això no fos prou evocador dels meus orígens rurals, s’hi sentien les campanes de l’alcaldia, que al seu batall agombolaven i acompanyaven la població (com encara ho fan avui dia) de la mateixa manera que uns anys abans les sirenes de les fàbriques havien marcat el ritme del barri i dels seus voltants.
Hi havia poques places i pocs espais socials, però els que hi havia eren vius i bulliciosos: em refereixo a la plaça del Sol i a la plaça fronterera d’Osca. La gent hi prenia la fresca, hi discutia i, en definitiva, hi preferia la conversa a la llum malaltissa i esblaimada de la TV en blanc i negre de l’època.
Pl. d'Herenni o del Sol |
El carrer, doncs, encara no havia estat ocupat totalment pels turismes, i la gent encara en gaudia, amb la conversa del veí o la veïna, amb els jocs dels infants al voltant dels arbres, als gronxadors o a la sorra, amb la parada d’alguna botiga que treia els seus caixons d’hortalisses o del que fos a la vorera, o amb els bars que estenien les seves taules de marbre, com si en lloc de ser a Barcelona ens trobéssim en qualsevol poble o poblet de la Catalunya interior.
Pl. d'Osca |
Era una Creu Coberta amb dues sales de cinema, el “Bohemio” i l’Arenes, (només entrar al carrer de Sants n’hi havia dues més, el Gayarre i el Liceu), amb una boteria, un ataconador, carboneries, queviures, bodegues, matalasseries i antics basters, adrogueries, la recentment desapareguda botiga dels pollets, etc., etc., una Creu Coberta molt diferent de l’actual, que s’anava renovant a un ritme que, de tant vertiginós, de vegades ha esdevingut impossible de percebre.
Juntament amb aquestes realitats tan tangibles a què
m’acabo de referir, es palpava entre la gent l’ esperit de reivindicació i de
millora social que sempre ha caracteritzat el barri, i que en aquells moments
d’acabament de la Dictadura era especialment punyent i vigorós. Les pudors dels
antics assecadors de pells, els fums de les velles fàbriques i, sobretot, la
possibilitat de destinar a usos socials els terrenys de la fàbrica de l’Espanya
Industrial, tot just tancada, van desencadenar tot un seguit de moviments
veïnals que, amb la seva lluita, van aconseguir una transformació qualitativa
de l’entorn tan extraordinària que ens
hauríem de remetre als llunyans anys de
l’Exposició i de la urbanització de Montjuïc per trobar-ne una de semblant.
El parc de l’Espanya Industrial, el Poliesportiu i les transformacions d’indrets propers com ara el parc de l’Escorxador o la plaça dels Països Catalans han facilitat, sense cap mena de dubte, la integració harmònica del barri a un entorn urbà que antigament l’engavanyava i han millorat, d’una manera evident i palpable, la qualitat de vida de tots els seus ciutadans.
El parc de l’Espanya Industrial, el Poliesportiu i les transformacions d’indrets propers com ara el parc de l’Escorxador o la plaça dels Països Catalans han facilitat, sense cap mena de dubte, la integració harmònica del barri a un entorn urbà que antigament l’engavanyava i han millorat, d’una manera evident i palpable, la qualitat de vida de tots els seus ciutadans.
Durant aquests anys, a més, s’ha avançat molt en el coneixement de la de la història d’Hostafrancs, fet que demostra l’interès i l’estima dels seus habitants, així com que el sentiment de barri és, no només un fet indiscutit i indiscutible, sinó també una realitat viva i de futur. La fundació del barri, els seus orígens entre Sants i Barcelona, l’ etimologia del seu nom, les seves tradicions i les fites de les seves grans renovacions, han estat estudiades per personalitats com Carreres i Verdaguer, Garcia Palacín, Joan Pelegrí, Romeu i altres que me’n deixo, i ha rebut l’impuls de l’associanisme local, entre el qual caldria destacar els Amics de la Historia i les Tradicions d’Hostafrancs, institució que tinc l’honor i la responsabilitat d’haver començat a presidir, i que si la cito tothom entendrà que no és per cap acte de vanitat personal –puix que com he dit la nova junta tot just acabem de fer-nos-en càrrec- sinó per fer una acte de reconeixement i de justícia a les persones que ens han precedit al capdavant de l’Associació.
Amics de la Historia i les Tradicions d’Hostafrancs; a la dreta, el sr. Palacín (EPD) |
Si fa un moment parlava dels anys de l’Exposició i
dels anys 70 com dos moments de gran renovació del barri, seria injust que
justament aquest any que es compleix el 150 aniversari de l’enderrocament de
les muralles de Barcelona no féssim una referència al que aquest fet significà
per a Hostafrancs i que en bona part coneixem gràcies als estudis i aportacions
a què m’he referit fa uns instants.
L’any 1839, el municipi de Barcelona havia cedit al
de Sants un sector de la seva marina a canvi d’un espai intersticial entre el
turó de la Vinyeta i el curs de l’antiga riera de la Magòria. El turó de la
Vinyeta (també dit dels Inforcats o dels Molins de Vent) era al límit municipal
entre Barcelona i Sants.
Amics de la Historia i les Tradicions d’Hostafrancs; a la dreta, el sr. Palacín (EPD) |
La creu coberta vista des del turó de la Vinyeta i Inforcats (1820-3) |
Fins a 1714, hi havia hagut algunes forques de la Ciutat i al segle XVI tenim notícies de la presència de molins de vent en aquest pujol. Avui, aquest turó, força rebaixat per l’acció de les rajoleries del barri, és coronat per la plaça dita de les Arenes, edificada el 1903, i que, fatalment, sembla que serà el que determinarà el nom del nou recinte comercial que s’hi està edificant. Per a mi, però, i espero que també per a molts conciutadans d’Hostafrancs, serà sempre el turó de la Vinyeta.
La creu -descoberta- amb Sants a la dreta (¿?) |
Els arbres de l'antic passeig de la Creu Coberta, a baix a la dreta |
Era el passeig que duia al portal de Sant Antoni, lloc per on entraven les grans personalitats que visitaven la ciutat, mentre que les altres portes, la de Godai, la de les Drassanes, etc., eren destinades a donar entrada als pagesos, hortolans i altra gent del poble pla.
Mapa de l'antic passeig de la Creu Coberta |
L'espai de les Barraquetes. Al fons la creu coberta. |
La situació estratègica de l’hostal Hostafrancs, lloc de parada abans d’entrar a Barcelona, lloc on habitualment els carruatges canviaven les rodes abans d’entrar al clos emmurallat, lloc de fonda per a traginers, tractants de bestiar –molts d’ells gitanos, instal·lats o no al barri-, viatgers, assedegats de la ciutat i altres transeünts, convertí aquell espai en un punt de trobada proverbial que acabà donant al nostre territor aquest aire alegre i bigarrat que tant l’ha caracteritzat, tot i les èpoques de duresa i restriccions que sovint ha patit.
El bar la Pansa |
Potser el símbol més gràfic d’aquesta diversitat el constitueix el bar la Pansa, que uns anys més tard –ja propers als nostres dies- esdevingué el darrer exponent d’un aiguabarreig social i cultural tan heterogeni com el ventall que va des de la gent de la faràndula del Paral·lel fins als darrer tractants de bestiar o les colles de toreros amb la seva vestimenta enfaristolada, tan característica. Dins d’aquest aiguabarreig seria una injustícia no esmentar també la figura del pispa, és a dir, l’espabilat que a la primera distracció feia desaparèixer en un tres i no res la maleta o la cartera d’quells viatgers refiats que per algun motiu o altre paraven a la zona, poc abans d’entrar a Barcelona. D’aquí ve una dita que ja adquirí una gran poluparitat a les acaballes del segle XIX: “A la Creu Coberta, vés alerta!”
Més d’una vegada he pensat, i ara em perdonaran aquesta
digressió literària, si no era la Creu Coberta i, més concretament el turó dels
Inforcats, el lloc arbrat que evoca
Cervantes poc abans de fer entrar el Quixot a Barcelona, en el moment
que Sanxo, encara fosc, descobreix les cames dels famosos penjats:
“-No tienes de què tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justícia cuando los coge (...) por donde me doy a entender que debo estar cerca de Barcelona.” No era, tal volta, la de la Creu Coberta l’entrada més lògica d’algú que venia de Saragossa (encara que “sin tocarla”) “en el más derecho camino”?
Els inforcats del Quixot (il. Doré) |
“-No tienes de què tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justícia cuando los coge (...) por donde me doy a entender que debo estar cerca de Barcelona.” No era, tal volta, la de la Creu Coberta l’entrada més lògica d’algú que venia de Saragossa (encara que “sin tocarla”) “en el más derecho camino”?
Els inforcats del Quixot (il. Doré) |
El bandoler Rocaguinarda |
L'antiga i la remodelada plaça d'Herenni |
que doni ales als nostres governants perquè l’any vinent el proper pregoner pugui dir que totes aquestes obres ja han estat dutes a terme i, posats a demanar, a gust de tothom.
L'antiga Hamsa i la pl. Joan Pelegrí |
que, ara com mai, siguem capaços d’acollir la diversitat i l’aiguabarreig del present amb el mateix esperit de diàleg, d’integració i de generositat amb què ho van fer els avantpassat que ens han precedit.
divendres, 5 d’abril del 2019
Escarmentar, un mot genuïnament castellà?
Hi ha dues menes de
creacions humanes: les que serveixen per a alguna cosa i les que ens diuen
alguna cosa. Totes dues constitueixen allò que anomenem cultura. Un cotxe
serveix per a desplaçar-se. Una pintura ens diu alguna cosa.
Sovint, però, les coses que
serveixen per a alguna cosa també ens parlen. Un cotxe, per exemple, a més de
servir per a desplaçar-se, té una funció comunicativa evident: no és igual
tenir cotxe que no tenir-ne, no és igual tenir un Mercedes que un Dacia... I
els objectes que diuen alguna cosa, sovint, també serveixen. Una pintura, per continuar
l’exemplificació, més enllà del seu missatge estètic, pot servir per a posar en
relleu o reforçar el poder d’una determinada institució, d’una persona, d’una
casta; per a donar informació d’un fet, d’una època, etc.
La llengua, certament,
serveix per a comunicar-se. Però la llengua també ens parla més enllà dels
missatges estrictes que transmet en el procés comunicatiu quotidià. Aquesta
segona veu de la llengua, aquesta veu amagada, lentament oblidada de generació
en generació en la llarga desmemòria del temps, se’ns presenta encriptada i
plena de viaranys garrigosos, argelagosos (ja em disculparan la llicència els
membres de la Secció Filoil·lògica de l’IEC!) i, per tant, gairebé esborrats i
intransitables. Saber escoltar-la, desxifrar-la, no obstant, és per a molts una
autèntica delícia i una font de coneixement d’allò més gratificant i
clarificador. Un autèntic plaer. Us convido a fer-ho, de la mà d’uns grans
mestres, amb la paraula ESCARMENTAR.
D’altra banda, però en
estreta connexió amb el tema, sempre m’ha fascinat la capacitat que tenen les
llengües modernes de crear i fer-nos arribar per mitjà del cabalós riu verbal
de la història conceptes abstractes d’allò més complexos a partir d’aquelles nocions
concretes i absolutament senzilles que un dia brollaren, potser miraculosament,
de les generoses i misterioses deus de la terra.
Així, la noció que en català
expressem amb el verb tallar degué
tenir en indoeuropeu una forma hipotètica sker
o skei (irlandès antic scar “tallar”, persa kard “separar”, sànscrit chyati “tallar”, anglosaxó scinu “tíbia”, prussià antic kersle “destral”, albanès sh-kjer “fer bocins”, llatí scio “saber” [en el sentit primigeni de
separar una cosa d’una altra], germànic skeran
“tallar”, etc.).
En català, arribades per
torrents i rieres diversos, tenim també una munió de paraules que ens evoquen aquelles
formes hipotètiques. Esquilar, esquinçar,
esquerda, esquena [ant. os tallant, tíbia], esgrimir, escorça [allò que
es pot tallar], escorxar,
esquizofrènia, escindir, prescindir, rescindir, cisma, escut [tauló
tallat], carn [bocí tallat], carnaval, carnestoltes, escarnir...
Emparentada amb aquest camp
semàntic tenim la paraula escarmentar.
Durant molt de temps l’etimologia d’aquest mot va ser certament confusa i molt
discutida. El fet que fos un mot exclusivament ibèric (només és viu al
castellà, al portuguès i al català) va cridar molt l’atenció dels grans
romanistes del moment. Gran etimòlegs com Díez, Michaelis, Cornu, Körting, Baist, Meyer-Lübke i Joan Coromines van
dedicar innombrables esforços a escatir l’origen del mot.
La versió més comunament
acceptada i definitiva va ser la que va donar el gran filòleg català, Joan Coromines,
l’any 1946. Escarment, en el sentit
de càstig exemplar, seria el resultat de la síncope, per caiguda de la i pretònica, de escarn(i)miento>escarmiento. Escarnir, inicialment, significava
simplement “fer mal a algú” (“la mentalitat dels senyors medievals –ens diu
Coromines− mirava el qui sofria un càstig
com una persona violentament humiliada i avergonyida”). Però el senti de
”càstig exemplar” no apareix fins al segle XIII. La llengua que té l’honor
d’haver-la documentada per primera vegada és el castellà. La trobem ja al Cantar
de Mio Cid: “Ferió luego (...) / en los pueblos paganos fizo tal escarmiento, / falló e mató d’ellos a
todo su talento” i també en Gonzalo de Berceo “por escarmentar otros serie descabezado”. En català també fou força
matinera, però no tant. Apareix ja literàriament a l’Espill de Jaume Roig (s. XV): “faré’ls report:/ serà consell/ de
home vell/ ja scarmentat...”
Des d’aleshores, com deia
Antonio de Nebrija, la paraula escarmentar
i la resta de la llengua castellana va ser sempre “compañera del Imperio”.
(Article publicat, amb lleugers retocs, al número 106 de Llengau Nacional)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)