dimarts, 28 de maig del 2019

Espardenyades: El parc de l'Espanya Industrial


Després d'uns dies a Princeton, amb escapades puntuals a Nova York, ja torno a ser a Barcelona.



Com cada matí, surto a fer un volt. Fa un dia clar i frescot, però el sol ja comença a amorosir l'ambient. Aquests dies el parc de davant de casa viu una metamòrfosi espectacular, que s'estén a gairebé tota la ciutat. Els arbres i, especialment els plàtans de l'Espanya Industrial, han vestit les seves gegantines banyes de cèrvol de l'hivern amb unes tofes immenses de fulles d'un verd novell i esponjós, molt tendral i agradable, que amb prou feines deixa passar els raigs que dauren el fullatge mentre malden per penetrar-lo amb la intenció quasi impracticable d'arribar a guspirejar la sorra de terra.


Des de la passarel·la que hi ha davant del Poliesportiu estant, veig gent asseguda a les grades del parc que vigilen una dotzenota mal comptada de gossos que corren lliurement per un erm de l'herbei i acaben de destrossar les poques clapes de gespa que hi queden. L'estampa és ben diferent del que he vist aquests dies als EEUU i del que es veu en altres parcs de la ciutat. 



L'Ajuntament cada any sol replantar aquest bocí, però no serveix de res. La gent hi avia els gossos i el verd dura quatre dies, si és que els dura. Em diuen uns coneguts que hi anaven a fer footing al vespre, però que ho han hagut de deixar córrer. Es veu que no els agradava sentir-se empaitats per una gossada, encara que aquesta fos joganera i festiva i tan consentida pels seus propietaris. Certament, en aquest món hi ha gossos de tota mena.



A la part destinada als gossos, en canvi, no hi veig cap gos. Suposo que als amos aquell lloc no els deu agradar. Què hi farem? Com que la gespa la paga l'Ajuntament!



Tampoc no veig cap criatura al parc infantil. Encara fresqueja una mica. A l'hivern encara és molt pitjor. Hi fa tant fred i és una zona tan obaga que en tot l'hivern gairebé no hi ha mai ningú. Quina diferència amb Can Mantega! Quina eminència arquitectònica -i segur que premiada- el devia dissenyar aquest parc tan fantàstic?



Espardenyant, espardenyant, m'arribo a a tocar de l'Estació de Sants a recollir La Vanguardia. Coincidint amb el mandat del Partido Popular espanyol regalaven La Razón, El Periódico i La Vanguardia (sempre i tots en castellà, naturalment). Quan aquesta organització legalitzada va perdre el poder van estar uns dies sense regalar res i ara veig que ja tornen a donar "Vanguardias" (exclusivament en castellà, naturalment) a tot drap, però han deixat de regalar els altres dos diaris, tan útils per a segons quines funcions. Una primera conseqüència del canvi dels socialistes?



La Vanguardia és un prodigi admirable de supervivència gràcies a la seva fabulosa plasticitat ideològica. Ha estat capaç de sobreviure a tots els matisos del règim i a totes les peripècies. Quan la llegeixo sempre em ve a la memòria aquell poema de Bernat Metge en què recomanava ser de la "natura de l'anguila":

Segueixca el temps qui viure vol; 
si no, poria’s trobar sol 
e menys d’argent. 




I, espardenyant, espardenyant, torno a pensar en els USA, sempre tan pèrfids: me'n queda el record.