30
de juny del 2019
Tarda
de diumenge. Fa calor, molta calor, i encara no puc anar cavar les
tomateres de l’hort fins que el sol no baixi una mica. Trec lo cap
al carrer, més ben dit, a la carretera. El Joan Ramon de cal Quitxo em diu
que han engegat la sèquia i que si m'espavilo encara podré emplenar
el dipòsit dels Llirets. Allà el sol s’amaga rere la Serra i
l’ombra hi arriba una mica abans. M’hi arribo.
Mentre s’omple el dipòsit, contemplo entre encuriosit i embadalit el paisatge. No corre ni un bri d’aire. El pantà, llis i lluent, està enrasat al seu nivell més alt i la verdor de Turp dóna un to màgic, una mica misteriós, a l’aigua que es perd al fons de la Recolzada (a Nargó hi ha gent que en diu «Racó els arç»). Aquest punt del pantà, aquests dies, presenta unes imatges d’una bellesa inusitada, com la d’un fiord nòrdic solitari i perdut entre les muntanyes. Quina meravella!
És sensacional la manera com ens hem avesat a aquest paisatge! Un paisatge en altres temps tan temut i odiat que als de la meua generació ens havia arribat a fer plorar. El tacte acústic del clapoteig de l’aigua que baixa per la sèquia del rec, tan agradable, em trasllada al temps que vèiem i sentíem com baixava l’aigua per la gran sèquia del Metge que regava les Pórques i feia anar la turbina de la farinera i acabava fent llum per al poble. I fent una mica de submarinisme immaterial i una mica dolorós em passejo per la peixera del Metge, l’altre Cantó, la Caseta, el Sot del Toà, per l’horta de Pujol, pel Palleret, pels Arenys, pel sòl del Riu, per l’Ansola del Magí, pel rasper d’Armena, per cal Borges, pel Soleró... Hectàrees i més hectàrees d’horta que havien omplert les faldades de les dones de Nargó d’hortalisses i havien vist com baixaven els seus homes a cavall dels rais riu avall.
Tot això passa el dia 30 de juny de 2019. Exactament seixanta anys més tard de la inauguració oficial del pantà. Segons la premsa «El Generalísimo fue objeto de un fervoroso homenaje de los millares de campesinos congregados a lo largo del trayecto». El viatge «ha sido un auténtico viaje triunfal (...). Todos los pueblos del itinerario estaban engalanados, y con arcos de triunfo en los que campeaban pancartas de salutación, de agradecimiento y de adhesión al Caudillo de España».
No deia, però, que de Nargó no hi va anar pràcticament ningú.
Però Franco no es va desplaçar a Cataluña únicament per inaugurar el pantà batejat com d’Oliana, no. La portada de La Vanguardia Española ho expressava meravellosament. «El Caudillo por tierras de Aragón y Cataluña». I el 80 per cent del l’espai el dedicava al seu importantíssim viatge a Aragó. A les dues fotos de dalt podem veure el Caudillo durant la seva estada al Monasterio de San Juan de la Peña, «donde assistió a los solemnes actos celebrados con motivo del XVII centenario de la llegada a España del Santo Càliz» que, com es pot veure no era a Montserrat com el seu vell amic Himmler pensava, sinó a San Juan de la Peña. A la foto inferior, a l’esquerra, tot un clàssic «El Caudillo recibe el bastón de mando de la província de Huesca» i a la dreta, una «Vista general del pantano de Oliana, en el rio Segre, que ayer fue inaugurado por el Jefe del Estado».
Aquell
dia Franco encara va inaugurar el Colegio Mayor de Sant Anastasio de
Lleida. Un centre destinat a formar el futurs caps pensants de la
província i en el qual no hi mancava, és clar, una sòlida i
constant Formación del Espíritu Nacional. Molts joves de les
comarques de Ponent hi van fer els seus estudis i alguns, com ara
l’actual «Ministro de Asuntos Catalanes», José Borrel, en van resultar uns alumnes avantatjats.
