La Societat 2: Un temps en blanc i negre

Quan érem xics la Societat formava part del nostre univers lúdico-educatiu igual que la plaça d’estudi, els carrers del poble, la costa del solà del Roca, el fumar d'amagat o el cinema del cap de setmana (si tenies les tres pessetes que valia l’entrada). Els diumenges a la tarda i els dies de festa sempre hi havia ball, tret dels del temps de quaresma. La canalla jugàvem i apreníem de ballar al «racó», un espai entre el públic que mirava la gent com ballava (la que ballava al «mig») i la porta d’un vàter (és una manera de dir-ho) que emanava unes intenses i variades odoracions i regalimava humitats relliscoses i en constant expansió.

El cafè de la Societat aleshores s’anomenava Café España, per decret de l’autoritat competent, naturalment, i les persones que el regentaven ―i n’eren l’ànima― eren lo Ton i la Nati de cal Tresonito. De vegades al local del ball no s’hi cabia. La solució del problema era desallotjar el «racó» de la canalla i fer recular els espiabrines de torn. Aleshores lo Ton feia un nus a la punta del mocador que sempre duia penjat al coll i la canalla sortíem esverats escales avall intentant evitar un dels cops de mocador que lo Ton engegava a dreta i a esquerra, com aquell qui caça mosques, davant de la indiferència general dels adults que continuaven exhibint els seus valsos, tangos i boleros amb la mateixa tranquil·litat i plaer que devia sentir la refiada i refinada tripulació del Titànic. 

La canallà, però, ens enfadàvem. De vegades lo Ton es posava al cap de l’escala, amb actitud desafiant, i amb el seu mocador de nus prominent, exercia d’àngel porter d’aquell paradís de diumenge, amb la seva espasa de roba blanca, que era tan dissuasiva com la de foc de les escriptures, a l’hora d’expulsar aquella colla d’aprenents d’Adam i Eva que érem aquella colla de marrecs. Però nosaltes, des del carrer i sovint amb molt fred, a diferència d’aquells suposats primers pares, no ens resignàvem i començàvem a cantar i a protestar, cosa que sovint acabava amb alguna corredissa, que els més intrèpids aprofitaven per tornar a entrar al local i perdre’s entre la gent. El cant de guerra que solíem cantar a a cor era:

Tresonito

nas de mico

si tàgafo

t’embolico!

A partir d’una certa edat (14-15 anys) es passava a ballar al «mig», cosa que volia dir un canvi d’estatus i l’accés al món dels adults i a tots aquells petits rituals i luxes que hi podia haver: els refrescos, la mitja hora, el vermut, etc., sempre que l’economia particular (ai!) t’ho permetés.

Quan es va acabar la gran onada de gent que havia portat la construcció del pantà, el poble va entrar en una trista i dolorosa decadència que semblava inaturable. Es van acabar els grans balls amb orquestra i, amb prou feines es llogava de tant en tant algun acordionista. La noció de «racó» i de ball del «mig» es va perdre i aviat va semblar que aquella gran sala de la Societat quedaria tan buida com moltes de les cases del poble. 

Tot i això, durant els difícils anys seixanta, a la Societat d’aleshores encara s’hi va fer algunes activitats interessants. S’hi va fer Pastorets, Caramelles, teatre en general, s’hi va fundar una Penya que organitzava ball cada diumenge, carnavals, muntava sortides, excursions..., tot un repertori d'activitats que posaven una mica de llum en uns anys inacabablement foscos...

La Societat I: El temps dels gegants

“Temps era temps de les magnes collites

quan no hi havia prou botes pel vi

i les més altes semblaven petites

de tan sovint com s'havien d'omplir.

Fossin joves o velles, sedoses o arrugades

–les unes eren bruixes, les altres eren fades–

habitaven la vinya de nit color d'aram:

s'emprovaven gotims per arracades

i, en ésser les veremes començades

s'arraulien a dintre d'un mal gam”.

També hi degué haver, a Nargó, un temps de magnes collites com el que descriu Carles Fages a Les bruixes de Llers. Però en l’època de què parlarem, Nargó era molt pobre i dies ha que la filoxera ho havia arrasat tot. La gent es guanyava la vida com podia. El homes al rai, al bosc i llaurant al secà eixarreït i desagraït -aleshores encara no hi havia ni tan sols el rec de la República (el de Sallent)-, i les dones a les hortes, als corrals, a rentar al riu, a les feines de casa, a garantir la més que precària subsistència. Tothom s’escarrassava a la seva manera, però la vida era pobra, molt molt pobra.

La majoria dels visitants de la comarca ni tan sols s’hi aturaven. I els que ho feien deixaven constància de la nostra pobresa com a poble. La Mercè Rodoreda, sense anar més lluny, ens deixà escrits en poques línies adjectius ben clars i precisos. «Les cases del poble s’aguanten per miracle. Negres, amb teules de pissarra, amb balcons de fusta que cauen, guarnits de panotxes de gra lluent; hi ha una font a la plaça, paradís de la mainada, hi ha a la plaça una església sense cap mèrit artístic, ni res que sigui digne de remarcar, i ja no hi ha res més. És pobre aquest poble, pobre, miseriós.»

Bé, donques, aquest poble, tan extremadament pobre, va ser capaç de crear una Societat increïble que devia representar un esforç col·lectiu fabulós, faraònic. Una Societat que no solament pagava el jornal als treballadors que estaven de baixa, fet ja en si realment sensacional i admirable, sinó que, a més a més, va ser capaç de construir un local de més de dos-cents metres quadrats per a activitats socials, sense gairebé cap paral·lel a la contrada. Com ho devien fer? Com van ser capaços de fer-ho en aquelles circumstàncies? Com van ser capaços de posar-se d’acord en una acció solidària d’aquelles dimensions? No sé si ho sabrem mai -el pas de la prehistòria oral a la història escrita és tan lent i a voltes dolorós, a Nargó!- però tothom hauria de mirar amb un gran respecte i fins i tot amb una merescuda veneració aquells avantpassats -autèntics gegants- que va saber crear aquella Societat de la qual encara avui gaudim, si més no, de l’edifici. Que ja ningú no ens titlli d’insolidaris, d’individualistes o d’egoistes. I si ho fa, assenyaleu-li el local de la Societat i expliqueu-li en quines condicions es va crear i com es va saber fer créixer. Només pel record d’aquest origen, tothom n’hauria de ser soci i sentir-se’n coresponsable.

La mateixa Mercè Rodoreda, tant lúcidament crítica amb Nargó en molts aspectes, es va deixar seduir per la Societat i començà a somiar i a il·luminar el seu esperit en visitar el lloc. Qui sap si no va ser aquí que va posar el primer fil a l’agulla del subconscient creador que la duria a teixir La plaça del Diamant! Jutgeu vosaltres mateixos: «El cafè del poble té una gran sala de ball, i, en comptes de cafè s’anomena casino. Els diumenges, la sala de ball s’il·lumina, i les noies, àdhuc les qui baixen de pobles veïns, viuen la il·lusió d’unes hores felices... que jo no he conegudes. Desconec les maneres d’ensomni tan inútils i tan necessàries de balls i festeigs. No he sabut mai què era una festa major i aquella emoció, tant necessària (...) El cafè posseeix un excel·lent aparell de ràdio -escampa un to sensual la veu rogallosa d’una cupletista marsellesa-, una magnifica cafetera lluent, una colla de taules, de cadires (...) El cafeter duu amb aire un drap al coll...»

Premi Albert Vives de Periodisme

El passat dia 31 d’agost, a la Fira del Llibre del Pirineu, em van guardonar amb el Premi Mossèn Albert Vives de Periodisme. Havia preparat unes paraules d’agraïment, però com que l’acte s’allargà bastant, finalment no les vaig dir. Eren les següents:

«Bona nit!

Estic molt content de rebre aquest premi, un premi que se m’atorga, però, per fer el que m’agrada fer: posar la paraula i la creativitat literària al servei de la memòria, de l’autoestima i de la comunicació de la gent.

Em sento també molt honorat de rebre aquest premi.

Pel nom que duu, el d’un mestre de català i home de lletres d’una gran sensibilitat religiosa i humana, el d’un president d’Òmnium i el de la persona que tanta feina va fer per la conservació de l’art i la cultura pirinenca a través d’organismes com el Museu Diocesà.

Pel marc on s’atorga, el de Santa Maria d’Organyà, indret curull d’història, de cultura i d’espiritualitat.

I, finalment, pel lloc. Rebre aquest premi a Organyà és rebre un premi a casa. Organyà, bressol de tantes referències fonamentals de la nostra llengua, és també el bressol d’un enyorat projecte amb el qual em vaig implicar des de l’inici i que ara ens faria molta falta. Em refereixo al projecte de Lo Banyut, una obra molt estimada per la gent i que poc o molt també resulta premiada amb el guardó que se m’atorga.

Per tot plegat, vull felicitar la gent d’Organyà perquè, a través del seu Ajuntament, han sabut mantenir i fer créixer aquesta Fira del Llibre del Pirineu i vull agrair a Òmnium Cultural de l’Alt Urgell que m’hagi concedit aquest premi i, molt especialment, li vull agrair la tasca a favor de la cultura, la democràcia i la llibertat, que desenvolupa al conjunt de la comarca i a tot el País.

No voldria acabar aquestes paraules sense recordar que el president d’Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart, juntament amb la resta de presos polítics i exiliats, estant patint una repressió absolutament injusta per part de l’Estat i, per tant, les meves darreres paraules no poden ser altres que demanar, una vegada més, la posada en llibertat immediata dels presos polítics i el retorn dels exiliats».

Debat sobre la marca Pirineu

El senyor Amadeu Gallart, de la Seu, està en contra de la denominació Pirineu de Lleida referida a les terres de la serralada pirinenca catalana occidental. Diu que "el Pirineu de Lleida no existeix" i que està en contra que els diners de la Diputació de Lleida destinats a promocionar l'esmentat territori "s'emmarquin com a part del Pirineu de Lleida". Tot i això, reconeix que aquesta és una denominació que "ha fet el seu forat" i jo hi afegiria que és una denominació força inclusiva, malgrat els inconvenients que pugui tenir. Tampoc no li acaba d'agradar aquesta denominació si l'argument amb què es pretén defensar-la es basa en el fet de pertànyer a la província de Lleida "pel que significa de tangible realitat provinciana".

Encara que aquest no és el tema que més em preocupa de la manera com es distribueixen els diners de la Diputació, he de dir que en aquest punt estic força d'acord amb el senyor Amadeu Gallart. Amb tots els respectes per la ciutat de Lleida, amb la qual tantíssima relació  hem tingut històricament molts pirinencs i pirinenques, entenc que avui es vulgui emmarcar amb més precisió i rigor la denominació d'un territori amb tants problemes específics, amb tanta personalitat i atractiu, com ho és la del Pirineu Occidental.

El que ja no veig tan clar és la proposta que fa d'anomenar aquest espai com "Alt Pirineu de Catalunya". A mi -ja em perdonaran- em sona una mica ampul·losa, flatulenta, pretensiosa i fins i tot un pèl romàntica. Tan alt és el nostre Pirineu que l'hàgim de destacar amb aquest epítet? Lingüísticament també em grinyola: al meu parlar pirinenc no hi ha alts campanars, altes noies, altes muntanyes, jussàs Pallars ni sobirans puigs. Ja sé que Alt Urgell desmentiria aquesta meva afirmació, però aquesta denominació -relativament nova- no sé fins a quin punt és gaire autòctona.

El senyor Amadeu Gallart diu que amb la denominació Pirineu de Lleida es juga a modificar "la realitat històrica i cultural de tot un territori". Sí, certament, però només fins a cert punt. Anem a pams: la realitat del Pirineu és prou complexa i diversa com per voler-la reduir a una sentència tan contundent. I aquesta realitat ens mostra, des d'un punt de vista històric i cultural, una relació estretíssima i constant amb Lleida i el conjunt de les terres ponentines. Li ho dic jo que vinc d'una família amb una branca raiera i encara em ressonen a les orelles les constants anècdotes i referències a aquesta part del territori. Les muntanyes poc o molt uneixen, certament, però els rius també. I molt!

Però el senyor Gallart no solament rebutja la denominació de Pirineu de Lleida sinó també  les de "Pirineu occidental o central" perquè, segons ell, "queden massa topogràfiques". La raó no em sembla gens consistent, però ara no ens estendrem a discutir-ho. El que sí que em veig obligat és a discrepar amb el fons de la seva afirmació. En primer lloc em sobta que al seu article afirmi que "Si es parla de la vall d'Ordesa, es parlarà, lògicament, dels Pirineus centrals aragonesos". "Lògicament", diu? Allà, a l'Aragó, "Pirineus centrals" ja no sona "massa topogràfic"? En què quedem? En segon lloc, considero que, contràriament al que afirma el senyor Amadeu Gallart, hi ha nombroses raons lingüístiques, històriques i culturals -que ara no enumeraré per raons òbvies- per a denominar Pirineu Occidental el nostre territori, molt al contrari del que passa amb la denominació estrangeritzant que ell proposa. Finalment, considero que la denominació "Alt Pirineu de Catalunya" és una denominació que traeix la tradició històrica i retalla i falseja la realitat i, a més a més, és territorialment molt reduccionista i excloent per aquelles persones i establiments comercials que no pertanyen a l'espai real i psicològic que abraçaria la marca "Alt Pirineu de Catalunya". El Pallars Jussà (baix) seria vist com a Alt Pirineu? I els que som de la part baixa del Pirineu i sempre hem estat pirinencs, com ara la gent de Peramola, Oliana, Nargó, Organyà, etc., quedaríem també exclosos dels efectes d'una publicitat que "paguem amb els diners de tots" i que no ens té en compte ni ens afavoreix, ans al contrari? A partir d'aleshores hauríem de dir que som del baix Alt Pirineu de Catalunya? Es demanaria, paral·lelament, una publicitat específica per a la part baixa del Pirineu o Prepirineu?