dimarts, 26 de novembre del 2019

Presentació d'Escacs d'amor i de mort al C C Lleidatà (2). El joc, la cultura i la diversió.



L'argument i el desenllaç de la novel·la giren al voltant d'una partida d'escacs; de la primera partida d'escacs que es juga a tot el món amb les normes dels escacs moderns i que va ser recollida al prodigiós poema Escacs d'amor.


Als escacs medievals o aràbics no hi havia dama (o reina). El seu lloc l'ocupava el "firzan" que només es podia moure una casella en diagonal, endavant o endarrere. Els alfils, en canvi, en podien passar dues, però només dues, també endavant o endarrere.



El pas dels escacs medievals als moderns es va donar a València, a la ciutat de València que havia agafat el relleu de Barcelona al segle XV. El poema Escacs d'amor -anterior a 1474- n'és la primera mostra i deixa sense arguments -que mai no n'havien tingut cap de sòlid- els italians i els francesos que s'atribuïen indegudament aquest protagonisme.

Els autors del poema. Bernat Fenollar, Francesc de Castellví i Narcís Vinyoles, pertanyien a l'estament burgès de la ciutat i estaven molt relacionats i fins i tot emparentats amb el clan convers dels Santàngel, finançador. aquest, del primer viatge de Cristòfol Colom a Amèrica.



La València del XV era una ciutat fastuosa i enlluernadora. "Monpesler, Alixandria e la nombrada Valencia / non tienen de letuarios tantos ni tanta especie..." deia l'Arcipestre de Hita. I Francesc d'Eiximenis, comentant la immigració que havia arribat a la ciutat, deia: "hi ha molt ajustadís de diverses terres..." 


La cultura vessava per les teulades i envaïa la via pública. La impremta iniciava la seva producció a la Península. Ausias March i Roís de Corella revolucionaven el concepte de la visió trobadoresca de la dona i de l'amor. Isabel de Villena publicava el primer llibre escrit per una dona a la Península. Martorell publicava El Tirant i, Eiximenis, amb el seu Libre de les dones, misogin i tot com avui ens semblaria, parlava d'una dona que havia de trepitjar el carrer, anar a escola...


La moderna manera de jugar als escacs encaixava perfectament amb l'esquema mental de l'època i el lloc. Les naus de Barcelona i València solcaven la Mediterrània i feien llargues tirades en totes direccions com també ho feien els nous alfils i la majestuosa reina o dama a través de les caselles del tauler d'escacs. D'altra banda, Castellví representava la rauxa “Ardiment i follia en cascun fet, /puys fet és, fet sia”; Vinyoles, la prudència “Lo qui emprèn, mirar deu, ans que emprenga,  perquè la fi – del que fa no el reprenga”, i l'àrbitre de la partida, Fenollar, el seny "Mes fonch pactat -que els reys, on se posenta valer tan gran,- sobrels altres no salten". Tres característiques essencials del tarannà català, incorporades al poema a través dels seus personatges. Tres versos clau en el desenllaç de la novel·la.


De totes les innovacions, la de la dama és sens dubte la més revolucionària i enlluernadora. De l'encotillament del "firzan" que, com he dit,  només es podia moure una casella en diagonal, endavant o endarrere, es passava a la llibertat i al poder d'aquella nova súper dama que podia córrer majestuosament d'una punta a l'altra del tauler i en totes direccions. El que crida més l'atenció del poema és la manera segura, meravellosa i poètica com expressa el moment sublim de sortir del seu engavanyament medieval, fet que constitueix la primera vegada que ha estat escrit i descrit aquest moviment en el món dels escacs moderns: “mirant se ’ntorn, com fa lo camp la grua”
Només en una cultura sotmesa i idiotitzada per imperatiu legal com la catalana aquest poema podia passar desapercebut.



Doncs bé, aquest moment poètic estel·lar del món dels escacs, és també un dels moments clau en el desenllaç de la novel·la.

No deixa de ser sorprenent la indiferència i la ignorància amb què s'ha tractat aquest text poètic, bellíssim i enginyosíssim, a casa nostra. Si fos en francès, en italià o en castellà -i ja no diguem en anglès- seria tingut sense cap mena de dubte com un monument literari d'un valor incalculable. Només cal comparar-lo amb l'interès històric que desvetllà l'obra perduda de Francesc Vicent, el Llibe dels jochs partits dels escacs en nombre de 100, publicat a València el 15-05- 1495 i tingut fins no fa gaire com el primer text en què apareixien escrits i descrits els escacs moderns. La darrera versió de la qual es té constància fidedigna hauria desaparegut de la Biblioteca de Montserrat durant la Guerra del Francès. Tassilo Von Heydebrand und der Lassa passà els darrers anys de la seva vida cercant l'incunable de Vicent que, segons afirmen algunes veus, un llibreter de vell barceloní vengué a la postguerra a un inversor americà. Si aquest incunable encara existís el seu valor en dòlars seria de diversos milions.

En conclusió, la novel·la Escacs d’amor i de mort inclou una justificadíssima reivindicació poètica −de la qual parteix− però no exclou que sigui, sobretot, una novel·la moderna, una novel·la entretinguda, una novel·la que t’agafa des del primer moment, una novel·la en què el vell i el nou, com en el poema de Foix, es complementen, motius pels quals, espero que, si algun lector o lectora s'anima a llegir-la, li faci passar una estona agradable i, sobretot, que no el deixi o la deixi indiferent.




diumenge, 24 de novembre del 2019

Presentació d'Escacs d'amor i de mort al Centre Comarcal Lleidatà (I). La intriga.


Presentació d'Escacs d'amor i de mort al Centre Comarcal Lleidatà, 12-09-2019

0.- Bona nit. Moltes gràcies Jesús per la teva presentació i per haver-me permès presentar Escacs d'amor i de mort al Centre Comarcal que presideixes. I moltes gràcies també a tots i totes vosaltres per venir.



Escacs d'amor i de mort és una novel·la policíaca, una novel·la d'intriga, de misteri, una novel·la, però que inclou també referències de caire social, històrico-cultural i en certa manera lúdic.


La intriga
1.- El dissabte dia 11 de setembre de 2010, la vida tradicionalment tranquil·la de l’Eixample es veu de sobte trasbalsada per un crim horripilant.
A les 18 h. i 22 m. un professor de filologia (probablement catalana), casat i afillat, mor brutalment assassinat en una sauna gai del barri.
L’aspecte del cadàver no pot ser més esgarrifós: duu els genitals, juntament amb un peó d’escacs de color verd que porta la paraula “cortesies” escrita a la base, entaforats entre les mandíbules.
Quatre dies abans del crim, el dimarts dia 7, la policia havia rebut un peó vermell, amb la paraula “serveis” escrita a la base, acompanyat del text següent:
Ardiment i follia en cascun fet,
puys fet és, fet sia”



2.- Exactament quatre setmanes després, el dissabte dia 9 d’octubre, a un quart de tres de la tarda, apareix un altre professor de filologia, també brutalment assassinat, al lavabo d’un restaurant que no és gaire lluny de la sauna on ha estat trobat mort l’anterior professor.
L’aspecte del cadàver, com en el cas anterior, és esgarrifós: duu també els genitals, juntament amb un peó de color vermell, amb la paraula “serveis” escrita a la base, entaforats a la cavitat bucal.
Quatre dies abans, el dimarts dia 5 d’octubre, els mossos havien rebut una reina de color verd, amb la paraula “bellesa” escrita a la base, juntament amb el text següent:
Lo qui emprèn, mirar deu, ans que emprenga,
Perquè la fi – del que fa no el reprenga”


3.- Els investigadors dels dos crims estan desconcertats:
-Es troben davant d’un maníac sexual, d’un cas criminal d’homofòbia?
-Estan davant d’alguna ment pertorbada i perversa que els vol fer pensar precisament això per despistar-los?
-Es troben davant d’algun tipus de venjança?
.Els dos professors havien estat membres d’un jurat en un premi literari que va resultar molt polèmic...
.Tots dos havien estat membres també d’un tribunal d’oposicions que va acabar sent molt controvertit...
-S’estava ventilant, potser, una qüestió de poder? ...de venjança?
El desenllaç, però, pot ser molt diferent del que es podia pressuposar a partir d’aquestes hipòtesis inicials.



4.- L’alarma social, mentrestant, no para de créixer.
La proximitat d’unes eleccions provoca pressions governamentals. La premsa els estalona. Els sectors econòmics lligats al món del turisme s’impacienten...
La policia es veu obligada a acudir a un ex-mosso d’esquadra, lligat sentimentalment a una ex-prostituta i apartat del cos per motius poc clars, i a un altre mosso, un ex-guàrdia civil, que amb la seva formació dual i la seva actuació posarà de manifest les diferències entre els dos cossos i la concepció ètica dels límits de l’actuació policial, alhora que la veu narrativa ens donarà notícia dels seus neguits i vivències existencials.


De la mà de tots tres resseguirem un reguitzell d’indrets del país (el Pirineu, les Gavarres, Calonge i Sant Antoni, Romanyà, Sitges...) i de Barcelona (Hostafrancs, l’Eixample, la Universitat de Barcelona, l’Ateneu Barcelonès, bars i cafeteries, restaurants, saunes..., i també el paisatge imaginari de la València del segle XV).

5.- Els investigadors descobriran que la clau dels crims és a certes estrofes fonamentals del poema Escacs d’amor –un poema fet a sis mans que és el primer text conegut en què apareixen explicitades les regles dels escacs moderns i que és una al·legoria poètica de la requesta amorosa articulada a través d’una partida d’escacs. Justament una de les 64 estrofes de 9 versos del poema (poema que té tantes estrofes com caselles hi ha al tauler) ens transporta a un dels moments estel·lars en la història dels escacs moderns: el moment en què la reina –encotilladíssima fins aleshores per les regles aràbigo-medivals− desplega totes les seves potencialitats modernes. I ho fa amb un vers espectacular: mirant se ’ntorn, com fa lo camp la grua”.

Aquest canvi en el reglament –com tota la resta de canvis− es produeix en el si de la cultura catalana i és com és –hi afegeixo jo− perquè és català. Argumentar aquesta afirmació, ja m’ho perdonaran, requeriria molt més del que disposo en aquesta primera part de l'article. Em comprometo a ferò, però, en un de vinent.
Doncs bé, aquesta estrofa estel·lar en el poema és també l’estrofa clau de la novel.la. Hi ha, per tant, una triple al·legoria: l’al·legoria amorosa, l’al·legoria escaquística i l’al·legoria dels crims. D’aquí el títol de la novel·la: Escacs d’amor i de mort. Us faig un tast de l’estrofa:




(-Castellví
(Lo Peó del Rey –Servei- pren lo Peo de la Dama)
Lo bon Servey, rebut ab Cortesia,
prengue de nou, esforç, per acceptar la,
fent se senyor del lloch hon la cullia,
sens pus pensar si podra ’nujar la;
perque lo grat que·l força tant [a] amar la,
a desigiar tal gloria·l movia
tostemps seguint amor, fins a trobar la.
L’emprenedor, per eixir ab la sua,
no·s deu parar per nengun plech ni rua.

I ara ve l’estrofa estel·lar del món dels escacs i clau en la novel·la).


(Vinyoles

(La Dama, a la quarta casa sua, pren lo Peó que li havia pres lo seu)
Perque·l renom de Bellea rellua,
vent que·l Servey gustava Cortesies,
ab gran rigor ixqué de casa sua
per castigar tant folles fantasies.
E, no curant de moltes lloçanies,
mirant se ’ntorn, com fa lo camp la grua,
mata·l Peo que feya valenties.
Lo qui enpren, mirar deu, ans que ’nprenga
perque la fi del que fa no·l reprenga).






dijous, 21 de novembre del 2019

Trobada lingüística a Peramola


Convidat pel regidor de cultura, Jesús Bach, dissabte passat dia 16 de novembre em vaig traslladar a Peramola. Es tractava de participar en una Taula Rodona destinada a debatre la situació de la llengua catalana als mitjans de comunicació i a la literatura.



La Taula la formaven en Jesús Bach, en Josep Espunyes, en Jordi Cardona, la Roser Guix i jo mateix. Amb una molt notable afluència d'un públic atent i participatiu es va analitzar l'ús que es fa de la nostra llengua als diversos mitjans, es van enumerar un seguit de problemes que el tema planteja i es van proposar un seguit de millores que passen per una més gran conscienciació dels professionals dels mitjans, per una millora de l'escola  i per una presa de consciència dels pares a l'hora de transmetre la llengua als fills.


En acabar la trobada, no em vaig saber estar d'anar a fer un mos al Cafè, al Casino. La impressió que em va causar no podia ser més positiva. Les taules eren gairebé totes plenes, amb gent a la sala de la Penya Barcelonista, al voltant del taulell i a la sala on hi ha el foc a terra. 


Foto: Viure als Pirineus

Encara no havia fet el primer glop de cervesa que ja va arribar en Josep Espunyes, amb qui vaig tenir el plaer de continuar sopant i gaudint de les delícies culinàries del lloc, ara regentat per  una família de Pallejà amb una llarga i sòlida trajectòria professional. 


Foto: Viure als Pirineus

Veure  aquell foc abrandat escalfant el local i recordar un dels millors poemes del poeta peramolí va ser tot una mateixa cosa:




M’agrada ser al cafè les nits d’hivern...

M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,
aquelles nits de fred i glaç a fora,
en què els minuts no sumen mai una hora
i s’aixera a la llar un foc d’infern.

I en rotlle obert, d’amable gent tothora,
amb fons de torb o verba en joc altern,
refer el decurs dels anys amb mot matern
de llavis d’un vell jai a frec de vora.

Em tinc, aquí, per gran avar de vida,
mes tanta en reto com la pell me’n bat,
car tot en mi respon a l’alta crida

d’aquest caliu d’embruix, comú i alat,
que neix humil i en puixança agombola
l’íntim, rural, cafè de Peramola.


Reconforta molt que un poble com Peramola, amb uns 360 habitants, disposi d'un espai de trobada i de confort com aquest, sobretot ara que segons es rumoreja algunes poblacions com Oliana i Organyà podrien veure com es tanquen alguns dels seus cafès de referència.



dimecres, 13 de novembre del 2019

RAIS I RAIERS ALS RIUS LLEIDATANS

(Pregó d'obertura de curs del CC Lleidatà, 29-10-2019. L'acte, foça concorregut, va ser presidit i presentat pel president de l'entitat, Jesús Escales Barbal).



L’origen i el significat del mot
El mot rai, en aquest escrit, té el sentit de «tramada de troncs menats riu avall».


No l’hem de confondre amb la interjecció exclamativa, usada com una frase el·líptica, generalment suggerint una abundància que, en el fons, assenyala una absència o mancança (trons arrai, prou n’hi va haver!), un mal menor (trons arrai, pedra no caigo!, les bales de foam rai!)), o també que una cosa no és tan de plànyer com es diu o es pensa i que comporta una comparació implícita (tu rai que encara camines sense bastó!, tu rai que tens la targeta rosa!, tu rai que vius a Barcelona) o també una hipòtesi difícil de veure realitzada (si encara ens apugessin la pensió rai!). Per cert, costa d’entendre que aquesta interjecció tan versàtil i tan rica semànticament hagi estat silenciada, proscrita, als llibres d’estil de la majoria de mitjans de comunicació en català.


El mot rai de què parlarem és un mot antiquíssim, procedent de l’indoeuropeu, en què a partir d’una arrel RE-i (vara, rama pelada, raig de roda de carro) ja va passar a significar tramada de troncs. El mot anglès rafter (i d’aquí el mot rafting) o l’islandès rafr són anteriors a la invasió romana; per això sabem que el mot és indoeuropeu, és a dir, anterior al llatí. En llatí passà a tenir la forma RADIU (irradiar, radiodifusió, radiologia, radar...) i en català antic, com veurem, raig.


La intel·ligència dels raiers
Pensar avui en el món dels rais ens obliga a fer un esforç mental tant o més gran que pensar en el futur, que imaginar-nos una història de ciència-ficció. I, això no obstant, el transport mitjançant rais és d’abans d’ahir, com aquell que diu. El meu padrí matern, per exemple, va fer de raier, gairebé tota la seva vida i la imatge de les seves eines penjades al trebol encara em ve a la memòria amb tota nitidesa. Jo mateix encara he pogut conèixer una cinquantena de raiers vius, alguns dels quals he pogut entrevistar durant aquests anys. Fins i tot, encara en queda de vius, si més no podem dir que encara en queda un amb vida, un que tot just acaba de fer els 103 anys. Perquè, encara que ens costi d’imaginar-ho, els raiers del Pirineu, des de temps immemorial i fins al primer terç del segle XX, van fer ininterrompudament el transport de la fusta dels seus boscos i altres productes cap a la plana i al mar sempre a través dels rais.

Cal dir que els rais constituïen un artifici enginyosíssim, de gran eficàcia i utilitat, dissenyat per a treure un profit positiu del que, sobre el terreny, era un gran desavantatge: la manca de camins adients per a passar-hi vehicles amb rodes i el fort pendent dels nostres rius. 


Els rais estaven formats per diverses tramades de troncs ─fortament lligats paral·lelament, l’un al costat de l’altre─, que una vegada posats a l’aigua es convertien en unes eficaces i senzilles plataformes flotants que es desplaçaven riu avall, empeses únicament per força de l’aigua i menades pels coratjosos raiers, mitjançant un parell de rems que duien instal·lats, un a cada cap de la tramada. 


Quan els rais arribaven al seu lloc de destinació, a la plana, a l’Ebre o al mar, la fusta de què estaven compostos era venuda i els raiers se’n tornaven cap a les seves muntanyes, ja fos a peu (espardenyant) o a través d’algun dels escassos mitjans de transport que aleshores cobrien parcialment el territori. 


Per aquest senzill procediment es van desemboscar una bona part de boscos del Pirineu i es va ser capaç d’eludir els entrebancs gairebé insalvables que presentava una orografia esquerpa, granítica i enrevessada, mal comunicada per uns camins que en una bona part del trajecte encara no permetien com ja he dit l’ús de la roda, ja que es tractava majoritàriament d’estrets camins de bast i corriols, sovint treballosament tallats als immensos vessants rocallosos que queien a plom sobre els marges dels rius i encerclaven d’aquesta manera les quasi inexpugnables valls pirinenques.


Un transport fluvial ancestral i molt general
Els estudiosos del tema (Caro Baroja i altres) situen l’origen dels rais a l’època romana. Però pel que acabo de dir ja es veu que el seu origen devia ser molt anterior. Difícilment hi podria haver la paraula si no existís el concepte. Del que no hi ha cap dubte, però, perquè en tenim dades escrites, és que l’activitat raiera ja era molt viva a la Catalunya de l’edat mitjana. Així, al Llibre del Consolat de Mar (1320-1330) ja es legislava sobre la possessió de rais trobats en alta mar: “Si algun senyor de nau, anant a veles o que surt sia en algun lloc, se encontrara amb algun raig de fusta...”


Jerònim Taix (1556-1597) referint-se al Baix Segre escrivia: «Junt a la ciutat de Lleida passa lo riu nomenat Segre, per lo qual vénen moltes provisions..., entre les quals devalla de la montanya molta fusta... que, feta una pila de la dita fusta, un i molts hòmens devallen sobre aquella, com si anassen en una gran barca; esdevingué’s que sobre una pila de aquelles, a les quals ells nomenen raig...»



El transport a través de rais, en aquells temps reculats, no era pas una activitat exclusiva del rius pirinencs com ho va ser durant els segles XIX i XX. Pere Gil, a la seva coneguda i excel·lent ─pel que fa als rius─ Geografia de Catalunya (1598) ens informa que “Per los Rius de Llobregat, y Ter, y Segre bayxa molta fusta. En especial per lo Riu Segre se bayxa grandissima quantitat de fusta a Balaguer y Leida (...) per lo Ebro bayxa a Tortosa y al mar. Y de aquella fusta de melis se aporta a Barcelona y altres parts de Cathaluña; a Valencia y altres parts de España...”



Nargó i la Pobla de Segur, terra de raiers
Des de temps molt allunyats, Nargó i la Pobla són els pobles pirinencs dels raiers per excel·lència. Aquest fet, transmès generacionalment per la veu popular local, el ratifiquen diversos escrits que es conserven, especialment pel que fa a Nargó. Així, tal com escriví Josep Espunyes en un article publicat a la revista Lo Banyut, el Diari de Barcelona, l’any 1838, publicava que “Bonifacio Ulrich, teniente de rey de la plaza de Urgel”, veia imprescindible construir una carretera des de “la Seu hasta el pueblo de Coll de Nargó, que son seis horas”. 


Una vegada oberta aquesta carretera, tot allò que es transportés per via terrestre fins al poble de Nargó “podría conducirse en barca o almadía, pues se construyen éstas desde tiempo inmemorial en dicho pueblo, cuyos habitantes las bajan por Lérida y Tortosa hasta la orilla del mar”. Així mateix, disposem d’una carta, datada el 26 d’abril de 1845, de Maties Gual, tractant de fusta, fill de Gavarra, en què diu “Mañana van Jacinto y Antonio a partir la madera de Andorra, y marxarían con ellos los rayeros sino por tener la fiesta mayor por Pentecostés y estos días todos quieren eser a casa (...) así aguardaremos pasadas tales fiestas.” No cal dir que el poble que aleshores celebrava la festa major per la segona Pasqua era el de Nargó.


Empresaris, caps de colla i raiers
En els darrers temps, si el gran gruix dels raiers de Catalunya era nargoní ─malgrat que també n’hi hagué com és sabut un nombre significatiu al Pont de Claverol i a la Pobla de Segur─ els empresaris per als quals treballaven ─als darrers temps─ eren de fora d’aquest poble. Cada empresari, no obstant, solia tenir un home de confiança a Nargó que li feia d’encarregat o cap de colla. Això volia dir que era la persona que contractava els raiers, els indicava la feina i els pagava en acabar-la. Aquests caps de colla solien ser ells mateixos raiers molt experimentats, que coneixien perfectament les dificultats i la durada dels trajectes i també el tarannà i l’aptitud de la gent que contractaven. Durant els darrers anys, els tres caps de colla de què tenim notícia eren de Nargó. Lo Josep Duró (de cal Baró) era el cap de colla de l’empresari Serradell d’Organyà; lo Lluís Marot (de cal Guils) en feia per al Buixalleu de la Pobla de Segur, i lo Cisco Argerich (de ca la Munda) era el cap de colla de l’Audet de Ponts. Aquests caps de colla comptaven amb una plantilla d’una cinquantena de raiers (47 en reporten M. Iniesta i altres autors a la relació que en fan al seu llibre El temps dels rais a la ribera del Segre, malgrat que no hi són pas tots els que la gent de la meva generació vam conèixer, com ara el mateix Josep Duró de cal Baró). D’aquells 47 només en queda un amb vida, l’Emili Fàbrega de cal Xera.


Emili Fàbrega de cal Xera, l’últim raier del Pirineu (Cadí-Pedraforca)
«Vaig sortir de casa amb el meu pare –Joan Fàbrega Marot- i vam anar a passar el pont d’Espia. D’allà vam anar a Canelles, a Perles, a Cambrils, fins el lloc on neix lo riu de la Ribera Salada. En aquell punt vam començar a treballar, a enviar fusta al riu. Després vam anar a sopar a una casa de pagès: verdura, sardina... I per dormir, al paller. Cada nit dormívom a la palla, vestits. Mos rentàvom al riu i févom la vida al riu... La tornada era caminant, a peu. De vegades, però, passava alguna tartana que et carregava. Només de Bassella a Nargó trigàvom cinc o sis hores. Aquella era una feina molt dolenta, amb una vida molt difícil. Avui ningú al món s’ho creurí...”


Ell la recorda com si fos ara. “Primer barranquejàvom la fusta dels rius xics cap als grossos. A l’arribar al Segre s’enraiava i avall! De vegades se n’havia baixat des de Puigcerdà i tot. A la Granta (es refereix a l’engorjat de la Garanta) s’havia de desfer lo rai. Un tros més avall es recuperaven els troncs, es tornaven a lligar amb les redortes (lligalls fets generalment amb branques de bedoll) i d’allà fins a Tortosa ja no s’havien de tornar a desmuntar”.
El trajecte constava de diverses etapes. “De Nargó solíem anar a Ponts; de Ponts a Balaguer; de Balaguer a Lleida, on solíem deixar molta fusta; de Lleida a Mequinensa (aquí de vegades alguns raiers ja se’n tornaven, perquè a l’Ebre lo rai es menava més fàcilment), i de Mequinensa fins a Tortosa”.


L’Emili recorda moltes anècdotes i detalls d’aquella època. “Per esmorzar es menjava del que hi haví. Cansalada, arengades, pernil, pa... Lo meu pare alguna vegada també havia fet xocolata desfeta. Per a dinar es parava lo rai un parell d’hores i es cuinava allà mateix al riu. Botifarra, bacallà, trumfos rostits, truitada a la francesa... Lo sopar es feve a l’hostal, es parava a Ogern, a Bassella, a Lleida... Los raiers ens posàvom en una taula llarga en què n’hi cabia deu o dotze. Com que portaven el menjar amb una safata, als del final de vegades ja no els arribava tall. A Lleida, a més a més, lo jovent solive anar al teatre, al Roial, que hi haví dones i el que s’escaïve...”

Les festes dels raiers



L’Emili, juntament amb molts altres (l’Alberto de cal Franxet, el Climenç Pujol, el Ton del Segal, el Ton de cal Coix, el Pere de cal Perot, el Ramon de ca la Vicenta, el Pere de cal Josepó, etc.), van ensenyar a les noves generacions l’art de la construcció i de la navegació en rais a fi i efecte que aquelles antiquíssimes tradicions i savieses no caiguessin del tot en l’oblit. 


A partir de les seves ensenyances actualment se celebre les diades dels rais a la Pobla () i a Nargó () amb una notable afluència de públic. Les diades comprenen un taller de construcció dels rais, visites a museus, homenatges a la dona dels raiers, festivals de músic i de poesia, lectures i un seguit d’activitats a l’aire lliure.


L’ofici i el lèxic dels raiers.
La feina i el llenguatge dels raiers passava de pares a fills. Per a començar, la canalla aprenia l’ofici nedant des de petits (per a ser raier calia nedar com un peix), i començant a dur el rem de la cua de la tramada, fet que era conegut com “fer de cuer”. 


El calendari de la feina del rai és dividia en sis grans grups d’activitats (picar, desemboscar, barranquejar, enraiar, navegar, desenraiar), cadascuna de les quals se solia fer en una època de l’any. El picador no es podia limitar a conèixer el punt exacte on havia de fer l’entalla per tombar l’arbre en la direcció convenient, sinó que a més havia de desbrancar el tronc, esquadrejar-lo, determinar-ne la cara, l’esquena i els cantos i fer-hi l’escaubet (arrodonir els caps per facilitar la navegació del tram). 


Després d’esquadrejar el tronc se li feia una marca, que indicava quin picador havia fet la feina, i una contramarca, que servia per a assenyalar-ne la propietat. Cada tronc, que un cop polit s’anomenava peça, rebia un nom segons la mida: filetó (20 cm. d’alçada per 22’5 cm. d’amplada), fila (22 x 27’5), fustet (27’5 x 32), fila ampla (32 x 40), vint-i-quatrè (40 x 45), dobler(40 x 27’5 i 42 pams de llargària) i cuixa (més de 45). 


Un cop esquadrejades les peces, calia desemboscar-les (fer-les arribar al riu), cosa que sovint ─quan el cabal era escàs─ calia fer barranquejant (fent baixar els troncs sense lligar per torrents i rieres). A l’enraiador de la vora del riu les dipositaven en una engraellada (munt de troncs) per tal que s’assequessin i perdessin pes, condició indispensable per a navegar adequadament. Després venia la construcció del rai. 


Aquesta feina no es feia pas directament sobre el terra dur i rocallós dels raspers (arenys), sinó sobre dos troncs anomenats embastes. Amb una eina anomenada tribi es feia un forat a cada cap de peça, el qual es polia amb una altra eina dita aurella o cullera. Per aquests forats, en el moment d’enraiar, s’hi feien passar les redortes (llucs de bedoll masegats i flexibles) que servien per a lligar el tram (grup d’uns deu troncs), servint-se d’una barra de roure anomenada barrer. La redorta que servia per unir un tram amb un altre, la més gruixuda, s’anomenava afegidura i la lligada entre les remeres on es recolzaven els rems, coixí. 


El raiers abans de posar el primer rai a l’aigua solien fer un primer reconeixement de l’estat del riu, acció que es coneixia amb el nom de gaura. Si la gaura era positiva començava la navegació. Aleshores entraven en acció el davanter (el qui portava el rem del davant ) i el cuer (que portava el del darrera ). A més dels rems comptaven amb la ganxa, eina imprescindible en aquells passos estrets en què calia desenraiar i barranquejar les peces d’una en una. Amb la ganxa podien recuperar les peces que se’ls avoraven, desencallar les embarrancades o apartar-ne qualsevol d’entrevessada.


L’estisorada era l’estructura que guiava les peces per llocs en què calia controlar-les. En arribar a les aigües tranquil·les de la plana, els raiers ja podien treure l’alforja de l’estatge (dues branques verticals, més una d’entravessada, on subjectaven el menjar, anomenat fato ) per tal de fer una mossegada que, a més del pa i l’arengada de reglament, moltes vegades podia incloure una mica de bacallà (que dessalaven tot baixant riu avall), i fins i tot de coca maurada (coca plana, molt compacta, que es conserva sense assecar-se durant bastants dies). 

La tornada dels raiers cap al Pirineu, històricament, s’havia fet a peu (espardenyant), tant si el punt de partida era Lleida, Mequinensa o Tortosa. Com que el progrés va arribar a poc a poc, en la llengua dels raiers encara es distingia entre caminar (descalços) i espardenyar. Darrerament la majoria espardenyava, però aquest era un privilegi que no tots els seus avantpassats havien conegut.


Les anècdotes

Els raiers, a part de la seva experiència i d’un cabal lèxic extraordinari, van deixar un seguit d’anècdotes i de records que generalment contaven de tornada al poble, on solien córrer de boca en boca. Algunes les vaig sentir de viva veu del meu avi, lo Sisco de ca la Munda, que fou un raier expert i d’una llarga trajectòria. Altres me les ha recordat el seu fill, Jaume Argerich, a qui les agraeixo de cor. Més enllà de la ironia i humor que desprenen, darrere de cada petita història hi ha el reflex dels clarobscurs d’una època, i d’uns personatges, que tot i el mite, eren homes de carn i ossos. Vegem, per exemple, les dues històries següents relacionades amb la gana, fet gens estrany si tenim en compte les precarietats d’aquells temps i la fam que devia tenir una gent que practicava una feina tan dura.

La cuca llauradora

Una de les distraccions preferides dels raiers –a part d’anar a ballar al cafè Royal, del carrer de Cavallers de Lleida, on més d’un havia deixat tota la soldada i fins i tot alguna penyora- era fer juguesques sobre qui era capaç de menjar-se la bèstia més estranya (i aquí no ens referim pas a llangardaixos, esquirols o serps, que en molts casos eren tinguts per menges delicioses): es tractava de menjar-se animals de tota mena, des de llangots o escarabats fins a llimacs o el que vingués a tomb.
Un dia, el repte consistia a menjar-se una cuca llauradora. El raier la va agafar amb una mà i se la va acostar a la boca, davant la mirada expectant de tots els seus companys. Aleshores el pobre animal va emetre un so com “zzziii-zzziii”. El raier, primer va dubtar. Se la va apartar dels llavis i la va mirar, potser compadit. Els companys, ja no cal dir-ho, van començar a rondinar i a increpar-lo.
Ell que sí, es mira la cuca i li diu:
-Cosí-cosi? Què cony xerres, mentidera, si ni parents no som!
I se la va menjar.


Vinga! Arreu-arreu!

Diu que hi havia una colla de raiers que quan paraven en un hostal solien seure tots a l’entorn d’una taula. Allà, esperant-los, hi solia haver una amanida per a cadascun i una plata de carn a repartir entre tots. Un d’ells tenia l’habilitat de col·locar-se sempre davant del millor tall, ja fos asseient-s’hi de pressa i corrents al davant o bé girant dissimuladament la plata cap al costat que li convenia. Quan arribava l’hora d’agafar la carn solia dir:
-Vinga, arreu, arreu!
I, és clar, a ell sempre li tocava el tall més gros.
Un dia, els seus companys, ja una mica cansats, li van parar un parany, de comú acord amb l’hostalera: en arribar a taula es van trobar com sempre les amanides i la plata de carn, que aquella vegada era amb suc. Un dels talls, però, en feia quatre dels altres. Ja podeu comptar com va córrer, el raier espavilat, per a posar-se davant d’aquella gran protuberància tan suculenta!
En arribar l’hora del segon plat, com de costum va convidar els seus companys:
-Vinga, arreu, arreu!
I ja no cal dir que aquell tall tan gros va ser per a ell. Però no només va resultar ser més gros, també va fer un soroll diferent:
-Cloc! –explicaven que es va sentir en posar-lo al plat.
Era tot os, sense cap molla de carn, ben cobert de suc.
El pobre home, una mica avergonyit, primer va provar de punxar-lo, després de tallar-lo i, finalment, va començar a sucar pa en silenci, mentre alguns dels seus companys no s’estaven de repetir, tot menjant:
-Vinga, arreu, arreu!


El món dels rais i la literatura


Jules Verne: La hangada.


José Luís Sampedro: El río que nos lleva


John Irving: Last night i twisted river


Jacin Verdaguer: «La cançó del raier»


Josep Carner Ribalta; «Els argonautes del Sícoris».

M. Fité ha publicat alguns dels seus llibres dedicats a aquest tema:

Històries de vetllador, Ed. Pagès, Lleida, 1997


El cim dels Espadats, Barcanova, Barcelona 2008


El cançoner del rai, Ed. Pagès, Lleida, 2010.



Rais i poesia

Sóc fill del Noguera
dins un rai nasquí,

ma esposa és raiera,

raier vull morir...


PADRÍ, SI JO FOS RAIER

Padrí, si jo fos raier
Marxaria lluny de casa
Aniria riu avall
I em faria una cabana;
Els rems farien de porta
Els troncs, de bona teulada
I jo viuria al dessota
Al costat de ma estimada

Padrí, si jo fos raier
Marxaria lluny de casa
Aniria riu avall
I t’escriuria una carta;
Et diria que els meus pares
No han sabut estimar-me
Ells no volen que me’n vagi
I jo no sé com quedar-me

Padrí, si jo fos raier
Marxaria lluny de casa
Fugiria riu avall
I em compraria una barca
I aniria mar enllà
Molt enllà, en terra estranya
Que tal com tu em vas contar
És el món de la rondalla.

CANÇÓ DE QUATRE


Quatre lletres vaig aprendre
just escriure llibertat

Quatre rius té aqueixa terra
i per tots vaig navegar

Quatre anys remant al darrere
i els altres tots al davant

Quatre trams duia amb mà ferma
sense por d’embarrancar

Quatre rals, quanta riquesa!,
el jornal que vaig guanyar

Quatre dies de travessa
del Pirineu fins al mar

Quatre nits de nit serena
quin do per l’espardenyar!

Quatre gorgs, ves la proesa,
els perills que vaig salvar

Quatre amors plens de tendresa
tots els cors que vaig robar

Quatre amics amb sa mà estesa
el millor que vaig trobar

Quatre barres, la senyera,
amb l’estel que em va guiar.


CANÇÓ D’ESPARDENYAR
(A les dones dels raiers)

Caminem sota els estels
Caminem i fem-ne via
Caminem amb els dos peus
Que ens espera la Maria.
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Travessem per la passera
Amb els rocs de dos en dos
Saltem i fem-ne drecera
Que ens espera la Dolors.
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Caminem sense reganys
Caminem sense recança
Caminem pels viaranys
Que ens espera l’Esperança.
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Travessem aquell serrat
Travessem per la boscúria
Cordem-nos fort el calçat
Que aviat veurem la Núria
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Travessem aquell rostoll
Amb la passa ben pregona
Ajustem-nos el bedoll
Que ens espera la Ramona.
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Caminem per la boscúria
Caminem amb llum divina
No ens espanti la foscúria
Que aviat veurem la Fina.
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Travessem per la muntanya
I si cal per la carena
Que qui té gana s’afanya
I aviat veurem l’Hel·lena.
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Caminem en nit de lluna
Caminem quan faci el ple
Caminem tots a la una
Que ens espera la Mercè.
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Enfilem pel camí Ral
Enfilem per l’empedrat
Que quan arribem a dalt
Ja veurem la Montserrat
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Travessem aquell guaret
Que no es noti cap petjada
Travessem el tros al dret
Que ens espera l’estimada.
Au raiers, vinga a cantar,
No parem d’espardenyar!

Vetlla a la cabana


Recer amagat enmig de les boscúries,
Fullatge i troncs destrament disposats,
Ets el repòs dels picadors cansats
Ets el resguard de les naturals fúries

Vell aixopluc dels més obscurs records,
Parets de troncs fumades d’estalzim,
Un fil daurat travessa, llarg i prim,
Els sons nocturns, el bategar dels cors

L’udol del llop esquerda la negror
En pefil fosc de platejada llum,
Però la nit no perd sa serenor
I els roncs tranquils es fonen amb el fum

I quan la vetlla arriba cap al mig
El somni em duu de nou al teu costat
I em planyo per les nits que ens ha robat
Aquest recer del més obscur desig