diumenge, 22 de desembre del 2019

Paraules que trobo a faltar: envetar-les



Aquest és el cinquè any que la Secció Filoil·lògica de l’IEC, juntament amb altres institucions (OBNEO i UPF), han permès escollir, mitjançant votació popular, el neologisme de l’any. Quina llàstima que no fessin el mateix amb tot l’embolic dels diacrítics!

La paraula guanyadora del concurs ha estat sororitat, bellíssim mot de ressonàncies conventuals, que expressa una determinada relació de solidaritat que existiria entre les dones. La resta de paraules escollides han estat èpic, demofòbia, sostre de vidre, migrant, microplàstic, criptomoneda, seriòfil, narcopís i pis rusc.

La manera com s’han escollit aquests mots és realment ben curiosa i divertida. Desconec si els responsables de l’Oxford University Press duen a terme un escrutini semblant. Pel poc que en sé, allà treballen d’una manera molt rigorosa i primmirada. És clar que la OUP és una institució privada que s’autofinança i l‘IEC és tota una altra cosa, amb els seus membres incorporats per cooptació, finançada pel comú dels ciutadans i dissenyada més aviat a l’espanyola manera.

Si jo hagués hagut de votar no hauria votat per cap neologisme. Hauria votat per una paraula modesta, senzilla, gairebé agonitzant que, no obstant això, sovint trobo molt a faltar. No fa vida a cap diccionari i ja gairebé és morta als llocs on la vaig aprendre. Només la faig servir quan penso, quan parlo a soles. Quan parlo en veu alta o escric he de fer mil i un equilibris per a expressar el que vull dir i fer-me entendre. No sé com cobrir el buit semàntic que em deixa la seva absència al codi comú. Es tracta del mot envetar-les, que gairebé sempre va seguit d'infinitiu i té un significat força semblant al de dar por + infinitiu, en castellà, malgrat que és un mot més versàtil.

Envetar-les, per tant, significa tenir la mania, l’obsessió, de fer una cosa que ens sembla inapropiada, extravagant, grandiosa o molt exagerada. Ara les ha envetades per ser astronauta, per caminar descalç sobre la neu, aquell home per on les enveta!, etc. Les alternatives que ens ofereix la normativa són venir ganes o agafar la dèria, perífrasis de significat parcialment aproximat, sobretot la segona, però que el comú dels mortals sol substituir espontàniament per l’estructura castellana Ara «li ha donat» per ser astronauta, per caminar descalç sobre la neu, aquell home... ¿?
Joan Coromines no va arribar a ser mai membre de la SF de l'IEC
Envetar-les no apareix al Fabra, al DCVB ni al Coromines, malgrat que en el passat devia haver tingut una forta vitalitat en un àmbit d’ús geogràfic força extens. Tant a Nargó com a Peramola -tal com em confirma el poeta i lingüista peramolí, Josep Espunyes- fa uns anys era una paraula ben viva i usada intergeneracionalment. Coromines, tot i no recollir l’expressió ens dóna una pista molt bona. Anota l’expressió seguir la veta a algú (secundar-li les manies) a Tavascan; recull l’expressió tenir vetes amb el sentit «d’obrar de manera desigual, segons els moments i reaccions sentimentals», i cita un poema gironí del segle XVIII que diu: «May més versos faré / per més que diga la veta / perquè sé que lo poeta...»
Coromines les va envetar per tenir un domini absolut de la llengua malgrat el seu exili americà. 




dimecres, 18 de desembre del 2019

El Tractat dels Pirineus 8 (final)

La «Paz de los Pirineos» en la cruïlla internacional

El Principat català continuà sota el domini francès fins a la darreria de la dècada de 1650. Mentrestant, l’any 1643, sota l’auspici del papat, van començar a Münster unes negociacions de pau entre la corona espanyola, la francesa i l’Imperi. Catalunya hi va enviar Josep Fontanella, regent de l’Audiència, el qual aviat fou substituït pel govern francès que considerava Catalunya com una carta diplomàtica més a jugar a l’hora de les negociacions. París l’any 1646 va proposar bescanviar el Principat i els comtats nord-catalans pels Països Baixos, però Madrid no ho acceptà. No els va interessar. Mazzarino, aleshores, es mostrà partidari d’un tractat de pau que dividís Catalunya... Per tot plegat, Catalunya s’havia convertit en el centre d’operacions d’una guerra internacional entre els estats europeus que es disputaven l’hegemonia del continent. Finalment arribà la pau entre les tres grans potències (Espanya, França i l’Imperi); va ser a l’octubre de 1648, a través de l’anomenada pau de Westfàlia, que posava fi al llarg període de guerres conegut com la guerra dels Trenta Anys. El tema de Catalunya, però, quedava encara sobre la taula.

Catalunya, mentrestant, havia quedat molt delmada i deprimida econòmicament. L’agricultura arruïnada, la marina mercant desfeta, la indústria destruïda, la hisenda enfonsada... I el que encara era pitjor: la corona de França l’havia convertida en la moneda de canvi dels serrells de les seves darreres negociacions territorials. L’any 1656 exigia, a canvi de la resta del Principat, els territoris del Països Baixos, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i els ports de Roses i Cadaqués. Mesos més tard l’oferta era bescanviar els territoris catalans per l’Artois, o bé pel Franc Comtat o per Luxemburg...



Encara hi hagué noves converses i propostes, però l’acord definitiu no arribà fins després de les 24 conferències celebrades per Luís de Haro i Mazzarino a l’illa dels Faisans del 13 d’agost al 7 de novembre de 1659. A partir d'aleshorss, el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Fenolleda, i els llocs de la Cerdanya situats al nord de la serralada pirinenca, quedarien sota la sobirania francesa. Un tema de discussió fou el de la vila de Llívia que finalment quedà sota sobirania espanyola. 


Una comissió franco-espanyola hauria de concretar els límits fronterers a l’any següent. Totes les negociacions i acords es van dur a terme en el més estricte secretisme i completament allunyats de les institucions catalanes. La Generalitat va enviar diverses cartes de protesta al govern de Madrid, però no foren ni tan sols contestades. El rei encara devia estar de festa o donant gràcies a Atocha.



Més endavant, des de la pau d’Aquisgrà (1668) fins a la pau de Nimega (1678), el govern francès va intentar canviar les terres de la Catalunya Nord pels Països Baixos, però les autoritats espanyoles no van acceptar la proposta. Potser, ben probablement, perquè en el fons el que volien era el que el virrei, el duc de Feria, ja havia escrit al rei anys abans: «porque por este medio (la mutilació dels comtats) se reducía la provincia a ser menos extendida, a ser menos gente y cantidad de hacienda Barcelona”.

D'aquesta manera la monarquia trencava, en primera persona, el seu motiu de ser, defensar la "indisoluble unidad de los territorios de la Corona" i, per acabar-ho d'adobar,  ho celebrava amb tres mesos de bacanals, orgies i festes. Encara que ells no percebien el fet com el trencament d'aquesta "unidad". Potser perquè, en el fons, no consideraven que trencar la unitat de  Catalunya fos realment trencar també la d'Espanya? Ha canviat gaire, actualment, la situació? Reivindiquen amb la mateixa intensitat Gibraltar com la Catalunya Nord?


dimarts, 17 de desembre del 2019

El Tractat dels Pirineus 7

Pau Claris i la República Catalana

La política del comte d’Olivares era la de situar al cap de la magistratura superior del Principat persones d’origen català i de l’alta aristocràcia com a lloctinents, com ara el duc de Cardona o el comte de Santa Coloma, però sempre fidels als designis polítics de Madrid.

En la política interna del Principat, però, els resultats de les eleccions a diputats de la Generalitat, obtinguts mitjançant insaculació, podien donar uns perfils força diferents. L’any 1638 foren elegits Francesc de Tamarit, pel braç militar; Josep Miquel Quintana, pel braç popular o municipal, i Pau Claris, pel braç eclesiàstic. Pertanyien a la petita noblesa, molt més reticent i rebel enfront del govern de Madrid que no pas la molt col·laboracionista i servil alta aristocràcia i, fins i tot, més que no pas les cauteloses i sovint esporuguides oligarquies urbanes -molt especialment les barcelonines, generalment vacil·lants i sempre disposades a cedir davant el poder estatal-. Tot i això, aquelles classes urbanes finalment es van posar al costat de la Generalitat i en contra de la desastrosa política de la monarquia espanyola a Catalunya.


De tots els diputats elegits aquell 1638 el de més relleu fou el barceloní Pau Claris. Eclesiàstic i home de lleis, l’any 1612 era canonge a la Seu, on s’enfrontà al bisbe d'Urgell, Pau Duran, reialista fervent i partidari de pagar l’impost dels delmes eclesiàstics imposat per Olivares. L’any 1638, després d’haver estat elegit diputat, passà a ocupar la presidència de la Generalitat, càrrec que el dugué a enfrontar-se sovint amb les pretensions del govern comte d’Olivares. D’acord amb les Constitucions Catalanes, s’oposà a la demanda reial de proporcionar 16.000 homes per a la guerra. S’enfrontà també amb el govern central a partir que els «tercios» saquejaren Palafrugell (1638) i a partir que Francesc de Tamarit fos empresonat poc després de la invasió francesa del Rosselló (1639). Pau Claris va ser acusat de causar aldarulls entre les tropes espanyoles, motiu pel qual va ser imputat, però no va poder ser condemnat per falta de proves.

Altres fets ajudaren a incrementar la tensió entre la Generalitat i el govern Olivares. La mort de l’algutzir Joan Miquel Mont-Rodon a Santa Coloma de Farners, l’incendi de l’església de Riudarenes, l’entrada a a Barcelona dels segadors que acabà ocasionant el Corpus de Sang... Tot plegat desencadenà una ruptura total entre Olivares i la Generalitat.


Davant la invasió imminent castellana, Pau Claris decidí cercar ajut a França. El dia 12 de desembre se signà un pacte d’ajuda militar. El dia 16 de desembre es proclamà la República Catalana, sota la protecció francesa alhora que Barcelona era assetjada per les tropes castellanes sota el comandament del marquès de los Vélez.

Aquella República, com tantes altres vegades, ai las!, no va poder mantenir-se: davant la imminència del perill dels assetjants, Lluís XIII es va fer nomenar comte de Barcelona, per la qual cosa Catalunya passava a pertànyer a la sobirania francesa, la qual es comprometia a respectar i obeir les Constitucions catalanes.

El dia 26 de gener de 1641 les tropes castellanes foren totalment derrotades a la batalla de Montjuïc... Però Pau Claris morí sobtadament i sorprenentment un mes després, el 27 de febrer. Tenia 55 anys i era la clau de volta d’aquell procés..


dissabte, 14 de desembre del 2019

El Tractat dels Pirineus 6

Malestar i revoltes a partir de la invasió francesa

A partir de 1635 en què esclatà la guerra entre França i Espanya el conflicte català anà quedant progressivament atrapat en un joc d’equilibris derivat dels interessos polítics internacionals. Les operacions militars es desplegaren inicialment als fronts de Flandes, del Rin i del nord d’Itàlia, però a partir de 1639 l’exèrcit francès començà a atacar posicions nord-catalanes (Opol, Salses...). Amb l’excusa que les Constitucions catalanes no eren adequades a les necessitats de la monarquia, el govern espanyol va començar a emprar mètodes nous a fi de reclutar soldats, garantir les lleves i garantir la manutenció de l’exèrcit a càrrec del ja prou depauperat món de la pagesia. Per a aconseguir els seus propòsits, Madrid va alliberar els jutges de l’Audiència del jurament de complir i fer complir les Constitucions catalanes, va amenaçar la Diputació amb la pèrdua dels seus ingressos i va obrir la porta a l’exercici dels diversos oficis per la via de desarticular el control gremial que havia estat operatiu fins aleshores.

El descontent generat pels allotjaments forçats dels «tercios» i la pobresa progressiva i extrema de la ruralia van anar creant un ferment de revolta en què els pagesos rebels es van anar organitzant per fer cara a la situació i treure les tropes espanyoles del Principat. El govern de Madrid aviat es va trobar atrapat entre la invasió francesa i la situació de quasi guerra civil que s’anava gestant a Catalunya. Desconcertat i sense entendre la magnitud del conflicte, va decidir destituir el lloctinent de Santa Coloma, sense saber que acabava de destituir un mort. En efecte, el dia 7 de juny de 1640, el dia de Corpus, com cada any a l’època de segar van entrar uns 500 segadors a Barcelona. Un incident entre un d’ells i un algutzir que volia escorcollar-lo i va acabar ferint-lo va donar peu a l’inici d’una de les revoltes més famoses de la nostra història: el Corpus de Sang. Als crits de «Visca la terra», «Muiren els traïdors» i «Muira el mal govern» els amotinats es feren amos durant tres dies de la ciutat. 


Mataren el comte de Santa Coloma i tretze persones més i dirigiren les seves fúries envers tots aquells que exercien oficis reials, entre els quals els jutges de l’Audiència i altres autoritats, a més de sectors de l’aristocràcia i l’oligarquia, considerats com a traïdors. Organitzats gairebé militarment desafiaren les autoritats del Principat en nom de a fe catòlica i de les llibertats trepitjades de Catalunya.





Les contradiccions socials existents en la societat, l’extrema pobresa derivada del règim senyorial i l’impacte provocat pel trencament de les garanties constitucionals havien esclatat a partir de la guerra amb França i dels allotjaments forçats i sovint molt conflictius de l’exèrcit a l’esquena d’un món rural ja per si mateix molt empobrit i castigat.


divendres, 13 de desembre del 2019

El Tractat dels Pirineus 5

La Catalunya Nord, entre la implacable perseverança francesa i la desídia i la mala fe espanyola

Els intents de separar els comtats de la Catalunya Nord del Principat van ser originàriament francesos. Durant la crisi del segle XV, Lluís XI es va fer senyor de les terres rosselloneses gràcies a l’ajut de Joan II que compensà el suport del rei francès per dominar els catalans revoltats. Van ser trenta anys de sacrificis i de pèrdues humanes i materials en les quals, tant els catalans del Principat com els de les terres rosselloneses, lluitaren per recuperar les comarques pirinenques sota la direcció molt encertada del rei Ferran el Catòlic.



La persistència francesa a separar aquelles comarques del Principat va ser constant i inalterable. En el manifest dirigit a l’opinió pública europea per la Generalitat i el Consell de Cent l’any 1640, titulat la Proclamació Catòlica, en què es denunciaven els abusos i transgressions comesos pels «tercios» de Felip IV de Castella (III d'Aragó) allà on acampaven, es feia constar que els catalans havien hagut de repel·lir les forces franceses més de vint vegades en els seus constant intents de dominar les terres rosselloneses.

Pel que fa als governs espanyols trobem exemples que van des d’una decidida voluntat de segregar aquelles terres fins a la indiferència i la desídia més absolutes.
Així, en un conflicte per uns drets de mercaderies que existí entre Perpinyà i Barcelona l’any 1629, el virrei de Catalunya, el duc de Feria, en un escrit personal al rei defensà la separació dels comtats pirinencs del Principat, fent costat al síndic perpinyanès, partidari de la segregació. Els motius no poden ser més eloqüents:
«Aquellos vasallos de los condados del Rosellón y Cerdaña, y en especial de la villa de Perpiñán, son, sin linaje de duda, fidelísimos, y en todas las invasiones de franceses a que estan sujetos, los primeros de España se han havido con tan gran valor i fidelidad, que no solo merecen que V. M. se determine en su real ánimo a hacerles muchas mercedes, sinó que también lo conozcan por demostraciones exteriores para que, teniéndoles contentos y favorecidos, se asegure más aquella frontera, que es la puerta de toda España; y es cierto, que por ser los de aquellos condados, como gente que vive entre los Pirineos, más rústicos y menos inteligentes, aun de lo que les está mejor, que si V. majestad manda despedir su síndico, se han de desconsolar grandemente (...) El segundo negocio a que el síndico de Perpignán asiste es la pretensión que tiene la villa de Perpignán de que V. majestad divida los condados del Principado de Cataluña (...) aun que más disimule el Principado por hacer menos importante el negocio y entibiar a V. majestad en la resolución de él, conocen muy bien que sería una gran pérdida para ellos la división, porque solo ella enflaquecía todas las causas que tienen a los catalanes tan confiados y sobre si; porque por este medio se reducía la provincia a ser menos extendida, a ser menos gente y cantidad de hacienda Barcelona; quitávase el paso de Francia, que solo puede ser cómodamente por los condados, con que se dificultava mucho el comercio de Barcelona con aquel reynodesmembrávase gran parte de los militares, que tan unidos se hallaban con esta ciudad y la Diputación (...) y por la lana que se encarecía, por ser la mayor parte de ella de los condados, seria menos caudaloso el trato de los paños por la mar en Italia, que es en lo que consiste toda presunción en esta provincia, que con este medio de la división y otros que hay para conseguir los mismos efectos, sin duda se reduciría a mejor disposición que la que hoy tiene...»

Un altre exemple que pot il·lustrar la situació del Principat, entre la pressió francesa i la indiferència espanyola, el trobem al mes de juny de 1639, en la vetlla de la invasió francesa de les comarques catalanes del nord. Un agent de l’aleshores virrei català, el comte de Santa Coloma, intenta informar el rei de la situació, però no ho aconsegueix«Sus majestades estan en el retiro, y con esta ocasión se trata más de fiestas que de despacho de negocios». Vuit dies més tard de la invasió del Rosselló, el mateix agent informava del contrast entre la situació de Catalunya i la de Madrid «En Cataluña todo son sustos y pesadumbres: pues sepa vuestra magnificencia que acá no se trata sino de festejar a sus majestades en el Retiro». Aquesta indiferència per la frontera la trobem fins i tot en una carta del comte-duc d’Olivares al comte de Santa Coloma tan bon punt va ser informat de l’entrada dels francesos al Rosselló: “En Cataluña veo menos prevención que en otros lugares de España, aunque yo ni sé, señor, nada de este sitio y tierra, así no puedo discurrir...»


dijous, 12 de desembre del 2019

El Tractat dels Pirineus 4

Una incorporació suposadament injusta i il·lògica.

França, per la seva part, van presentar l’esdeveniment com la reparació històrica d’una suposada incorporació injusta i il·lògica de les terres rosselloneses a CatalunyaDes del primer moment de la mutilació, l’estat francès va posar els historiadors de l’època al servei de la desinformació i de la propaganda, pretenent cercar uns orígens francesos a les comarques que acabaven d’annexionar-se per la via de la força. La realitat històrica, però, era tota una altra.
En efecte, des dels voltants de l’any 1000 les comarques que havien estat arrencades del Principat de Catalunya formaven part dels comtats de Cerdanya, Besalú i Empúries.

El comtat de Cerdanya posseïa les valls del Conflent i del Capcir, a part d’altres territoris. En morir sense descendència el darrer comte de Cerdanya, Bernat Guillem, l’any 1117, les seves possessions van ser heretades pel comte de Barcelona.









El comtat de Besalú posseïa, a part de la Garrotxa, les terres del Vallespir, els Aspres i la Fenolleda. Quan l’any 1111 va morir el darrer comte de Besalú, Bernat III, la seva herència va recaure també en el comte de Barcelona.








El comtat del Rosselló, reconquerit pels francs, formava part d’una Marca marítima que tenia com a capital Empúries. Inicialment (any 878) depenia del comtat de Cerdanya. En el segle X (any 990) ja es va constituir el comtat del Rosselló. El primer comte va ser Gilabert I, que va passar a dependre del comte de Barcelona. Quan l’any 1147 s’extingí la casa comtal rossellonesa amb la mort de Guinard II, aquelles terres van ser heretades pel rei de la corona catalanoaragonesa, Alfons el Cast.





Més enllà d’aquests trets constitutius de caire polític i administratiu, hi ha la realitat viscuda dia a dia que confirma la catalanitat d’aquells territoris tan injustament i gratuïtament segregats: les relacions socials i de veïnatge geogràfic; la llengua parlada; l’organització jurídica; el sentiment de la gent...









Des del punt de vista de la «lògica francesa» hi havia una idea recurrent de fer del Pirineu acabat en la serralada de les Alberes una tanca de separació, quan de fet la línia de separació havia passat sempre per la de les Corberes. A França li correspondria la part nord del Pirineu i a Espanya, la del sud. D’aquesta manera França s’engrandia i Espanya, que perdia una part del «seu territori», veia com es consolidava l’aspiració d’estat nació uniforme que perseguia, alhora que afeblia una de les nacions amb més personalitat i reivindicativa que tenia incorporades al seu vast Imperi.


Unes paraules de Mazzarino dirigides al bisbe d’Orange il·lustren la posició francesa sobre el tema amb tota claredat:
«Nous sommes desja asseurez que le Conflent et le Capsir nous demeureront outre le Roussillon, et pour ce que est de la Cerdaigne, nous devons avoir les partie qui se trouvera en deça des Monts qui en toute ancieneté font la separation dels Gaules et des Espagnes, sur quoy il serà nommé des comisaires de part et d’autre, et je croy que l’evesche de Toulouze et vous serez de la part du roy.»