Els seu pares van emigrar d’un poblet de la Conca de Barberà a Barcelona. Al poble hi tenien casa i terres que amb prou feines donaven per viure. A Barcelona van agafar una porteria amb dret a habitatge en un soterrani mal ventilat i sense gens de llum natural. Tan sols una obertura a ran de la vorera del carrer deixava entrar un raig de llum al sostre del recinte. La resta s’il·luminava amb llum elèctrica. Jo vaig conèixer el Salvador en aquest lloc. Érem una colla i la seva mare ens va treure una Coca-cola de litre i ens va convidar a beure. La Coca-cola aleshores, als anys seixanta ―i especialment per als qui veníem del poble― encara era una beguda quasi de luxe i beure’n en un dia de cada dia em va semblar que era com el primer bruel del corn de l’abundància i la felicitat urbana.
Els pares del Salvador devien emigrar a Barcelona, sobretot, perquè volien que el seu fill pogués estudiar. I el Salvador ho va fer. Va anar a una escola modesta, on va fer grans amics, i després es va treure un peritatge mercantil que era un dels seus somnis. Aviat es va posar a treballar pel seu compte i no va trigar a tenir un petit despatx, amb una sòlida i fidel clientela, tal com tota la vida havia somiat.
Després, ja treballant, es va treure el títol universitari d’Intendent Mercantil. I mentrestant, un cúmul de records compartits s’agombolen a la meua memòria: els dies de platja, de ball, les excursions ―la darrera de les quals va ser a Nargó― els dinars que fèiem de tant en tant...
El Salvador es va casar amb la Glòria, una noia de Sant Andreu, i se’n van anar a viure a Vilapicina, a un quart pis sense ascensor. Els pares de la Glòria vivien en una caseta a Sant Andreu. Quan, al cap dels anys, van morir els pares de la Glòria, ells van arreglar la casa amb la intenció d’anar-hi a viure. Recordo que el Salvador m’ho explicava amb entusiasme. Deixar el quart pis sense ascensor i tornar a viure en una caseta, com si encara estigués al poble, era el seu segon somni.
Però tan bon punt van tenir la casa arreglada, els la van ocupar. Primer va intentar parlar amb els ocupes, exposar-los la seva situació, però va ser en va. Aleshores va començar un calvari administratiu i judicial interminable. La justícia espanyola, tan eficient en segons quins casos, en altres pot ser d’una lentitud exasperant. Quan el jutge donava l’ordre de desallotjament, resulta que els ocupes ja no eren els qui constava que havien ocupat la casa. Fet i fet, van trigar a la vora de cinc anys a recuperar la caseta del pares. Aleshores, però, la van haver de tornar a arreglar perquè estava destrossada. S´hi van gastar molts diners i, quan la van tenir restaurada del tot, a punt d’estrenar, la van encerclar amb una tanca a fi que no els la tornessin a ocupar mentre feien el trasllat. Però els ocupes van ser més ràpids; van saltar la tanca i van entrar a la casa per la teulada. I aleshores van haver de tornar a començar. Intentar l’inútil diàleg. Tornar a anar als tribunals. Finalment, un any i mig després, una jutgessa va donar una nova ordre de desallotjament, acompanyada del consell que tiressin a terra la casa dels pares, cosa que van fer amb llàgrimes als ulls. L’amic Salvador m’explicava tot això amb molta serenitat, sense cap retret als ocupes que havien frustrat el seu somni de poder tenir una casa que li recordés la que els seus pares tenien al poble.
Un dia del mes de juliol li vaig fer un whats, perquè feia dies que no en sabia res. Ell em va contestar que havia estat ingressat amb una pedra al ronyó complicada amb una infecció hospitalària. Em deia que s’estava recuperant lentament «perquè tinc...» I em deixava la frase sense acabar, cosa que em va preocupar. El dia 12 de juliol, per aquell mateix whats, la Glòria, la seva dona, em comunicava que el Salvador havia mort el divendres dia 10. Havia estat al pàrquing de la casa, sortint del cotxe, poc abans d’enfilar l’escala del seu quart pis sense ascensor del barri de Vilapicina.
