Lectura de Vida privada

.

Josep Ma de Sagarra va néixer a Barcelona l’any 1894, al carrer de Mercaders, núm. 33, en una gran casa avui desapareguda, però probablement no gaire diferent de la que ell reflectix a la novel·la:

«El senyor de Llinars tenia vint-i-cinc anys més que la seva dona. Les úniques activitats que l’apassionaven era jugar al tresillo i menjar nous tendres que li enviaven de les seves finques. La seva casa estava situada al carrer de Mercaders: un casalot immens, amb un jardí quadrat, en el qual estiraven el coll dues palmeres com dos condemnats a dins d’un pou. El senyor de Llinars jugava cada tarda amb don Josep Rocafiguera, amb un aragonès anomenat Ceballos i amb l’avi de l’autor d’aquest llibre. Ceballos tenia una sexualitat militar i una ànima d’espases i flors de lliri. Mentre jugaven al tresillo, la tia Paulina i altres dames, amb un braseret als peus, feien mitjons de llana per al senyor de Llinars, entre la cançó d’un canari i els miols d’una gata insatisfeta. De vegades brodaven una capa per a una Mare de Déu o tallaven calçotets per als pobres de les conferències.

Ceballos estava enamorat de la tia Paulina, i algú xiulà l’orella del senyor de Llinars, que era gelosíssim, més que un tigre. La tia Paulina no sabia res de la gran passió de Ceballos, però notà que el bigoti del seu marit, quan li passava pel sotabarba, tenia les pretensions d’un punyal florentí. Un dia el senyor de Llinars va dir-ne quatre de fresques a Ceballos; hi hagué un duel. Ceballos va tenir la pega d’enviar una bala al cor del senyor de Llinars. Abandonà el barret de copa i la pistola i fugí com un boig. Al cap de poc temps, es feia matar a la Seu d’Urgell, lluitant a favor dels carlins, quan Savalls traïa la santa causa, pactant amb Martínez Campos, a l’Hostal de la Corda.

La tia Paulina va ésser viuda a l’edat de trenta-sis anys. [...] Abans de la reforma de Barcelona, la tia Paulina no havia estat mai a la plaça de Catalunya, i amb prou feines havia tret el nas a la Rambla, passant per la Portaferrissa. De la nostra ciutat en coneixia principalment el carrer de Mercaders, el carrer del Pont de la Parra, la riera de Sant Joan, la plaça de les Beates, el carrer de Sant Pere més Baix, el carrer de Carders, la plaça Nova, el carrer de l’Infern, el carrer de Ripoll, la Catedral, Santa Maria, el Pi, Sant Just i Sant Jaume. De fet, es passava mesos i mesos que només sortia de casa per anar a missa a la capella de l’Ajuda».

Era el benjamí dels 14 fills que van tenir Ferran de Sagarra i Dolors Castellarnau, una família de senyors rurals establerta a Barcelona des de feia segles. Va estudiar als Jesuïtes de Casp, va fer Dret a la Universitat de Barcelona i cursà estudis diplomàtics a Madrid.

De ben jovenet es va fer soci de l’Ateneu:

«A la tendríssima edat de disset anys em vaig fer soci numerari de l’Ateneu Barcelonès. En aquesta casa inefable hi havia aleshores un criat vell, que semblava un cigró bullit, amb un bigoti com una ploma d’àngel. Aquest criat em deia «Don Josep». «Escolti, Don Josep...». «Déu lo guard, Don Josep». «Dispensi, Don Josep».

Imagineu-vos un xicot de disset anys, avesat al tracte i a les interjeccions brutals dels companys del pati de Dret, que no havia tingut més prova de respecte ni de consideració social que el d’alguna criada castellana que em deia «señorito», i encara gràcies, tot de cop i volta convertit en «Don Josep» per un sant baró que em podria ésser avi.

Un tracte tan excel·lent i tan considerat, a més a més de la seva graciosa desproporció, em feia l’efecte com si em tiressin un pinyol d’oliva a la punta del nas, una cosa que molesta i fa riure a la vegada, i de la qual un no té esma per protestar. Aquell pobre criat vell va deixar d’existir, i jo, com a «Don Josep», també vaig deixar d’existir. De «Passi-ho bé, senyor Sagarra».

(Sagarra, Josep Maria de (1967). Cafè, copa i puro (1929)

Als anys trenta va publicar obres tan remarcables i conegudes com L’hostal de la Glòria, El Cafè de la Marina, La Rambla de les Floristes, Cançons de rem i de vela, el Poema de Nadal i, Vida privada...

L’argument de Vida privada és força senzill:

Don Tomàs de Lloberola i la seva esposa, donya Leocàdia, són una parella de la noblesa en plena decadència i decrepitud econòmica: s’han de vendre un tapís per sobreviure. Tenen dos fills.

El gran, Frederic de Lloberola deu diners al baró de Falset. Guillem de Lloberola, germà seu, li ofereix ajut. Posseeix una poderosa informació que podria acabar amb la reputació de l’aristòcrata: ell mateix ha participat en una trobada sexual pagada amb el Baró i la seva esposa Conxa.

A continuació veurem la decadència de la família. Frederic es retira a les seves possessions rurals i Guillem sobreviu enganxat a les faldilles de la Conxa, a qui ha aconseguit seduir com un vulgar gigoló. Tot i això, o gràcies a això, recupera el tapís de la família. Els fills de Frederic, ferran i Maria Lluïsa, simbolitzen la disgregació i dispersió de la família.

Més enllà de l’argument hi ha l’obra literària. La manera com Sagarra ens narra els fets, ens descriu els espais i retrata les persones.

Així, el despatx de don Tomàs tenia «l’aspecte d’una cosa que no acaba de ser ben bé una caixa de morts» (pàg. 73)

I donya Leocàdia era « Aquella grassa flor romàntica, inexpressiva, però plena de totes les virtuts com una ratafia antiga» (56), mentre «Don Tomàs s’arrecerava al cutis de fruita hivernal de Leocàdia» (55)

Les tafaneries i crítiques de la ciutat quden també meravellosament reflectides: «Hortènsia deixava el to lacrimogen per fer ús d’aquelles tisores de la cuina que estripen el ventre d’un lluç sense compassió (52). «L’”escàndol” del tapís es va fondre amb cinquanta-mil cullerades de sopa nocturna dintre dels pisos barcelonins» (52)

Conxa Pujol: està magistralment retratada en dos magnífics paràgrafs (110)

Però qui queda retratat més magistralment i en menys d’una línia és el general Primo de Rivera: «duia a les galtes el maquillatge natural del vi» (184).

Perquè, en el fons, el que Sagarra ens reporta és un retrat genial de dues èpoques, el de la Dictadura de Primo de Rivera i el de l’inici de la República, amb l'Exposició del 29 al mig. El de la caiguda de l’antic món aristocràtic, els de l’aristocràcia «rància», representat per la família central de l’obra, i el de l’aristocràcia «fresca», aquella que frisosa d’ascendir socialment, no dubta a embastardir-se com Guillem de Lloberola, o l’avi de Conxa Pujol «que havia guanyat mots diners a Cuba a l’època del tràfic de negres», alguns dels qual no tenien cap mania a aplaudir aquell general que «duia a les galtes el maquillatge natural del vi».

El recital d'Oliana: Josep Espunyes

Extracte del parlament amb què Josep Espunyes va iniciar el recital de poesia que va oferir a l’Ajuntament d’Oliana el dia 28 de desembre del 2019

(...) Vaig començar a escriure de jove, però primer de tot vaig ser un lector empegueït, devorava textos. Textos, inicialment, que vaig trobar a casa meva, en una petita biblioteca del meu pare, i textos, posteriorment, de biblioteques que hi havia en altres cases de Peramola. (...) Mancat de formació, no païa el que llegia, certament, però llegia. I sempre en castellà, la llengua en què aleshores s’educava l’alumnat a l’escola, amb el català prohibit. Una lectura, de fet, que obeïa a les moltes inquietuds que jo tenia, sorgides d’una curiositat innata. (...)

Probablement va ser per això, per aquestes ganes de saber, que a dotze anys vaig començar a estudiar el batxillerat a Peramola, de manera lliure. Treballava a casa, estudiava i, quan tocava, m’anava a examinar a Lleida. (...) L’assignatura de Literatura em va descobrir la poesia, un gènere literari que em va seduir. I en vaig començar a escriure. En castellà, l’única llengua literària que conexia, com he esmentat suara. (...)

L’any 1964 surto de Peramola i me’n vaig a Barcelona a treballar. A treballar i a estudiar; és a dir, a guanyar-me la vida i a cultivar-me culturalment. Anhelava arribar a una formació, a uns coneixements, que al poble no podia trobar. I va ser a Barcelona (...) que vaig descobrir, d’una manera conscient, el català com a llengua. Vaig veure, aleshores, que la meva llengua natural, la llengua que no se m’havia ensenyat, la llengua que se m’havia amagat, era tan vàlida com la llengua que m’havien imposat. Transmetia, aquesta llengua, l’imaginari d’un poble, els valors d’un poble, la història d’un poble..., d’un poble que era i és el meu, i me’n vaig enamorar. Aleshores la vaig començar a estudiar, a aprendre-la normativament. (...)

Quan vaig començar a conèixer mínimament bé la meva llengua, (...) vaig renunciar a escriure en castellà i vaig aprofitar la força del verb català, mitjançant la meva paraula, per a convertir-lo en una arma poètica. Una arma alhora d’atac i de defensa. D’atac contra el sistema laboral vigent, fruit d’una dictadura que negava drets tan elementals al treballador com ho són el de reunió i el de manifestació, i de defensa contra l’aparell de l’Estat espanyol, enderiat de segles a perseguir i aniquilar la manifestació més viva de la nostra mil·lenària cultura: la llengua que la transmet quotidianament de pares a fills, de padrins a néts. (...)

Sempre he pensat que quan el poble surt al carrer, un poeta no es pot quedar a casa: ha de ser al carrer amb el poble. I és justament per això que a la primeria dels anys setanta vaig començar ha participar regularment en trobades o festes, entre culturals i contestatàries, en què recitava els poemes que componia. Les organitzava, normalment, gent que militava en moviments obrers o nacionalistes, des de Comissions Obreres de Mestres o d’Arts Gràfiques —amb molts militants del PSUC—, fins al Front Nacional de Catalunya. (...)

La meva primera poesia, doncs, neix d’unes conviccions, d’una visió crítica social, d’un sentiment de justícia que vaig mantenir aleshores i que continuo mantenint avui. I respecte a Catalunya com a poble, pel que fa a poder-hi viure naturalment com a catalans, la tan lloada democràcia establerta no hi ha contribuït pas gaire, més aviat gens. El diàleg entre Catalunya i l’Estat espanyol, pel que fa al dret inalienable dels pobles a ser ells, és exactament igual que com era fa un segle, i dos, i tres enrere: la paraula contra el mur. Catalunya va de memorial de greuges a memorial de greuges, Espanya va dels decrets de Nova Planta a sentències de tribunals, dels seus tribunals contra Catalunya.

Tanmateix, cap als anys vuitanta la meva poesia prendrà un altre caire. L’any 1981 mor la meua mare, i l’any 1986 ho farà el meu pare. Això m’acosta molt més a Peramola, a la comarca de l’Alt Urgell; és a dir, em retorna a la terra que em va veure néixer. A partir d’aquest contacte, d’aquesta empatia, la poesia ciutadana de pàtria, paraula i justícia que componia a Barcelona, s’anirà convertint, a grans trets, en una poesia alturgellenca de pàtria, paraula i paisatge. Em plau, la terra de l’Alt Urgell, (...) un país, una cultura i una gent que habiten al meu univers més íntim.

Si hagués de definir la meva poesia a grans trets, doncs, la definiria com la d’una moneda amb dues cares: a l’una, la lluita obrera, justícia social, compromís polític; a l’altra, amor a la llengua i a la terra, amb l’esperança d’una Catalunya independent, lliure de governs forasters. Una obra que pot agradar o no, que s’hi pot estar d’acord o no, però una obra, en definitiva, que ha estat fruit de viure d’acord amb mi mateix malgrat tot.