Sobre la generositat o garreperia dels catalans IV.

Notes per a anar tirant, 31 de gener del 2013.

Sobre la generositat o garreperia dels catalans IV.

Quan Espanya era molt rica i l’or i les pedres precioses, tacades de sang innocent i esclavitzada, hi entraven a vaixells i a carretades, les arques de l’estat van fer fallida en mil ocasions (el 1557, el 1596, el 1606, el 1618, el 1626...).

Cap país del món ja no els fiava. Era evident que alguna cosa no rutllava. Però aleshores aquella gent, els hidalgos, els nobles i tota la gentussa per l’estil, incapaços de pensar que el seu sistema era anacrònic i ineficient, van decidir que els seus mals els venien de fora i, més concretament, de les nacions del seu entorn.

I d’aquesta manera, Espanya, l’Espanya política, no pas la geogràfica ni la humana, va posar la seva dolça mirada sobre les terres catalanes i de tota la Corona d’Aragó: allà hi havia gent que treballava i produïa! Menestrals laboriosos, gremis organitzats, artesans creatius, gent estalviadora, pagesos i hortolans, gent de rai i de masia... I ells estaven tan acostumats a cobrar “pàries” als veïns...

Però aquests veïns tenien el seu orgull, la seva manera de ser i de viure. I es protegien amb uns antics codis que anomenaven llibertats i constitucions. Devien ser alguna cosa així com una nació confederada...

La temptació caïnita  de tornar a aixecar la barra (“quijada”) de l’ase com Pedro el Cruel cada dia era més forta, però abans d’agredir i conquerir una terra sempre cal oferir-ne una mala imatge i desprestigiar la seva gent.

La veu i les reflexions de Cervantes ja no servien per a tal propòsit. Però no faltaren les veus autoritzades que començaren a estigmatitzar aquest país i a posar les bases d’un discurs que ha durat fins als nostres dies. El poeta Francisco de Quevedo i Villegas, en seria un bon exemple.

Després de tractar el catalans de lladres, hipòcrites, orgullosos i no sé quantes coses més, rebla el cau amb aquestes paraules: Esta gente de natural tan contagiosa (...), viruela de sus reyes y aborto monstruoso de la política (...), esta provincia apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, caos de fueros, que llaman condado, se atreve a proponer a Su Majestad que su gobierno mude de aires, quiere decir de ministros”.

Algun català ha escrit mai res igual de la gent de la Metròpoli?

Al cap de no gaire d’aquestes paraules, el comte-duc d’Olivares aconsellava a Felip IV que reduís Catalunya a les lleis i costums de Castella. És clar, havien estat tan bones i eficaces!

Em pregunto ara quin esperit trobarà avui a Madrid el president de la Generalitat, el de Cervantes o el que finalment s’ha tornat a imposar, el de Quevedo.

Màfies

Màfies

En un temps ja remot jo sabia perfectament què era la Màfia. En aquella època, molts dissabtes tancàvem el cafè del Cine amb la sèrie dels Intocables de l’Elliott Ness, que protagonitzava el Robert Stack.

Amb els meus amics de Nargó, lo Baró, lo Pintor, lo Ramon, lo Gómez, lo Pepe i algun altre, fèiem una cervesa amb unes olives de pinyol d’aquelles grosses, al voltant de la finestreta en blanc i negre que ens il·lustrava sobre les lluites de l’Al Capone i la policia americana dels anys trenta, i tinc la sensació que ens sentíem bastant bé tancant d’aquesta manera les matinades del dissabte.

La Màfia, aleshores, era una organització criminal d’arrels sicilianes que operava als EEUU, principalment a Chicago. Es dedicava a extorsionar petits comerciants i particulars i tenia la ”vendetta” i el crim com a eines de treball i persuasió.

Des d’aleshores la paraula màfia s’ha vulgaritzat moltíssim. Fa uns anys es va posar de moda anomenar una organització religiosa de l’àmbit catòlic com la Santa Màfia. Un altre dia es va començar a parlar de la màfia xinesa que operava (i invertia) a Catalunya. Misteriosament, a partir que traslladà el seu centre de decisions a Madrid, ja deixà de parlar-se’n i un dels seus dirigents, fins i tot, va sortir fotografiat amb el monarca de l’Imperi. També es parlà durant uns dies de si el milionari Sheldon tenia alguna cosa a veure amb la màfia del joc, però a partir que decidí posar els seus casinos a l’Altiplà, aquest tema sembla que ja ha perdut l’interès que despertava.

Com podem saber si tractem amb un mafiós? Avui el diagnòstic sembla clar i l’indicador indiscutible: si s’ha fet ric amb molt poc temps, és un mafiós. Si ha passat de xurrer a milionari, toca ferro: el que tens davant és un mafiós de pura raça.

I ara és quan jo ja tremolo. Un dia vaig comprar un caramel de menta al Corte Inglés, que el 1940 era una petita sastreria del carrer Preciados de Madrid, propietat d’un tal Ramon Areces. En molt pocs anys, de ressonàncies molt franquistes, d’aquella sastreria es passà a la creació d’un gran imperi. ¿Vaig tenir tractes mentolats amb la màfia sense saber-ho?

En una altra ocasió, em vaig comprar una enciclopèdia –per cert bastant fluixeta- a l’editorial Planeta, en vida encara del seu fundador, el senyor Lara, aquell legionari que entrà amb les tropes de Franco, pelat com una rata. ¿Vaig tenir tractes amb la màfia sense saber-ho?

Després una vegada em vaig interessar per uns pisos de Núñez i Navarro, l’empresa d’aquell nen prodigiós que es crià a la plaça d’Herenni, també dita dels gitanos, en ple barri d’Hostafrancs i va arribar a president del Barça ¿Vaig tenir tractes amb la màfia sense saber-ho?

I ara mateix estic dubtant de si miro el Barça aquesta nit. El Barça duu a la samarreta propaganda de la Fundació Qatar i rep cada any un bon pessic de milions d’aquesta Fundació. Puc estar segur que no es tracta de cap màfia? Qui m’assegura que d’aquí quatre dies no veurem el senyor Rosell a la garjola?

Decideixo que em quedaré a casa. Així podré seguir com evoluciona el cas del senyor Bárcenas, aquesta ànima caritativa que presumptament repartia sobres amb diners als pobres dirigents del PP.

Sobre la generositat o garreperia dels catalans, III.

Notes per anar tirant, 28 de gener de 2013

Sobre la generositat o garreperia dels catalans, III.

Cervantes és l’escriptor més important de la llengua castellana. El Quixot és una obra que avui figura, al costat del catàleg de l’IKEA i d’un devocionari de tapes de nacre de l’àvia, en tots els mobles de menjador de les famílies espanyoles que tenen moble de menjador.

Denominar el castellà com llengua de Cervantes ha estat una brillant operació de cirurgia plàstica, estètica i reparadora, amb liposucció d’adherències incomodes inclosa, efectuada a  una de les llengües més expansionistes i glotòfones del planeta.

L’Institut Cervantes, d’altra banda, és un dels artefactes més ben dotats de tots el que ha tingut fins avui la “Lengua del Imperio”. Un institut que és com una Organització Governamental de la llengua castellana, que paguem naturalment entre tots, encara que ningú sàpiga què en paga. Els governs de l’Altiplà, tan legalistes en segons quines coses, en qüestions de comptes continuen aplicant els principis del “Gran Capitán”.

Cervantes coneixia molt bé Catalunya, la Catalunya que encara no havia estat desposseïda per la força de les armes de les seves constitucions ni dels seus drets nacionals.

Al Quixot va deixar escrites paraules precises i precioses sobre la seva capital: “Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio i en belleza única”.

Dels catalans i de Catalunya, en parla a la novel·la Persiles: “Los corteses catalanes, gente enojada, terrible; pacífica, suave; gente que, con facilidad, da la vida por la honra, y por defenderlas entrambas se adelantan a si mismos, que es como adelantarse a todas las naciones del mundo”.

Cervantes coneixia molt i molt bé Catalunya. I també molt i molt bé aquella pobra i esperpèntica Espanya de la “hidalguia” i dels honors morts de gana. De fet, el Quixot no recupera el seny fins que arriba a Barcelona.

No m’imagino, a l’Espanya d’avui, la versió moderna d’un escriptor com Cervantes. Potser perquè Catalunya ha canviat molt, després de segles de prohibicions i dictadures diàfanes o encobertes. És possible. Però estic segur que un Cervantes actual faria cap altre cop a les galeres.

Conseqüències

Notes per a anar tirant, 24 de gener de 2013

Conseqüències

Assegut en un cafè de l’Avinguda Tarradellas em prenc tranquil·lament un bocí de tortell de cabell d’àngel i un cafè. El diari parla de la Declaració de Sobirania i dels cinc diputats socialistes que ha trencat la disciplina del seu partit. “Trencar la disciplina de vot, sabem que tindrà conseqüències”, ha declarat l’alcalde de Lleida.

Catalunya, amb l’oposició del PP, de Ciudadanos i del PSOE, té dret a decidir i esdevé d’aquesta manera subjecte polític, que és una cosa que no m’acaba de quedar clara, però que segurament deu ser molt important.

M’imagino que deu ser com el dret a tenir ànima, aquella ànima que els espanyols discutien als indígenes de les Amèriques i que, quan finalment van acceptar que en tenien, ja no quedaven indígenes per a reanimar, de tants com aquells salvatges conquistadors n’havien aniquilat.

No gaire lluny de la taula on sec, dues dones d’una quarantena d’anys s’expliquen coses seves. Mentre fullejo el diari i acabo d’escurar el cafè, no puc evitar sentir una part de la conversa. Una de les dues està a punt de trobar-se amb un amic que estima i comparteix l’emoció dels moments previs a la trobada amb la seva amiga. Si no ho entenc malament és la primera vegada que es veuen després de molts anys de no tenir relació.

M’acabo el cafè, pago i surto al carrer. Fa un aire fred que m’obliga a fer un tomb a la bufanda al voltant del coll. Tot caminant cap a casa em pregunto si serem capaços de copsar la importància del moment. Penso en les mil vegades que ens ha estat negat el dret a decidir per la força de les armes. En la gent que ha deixat la vida en l’intent. En les vegades que ens han imposat el seu "derecho de conquista", sense manies ni papers. Serà veritat, finalment, que tenim ànima?

De sobte, quan estic apunt de travessar el carrer de Numància, veig un cotxe que topa amb el de davant. Se sent un gran estrèpit. El de davant s’avora discretament molt a prop d’allà on sóc jo, i el que li ha picat el segueix al darrera. El conductor del de davant obre la porta i surt, mira el bony que li ha fet el cotxe de darrera i l’assenyala al conductor, sense cridar ni gesticular excessivament.

Al cotxe del darrera hi va una dona que es tapa la cara amb les dues mans i plora. Li suplica que no facin part de l'accident, el cotxe és del marit i ella no li ha dit que l’agafava...

Quan finalment es treu les mans de la cara, només veure-li els ulls ja reconec la dona. És la que fa una estona parlava al bar amb una amiga i ara conduïa adelerada en direcció a un apartament on juntament amb l’amic de fa molts anys havien de construir junts un món nou entre llençols.

Continuo baixant Numància avall i penso que m’agraden els diputats del PSC que han desafiat les ordres del PSOE. Són oxigen per a un sistema democràtic que s’ofega. I també m’agrada la dona que es tapava la cara amb les mans i suplicava que no donessin part de l’accident. Es mereix construir un món nou, encara que sigui sobre el vell matalàs d’una pensió sense nom.

Sobre la generositat o garreperia dels catalans, II

Notes per  a anar tirant, 22 de gener de 2013

Sobre la generositat o garreperia dels catalans, II

Pedro I el Cruel de Castella, tal com el seu nom indica, era un home que tenia molt mal geni. Va matar tots els enemics que se li van posar pel davant i també una bona part dels seus amics.

El seu pare, Alfons XI, morí quan acabava de conquerir Algeciras, ajudat per les tropes catalanes comandades per Pere de Montcada i Mateu Mercer, enviades pel rei Pere III el Cerimoniós.

Segurament, el fet que el seu pare li deixés onze germans bastards, tots de la mateixa mare, li degué crear un caràcter difícil i bel·licós.

Aprofitant els problemes del rei català amb la noblesa valenciana i aragonesa, Pedro el Cruel atacà la frontera terrestre de la Corona. Són els primers atacs de Castella i suposaren, naturalment, la fi de la col·laboració altruista i generosa de Catalunya en totes les empreses castellanes.

En el major desafiament d’aquells dies, el dia 9 de juliol de 1359, Pedro I el Cruel es presentà a les portes marítimes de Barcelona amb un estol de quaranta naus, trenta de les quals eren galeres.

Pere III el Cerimoniós va haver de mobilitzar tots els gremis de la ciutat amb armes i penons i les milícies de totes les poblacions de la rodalia.

Disposà també de deu galeres, d’algunes embarcacions grosses ben armades, a més de tots els llaguts i barques del litoral. Va fer entravessar una nau molt gran encuirada –possiblement balenera- a les tasques (baixos de sorra canalitzats que només coneixien els pràctics) que hi havia davant del convent dels franciscans i disposà les seves forces en ordre de batalla.

La batalla començà el dia 10 i s’allargà tot l’endemà. Les ballestes i els trabucs, els mantellets i les bombardes i, sobretot l’artilleria pesada catalana, actuaren decisivament sobre les pedres que disparaven les naus castellanes que, finalment, hagueren de girar cua. El comportament dels catalans en tots els atacs infringits als diferents terrioris de la Corona fou exemplar i desprès.

Pere el Cerimoniós, com la resta de reis del casal català, va tenir sempre un alt concepte de la que Zurita qualificava com “l’antiquíssima pàtria catalana”: Terra beneïda, poblada de lleialtat. El seu fill Martí duria aquest elogi a les persones que l’habitaven: Noble cort e noble principat de Catalunya, e vosaltres, catalans, glorioses coses són dites de vosaltres!

El grip

Notes per a anar tirant. 21 de gener de 2013

El grip

Al matí t’havies preparat un suc de taronja com cada matí. T’havies posat el xandall i havies agafat l’equip d’esport per a anar al poliesportiu. Un cop allà, la gimnàstica de sempre (per  a mantenir l’esquena en forma), i una mica de bicicleta estàtica. Després, la sauna i, finalment, la dutxa.

Esmorzes a casa, com cada matí, i et poses a escriure sobre els jocs que tens recollits de les darreres sortides i et sorprens una vegada més de la gran imaginació i creativitat lúdica dels nens i les nenes de les escoles durant els anys cinquanta i seixanta.

Cap al migdia sents com un rogall molest a sota l’estèrnum, però no hi dones importància. Mal fet. En realitat es tractava d’un avís. El grip, com un assaltant d’arma blanca amagat rere els matolls, ha fet ja el seus primer moviment, et ronda, i està a punt d’atacar-te. Però tu encara no ho saps.

Al migdia sents tremolors, mal de cap, mareig..., i acabes acotxant-te. T’esperen unes hores d’afebliment muscular, de dolors articulatoris, de tossec enganxifós, de coïssor d’ulls i de boca seca, molt seca.

És el grip, el temut grip de la infantesa. En un d’aquells esquitxos provocats per la febre, se t’apareix una imatge en color sèpia, com d’una fotografia vella. Tens set o vuit anys, ets també al llit, els vidres de la finestra estan embafats pel fred de fora i el metge Gasset et té el pols agafat (es fiava més del pols que no pas del mercuri, ell) per a calcular la febre.

Després recordes unes tasses aromàtiques de flor de saüc, de timons amb mel i uns quants capitans truenos. Llavors un grip durava una setmana.

Ara una grip és tota una altra cosa. Com que m’ha agafat desprevingut (no tenia timons ni flor de saüc) m’hi he enfrontat amb el parecetamol de les farmàcies. I en comptes d’una setmana ha durat set, gairebé vuit, dies.

Sobre la generositat o garreperia dels catalans I.

Notes per a anar tirant, 14 de gener del 2013.

Sobre la generositat o garreperia dels catalans I.

Educat en la més pura i dura tradició hispano-franquista, jo era dels qui durant un temps llarg vaig pensar que els catalans érem garrepes, miserables, hipòcrites i cretins. D’exemples  en la vida quotidiana no me’n faltaven. Però d’aquí a etiquetar tota una societat amb aquests atributs hi ha molta distància. Aquella visió de la pròpia manera de ser, ja no cal dir-ho, constituïa tota una vacuna contra qualsevol mena de reivindicació nacional.

Després, la vida, els fets i un cert estudi de la nostra història –sempre fet amb una perspectiva crítica respecte als tòpics i silencis que transmeten les institucions oficials, molt especialment les universitàries- m’ha dut a canviar considerablement el meu punt de vista i, fins i tot, a analitzar les causes d’aquesta visió tan poc falaguera heretada després de segles de manipulació i rentat de cervell.

A la nota Catalunya-Espanya ja oferia algunes mostres de la generositat catalana. El suport català a les batalles de Sagrajas, de Bairén, d’Uclés, d’Alarcos, de “las Navas de Tolosa”. Però la solidaritat i la magnanimitat del poble català no s’acaben pas en aquest punt.

Ramon Berenguer IV va ajudar a Alfons VII en la conquesta d’Almeria. Múrcia, aleshores, fou inclosa en la zona de conquesta catalano-aragonesa. Alfons el Cast ajudà a Alfons VIII a conquerir Conca, tot i que això limitava la seva expansió i, a més, cedí altruistament els seus drets sobre Múrcia, acord que Jaume I respectà amb escreix. El rei Pere el Catòlic morí a la batalla de Muret defensant la causa albigesa. Jaume II col·laborà (amb un estol de deu galeres) a la conquesta de Tarifa i de Gibraltar. Pere el Cerimoniós ajudà Alfons XI a la conquesta d’Algecires.

Les guerres de Pedro I el Cruel, fill legítim d’Alfons XI, contra Pere el Cerimoniós, que arribà a assetjar Barcelona per mar i motivà que el Cerimoniós decidís fer construir la muralla de Ponent, estroncà aquesta col·laboració.

La moderna Inquisició

Notes per a anar tirant, 13 de gener de 2013

La moderna Inquisició

El mestre i metge Gaietà Ripoll, fill de Solsona (batejat a la catedral solsonina el 22-2-1778), moria penjat a la forca de la ciutat de València, el dia 31 de juliol de 1826, després d’un llarg i tortuós procés, dirigit pel bisbe manxec Simón López García, i iniciat el dia 8 d’octubre de 1824 (el dia 8 d’octubre era l’aniversari del famós Acte de Fe de Valladolid, que va presidir Felipe II, l’any 1560).

Se l’acusava de no dur els nens a missa i d’haver canviat la salutació de l’escola, “Ave María”, per “Alabado sea Dios”. (G. Ripoll, com a conseqüència de la guerra del Francès, havia passat una temporada presoner a França. Se'l considerava contaminat per idees deistes i se sospitava que havia llegit textos rousseaunians).

Un cop penjat, les seves restes van ser introduïdes en una bóta (que decorava l’escenari del crim amb flames pintades) i, una vegada conduït al Crematori de la Inquisició, va ser reduït a cendres.

Els seus béns, seguint la pràctica establerta, li van ser confiscats. Aquesta hauria estat, segons la historiografia tradicional, la darrera víctima de la Inquisició espanyola, que no desaparegué oficialment fins al decret del dia 15 de juliol de 1834.

Un notori vestigi d’aquella macabra institució, però, perdurà fins que el Concili Vaticà II eliminà el famós Índex de llibres prohibits, cosa que desgraciadament no va significar que els mètodes inquisitorials desapareguessin del tot de la faç del planeta, on el control de la dissidència i la repressió política continuen essent un instrument del poder en moltes dictadures i en l’esperit d’algunes democràcies no gaire democràtiques. Per exemple, en el d’aquelles que confonen el dret a decidir amb el dret a “decir sí”.

La Inquisició espanyola era filla de l’enveja i de la cobdícia. El sobtat enriquiment dels “cristians nous” (els jueus conversos) va despertar el més rancuniós odi entre la noblesa i les classes populars. El famós pedagog, metge i psicòleg espanyol Huarte de San Juan -un crani privilegiat d’aquells que la Humanitat només ofereix de tant en tant- va trobar una brillant explicació a la capacitat de guanyar diners dels jueus “como viven en la desgràcia segregan resentimiento que les hace coléricos y propicios a la eclosión de la sutileza y la inteligencia”.

A Espanya s’admetia que la gent fos rica, però no pas que se’n fes. El lingüista i estudiós de pobles primitius, George Borrow, afirmava que “la llenya que consumia els cossos del jueu, del morisc i del protestant, cremava per cobdícia i per enveja, i aquestes mateixes xeres haurien consumit el cos del gitano si hagués tingut riqueses i prou saviesa com per a enfellonir aquelles dues passions dominants dels espanyols”.

No entenc per què he pensat avui en aquest tema de la Inquisició... Potser sigui per dos motius.

Primer, pel fet d'haver llegit les declaracions d’Alfred Bosch davant l'oposició ferotge que desperta a Madrid una virtual consulta sobiranista a Catalunya. Una oposició per part de l'aparell estatal que branda la Constitució com a arma llancívola contra l'exercici del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya, que els independentistes no entenen: "No es pot confondre la Constitució amb la Inquisició”, hauria dit Bosch.

I segon, com a conseqüència de llegir el comentari de Pilar Rahola a La Vanguàrdia d’ahir, en què afirmava que “mentre el Govern somia la seva reconquesta, els mitjans més salvatges de Madrid es dediquen a la cacera dels Pujol, en un procés mai no vist d'assetjament sistemàtic a tota una família, pel sol fet de ser parents del polític. En l'entrevista de Susanna Griso, Pujol deia que si van contra ell deu ser perquè significa alguna cosa a Catalunya, i així és, i per això és una peça major molt anhelada. El sorprenent és que aquesta brutal cacera es faci sense que cap estament de l'Estat no ho impedeixi”.

Per a mi tot això no és gens sorprenent, benvolguda Pilar. I suposo que per a tu, tampoc. Aquesta cacera -que no és d’elefants, de cérvols ni d’óssos drogats, sinó de persones que pensen diferent-  no és pas flor d’un dia.

De quan diríeu que és el text que segueix? “Los escándalos económicos que salpican a Jordi Pujol a través de su partido i de su famila van apareciendo, cada vez con mayor claridad, ante la opinión pública (...) Este penúltimo pirata del Mediterráneo, este judío de la cuenca latina, este vendedor de galeones hundidos, el que gestiona patrias con mano de pesar bacalao o butifarras..., este antifranquista de derechas, parece dispuesto a gobernar España desde una esquina, chiquito pero matón...[1]”

Diríeu que és d’aquest any? De l’any passat? De l’altre? De l’altre? No: aquest text és d’ara en farà vint!

Vint anys són molt temps. I vint anys d’una pluja infernal d’articles, d’insinuacions, d’acusacions, d’insults, sense presentar mai cap prova, mai cap constatació ni dada objectiva o mínimament consistent, sense cap altra finalitat que no siguin la de destruir una persona i la seva família, són un fet realment repugnant, fastigós, repulsiu, nauseabund, repel·lent, immund, miserable i vomitiu.

Joseph Goebbels deia que una mentida repetida mil vegades es transformava en una veritat col·lectiva. Però una mentida repetida milers i milers de vegades durant vint anys és capaç de trepanar els cranis més ben formats, més serenys i més sensats.

L’aprenent avantatjat Joseph Goebbels –visionari, però mancat d’uns referents prou sòlids-, al costat de certa premsa espanyola, no arribaria ni a escolanet dels mítics Tomàs de Torquemada i Diego Rodríguez Lucero.

Quins temps, aquells, els dels grans mestres! Com diu l’historiador Juan Eslava Galán, “De la semilla de la sospecha, cultivada en el mantillo de la envidia, abonada de rencor, brotava la robusta certidumbre...”

I, au: a la foguera!

Ara, ara entenc perquè he pensat en aquest tema.

---

[1] Veg. hemeroteques. (La negreta és meva)

El retorn de l’homo habilis

Top of Form 1

Notes per a anar tirant, 11 de gener del 2013

El retorn de l’homo habilis

Segons les darreres investigacions, fetes a l’estranger, els aliments principals del cervell de l’homo sapiens són les proteïnes, la veritat i la bellesa. (Cal advertir que l’etiqueta genèrica “homo sapiens” és una etiqueta abusiva, més filla de la pietat cristiana que no pas de l’observació científica o fins i tot quotidiana).

Les proteïnes, fins no fa gaire, no eren cap problema insalvable. Però per a assolir la veritat i la bellesa els humans han hagut de suar molt i enginyar moltes estratègies, amb resultats més aviat dubtosos.

Els grecs es van empescar la filosofia, però els filòsofs (gent molt llepafils) aviat es van adonar que la construcció de la raó i dels arguments que la sustenten estava supeditada als recursos i limitacions de la parla humana. Alguns pensadors, com Wittgenstein, es van proposar crear un llenguatge fred i transparent, tautològic, com el de les matemàtiques, però uns altres es van estimar més retornar als orígens i les intuïcions preverbals de la humanitat (Heidegger), amb la qual cosa el galimaties anà adquirint unes dimensions considerables.

Gairebé tots els pobles han conreat en un moment o altre la poesia a la recerca de la bellesa. L’objectiu de la poesia és trobar un nou llenguatge que ens permeti transmetre el plaer de les coses belles, però molt rarament s’interessa per la necessitat filosòfica de fer-lo transparent i objectivador de la veritat. L’excepció, en la nostra cultura, seria Ausiàs March i, potser Ramon LLull. La resta no arribarien ni tan sols a la categoria d’una nota de peu de pàgina.

La música sí que seria una bona mostra de llenguatge universal a la recerca de la bellesa. Però ho és també, de la veritat? Alliberant-se de la feixuga càrrega de la llengua, la música s’allibera també de les seves limitacions i dels seus lligams. Com en Parmènides, Heidegger i Sartre, la seva essència és la seva simple existència. El problema, però, és que una mateixa melodia de Bethoven ha pogut ser utilitzada successivament pel nacional-socialisme alemany, pel comunisme de tall estalinista i com a himne de les Nacions Unides. Sòcrates tenia raó: una existència no examinada, no verbalitzada, no val la pena ser viscuda.

Ens quedaria encara una esperança. Segons George Steiner, només “el llenguatge de les matemàtiques és immensament ric. La seva evolució és un dels pocs viatges nets i positius en la història de la ment humana. Les matemàtiques posen de manifest uns criteris de bellesa en un sentit exacte i demostrable. Només en matemàtiques preval l’equivalència entre veritat i bellesa”.

Però, i els profans? I els que no sabem matemàtiques?

Una mica desanimat, tanco l’ordinador on escric i poso la tele. Hi fan un partit del Barça. No sé quina veritat s’oculta darrera el llenguatge misteriós i precís del joc del Barça, però sí que puc dir que cada jugada constitueix un prodigi geomètric d’una gran creativitat i bellesa. Ja sé que no són les matemàtiques que l’homo sapiens ha instituït com a  vàlides, però amb aquestes de l’homo habilis ja m’hi conformo.
I perquè la proteïna no hi falti, em preparo un entrepà d'espetec.

Un llibre important i clarificador

Notes per a anar tirant, 10 de gener de 2013

Un llibre important io clarificador

L’invent de l’espanyolitat

Lluís Garcia

Imma Grande

Fundació Catalunya-Estat, Barcelona, 2012

Aquesta obra ens mostra com el topònim Espanya i el gentilici espanyol han anat perdent el seu sentit de designació geogràfica originari per a donar pas a un concepte polític de base exclusivament castellana i amb una profunda càrrega de caràcter nacional i imperialista.

Els autors treballen a partir de tres eixos: l’històric, el psicomètric i el lingüístic.

Des del punt de vista històric, mostren com a partir de la instauració de la nissaga dels Bourbon (els autors eviten les denominacions tradicionals de Felip V, etc.) es va acordar la divisió política entre la Hispània i la Gàl·lia –que ja incloïa la Povença als seus dominis- romanes. El nou rei de Madrid va prendre com a base el regne de Castella i Lleó, molt poblat però sense estructures capaces de controlar el poder del monarca. D’aquí en sorgí una monarquia “absolutista, militarista, fiscalment insaciable, exacerbadora de l’etnocentrisme castellà i fomentadora d’una forta xenofòbia contra les nacions no castellanes”. Els autors repassen també aspectes com la Constitució de 1812, en què “La Nación española” és definida a partir de la “reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”, excloent-ne, per tant, els indígenes i els esclaus; les guerres dites Carlines i que ells anomenen –al meu parer encertadament- castellanitzadores; la dictadura de Primo de Rivera; la frustració republicana del 1931-1936, en què la “Nación española” es continua identificant amb la castellana, ara fins i tot simbòlicament, mitjançant la bandera tricolor; la guerra de 1936-39, que ells anomenen la gran guerra castellanitzadora; la postguerra, i els temps actuals.

Des del punt de vista de la psicometria social analitzen minuciosament i crítica les enquestes del Centro de Investigaciones Sociològicas (CIS), posant en evidència les contradiccions i deficiències dels qüestionaris, i molt especialment, la manera com darrere d’una aparent metodologia científica i neutra s’hi amaga en realitat un potent instrument de manipulació i conducció ideològica, destinat a conformar una única nació castellana, sobreposada damunt de les nacions i identitats històriques existents, però subtilment amagada sota la denominació d’”española”.

Pel que fa a la llengua, els autors repassen amb bisturí de plata les diferents denominacions i definicions que apareixen al diccionari de la “Real Academia de la Lengua”, curiosament -però no pas casualment- creada l’any 1713. La RAE significa, a partir d’aleshores, “la institucionalització del poder com a autoritat lingüística suprema en un territori, Espanya, multilingüe: galaicoportuguès, lleonès, basc, castellà, aragonès, català i occità”. L’any 1925, en plena dictadura castellanista (amb el català, la bandera catalana, etc. prohibides), la RAE ho aprofitarà per a fer la passa històrica definitiva, adoptant “el nombre de ‘lengua española’ en vez de ‘castellana’”. El moment més apoteòsic de la RAE, però, arribà durant el franquisme, és a dir, durant un dels moments en què l’odi, la xenofòbia i la persecució s’exacerbarien amb més intensitat sobre les llengües no castellanes. La RAE ho celebrava d’aquesta manera “quiere que la 16ª edición de su Diccionario se difunda ya por el mundo con el sello de la nueva España imperial. Por eso (...) se le ha puesto como fecha la del glorioso Año de la Victoria, 1939”.

Els autors ens ofereixen en aquesta obra –una obra imprescindible- una visió psicològica i antropològica de la història, una visió que és rigorosa i innovadora alhora. I, molt especialment, una visió de les relacions de poder i de domini –passades i actuals- entre les nacions de la península antigament anomenada Espanya.

Un llibre contra la mentida i l’autoengany

Notes per a anar tirant, 9 de gener del 2013

Un llibre contra la mentida i l’autoengany

Qui estima la llengua, la fa servir

Quim Gibert

Editorial Barcanova, Barcelona, 2013

El sostre d’una de les sales de l’Ateneu Barcelonès va arribar als nostres dies presidit per un escut de la ciutat de Barcelona. La restauració que no fa gaire s’hi va dur a terme va permetre descobrir que a sota d’aquella pintura més o menys moderna n’hi havia una altra que havia estat púdicament, o potser intencionadament, tapada, censurada.

Es tracta de la peça El temps despulla la veritat, obra de Francesc Pla, dit el Vigatà. Una al·legoria en què Saturn apareix desvestint una figura femenina (que ensenya una cama fins una miqueta més amunt del genoll) i que està envoltada per un seguit d’àngels que subjecten alguns instruments científics que simbolitzen els atributs propis de les diferents arts liberals.

Desconec si el que motivà la censura de l’escena, que al seu temps probablement presidia el gabinet del propietari de l’immoble, el senyor Josep Francesc Ferrer de Llupià, baró de Savassona, va ser la visió de l’esmentat genoll de la dama o bé el tema de fons de la pintura, és a dir, el fet de posar de manifest que el temps acaba despullant la veritat. L’al·legoria del Vigatà, en aquest cas, no requereix pas cap comentari.

He pensat en aquesta composició pictòrica mentre llegia el llibre Qui estima la llengua, la fa servir, de Quim Gibert, perquè allò que l’autor fa amb la seva obra és bàsicament pelar la ceba de les moltes fal·làcies, enganys i autoenganys que disfressen la realitat lingüística en què alena la llengua catalana. En efecte, Gibert, amb un excel·lent coneixement del tema i auxiliat d’una base de dades exhaustiva i rigorosa, dedica una bona part del seu assaig a desmuntar els tòpics astutament difosos per terra mar i aire; a combatre els prejudicis pacientment inoculats als cervells dels parlants catalans; a desemmascarar les moltes mentides difoses des de diversos mitjans, i a denunciar els abusos que constantment es cometen contra les llengües minoritzades i, en aquest cas concret, contra la llengua catalana.

L’obra, però, és bàsicament una reflexió sobre els diversos comportaments lingüístics dels catalans, els quals rarament es corresponen amb els comportaments lingüístics d’altres parlants de països que viuen en una situació de normalitat comunicativa i que, en molts sentits, tampoc no es corresponen als usos tradicionals dels mateixos catalans al llarg de la seva història.

L’autor dissecciona lúcidament i senzilla aspectes clau de la situació psicolingüística i sociolingüística en què es mouen els parlants de la llengua catalana actualment. Sense defugir mai el detall ni el raonament, ens mostra la realitat diversa i contradictòria de les relacions verbals que mantenen els ciutadans catalans amb els parlants d’altres llengües, especialment, amb els de parla castellana, francesa i italiana que viuen al seu domini lingüístic.

Si algú vol saber per què reacciona com reacciona davant de les diferents situacions lingüístiques en què es troba quotidianament, sense excuses ni subterfugis, i quines són les causes externes (sociolingüístiques) i internes (sociolingüístiques i psicològiques) que el porten a fer-ho de la manera que ho fa –amb un excés de timidesa, de pactisme i fins i tot de por acumulada-, que llegeixi aquest llibre.

Si vol saber per què no es duu a terme una indicació tan senzilla i eficaç com la que proposava Ferrer i Gironès:    “Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja n’hi hauria prou”, que no es deixi perdre aquesta publicació.

Aquest escrit posa també en evidència l’existència d’un procés de substitució lingüística, dut a terme –com mostra l’autor- a voltes amb subtilitat i traïdoria, i que conté a més  una anàlisi dels sentiments i de les conductes induïdes dels qui el pateixen i una explicació de les estratègies de manipulació emprades pels qui mouen els fils del poder.

Formalment, l’autor demostra una excel·lent capacitat d’extrapolar històries i arguments per a traslladar-los a l’àmbit dels comportaments lingüístics. Així, els diferents capítols solen començar amb un relat al·legòric, generalment entretingut i encertat, circumstància que fa que la lectura –amb múltiples informacions i exemples- esdevingui lleugera i agradable, i que arribi al lector d’una manera més clara i alhora profunda.

L’obra, elaborada amb un enfocament innovador i molt convenient, és, en definitiva, una obra clara i senzilla, però ben argumentada i documentada. Molt adequada per a anar traient els diferents vels i capes de guix amb què des de segles han anat intentant embolicar el cap i embolcallar la llengua dels parlants catalans.

Les Arenes

Top of Form 1

Notes per a anar tirant, 7 de gener del 2013

Les Arenes

No sóc addicte a la compra compulsiva ni m’entusiasmen els centres comercials amb les seves escales automàtiques, les seves sales multicines i els seus bars i restaurants de pa amb tomàquet i pernil. Més aviat tot al contrari. No obstant això, a mi el Centre Comercial de les Arenes m’agrada.

Seure a la terrassa, de cara a Montjuïc, i contemplar ja del tot realitzat el que fou el gran somni d’uns ciutadans llunyans em fa sentir bé, molt bé, gairebé tan bé com mirar la petita vall de Nargó des del cap del Solà del Roca.

Aquelles quatre columnes que un tal Primo de Rivera va ordenar enderrocar.

Aquelles fonts, aquells jardins, aquell palau, que un militar baixet i de veu aflautada havia condemnat durant quaranta anys a la indigència.

I aquest centre comercial on ara sec al sol d’un magnífic dia de gener, prenent tranquil·lament un bíter amb una mica de taronja a la terrassa, ple de gent i de vida avui, però plaça de mort i de tortura ahir, i turó de penjats i dipòsit d’ossos i calaveres, abans-d’ahir.

Si miro enrere, encara sento la pudor dels gats i dels coloms morts entre les bardisses que durant anys poblaren el recinte i sento brunzir les mosques negres i verdes que, addictes als excrements dels pobres animals de l’espectacle, anomenat aleshores “Fiesta Nacional”, varen sobreviure en aquell lloc sinistre després d’anys i panys de no fer-s’hi cap “corrida”.

Aquest centre comercial, amb la seva lluminositat, els seus cinemes, les seves botigues, les seves escales i ascensors, els seus bars i restaurants i les seves terrasses, és un triomf de la intel·ligència contra la barbàrie, de la modernitat contra el primitivisme, de la imaginació contra el conservadorisme rutinari, de la innovació contra l’immobilisme, de la resiliència catalana contra el sempitern obstruccionisme hispànic.

Aquesta vista plena de fonts, brolladors, jardins, estàtues i palaus, tan neta i endreçada –em dic mentre faig el darrer glop de bíter- és la prova fefaent que el geni català "rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".

El problema de l’estat Espanyol

Top of Form 1

Notes per a anar tirant, 5 de gener del 2013

El problema de l’estat Espanyol

El problema de l’estat Espanyol no és només que el partit que hi remena les cireres de les esperances i de les suors –els calés- de la gent sigui un partit de tall latifundista i funcionarial (de funcionaris d’alt estànding, s’entén), situat ideològicament en el ventall que va de la dreta extrema i crispada a l’extrema dreta poc o molt disfressada i dissimulada (ambdues incloses). El problema de l’estat Espanyol és que aquest partit que s’expressa amb dues simples grafies, PP, no té alternativa.

L’alternativa que fins ara havia fet de comparsa del poder, el PSOE, ha perdut qualsevol mena de credibilitat. En tots aquests anys ha estat incapaç de desmuntar l’entramat de privilegis que l’aristocràcia espanyola manté de degeneració en degeneració des de molt abans! dels reis Catòlics.

Ans al contrari: ha posat totes les bases perquè aquell sistema es mantingués i fins i tot es reforcés, mitjançant subvencions als amos, peonadas als jornalers (que en fer estable i suportable la dinàmica d’un sistema socialment i èticament insostenible a qui beneficien més, indirectament, és als grans terratinents), incloent-hi sense vergonya tot el que hagi pogut convenir, com ara la medalla d’Andalusia i el títol de filla predilecta de la ciutat de Sevilla concedits (en un gest d’acatament -“pleitesia” seria més exacte i precís- semiòticament inequívoc) a la duquessa d’Alba.

Avui el desprestigi del PSOE com a alternativa de poder és total, definitiu.

En les coses del dia a dia, la seva petjada ha resultat nefasta, gairebé insultant. A davant de casa meva, per exemple, hi van deixar una plaça en què l’únic que se’n salva és el nom, Joan Pelegrí. Tot i els advertiments de l’Associació de Veïns del barri, ells van tirar al dret, amb una prepotència només comparable a la seva ignorància. El resultat és que ja s’ha hagut de desfer dues vegades per dos llocs diferents en menys de dos anys i –encara pitjor- es faci el que es faci el resultat final serà sempre només un pedaç. Si no fos el respecte que em mereix la figura del professor Pelegrí, proposaria que es digués la plaça  del Nyap.

I qui diu això diu mil coses. La Filmoteca de Catalunya, per exemple. De ser un cinema ampli amb pantalla gran ha passat a ser un soterrani claustrofòbic, del qual cal sortir-ne amb escales mecàniques, potser per a donar un toc de modernitat “ecologista” a les funcions. En tenia un abonament que, tan aviat com vaig veure els nous locals, vaig córrer a treure’m de sobre.

PP? PSOE?

Independència i democràcia catalana!