Forners de Peramola (Publicat a l'Ara-Pirineus, 07-09-2020)

 

Article publicat al diari ARA-Pirineus, el dia 7-09-2020

Històricament parlant, Peramola ha estat i és terra de forners. Si a Nargó els joves en edat de treballar s’encaminaven majoritàriament cap a agafar lo rai, a Peramola la tradició els portava als forns de pa de la capital catalana. Aquests dos oficis eren la sortida laboral més freqüent dels cabalers de sengles poblacions. Es calcula que durant una bona part del segle passat prop d’un deu per cent dels forners de Barcelona eren descendents de Peramola. Gent jove que probablement hi havien arribat com a operaris i que, amb els anys i moltes suors, havien acabat establint-s’hi pel seu compte. Jo mateix solia anar a un forn ―el forn Erill d’Hostafrancs― els amos del qual eren peramolins. En aquella època la dita «No hi ha cap militar que no sigui gallec, ni cap forner que no sigui de Peramola» era ben viva i coneguda a la ciutat comtal.

A més a més, és ben curiós que la muntanya més representativa de Peramola sigui la del roc de Sant Honorat, sant que és el patró dels forners, i de passada, de l’antiga baronia peramolina.

He pensat tot això en llegir el magnífic llibre publicat per Josep Espunyes a Edicions Salòria, Els Jou, els Capell i els Esteve de cal Forner de Peramola, un treball imprescindible per a conèixer una mica més i millor la història i les formes de vida de la comarca i del nostre país. L’obra parteix d’un estudi sobre la genealogia de la seva família publicat d’una manera incompleta l’any 2013. Espunyes ens hi parla d’una nissaga de forners, documentada des de fa més de sis-cents anys, que gira al voltant de la casa pairal i de la masia del Forner, llocs on els cognoms Jou, Capell i Esteve es van anar succeint al llarg del temps. L'autor, a més d’un minuciós arbre genealògic, ens hi ofereix pinzellades de la vida de Peramola a través del temps. El pas del forn de la Vila a forn de l’Ajuntament, després de 387 anys de regentar-lo la mateixa família, i la manera com aquest, a partir d’aquell moment, es subhastava públicament; les formes de vida de pagès d’aleshores; la matança del porc; el pas del camí de bast al tractor, passant per la construcció dels propis carros; la descripció d’algunes fonts dels volts de la masia; la decepció i el dolor de no haver pogut recuperar la casa pairal; el retorn a Peramola dels Esteve; el paisatge de la vila…

D’entre tots els fets que consigna, tres m’han cridat poderosament l’atenció. El primer, el cas d’en Josep Esteve i Capell que, com un personatge digne de Cien años de soledad, va sobreviure, amb tarannà liberal, les tres guerres carlines. El segon ─i no pas per això menys important─, el de mossèn Miquel Jou, que l’any 1624 ─al primer terç del segle XVII!─ ja va fer diverses donacions a la vila de Peramola, entre les quals cal subratllar les deu lliures de l’època destinades al mestre de minyons «perquè vol que els minyons peramolins aprenguin a “llegir, scriure y la doctrina cristiana quiscun dia”» 

I, finalment, el fet que a Peramola hi existeixi una tradició documentada (des de fa més de sis-cents anys!) de la manera com es produïa el pa per a la població. No és gens estrany que, amb aquests precedents (el del nom del patró de la vella baronia, el del nom del seu turó més emblemàtic, que és el del patró dels forners, i l’existència d’aquest relat cronològic tan perfectament documentat) el destí de molts joves peramolins fos el de dedicar-se a la producció de pa i que, encara avui, el pa de Peramola gaudeixi d’un justificat prestigi i sigui tan ben valorat a tota la comarca.

Això (no) sempre s’ha fet així (Ara-Pirineus, 24-08-2020)

 

Quan Carles III ―bon alcalde per a Madrid, mal rei per a la llengua catalana― va arribar al tron espanyol procedent de la bella ciutat de Nàpols, el panorama de la capital castellana era d’una deixadesa i d’un abandó desoladors. 

La «capital de las Españas i de las Indias» era una ciutat bruta, fastigosa i pestilent. L’aigua hi era escassa; a l’estiu la pols i a l’hivern el llot ho empastifaven tot; no hi havia clavegueres i es funcionava pel sistema del «¡agua va!»; els carrers, estrets, tortuosos i penjats eren un cau d’immundícies on els excrements i els residus dels veïns i de les cavalleries formaven uns rierols pudents i llefiscosos que embrutaven el calçat i la roba de la gent que hi transitava. 

Quan l’esposa de Carles III, la reina Maria Amàlia de Saxònia va veure allò, es va encarar al monarca i li va dir: «On m’has portat, mio caro?». Ell la va voler tranquil·litzar dient-li que de seguida iniciarien un programa de reformes. Però no hi va ser a temps: aquella desventurada va morir deu mesos després d’arribar a la «capital de las Españas i de las Indias», als trenta-cinc anys i després de dur tretze fills al món. 

El seu desconsolat marit ―bon alcalde per a Madrid, mal rei per a la llengua catalana― va començar a emetre Reials Ordres i Pragmàtiques contra la brutícia, contra la foscor, contra els robatoris, contra la delinqüència, contra l’arrelat costum de deixar circular els porcs lliurement pels carrers... Tantes Reials Ordres i Pragmàtiques van acabar posant nerviosos els habitants de la «Villa y corte». No entenien aquells canvis de coses que «sempre s’havien fet així». 

La gota que va fer vessar el got va ser quan el ministre Esquilache va ordenar escurçar les capes. La mesura no podia ser més raonable: amb les capes més curtes era més difícil que les cascarres de detrits humans i d’origen animal quedessin encastades a les parts baixes de la vestimenta, amb tots els inconvenients sanitaris, estètics i olfactius que allò comportava. Però la gent no ho acceptà i es va revoltar, perpetrant així el famós «Motín de Esquilache». La raó que donaven era que «allò sempre s’havia fet així».

Aquesta frase ―sovint enganyosa―, usada com a argument, em pensava que ja estava desterrada del nostre vocabulari. De fet no és cap argument que es pugui tenir en compte per a res. Dialècticament, no té cap validesa i desqualifica el qui pretengui fer-la servir. Fer una cosa com «sempre s’ havia fet» pot ser bona o dolenta segons del que es tracti, però és poc ètic voler-la argüir per defensar qualsevol situació de privilegi que s’oposi a una millora. Dissortadament, al Pirineu encara hi ha qui s’hi aferra per oposar-se a qualsevol canvi que pugui posar en perill una situació determinada, generalment de privilegi. Sortosament, la dinàmica històrica acaba posant sempre les coses al seu lloc. I avui veiem que ja no hi ha vaqueries a les ciutats; els fums tòxics particulars o industrials hi estan prohibits, el gasoil dels cotxes hi és estrictament regulat, etc., per més que alguns vulguin defensar que «això s’havia fet sempres així».

I al Pirineu hauria de passar igual.

Retorn a Nargó

Després de més de quatre mesos de confinament a Barcelona, he tornat, per fi, al poble. En tenia ganes, potser massa ganes i tot. L’hort estava ple de fenàs, de blets i d’altres plantes que no conec pel nom. Sembla que durant aquest temps passat ha plogut força, però quan vaig arribar ja estava tot eixarreït. Em vaig posar arreglar l’hort amb massa optimisme i l’esquena me’n va passar una factura que vaig pagant en inacabables terminis.

Tot i els quatre mesos de confinament, al poble hi he trobat algunes millores urbanes evidents. La deixalleria nova dóna una altra imatge i espero que la sapiguem fer servir com cal. El cementiri també és una altra cosa. El tancament de fusta dels contenidors em sembla un altre encert, així com la barana del camí Estret i l’asfaltat de diferents camins. Deu ser molt difícil de fer coses en temps de pandèmia, però a Nargó veig amb satisfacció que se n’hi ha fet. 

Això no vol dir que ja no quedin problemes per resoldre, com ara algunes petites millores que calen als contenidors, millores també en el civisme a l’hora d’usar-los, millores en el tema d’alguns fums massa tòxics que planen per la població i posen en perill la salut de la gent, millores en la utilitzacció dels espais públics, excessivament privatitzats per alguns, etc. Però jo confio que amb paciència i diàleg tot s’anirà resolent.

També és una bona notícia la millora dels serveis privats. El bar de la Societat ja és obert i em diuen els que l’han vist que fa goig. Ho celebro molt i penso que és un projecte que pot ser prou positiu per a Nargó, malgrat que no tingui res a veure amb el que una junta alternativa a l’actual ─en la qual tenia l’honor de participar com a secretari─ preteníem dur a terme. Per altra banda, a les cases de pagès i als comerços de Nargó actualment hi trobes de tot i bo. Fruita i verdura fresca, ous de corral, carns, congelats de primera… 

A mi, que el tema ecològic em motiva moltíssim, m’encanta la secció d’aquests productes que tenen en algun d’aquests establiments, on pots trobar des d'articles de la prestigiosa casa Santiveri, com la civada o el tan saludable pa dextrinat amb llavors de lli, fins a la crema de llet d’ametlla sense sucre, de vegades molt difícils de trobar en llocs més grans com la Seu o Oliana.