Molta
gent de la meva generació vam descobrir l’obra de Manuel de Pedrolo a través
d’obres com Totes les bèsties de càrrega
o Domicili provisional, obres totes elles estretament compromeses amb
la realitat de l’època en què foren escrites i en les quals es posaven en
evidència, per la via de l’absurd i del realisme social, les contradiccions
d’un sistema opressor, repressor, miserable i burocratitzat, com ho va ser el
de la dictadura franquista.
No
fou fins a la darreria dels anys setanta que vam descobrir (o potser van ser
els alumnes que ens la van fer descobrir?) una obra que donaria una gran
popularitat a Manuel de Pedrolo entre els més joves i que acabaria essent
l’obra més llegida i venuda de l’autor de l’Aranyó: Mecanoscrit del segon origen.
No
eren pas pocs els alumnes de les nostres classes que després de llegir el
popular Mecanoscrit s’acostaven a la
taula del professor demanant un altre llibre del mateix autor. Aquest fet em va
portar a fer una adaptació didàctica de l’obra Domicili provisional i, més endavant, una altra de Trajecte final,
adaptacions que publicà Editorial Barcanova.
Recordo
que la publicació de l’edició didàctica de Trajecte
final va ser una mica complicada, ja que Edicions 62 (avui devorada pel
grup Planeta) va intentar evitar que l’obra es publiqués. Va haver de ser el
mateix Pedrolo −que portà personalment l’original de l’obra a l’editorial
Barcanova− qui imposés el seu criteri i facilités que es pogués fer l’edició
didàctica que jo havia preparat en contacte directe amb ell. Decisió que, ja no
cal dir-ho, va ser un gran encert i d’una gran previsió, ja que, a part
d’ampliar notablement les possibilitats de la seva obra, avui ens permet de
gaudir-ne i donar-la a conèixer sense haver de passar per les espanyolíssimes urpes del grup de
Planeta.
L’èxit
que aconseguí Trajecte final va ser
notabilíssim. I no solament entre els joves, sinó també entre el públic lector
en general. El secret d’aquest èxit és que Trajecte
final és un recull de narracions molt ben elaborat, perfectament construït,
d'una gran riquesa i varietat de temes.
L’obra Trajecte final
El
recull aplega set narracions, cadascuna de les quals sol ser protagonitzada per
un o dos personatges, d'aparença senzilla i corrent, no gaire caracteritzats, i
que a partir d'un determinat moment es trobaran involucrats en el conflicte que
originarà el tema de la narració. L'acció sol desenvolupar-se en contextos
coneguts, quotidians i realistes. Les ciutats
són generalment identificables i varien entre les del país (Barcelona,
Vilafranca del Penedès, etc.) i les de la resta del món (Nova York, París,
etc.). El conjunt de les narracions aplega temes com el control burocràtic de
la persona i la possibilitat que aquesta es repeteixi ("El cens
total"), la relació d'éssers humans amb extraterrestres ("Un món
distant i veí"), agències sorprenents, destinades a fer desaparèixer
persones inadaptades ("Servei oficial"), robots de forma humana,
programats per a satisfer el plaer sexual ("Cadàvers"), les relacions
entre els humans i els darrers representants d'una raça en extinció, procedents
d'una societat utòpica d'un altre planeta ("Urn de Djlnl"), una
història d'amor entre una parella que viuen en temps diferents però paral.lels
("La noia que venia del futur") i, finalment, els problemes que
plantejaria per a l'ésser humà el fet de rejovenir a partir d'una determinada
edat ("El regressiu").
Aquesta
diversitat temàtica, tota ella susceptible de ser encabida dins el gènere de la
ciència-ficció, permet a Pedrolo de desplegar una gran imaginació i,
consegüentment, mantenir l'interès del lector d'una manera constant i activa.
Això no vol dir, però, que l'autor renunciï a plantejar els problemes que al
llarg de la seva obra han ocupat el centre de la seva atenció: els límits humans
i les paradoxes de l'existència, el control d'unes persones sobre les altres
–és a dir, el poder−, el pas del temps, la llibertat, la justícia, l'opressió,
i, en definitiva, la preocupació per la condició humana. L'autor no sols no hi
renuncia sinó que, al contrari, a l'entorn d'aquestes inquietuds basteix el fil
conductor que cohesionarà les narracions, entre elles mateixes, i amb el
conjunt de tota la seva obra. La ciència-ficció, per tant, no és en Manuel de
Pedrolo un fet conjuntural, ni res que es pugui analitzar aïllat del conjunt de
la seva producció, com si es tractés d'una part inconnexa o incompatible amb la
resta de l'obra, sinó que en constitueix un aspecte més dels molts que l'autor
se serví per tal d'assolir la totalitat narrativa que perseguia.
El
llenguatge és força planer, directe i
clar, sense gaires recarregaments retòrics. Caldria destacar, però, l'ús de
nombroses formes populars, locucions i modismes, que emprats amb destresa per
l'autor esdevenen uns materials literaris d'una gran eficàcia i bellesa. En un
altre sentit, i coherentment amb la manera com aleshores solia escriure's la ciència-ficció,
no hi ha més descripcions que les absolutament imprescindibles; i l'acció, els
esdeveniments i els diàlegs, són la base essencial de les narracions. Narracions que, d'altra
banda, es caracteritzen per ser, poc o molt, narracions de misteri. O
simplement en contenen elements: sempre hi ha una persona, un fet o alguna cosa
que no encaixa, que esdevé un problema que cal resoldre i que el lector -com en
les novel.les policíaques- espera de trobar coherentment resolt al final de la
lectura.
Per
tot plegat podem concloure que Trajecte
final constitueix un recull perfectament construït, madur, que condensa una
bona part de la visió literària i vital del món de l’autor, amb una gran
riquesa i varietat de temes i amb un
perfecte equilibri entre imaginació, misteri i coherència. La llengua és
directa i funcional. I les narracions, tot i ser de ciència-ficció, formen un
tot perfectament harmònic amb la resta
de l'obra de l'autor.
Pedrolo i la ciència-ficció.
Sense
cap afany ni pretensió d’ésser exhaustiu o expert en el tema m’agradaria
subratllar alguns aspectes que relacionen una bona part de l’obra de Manuel de Pedrolo
amb la ciència-ficció. Avui, tenint en compte la qualitat de la seva obra i
l’èxit lector que hi ha aconseguit, hom
pot considerar l’escriptor de l’Aranyó com una de les figures cabdals de la ciència-ficció moderna en
català.
En
parlar de les relacions entre Pedrolo i la ciència-ficció cal tenir en compte,
al meu parer, cinc aspectes:
a)
L'afany de l'autor d'acostar-se a la realitat a través d'unes formes
renovadores, però no excessivament difícils d'ésser enteses pels lectors
corrents i senzills.
b)
Fins cap als voltants dels anys setanta
-coincidint amb l'extraordinari desenvolupament dels mitjans de
comunicació i amb l'esclat i el reconeixement públic del gènere de ciència-ficció-
M. de Pedrolo no es posà a treballar d'una manera decidida aquest gènere i en tragué totes les
possibilitats que li oferia.
c)
Aquestes possibilitats permeteren a l'autor, d'una banda acostar-se -tot
forçant-ne els límits- a la realitat total que volia transmetre, i de l'altra, connectar amb àmplies capes de
lectors, molts d'ells joves.
d)
Cal subratllar també la seriositat i el rigor amb què l'autor es documentava
abans d'iniciar una narració de ciència-ficció, tant pel que fa a la temàtica
com a al model de llengua que calia emprar.
e)
Finalment, hem d'assenyalar la tendència de l'autor a l'experimentació (la
distorsió de les coordenades lògiques del temps i de l'espai -el tema de la
relació temps-espai és un dels més explorats per l'autor-, el contrast entre
els personatges i les situacions en què es troben submergits, etc., i la
inclinació a narrar temes de caire fantàstic i extraordinari, alguns dels quals
ja apareixien en les seves primeres narracions.
Així
no és estrany que algunes de les seves obres de caire fantàstic datin ja dels
anys cinquanta i hagin estat llegides durant un llarg període de temps:
"L'origen de les coses" (1955), o que algunes, com "Les
civilitzacions són mortals", publicada a Crèdits humans (1957) reaparegués l'any 1980 a 7 relats d'intriga i ficció. Tal com hem dit, però, la dedicació de M. de Pedrolo al gènere
adquirí un especial rellevància cap als voltants dels anys setanta.
Concretament a partir que el 1973 publicà Darrer
comunicat des de la Terra. A aquesta obra seguiren l’exitós i ja esmentat Mecanoscrit del segon origen (1974), Trajecte final (1974), Aquesta matinada i potser per sempre (1980) i Successimultani (1981), entre altres que
com, Múltiples notícies de l'Edèn (1985),
també presenten alguns trets que s'acosten al gènere.
(Article publicat al número 102 de la revista Llengua Nacional)
