Als anys cinquanta el carbur formava part de les nostres vides. A cada casa n'hi havia un llumener. Eren uns llumeners força més potents que no pas els d'oli i il·luminaven els cellers i els trebols d'una manera molt més eficient que aquests o les espelmes. El mecanisme era força senzill: es posava un terròs de carbur al dipòsit, s'hi afegia aigua, que immediatament començava a bullir, es tapava i es deixava sortir l'oxigen i, tot seguit, s'encenia un misto a la sortida. La flama era graduable, cosa que es feia per mitjà d'un cargol que dosificava la quantitat d'aigua que entrava al dipòsit. De carbur, per tant, n'hi havia en moltes cases, cabalment en un poble amb tan poca llum elèctrica disponible, en què els llums d'acetilè eren indispensables.
També en tenien els dos ferrers. el ferrer del Perot i el Joan del Tomasó. El feien servir per a soldar. De l'aparell en deien l'autògena. Aquí el mecanisme era una mica més complex. Recordo que tenien unes bombones altes i no gaire amples i un dipòsit en què la part superior anava baixant. De vegades hi posaven un roc a sobre perquè fes pes. Suposo que era el dipòsit de l'aigua.
Per tot plegat, a la canalla no ens era difícil d'aconseguir trossos de carbur per a les nostres distraccions. Allò d'una pedra que era efervescent com el sidral ens cridava d'allò més. Tant és així que aviat ens les vam enginyar per a llançar coets a l'espai, abans i tot que ho fessin els americans al cap Canyaveral. A les tardes, ens en anàvem al tros de cal Roca, que ara és de cal Xurit, fèiem un clot a terra de la mida d'un pot de conserva cilíndric, el reforçàvem ben reforçat per les bandes, l'omplíem d'aigua, hi tiràvem un parell de terrossos de carbur i el tapàvem amb el pot de conserva, que s'hi havia d'ajustar a còpia posar-hi de pegats de fang al voltant entre tots. Aquest pot, naturalment, era buit i no tenia tapa. Al cul -que aleshores esdevenia el cap del coet- hi havíem fet un foradet que un de nosaltres havia de tapar amb el dit fins que un altre hi acostava un misto encès. Aleshores calia anar molt de pressa a apartar les mans, just el temps de veure com el pot-coet sortia disparat cins o sis metres enlaire i es transformava en la nostra imaginació en una d'aquelles naus que havíem llegit en les novel·les de Jules Verne.
No recordo que ens explotés mai cap pot, però sí que una vegada un va fer una espelastrada a la cara a un dels qui eren més a prop i no es va apartar a temps.
Aquell joc aviat va arribar a les orelles del mestre i a partir d'aleshores va quedar prohibit, cosa que no vol pas dir que es deixés de fer del tot. També va quedar prohibit portar carbur al damunt, cosa que no tothom va complir, tal com es podrà veure al pròxim full d'aquest calendari.
