La paraula dona prové de la forma indoeuropea "dem", que volia dir casa. En sànscrit trobem dáma 'casa'; en avestic, dam, 'a casa'; en rus, dóma, a casa, etc.
La forma catalana és filla de la llatina DOMUS, "casa", que va generar DOMINA>DOM'NA>dona. En els seus orígens dona significava mestressa, senyora de la casa. No va ser fins a la darreria del segle XIII que dona passà a significar l'equivalent a fembra i a poc a poc es convertí en el mot de contrast amb home. En aquell temps, fins i tot la Mare de Déu podia rebre aquest nom, precedit o no del possessiu (Madona): "Molt me meravell de nostra Dona com poch haver son fill sens corrompiment de sa virginitat", R. Llull, Libre de Meravelles.
La paraula dona té també el significat de muller, esposa o consort, malgrat que modernament sovint se sent substituïda pel mot parella, que és més neutre i genèric, ambigu: Van venir el Jaume i la seva parella. Els motius d'aquesta substitució se m'escapen. També hi ha qui diu senyora, de la mateixa manera que diu Nostra Senyora a la Mare de Déu. Potser l'evolució semàntica de mot llatí DOMINA en una llengua tan propera com el castellà hagi generat un cert rebuig incosncient de la forma catalana: doña, dueña, domeñar, adueñarse...
El mot dona, en català, està emparentat amb donzella, dama, madó, donejar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada