Hi ha llibres que t'enganxen des del primer full i que ja no els pots deixar. Tens ganes d'arribar al final i veure com es deslloriga l'entramat que estàs llegint (i vivint), però alhora et sap greu d'arribar-hi, et sap greu que s'acabi aquella estona de benestar màgic que et proporciona la lectura. Això és exactament el que m'ha passat aquests dies amb la novel·la L'origen del pecat de Marta Alòs, publicada per Pagès editors.
L'origen del pecat és una novel·la policíaca situada a la ciutat de Lleida. La trama està molt ben construïda. Els personatges responen a uns perfils psicològics creïbles, molt ben dibuixats. L'argument de la ficció és versemblant i agosarat, és a dir, ens transporta a uns fets imaginaris perfectament actuals i possibles. La intriga es manté al llarg de la novel·la; una novel.la moderna, dinàmica i divertida que, alhora, reflecteix un seguit de realitats humanes i socials profundament tràgiques. Ni tan sols l'edició de Pagès, poc acurada, aconsegueix desvirtuar la qualitat del conjunt que és d'una qualitat excel·lent i molt recomanable. Si voleu desconnectar unes estones de les angoixes d'aquests dies tan durs i dolorosos, no us la perdeu!
Una cosa de què no vaig parlar als comentaris de Solitud fa referència al llenguatge. Algunes paraules, ben vives en el parlar dels nostres pares, avui tenen un regust exòtic, d'objecte arraconat, potser substituït. Tantost, emprendre-les, canyó, a genollons, maurada, pilastra, gatinar, (gatonar), miranius, taleia, enraonar (amb una noia), trencar la paraula (renyir) anar a retaló (al darrere), en serien alguns exemples. Amb algunes frases fetes passa el mateix: no valdre l'escopinyada d'un penjat, sec com un esca, no fiar-se una cua d'ai d'algú...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada