Itineraris literaris per a tothom

L'editorial Pòrtic ha publicat un seguit de volums destinats a donar a conèixer i promocionar diferents llocs del nostre país. Les característiques, la història, els monuments, els carrers i els paisatges, a través de la descripció que en fan la gent que escriu de cadascuna de les contrades. La seva obra ajuda a conèixer i a entendre el territori, alhora que aquest permet copsar amb més profunditat i riquesa l'obra dels escriptors.

El volum que duu per títol Geografia Literària. Comarques lleidatanes, l'Alt Pirineu i l'Aran recorre, segons els autors, de "les planes de l'Urgell als cims pirinencs (...) de la magnificència del Gòtic de Santa Maria de Balaguer  a les humils i carismàtiques mostres del romànic en els punts més distants de la nostra geografia".

Pel que fa a l'Alt Urgell, hi són representades les poblacions de Cava, Coll de Nargó, Oliana, Organyà, Peramola, Ribera d'Urgellet, la Seu d'Urgell i la Vall de Valira / Bescaran, a través de les plomes de gent com Josep Albanell, Esteve Albert, Isidre Domenjó, Josep Espunyes, Marcel Fité, Joan Graell, Joan Obiols, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Mercè Sala, Joan Santamaria, Vidal Vidal, Albert Vilaró. 

El llibre, elaborat per Llorenç Soldevila, és una bona eina per a donar a conèixer el paisatge i la literatura de les nostres terres. Tant la fotografia com la paraula hi tenen, per tant, un protagonisme total. 

Pocs són els pobles que no hagin estat retratats, descrits o cantats per algun dels literats que hi han passat o hi solen fer vida i molt pocs haurien de ser els ajuntaments i espais culturals en què hi manqués una obra tan útil, ben feta i enriquidora com aquesta. És una obra també molt recomanable per a totes aquelles persones que vulguin descobrir amb uns nous ulls les inacabables joies arquitectòniques i paisatgístiques que s'amaguen en els indrets més impensats del país.

Barça

Feia dies que no veia ni sentia un partit del Barça. Concretament, des del dia 16 d'octubre de 2011.

Dissabte passat vaig entrar en un bar a prendre un cafè. Per la televisió feien un partit de futbol entre el Reial Madrid i un equip d'arroplegats, que corrien esperitats a la deriva i vestien de blau-grana. 

 

El cambrer em va assegurar que es tractava del Barça, però jo no em podia creure que allò que veia fos el que quedava d'aquell Barça dels temps de Joan Laporta. 

Mentre vaig ser al bar vaig tenir la desgràcia de veure un gol del Reial Madrid, concretament el tercer. Vaig sortir abans que acabés el partit. A fora, passejant, feia un dia de tardor càlida esplèndid.

Després vaig veure a la premsa que el Barça només havia perdut per tres gols a un i que, segons alguns, l'àrbitre no havia estat bé.

Els pobles oblidats

Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya.

Coordinadors: Xavier Cortadellas i Judit Pujadó

Il·lustracions: Llenas Llensa

Edicions Sidillà

La Bisbal d’Empordà, 2014

Cap als anys seixanta del segle passat, un grandíssim nombre de pobles i viles del nostre país van quedar deshabitades. Les possibilitats i avantatges que aleshores oferia el món urbà, juntament amb les dificultats de tota mena (manca de bones comunicacions, d’escoles i altres serveis, de corrent elèctric, en alguns casos, etc.) que els petits nuclis rurals encara patien van provocar un èxode disseminat en el temps que, si s’hagués produït tot de cop, hauria adquirit unes dimensions autènticament bíbliques.

 Edicions Sidillà l’any 2012 van publicar Els pobles perduts, una obra col·lectiva que obtingué una gran acollida per part del públic lector i de la qual ja es va parlar en aquest espai. Aquella obra recollia la història, els records, les feines, les llegendes, les anècdotes i les vivències dels darrers habitants de trenta llogarrets de la Catalunya històrica. 

L’existència de tants i tants pobles d’unes característiques semblants a les que es recreaven a Els pobles perduts i, sobretot, la descoberta i el contacte amb gent que recordava amb afecte i enyor aquelles poblacions, van ser els desencadenants de la publicació d’ Els pobles oblidats.

Els autors, una vintena, són escriptors i escriptores procedents de les diferents contrades que apareixen als textos, o que hi estan molt vinculats. Aquest fet facilita que hi hagi un lligam d’implicació emocional i de coneixença molt estret entre la descripció dels diferents espais i les persones que ens els reporten. Un llibre així, fet amb la cura, l’afecte i la proximitat que es desprèn de cada escrit, difícilment hauria pogut ser redactat per un sol autor. Aquest caràcter col·lectiu de l’obra és un dels seus principals encerts.

La tria dels pobles és molt adient i prou representativa. Pobles que ens retornen a la puresa de la vida viscuda entre conreus, rius i boscos. Pobles que ens parlen de ruïnes, de solitud, de silenci, de suors, de pols i de sang, però també de nombroses curiositats, de sucoses històries, de divertides anècdotes i de pobles que tornen a viure. I ho fan en una llengua viva i polida, irreductiblement convençuda que si no pot sobreviure en el ressò dels rostolls i dels roquissars on es va criar, ho farà en la memòria i en el cor dels qui la feien servir i ara ens en deixen un petit testimoni en les pagines d’aquest llibre.

L’obra ha estat pulcrament i bellament editada, qualitat que ja esdevé un segell distintiu d’Edicions Sidillà. Les il·lustracions de Llenas Llensa, ajustades, evocadores i plenes de detalls, formen un tot harmònic amb els textos i amb el conjunt de la publicació.

 

Per tot plegat, és una obra fàcil i agradable de llegir, i molt recomanable. Tant per a les persones a qui els agrada viatjar i conèixer indrets amagats de la nostra terra, com per a aquelles altres que ja en tenen prou gaudint de la lectura i del plaer de viatjar, sense moure’s de casa. El llibre és també especialment indicat per a cursos en què l’aprenentatge de la llengua i el coneixement de Catalunya hi tenen un pes important.

Marcel Fité

Un marit sense arguments

Notes per a anar tirant, 2 de novembre del 2012.

La van casar a la força, i vestida de negre amb taques roges, en l’època que els Tirans dominaven la terra, quan aquestes coses encara no estaven del tot mal vistes. Males llengües asseguren que ningú no va sentir-li dir el sí, ni davant d’un capellà, d’un jutge o d’un bard. Fou un matrimoni a l’antiga, només consentit per una de les parts i només pensat en benefici del més fort.

El seu home va començar a maltractar-la des del primer dia. La tenia tancada, lligada de mans i peus i a les fosques. Només la deixava anar perquè treballés hores i hores, però sempre sota la seva més estricta vigilància. Després, quan el sol es ponia, ella li havia de donar el que havia guanyat perquè ell ho administrés, sense presentar-li mai cap mena de compte ni de rebut ni d’explicació. 

Ella va provar de deixar-lo un parell de vegades, però ell s’hi oposà amb tota la seva fúria i, ajudat per veïns també maltractadors, va aconseguir mantenir-la humiliada i esclava sota les seves urpes.

Quan el temps dels Tirans s’acabà i arribà el temps de les Paraules, aquell marit continuà sense entendre la seva dona, sense deixar-la sortir, sense deixar-la parlar, sense deixar-la pensar.

Un dia ella, assabentada que hi havia una cosa que es deia divorci, li va tornar a dir que volia volar, que ja no aguantava més les seves grolleries, els seus insults, les seves amenaces, les seves imposicions, el seu macarroneig de barri baix. 

L’home va obrir uns ulls com unes taronges. No s’ho podia creure. La seva dona li plantava cara i li deia que volia deixar-lo, marxar, oblidar-lo.

Incapaç de dir-li una paraula amable, incapaç de mostrar-li el més mínim afecte, va tornar a fer-li crits, a insultar-la, a aixecar-li la mà, a dir-li que sense ell no podria anar enlloc, a amenaçar-la que sense ell no la voldrien ni els veïns ni les veïnes...

I aleshores ella parlà:

-Però si tant et necessito jo a tu, per què no vols que me’n vagi?

L’home, aleshores, es va quedar mut. Aquell marit no estava avesat a raonar, a argumentar. Les seves raons havien estat sempre basades exclusivament en l’acció de la força, de l’insult, de l’esgarip, de l’agressió, del càstig, de la imposició, del domini...

-El matrimoni és un sagrament indissoluble! I els sagraments s’han de respectar, no es pot actuar al marge dels sagraments! –va sentenciar finalment, tot i que ell, en sagraments, hi creia ben poc.

La dona se’l va mirar amb un somriure.

L’home, cada vegada més excitat, va intentar collar-la més fort:

-Si te’n vas avisaré la Guàrdia Civil –va exclamar amb la seva veu esfilagarsada, ja totalment afònica. 

Però la dona, tranquil·la, va tornar a somriure:

-Però si tant malament m’ha d’anar, per què no vols que me’n vagi? Jo no et demano que em protegeixis. Jo només vull ser jo mateixa.

L’home, exasperat, fora de si, va tornar a intentar trobar algun argument, alguna paraula, alguna explicació, per a oferir a la seva dona que, cada vegada més lluny, li feia adéu amb la mà.

-No vull que te’n vagis perquè ets meva! –va esclatar finalment, mig sanglotant.

I aleshores la dona no va somriure. En el fons aquell ex-marit seu li feia un xic de pena. Com a totes persones segrestades, tants anys de maltractaments, d’insults, d’opressions, l’havien afectada una mica. Però ara ja sabia el que no volia i, decidida, va continuar caminant. 

“Algun dia, potser, podrem ser amics de debò”, es va dir.

Unionistes?

Llegeixo als diaris i sento per ràdio que "els unionistes van reunir unes 38.000 persones a la plaça de Catalunya", segons la Guàrdia Urbana, i "unes 13.000", segons Contrastant.

No pretenc discutir les xifres, però sí el concepte.

Entenc per unionistes els qui voldrien votar NO el dia de la consulta que demana el poble de Catalunya i els seus representants, 

tal com ho van fer els unionistes escocesos al referendum que van celebrar i que, per cert, van guanyar.

Pel que deien els seus representants, l'objectiu prioritari dels presumptes unionistes de la plaça de Catalunya no és pas votar NO, sinó no deixar que es voti ni sí ni no!

Que a l'hora de la votació votaran NO, no en tinc pas cap dubte. Però això només ho farien si no han estat capaços d'evitar la votació. 

Per mi no són unionistes i, si jo fos unionista, em sentiria molt molest amb aquesta gent que no em deixen exercir el dret democàtic de votar, de votar NO.

Els qui no deixen votar no tenen cap dret a anomenar-se unionistes. Són una altra cosa.

PERAMOLA: VINT-I-CINC DE GENER DE 1714

En aquesta data, 25 de gener de 1714, la vila de Peramola va viure, probablement, la tragèdia més gran de la seva història, antiga, contemporània i moderna. I això pel fet d’haver pres part, d’una manera molt activa, en la revolta que diversos pobles de Catalunya ―Sant Martí Sarroca, Sant Quintí de Mediona, Martorell, Esparreguera, Castellterçol, Oristà, Moià, Arbúcies... ―, van dur a terme cap al final de la Guerra de Successió, en veure’s obligats a pagar més i més tributs de guerra a l’exèrcit borbònic; uns tributs, d’altra banda, injustos i arbitraris.

La participació de la vila de Peramola en aquesta revolta sembla que va ser notòria. Així ho manifesta l’historiador i polític Salvador Sanpere i Miquel a l’obra Fin de la nación catalana (1), i així ho corrobora Santiago Albertí a l’obra L’Onze de Setembre (2), en què escriu que Peramola era «considerada el bressol comarcal de la rebel·lió».

A mitjan gener de 1714, les forces dels miquelets que lluiten en aquesta contrada, i que reben l’ajut de la Peramola revoltada, bloquegen el Regiment de Guipúscoa a Oliana, comandat pel coronel borbònic Carlos de Areizaga.

Un bloqueig que va durar nou dies i que els assetjats van poder salvar gràcies a l’arribada a Oliana, el dia 24 de gener de 1714, del brigadier Josep Vallejo, provinent de Solsona.

L’endemà, 25 de gener, Josep Vallejo surt d’Oliana i emprèn, novament, el camí de Solsona, per Bassella i la Ribera Salada. Militar experimentat, creu que es contraproduent quedar-se a Oliana i mantenir-hi l’acció bèl·lica.

Tanmateix, sortir d’Oliana li costa Déu i ajut, ja que els miquelets li barren el camí i ha de «abrirse paso batiéndose, lo que ocurrió tres veces, y no se daba cuartel», escriu Sanpere i Miquel a Fin de la nación catalana. En una d’aquestes incursions, Vallejo entra a Peramola i hi fa degollar i penjar diversa gent, i rebla el clau de la victòria amb l’ordre de ficar foc al poble.

Aquesta violenta repressió dels revoltats peramolins, seguida de la crema de la vila de Peramola, està molt ben documentada gràcies als informes de guerra que se’n conserva. Ara bé, si hi ha un d’aquests informes que faci
evident amb claredat la crueltat de la repressió que va viure Peramola aquell 25 de gener, aquest és l’informe que el militar flamenc —i borbònic— Jean François Nicolas Bette, marquès de Lede, va enviar al rei Felip V: «Don Joseph de Ballejo a socorrido a Oliana y de camino atacó a una partida de reveldes que havia en el lugar de Peramola, los que hizo pasar a cuchillo que mandó aorcar pegandole fuego despues esto a dicho lugar, y espero que con estos exemplares dentro de poco estará todo quietto» (3).

Un fet eminentment bàrbar, escruixidor, i també d’una gran repercussió social en aquells dies. Així ens ho fa pensar la dita que el poble en va crear i que avui, al cap de tres-cents anys de la contesa, encara perviu. En efecte, als municipis de Ponts i de la Baronia de Rialb, quan algú vol amenaçar
cautelarment algú altre, o vol dissuadir-lo d’obrar d’una manera determinada, se li sol adreçar dient-li, amb l’entonació que fa al cas: «Te’n recordaràs, de qui va cremar Peramola» o «Vigila... Si ho fas ―o si fas això―, sabràs qui va ficar foc a Peramola».

Perduda la Guerra de Successió, Catalunya passarà de ser nació a ser colònia. Pel Decret de Nova Planta (1716), perdrà el seu dret, perdrà la seva moneda, perdrà el seu exèrcit, perdrà els seus tribunals de Justícia i la seva llengua serà perseguida.

 Josep Espunyes

1.        S. SANPERE I MIQUEL. Fin de la nación catalana. L’Avenç. Barcelona, 1905.

2.        Santiago ALBERTÍ. L’Onze de Setembre. Albertí, editor. Barcelona, 1964.

3.        Núria SALES. Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Editorial Empúries. Barcelona, 1984.

Una bona notícia

Enmig de tan males notícies que ens arriben de tot arreu, i molt especialment de l'epidèmia de l'ebola, hi ha el perill que ens passin desapercebudes les bones.

La religiosa Paciencia Melgar, ajudant del sacerdot Miguel Pajares i que al seu dia no va poder ser enviada a l'Estat Espanyol, "perquè no era espanyola", no solament es troba fora de perill sinó totalment recuperada. Tant és així, que el sèrum sanguini que rep l'auxiliar d'infermera ingressada al Carlos III procedeix del seu cos.

Paciencia Melgar continua vivint a Monrovia (Liberia), dedicada a la seva tasca. L'enhorabona!

La premsa espanyola pràcticament no se n'ha fet ressò. El diari madrileny "El Mundo" avui ho qualifica de "milagro".

Peramola, 25 de gener de 1714

.

...

                                     Als peramolins que van lluitar

                                     i morir en defensa de les llibertats

                                     nacionals de Catalunya.

                     L’enemic, nombrós, avança.

                     Cauen muralla i portals.

                     Pengen homes de dogals...

                     Fou terrible la matança.

                     El Borbó, dimoni gal,

                     destil·là set de venjança:

                     la unió d’Espanya amb França

                     va devastar aquest veral.

                     Al cap dels anys, tanmateix,

                     pels carrers que sang corria,

                     amb nova força hi reneix

                     ço que el Borbó no hi volia:

                     l’oneig de les quatre barres,

                     de groc o blau estelades.

                                            Josep Espunyes

                    Peramola, 11 de setembre de 2014