La Costerota

(Les fotos d'aquesta pàgina són per gentilesa de Pilar Betriu, a qui les agraeixo de cor).

Nargó és un poble envoltat de topònims ben singulars. Los Escolls, lo Vilarenc, la Costerota... El nom de la Costerota segurament és un dels més genuïnament nargonins que tenim en tota la nostra toponímia. D'Escolls, no en conec cap més. De Vilarenc, ja vaig dir que com a mínim n'hi ha un altre, però de Costerota, tampoc no n'he sabut trobar cap altre en tot el territori. Hi ha uns Costerots a l'Alta Ribagorça, concretament al poble d'Adons: els costerots des Aubagues, denominació que Coromines no recull a l'Onomasticon, però sí al DECLC.

Un topònim és el nom propi d'un lloc, ens deien a l'escola. Però és molt més, em sembla. A l'interior de cada topònim hi ha un raconet que conté un munt de missatges que despleguen els plànols del laberint de la història per si un dia en perdíem els papers que la legitimen. Cada topònim és com una pedreta del conte dels Grimm, Ton i Guida, que d'una en una ens ajuda a seguir el viarany que duu a casa. Si el nom de Vilarenc em suggeria paraules com record i emoció, el de Costerota m'emmena a mots com sensació i oblit. Sensació d'aspror, sensació d'esforç i de sacrifici, de duresa i de suor; oblit del passat, oblit d'un passat per nosaltres desconegut, però que s'intueix difícil i dolorós. Un coster és la part lateral d'una eminència de terreny. Una costerota, amb aquest sufix despectiu -ota tan estrident, a mi m'evoca un coster costerut i desagraït, de molt mal transitar. 

El cas, però, és que fins fa quatre dies havia existit el camí de la Costerota. Un camí que baixava en línia recta des del Cap del Roc a Segre. Aquest camí, molt antigament, devia sortir d'entre ca la Maria de cal Camell i l'era de cal Baró. Estaria bé de poder saber del cert si a ca la Maria de cal Camell hi havia hagut l'hospital, tal com assegura la veu popular. El llibre de Miret i Sans potser ens ho podria aclarir.

En una situació com la del Nargó d'allavors, sense aigua al poble, un camí que dugués de dret a Segre, encara que fos molt dolent i difícil, corbat i penjat com la part final de l'espinada d'un dinosaure, devia de ser de gran interès. Al peu d'aquest camí hi havia una font que, com em recorda la Pilar Betriu, es deia font del Castell i els voltants d'aquell lloc es coneixien com el Sota Castell. Tot plegat, doncs, vindria a reforçar la hipòtesi de l'existència d'un castell medieval al Cap del Roc, que és el que ens ha arribat per mitjà de la història oral.

Aquest camí va quedar partit per la construcció de la carretera que va a Andorra. A partir d'aleshores s'agafava per un corriol que pujava a tocar de l'antiga era de cal Genot. Hi havia passat moltes vegades anant a buscar paquets al garatge de cal Not, lloc on paraven les agències de transport. I també, sobretot, anant a nedar al Calderó. Sovint hi anava amb l'Antoni de cal Genot i lo seu pare. Lo Calderó era en una raconada que feia lo Segre a sota cal Not mateix. L'aigua baixava arrisada i sorollosa del toll de les Campanetes i en arribar al Calderó semblava que s'hi aturés enmig d'un silenci pregon i d'una infinitat de minúsculs remolins; tenia un color verd d'encanteri perquè lo toll era bastant fondo i el reflexos dels grans lledoners de la vora s'hi emmirallaven i gairebé la cobrien. Al voltant de la raconada hi havia una petita platgeta de pedra on ens aturàvem a reposar i a canviar-nos de roba. Quins records més punyents! Aquesta platgeta tenia com una mena de forat rodó a la punta, gairebé al cantell, -un calderó, on tota la canalla xipollejàvem els peus abans de marxar-, que donava el nom al toll.

Quan lo poble va anar baixant cap als Escolls i cap a la carretera d'Isona, el pedregós camí de la Costerota es va bifurcar i una part de la gent que hi pujava passava pel cap de la riba de la Mata de cal Tonís i continuava pel camp de la fusta que els de cal Cunyat tenien al tros de cal Baró; i la resta, cada vegada menys, ai! pujava cap al Cap del Roc. Amb la reforma de la carretera i la desaparició definitiva d'aquell petit veïnat de cal Not i cal Genot, del Calderó i de la font del Castell, aquell corriol va quedar penjat i inacccessible, i sense cap mena d'utilitat, i aquell antic camí, escapçat i perdut, es tralladà als confins del record. Més ben dit, de l'oblit. Ens en queda, però, el topònim i la seva boirosa història, tan evocadora i conjecturable com difícil d'entendre i d'explicar des dels nostres paràmetres actuals.

Vilarenc

M'agrada agafar el camí del Cantó, passar pel Roc Roi, amb el record d'en Pere Pellicer fixat a l'espinada, i anar gaudint del paisatge incomparable de l'aigua que envolta mansament la masia de Pujol i la vall de Perles. 

M'agrada enfilar-me pel bosquet del Vilarenc, amb tot d'antigues feixes i parets fantasmagòriques entre la llum delicada, tímidament verdosa i perfumada, dels pins. A la dreta hi ha Coll Piquer i la font del Podoler, o del Vilarenc, o del Pouet, o de la Golondrina. A dalt, el Pou dels Moros i l'Escletxa per passar a l'altre costat de la Roca, a la solana. Pel camí veig la molsa que de xics anàvem a cercar per al pessebre, el boix mascle, amb les seues fulles en forma de petits cors i molt punxegudes, d'un verd intens amb llustre de setí. I les boletes vermelles de darrere les fulles, que destaquen, cridaneres, temptadores, gasives i prohibides, desafiant impúdicament la consciència ecològica del qui passa per allà. "Vilarenc, penso, és un topònim molt poc usual. En tots els Països Catalans només en conec un altre al terme de Calafell. És un llogarret amb unes ruïnes antigues, aparegudes després d'una excavació". Per a nosaltres, avui, només és un topònim, una paraula, una emoció, potser. Segles enrere, segons consta a la documentació que ara no tinc a l'abast, encara hi vivia almenys una família.

L'arribada a l'Escletxa, com sempre, és meravellosa. El sol esclata contra la Roca amb un intensitat lumínica absoluta, daurada i quasi estrident. Al davant, costa avall, s´estenen com un mantell les teulades del poble, amb els seus hortets i les seues eres, i les terres de conreu que els envolten. Una mica més enllà, s'acumula, somorta i estàtica, l'aigua verdosa del pantà, amb tots els records, mots i secrets que oculta i allunya sota tones i tones de fang i d'oblit. D'allà estant, amb l'ajut sobtat d'una dona d'aigua rutilant que em submergeix en el paradís dels records, veig la peixera del Metge; el gual per on passava Segre agafat de la mà del padrí; lo pilot de les Pórques; lo toll de les Campanetes; lo del Calderó, lloc entranyable on vaig aprendre a nedar; lo Sot del Toà; lo Palleret; lo Sòl del Riu; los Arenys... Los Arenys... Veure los Arenys des del Vilarenc, i amb tot lo poble que hi sobreviu entremig, amb tota la seua vida pretèrita i les seues històries, em fa venir a la memòria el que un bon amic nargoní un dia em va dir "a veure quin dia parles de Nargó a les teues novel·les o als teus contes, Marcel!" 

Quan vaig veure que m´ho deia de debò, li vaig contestar, somrient:

-Ho sento, quan faig literatura jo no parlo mai de Nargó. Només parlo de Vilareny.

No sé si em va entendre.

Entre lo bosc i lo riu, un torrent de paraules

El creixement de Nargó durant el segle XIX i la primeria del XX és degut, sobretot, al món de la fusta i al del seu transport. Una tasca que no era pas nova al poble, però que en aquell temps va adquirir un especial relleu. Pere Gil, a la seva coneguda i excel·lent ─pel que fa als rius─ Geografia de Catalunya (1598), ja ens informava que “Per los Rius de Llobregat, y Ter, y Segre bayxa molta fusta. En especial per lo Riu Segre se bayxa grandissima quantitat de fusta a Balaguer y Leida (...) per lo Ebro bayxa a Tortosa y al mar. Y de aquella fusta de melis se aporta a Barcelona y altres parts de Cathaluña; a Valencia y altres parts de España...”

En aquell temps, el lideratge de Nargó en el món del rai és indiscutible. Així, (tal com avançava Josep Espunyes a la revista Lo Banyut, núm. 17) el Diari de Barcelona, l’any 1838, publicava que “Bonifacio Ulrich, teniente de rey de la plaza de Urgel”, veia imprescindible construir una carretera des de “la Seu hasta el pueblo de Coll de Nargó, que son seis horas”. Una vegada oberta aquesta carretera, tot allò que es transportés per via terrestre fins al poble de Nargó “podría conducirse en barca o almadía, pues se construyen éstas desde tiempo inmemorial en dicho pueblo, cuyos habitantes las bajan por Lérida y Tortosa hasta la orilla del mar”. 

En el mateix sentit, disposem d’una carta, datada el dia 26 d’abril de 1845, de Maties Gual, tractant de fusta, fill de Gavarra, en què diu “Mañana van Jacinto y Antonio a partir la madera de Andorra, y marcharían con ellos los rayeros sino por tener la fiesta mayor por Pentecostés y estos días todos quieren eser a casa (...) así aguardaremos pasadas tales fiestas.” No cal dir que el poble que aleshores celebrava la festa major per la segona Pasqua era el de Nargó i que dir "los rayeros" equivalia a dir, nargonins. 

Aquell dinamisme, aquella vitalitat, es devia mantenir inalterablement fins als anys trenta del segle XX, en què el món del rai s'enfonsà. Així, sabem que l’any 1924, Nargó mantenia més o menys la població. Tenia 881 habitants de fet i 913 de dret. L’únic agregat d’aquells temps, les Masies, tenia 72 habitants de fet i 100 de dret. Sabem també que les principals activitats eren les de la fusta, les mines i l’agricultura. Es collia blat, civada, ordi, llegums, hortalisses, oli i vi. Que hi havia ramats d’ovelles i de cabres i que les cases criaven els seus porcs.

Els serveis s'havien diversificat moltíssim. Hi havia tres molins d’oli: el de Josep Busquets, el d’en Pere Fité (Remolins) i  el d’en Francesc Solé. Tres molins de farina: els de Josep Flotats, Josep Pellicer i Joan Vidal. Dues ferreries: les de Josep Bach (cal Bepi) i Fernando Roig (ca la Prudència, ca l’Anita).Tres tractants de fusta: Josep Forné (cal Xeró, després cal Xera) i Joan Forné (cal Peix?) i Mibets i Pujol. Dos mestres paletes: Josep Guàrdia (cal Mundo) i Francesc Trilla (ca la Rafela).Tres forns: els de Joan Busquets, Pere Lley i Francesc Roch (cal Taüssà). Cinc botigues de comestibles: les de Benito Fité (cal Benito), Ramon Ginestà (cal Belo), Pere Pellicer (cal Pascolet), Bonaventura Sobré (cal Ventura), Josep Vidal (cal Camell?). Cinc espardenyeries: Josep Bach (cal Guit), Pere Minoves (?), Benito Fité (cal Benito), Ramon Ginestà (cal Belo), Bonaventura Sobré (cal Ventura). Dues barberies: Josep Bach (cal Guit), Joan Flotats (després cal Domingo).Una carnisseria: Josep Llach (cal Grasset?). Cinc fondes: Ramon Bach (cal Genot), Jaume Betriu (cal Not), Josep Llach (cal Grasset?), Antoni Marot (cal Sabater o Margarit?), Francesc Pellicer (ca la Marcel·la del Pascolet o de cal Roca). 

Dues sastreries: Marcel Fité (cal Tonís), Victorià Pellicer (cal Sastre). Quatre comerços de teixits: Marcel Fité (cal Tonís), Antoni Marot (cal Sabater o Margarit?), Maria Oromí, Victorià Pellicer (cal Sastre). Un estanc: Marcel Fité (cal Tonís). Una societat: la Societat de Protecció Obrera i de Socors Mutus, Sant Sebastià. Al poble només hi consta un (?) cafè: el de Ramon Ginestà (cal Belo), encara que també hi devia haver el de la Societat, però aquest fet -que hi hagués bar o no- ja se sap que, en una Societat de Socors Mutu, és molt secundari i l'autor de l'inventari ni tan sols el devia prendre en consideració. Molt a l'inrevés del que passa avui dia en què, deprés del procés de jivarització conceptual i física a què s'ha vist sotmesa, sembla talment i vergonyosament que la Societat sigui un simple bar. Hi havia ja dues escoles: la de les mosses (mestra, Ramona Roure), la dels xicots (mestre, Bonaventura Canal). Una seixantena de famílies vivien “d’anar a la fusta”, és a dir, de la feina del rai. Com a mínim hi havia tres caps de colla de raiers: Lluís Marot (cal Guils. Treballava pels Boixareu de la Pobla), Francesc Argerich (ca la Munda. Treballava per l’Audet d’Artesa), Manuel Duró (cal Baró. Treballava per cal Serradell d’Organyà). L’alcalde era Francesc Roch (cal Taüssà), el secretari, Tomàs Pujol (Maset de cal Tomasó), el jutge, Josep Bach (cal Guit), el fiscal, Josep Duró, el mossèn, Esteve Vidal (cal Sinyor Mestre?), el vicari, Joaquim Estañol.

La presència abundant de diminutius de caire afectuós, molts acabats en -ó, en els noms de les cases em fa pensar -potser erròniament, com en tantes de le altres conjectures que he intentat exposar aquests dies de confinament- la presència d'aquests diminutius afectuosos, deia, em fan pensar en una continuïtat generacional a través dels joves, a través de les noves generacions, que es quedaven a les cases i al poble, fet que avui semblaria haver-se trencat: cal Tomasó, Pauetó, P(e)ricó, Rosetó, Josepó, Cireró, Miqueló, Xavaló, Xeró, Soleró, Polletó, Separró, Climenç-Climençó..., a més dels molts altres diminutius acabats en -et o en altres terminacions com cal Mariet, Llarguet, Met, Grasset, Franxet, Angeleta, Mundeta, Plauetes, Panxolí, Peret de la Francisqueta, etc, etc.

De tot plegat, ens en queda un record i una cultura. Si la cultura del Vilarenc va ser probablement la de la pedra, la de les Vil·les i la de la "vila closa e franca" que baixava Cap del Roc avall va ser sens dubte la de la fusta. Una fusta que els seus habitants han sabut treballar i verbalitzar d'una manera extraordinària. Sense la més mínima voluntat de ser exhaustiu, us ofereixo una rastellera de paraules que en tinc anotades, seguides de les més específiques del món del rai: antosta, aresta, ascla, astella, barra, barrot, bastó, biga, branca, branquilló, broc, brosta, brot, brustella, buscall, esquerdill, estaca, estella, garrot, grifot, grill, llata, llistó, lluc, pal, perxell, posella, post, rael, prestatge, regle, saumell, tany, terrancó, tascó, tauló, tea, tió, travesser, tronc, tronxo, etc. 

Pel que fa al lèxic procedent del món del rai, atesa la distància que ens en separa, us les ofereixo convenientment explicades: El seu calendari és dividia en sis grans grups d’activitats ( picar, desemboscar, barranquejar, enraiar, navegar, desenraiar), cadascuna de les quals se solia fer en una època de l’any. El picador no es podia limitar a conèixer el punt exacte on havia de fer l’entalla per tombar l’arbre en la direcció convenient, sinó que a més havia de desbrancar el tronc, esquadrejar-lo, determinar-ne la cara, l’esquena i els cantos i fer-hi l’escaubet ( arrodonir els caps per facilitar la navegació del tram). Cada tronc, que un cop polit s’anomenava peça rebia un nom segons la mida: filetó, fila, fustet, fila ampla, vint-i-quatrè, dobler i cuixa. Un cop esquadrejades les peces calia desemboscar-les ( fer-les arribar al riu ). A l’enraiador de la vora del riu les dipositaven en una engraellada (munt de troncs) per tal que s’assequessin i perdessin pes, condició indispensable per a navegar adequadament. Amb una eina anomenada trivi es feia un forat a cada cap de peça, el qual es polia amb una altra eina dita aurella o cullera. 

Per aquests forats, en el moment d’enraiar, s’hi feien passar les redortes ( llucs de bedoll masegats i flexibles ) que servien per a lligar el tram ( grup d’uns deu troncs ), servint-se d’una barra de roure anomenada barrer. La redorta que servia per unir un tram amb un altre, la més gruixuda, s’anomenava afegidura i la lligada entre les remeres on es recolzaven els rems, coixí. El raiers abans de posar el primer rai a l’aigua solien fer un primer reconeixement de l’estat del riu, acció que es coneixia amb el nom de gaura. Si la gaura era positiva començava la navegació. Aleshores entraven en acció el davanter ( el qui portava el rem del davant ) i el cuer ( que portava el del darrera ). A més dels rems comptaven amb la ganxa, eina imprescindible en aquells passos estrets en què calia desenraiar i barranquejar les peces d’una en una. Amb la ganxa podien recuperar les peces que se’ls avoraven, desencallar les embarrancades o apartar-ne qualsevol d’entrevessada. L’estisorada era l’estructura que guiava les peces per un lloc determinat. En arribar a les aigües tranquil·les de la plana, els raiers ja podien treure l’alforja de l’estatge (branques verticals, més una d’entrevessada, on subjectaven el menjar, anomenat fato ) per tal de fer una mossegada que, a més del pa i l’arengada de reglament, moltes vegades incloïa una mica de coca maurada (coca plana, molt compacta, que es conserva sense assecar-se durant bastants dies, com la majoria de lectors deuen saber). 

175è aniversari de Verdaguer

La Maria Dolors Vinyoles em fa arribar la nota de sota i un poema de Jacint Verdaguer en el 175è aniversari del seu naixement.

Avui 175 aniversari del  naixement de Jacint Verdaguer, a Folgueroles cobriran el monument de Verdaguer de flors, a veure si els mitjans de comunicació ens n'informen!

Cobriu-me de flors,

que d’amors me moro;

cobriu-me de flors,

que em moro d’amors.

Les flors que ací creixen,

mes, ai!, no em goreixen,

que sols ho farien,

si per mi florien,

les de l’estelada

que, en suau rosada,

damunt sa estimada

fa ploure l’Espòs.

Cobriu-me de flors,

que d’amors me moro;

cobriu-me de flors,

que em moro d’amors. 

Jacint Verdaguer «Fulcite me floribus» dins Idil·lis i cants místics. TO II. Poesia

La urbanització dels Escolls.

• 
  

Ja deia l'últim dia que el creixement exagerat del poble, en nombre d'habitants (de 134 a 1199), (des del cens de Floridablanca (1787) al de 1857), era força sospitós i probablement poc representatiu de la realitat. Tot i això, en aquells anys, Nargó es devia transformar moltíssim. Els homes devien alternar la feina de raiers i picadors al bosc amb la del conreu del secà i amb la feina de la ramaderia, sobretot la del bestiar de llana. El secà, segurament, cada vegada era més productiu, perquè al conreu del cereal i de l'oliva s'hi havia afegit el de la vinya que, segons Madoz, la de Nargó era una de les de més bona qualitat de la contrada. Les dones es devien encarregar de tot allò que feia referència a la casa, als fills, als padrins, als horts, a l'aviram, als porcs, i molt sovint, encara,  al treball de les hortes de Segre, és a dir, amb el seu descomunal escarraç pràcticament garantien la subsistència de la família. 

Foto: Pilar Betriu

Des del punt de vista urbanístic, el poble es devia anar ampliant als voltants de l'actual Raval, és a dir, a la part alta de la falda gran i costeruda del nucli antic. Jo crec que aquesta falda es deia originàriament Ses Colls, amb l'article salat fossiltzat. Durant molt de temps havia pensat que potser es deia Els Colls, perquè l'article salat és molt poc usual a les nostres terres, tan influïdes per la parla occitana. L'article -pensava- s'hauria aglutinat parcialment, com passa en paraules com estovalles, estenalles, estisores, etc. que, en perdre'n la consciència els parlants, hauria reaparegut formalment duplicat: les estovalles, les estenalles, les estisores. 

Mapa: Jep Betriu

Però hi ha dues raons per a pensar que això no va anar pas exactament així en el cas dels Escolls. La primera és que a Nargó l'article definit lo és vivíssim i un grup nominal com Els Colls en la toponímia és del tot impensable. La segona és que aquest nom prové d'aquells ipsos colels del document de 1099 del Cartulari de Tavèrnoles (veg. Coscollet del 8 de maig), en què es veu clarament que l'article no procedeix d'ILLE-A-UD, sinó d'IPSE-A-UM, que és el demostratiu llatí que va donar l'article salat, general als temps primers de Catalunya, però avui reduït a zones de la Costa Brava, de les Illes i a la toponímia. Seria un cas paral·lel, probablement, al d'altres topònims de la contrada, com ara Los Escolomers. 

Foto: Pilar Betriu

D'altra banda, la fragmentació que es va produir, amb l'obertura de noves vies de comunicació, va segmentar i encerclar el que queda d'aquell topònim en dues finques privades, envoltades de cases, conegudes com Los Escolls (els de cal Ferrer i els de cal Remolins). El plural del topònim, per un altre costat, coincidint amb la documentació consultada, ha de ser degut a l'antiga orografia del cap de la Collada, probablement, trifurcada en tres petits collells, el de l'actual carrer dels Bons Aires, el del l'antic molí de cal Perícó i el que surt al Cantó, a l'alçada de cal Met.

En aquells moments d'aglutinació i d'admirable creixença (però també d'inseguretat, d'incertesa i terror: des de 1787 a 1857, es van viure tres guerres ferotges per motius derivats de conflictes familiars de la dinastia borbònica, en la primera de les quals l'alcalde de Nargó morí afusellat (1) i el poble va viure diversos trasbalsos!) alguns masos i masies encara disperses devien comprar terrenys en aquella zona i s'hi devien fer la casa per a viure-hi. Penso en cal Remolins, en cal Guillot, en cal Roca, en cal Coll, en cal Turiella, en cal Salider... 

D'altra banda, gent vinguda de llogarrets i poblacions més o menys properes (Taús, Bàstigues, Fabà, Guils, Montpol, Baridà, Pinós...) també s´hi devien instal·lar. El poc que quedava de la fortificació del cap del poble (els portals de pedra tallada i el cap de la torre de Guaita, probablement fusionada amb la capella), mentrestant, es devia desmuntar i traslladar cap a les noves obres de l'església del Raval, del safareig, del cóm, de la font... Una font que portaria l'aigua de la font del Podoler, és a dir, del Vilarenc, és a dir, del mateix lloc on milers d'anys enrera s'havien sembrat les primeres llavors de Nargó.

Aquesta transformació es degué veure impulsada per l'increment de viatgers que va representar l'obertura del camí Ral i la perllongació de l'actual carrer Nou. Malgrat que l'obertura va ser bastant migrada i limitada, sobretot a la Garanta, segons ens expliquen alguns viatgers de l'època: "El camí sembla fet artificialment sobre la penya viva, sense que hi hagi disposició per passar els qui van i els qui vénen sinó en un o altre paratge, continuant d'aquesta manera amb més o menys perill fins a sortir d'entre les muntanyes (...) més endavant es troba una espècie de basseta que forma el riu, d'on es treu la fusta que s'hi condueix, que després és arrossegada per un camí que hi ha a la banda oriental, on es torna a llençar a l'aigua. Durant aquesta operació es perd fusta en el forat de què hem parlat (...) del qual es diu que tot el que es fica a dins no torna a aparèixer mai més", es va crear un eix comercial força notable, en què van començar a aparèixer hostals (cal Grasset i ca la Marcel·la del Roca), forns (cal Taüssà i cal Bastiguès), sastreries (cal Sastre i cal Tonís), ferrers (cal Bepi i cal Serra), un cafè (el de la Pepeta Maca, situat al primer pis de l'actual numero 12 del carrer Nou, lloc on el conegut bandoler Folch va matar un carrabiner i en va ferir un altre, segons explica Josep Espunyes a Trabucs i Pedrenyals, de l'Editorial Garsineu), etc. En parlarem un altre dia, si déu vol.

(1) Ho explico a El carrer dels Petons, ed. Barcanova.

Arrecensar

Una paraula molt curiosa de l'enraonar de Nargó i d'altres llocs del Pirineu és arrecensar. La solem usar en una estructura formalment negativa: Tenen un minyó tan fressós que els seus pobres pares no arrecensen, Sempre va d'un lloc a un altre, no arrecensa aumon. Aquesta estructura negativa fossilitzada fa que el seu significat sembli ambigu, amfibològic. Arrecensar sol, en positiu, voldria dir, si s'usés, estar a gust, a plaer. Però jo no l'he sentida mai, en positiu. El sintagma no arrecensar, en canvi vol dir frisar, neguitejar, trinar... En el meu parlar familiar i del poble sempre vaig sentir no arrecensar; les paraules frisar, neguitejar, trinar, etc., en canvi, per a mi són formes adquirides fora del Pirineu.

No se sap l'origen d'aquest mot. Joan Coromines no en parla. El DCVB -on és entrat com recensar-  es limita a dir que pot tenir els dos significats, el positiu, a la Pobla de Segur, i el negatiu, a Borén: "Mai recensa". Però no aporta cap exemple en positiu ni ens n'ofereix cap etimologia que ens en pugui indicar l'origen.

Jo aquest mot sempre l'havia associat amb una sensació de frisança, de neguit, de malestar intensa. I, segurament que per la forma, l'associava també amb el malestar que en el passat podien haver ocasionat els censos. Després de pensar-hi molt, diria que no anava pas gaire equivocat. Censar neguitejava, perquè després dels censos venien els impostos. I en una bona part del Pirineu encara devia neguitejar més, perquè la zona era pobra, i perquè la incorporació forçada de les nostres terres a la Corona d'Espanya devia inspirar temor, a més va ser força tardana (1548), infructífera i ben probablement no desitjada. Bé, això darrer no ho sabem, perquè ningú no ens ho va preguntar.

Una prova del recel amb què es devien mirar els censos els nostres avantpassats el tenim al famós cens de Floridablana de 1787, que passa per ser el més ben fet que fins aleshores havia existit al regne de les Espanyes. Observem que aquell cens es va fer poc després de la inauguració de l'església del Raval (1770), la qual es va edificar només 39 anys després de l'ampliació de la capella. Ambdós fets són un clar indici del creixement de la població. L'any 1768, d'altra banda, és l'any en què es grava el famós rètol de Fígols, el qual ens informa de l'intens tràfic de fusta cap a les drassanes de Cartagena, en el qual tràfic els raiers de Nargó, atesa la situació del poble, ben segur que hi tenien un paper destacadíssim... Això, a més a més, en un context de creixement econòmic i demogràfic generalitzat. Per tot plegat hem de suposar que la població de Nargó devia ser realment considerable. Però el cens de Floridablanca sembla que no ho recull pas així. Segons les dades de la GEC, Nargó l'any 1787 tenia 134 habitants, és a dir, 54 menys que l'any 1718. Què havia passat?

No hi ha cap dubte que l'ocultació del cens i dels béns en zones de muntanya, i especialment en aquelles en què hi havia població dispersa va ser considerable. Aquesta ocultació ben segur que es feia posant-se la gent i els objectes de valor a recés, és a dir, en algun indret d'aixopluc, de refugi, d'amagatall. Aquesta acció de posar a recés es coneixia amb el nom d'arrecessar, un mot avui quasi desaparegut, igual que recés, sota l'empenta imparable d'arrecerar i recer (a Nargó, rocer). El pas d'arrecessar a arrecensar devia fer-se per una simple associació amb el fet que es produïa, fenomen força normal en l'evolució de les llengües. Per posar un exemple, la paraula llatina VERRUCULUM, en català ha donat ferrollat -per associació amb la materia de què està fet- i en castellà, cerrojo -per associació amb la funció de cerrar.

El pròxim cens no es va celebrar fins l'any 1860, una data clau per al futur del poble. Aquest sembla que ja es va fer amb una bona mica més de rigor que no pas l'anterior. Dels 134 habitants de 1787, en 73 anys es va passar a 1199 habitants. Més d'un no devia arrecensar...

El secret de la catedral

De tots els artistes-constructors, els més desconeguts i anònims són els de les esglésies romàniques. Això vol dir que no sabem ni sabrem mai qui va fer la nau actual de l'església romànica de Sant Climenç ni la de tantes altres bellíssimes esglésies del mateix estil, esteses pel Pirineu. 

Com que el poble de Nargó no devia ser gaire gran ni gaire ric, hem de pensar que, malgrat l'"estil llombard" que caracteritza la nostra construcció, el seu mestre d'obres devia ser de la contrada, si és que no era del mateix poble. Per aquells verals hi devia haver prou bons artesans del món de la pedra. Cal tenir en compte que s'hi construïa castells, esglésies, capelles, cases i edificacions de tota mena..., i de molta qualitat! La "petrifactoria" de Coll Piquer, per tant, devia treballar a tot drap i els picapedrers i els llambards devien sortir fins i tot de sota les pedres. Vaja, que no m'estranyaria que n'hi hagués un bon planter.  Aquests picapedrers i llambards, cal suposar que podien esdevenir mestres d'obres i fins i tot constructors, així que dominaven l'ofici i eren capaços de demostrar-ho. Res que no passés en l'itinerari curricular de molts altres oficis medievals.  

On sí que en devien tenir, de diners, era a la Seu, que sempre ha estat una població més gran i més rica que les de la resta de la ribera. Segons s'ha dit sempre, la catedral de la Seu "és l'única catedral íntegrament romànica del nostre país i se la considera un exemplar únic per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamenta de la façana i la galeria oberta de la capçalera".

En Puig i Cadafalch, gran teoritzador del primer art romànic català, encara va anar una mica més lluny: "És un exemple de monument construït per estrangers que no ha tingut cap influència en l'arquitectura de la regió: l'absis italià construït per Ramon Llambard, amb la seva galeria exterior de circulació, ha romàs com a exemple únic a Catalunya d'una disposició molt freqüent a Itàlia i Alemanya".

Així, doncs, una altra de les característiques que dóna relleu a la catedral de la Seu és que sabem qui la va construir, més ben dit, qui la va acabar. Aquest Ramon Lambard de què parla Puig i Cadafalch seria un dels pocs creadors del romànic català de qui coneixem el nom i, potser, la procedència. Tot un honor per a la Seu i la seua catedral: conèixer el nom d'un suposat "mestre d'obres" llombard que certificaria la relació artística de l'edifici alturgellenc amb l'estil llombard creat als voltants del llac de Como i difós per tota l'europa romànica.

L'actual catedral de la Seu, iniciada pel bisbe sant Ot (1095-1122), va ser conclosa pel famós bisbe Arnau de Préixens (1167-1195) l'any 1182. Set anys abans (el 1175, doncs) havia signat un contracte amb  Ramon Llambard, en què aquest, entre altres coses, s'havia de comprometre a acabar-la en el termini màxim de set anys, compromís que va complir amb escreix. L'arquitecte, mestre d'obres, constructor o el que fos el tal Ramon Llambard s'havia de comprometre, a més i d'una manera especificada al contracte, a acabar les parts altes de l'edifici: tancar les voltes, aixecar els campanars i enllestir el cimbori.

No hi ha dubte que el bisbe Arnau de Préixens tenia pressa. Set anys no eren gaires anys per a un edifici com aquell. Per què tenia tanta pressa? Segurament, aquesta venia donada per l'amenaça dels Castellbò d'assaltar i ocupar la Seu, tal com finalment acabà passant l'any 1195. També podria ser que vingués dels esmolats i insultants sirventesos -no aptes per a menors- que implacablement i desafiadorament li dirigia el trobador Guillem de Bergadà (1), que amb raó tant nerviós el devien posar. En rigor, però, no ho sabem. El que compta és que el senyor bisbe tenia pressa i resulta que va anar a buscar un mestre d'obres a la Llombardia que, aleshores (de la Seu a Nargó es trigava sis hores!), era com ara anar a Austràlia quatre vegades. Voleu dir que Arnau de Préixens no hauria trobat algú de confiança, un arquitecte, un mestre d'obres, un constructor o un el que fos un bon tros més a prop?

L'origen llombard de Ramon Llambard ve originart pel seu suposat cognom. Certament, llombard i Llambard tenen una certa semblança. Però i si Llambard no fos el cognom? I si el que indiqués fos l'ofici? Perquè ara ens fixarem en un altre detall del contracte de 1175. L'acord especificava que Ramon Llambard podia comptar amb "quatre llambards més", a part d'ell mateix (se suposa que vinguts també de la Llombardia?) a més de tants "cementaris" com li convingués.

En aquestes alçades ja comença a semblar una mica fort que es confongués un llambard amb un llombard, oi?

Però encara hi ha alguns altres detalls que no han merescut l'atenció dels historiadors i dels historiadors de l'art. En Ramon Llambard, en els documents de l'àmbit catedralici, solia signar Ramon Llambard de Nargó, sense cap coma. Però a aquest "de Nargó" no s'hi ha donat històricament cap importància. Per què devia escriure "de Nargó", una persona presumptament de la Llombardia? Quins motius el podien induir a fer-ho? No en sé veure pas cap. Però, per què no s'ha donat cap importància a aquest fet? Perdria relleu la indiscutible bellesa, el gran valor artístic i la història de la catedral de la Seu si es digués que el el seu constructor, el presumpte Ramon Llambard, en realitat era un llambard de Nargó que es deia Ramon? Algú pensa que és millor que sigui llombard, comacini, que no pas el que sens dubte era, nargoní i pirinenc? No ho sabem...

El que sí que sabem és que en aquells mateixos anys hi havia algú molt influent, molt relacionat amb el capítol de la catedral, que sí que era amb tota seguretat de Nargó. Es tracta de Pere de Nargó, un capellà de la màxima confiança del bisbe i amb un gran poder de decisió en els afers del bisbat. Ho sabem pels molts documents que va deixar signats, sempre com Pere de Nargó, capellà. Un d'aquests documents, de l'any 1187, ens interessa especialment. Es tracta del d'una donació que va fer Arnau de Terrosa per tal de poder entrar com a canonge a la canònica de la Seu. És interessant perquè entre els testimonis d'aquest document hi ha el del nargoní Pere de Nargó que signa "Petri de Nargo capellani", és a dir, Pere de Nargó, capellà. Un altre testimoni és Ramon Llambard que, ja fora del context professional catedralici en què li calia destacar l'ofici per davant de la procedència, signa "Raimundi de Nargo lambard", és a dir, Ramon de Nargó, llambard...

En Ramon de Nargó, per tant, va ser el constructor i mestre d'obres de l'actual catedral de la Seu. Una obra bellíssima que, més enllà del seu estil més o menys llombard, destaca per la seva gran consistència, construïda com una veritable fortalesa -fet que no s'adiu pas gaire a la simplicitat funcional dels arquitectes comacini- i que demostrà la seva solidesa i eficàcia durant el setge i saqueig dels Castellbò, l'any 1195. En Ramon de Nargó, a més, té l'honor de ser un dels pocs llambards, mestres d'obres o constructors que es coneixen amb nom i lloc de procedència de tot el romànic català.

. . . . . .

L'altre dia, quan explicava l'etimologia del mot llambard, deia que possiblement provenia de forma indoeuropea *lab, que volia dir llepar, ("lamer, lambiscar", en castellà, "laon", en francès, és a dir, post o tauló, en català) unida, segons Coromines, a la forma gàl·lica bourde (biga, bastó, bordó). No vaig explicar la de bordó, que hauria fet encara més entenedor el significat i l'evolució del mot. Bordó vindria d'una forma indoeuropea *bherdh, que hauria significat tallar (en sànscrit, bardhaka-h, "el que talla", etc.). Així, bard precedit del prefix lab, és a dir, llambard, hauria passat a significar "el que talla llepant", és a dir, talla molt fi, un grau més del que simplement talla, en el nostre cas, la pedra. Però no cal pas acudir a l'indoeuropeu ni al sànscrit per veure la relació de llambard amb de la pedra tallada als nostres dies. N'hi ha prou de veure el parentiu semàntic entre els mots catalans llambard i llamborda o, ja sense prefix, amb la paraula castellana bordillo.

(1) Nota: aquests sirventesos, altament procaços i obscens, a part de les rivalitats entre el bisbe Arnau de Préixens i els Castellbò,  reflecteixen la tensió pre-bèl·lica entre càtars i catòlics, és a dir, entre Arnau de Castellbò i la Mitra.

I

Cançó he començada

que serà lluny cantada

en aquest so vell antic

que va fer n'Ot de Montcada

abans que pedra posada

fos al campanar de Vic.

II

I per això l'he iniciada

perquè guerra m'ha sorgit

amb Mon Sogre de front punxegut,

i serà lluny sabuda,

que jo no temo fatxenderia i jactància

de cap enemic meu.

III

Que Déu mai no em doni Espoia,

ni el fort castell d'Anoia,

ni el palau d'Hostalric,

si abans que canti la granota

no arrenco la verga i l'escrot

del bisbàs fals i miserable.

IV

Per Déu, bé em tinc per rossí

si l'anell i la crossa,

ja que és el meu enemic,

no li prenc juntament amb la seva bossa,

amb la qual tants conys enterrossa,

amb un pam de l'espigall.

V

Tota la nostra llei torba

aquest bisbàs nas de corba

amb son malvat predic:

tan fort fot i encorba,

això em digué Guerau de Jorba,

que migpartí Bernarda.

VI

Fora morta si el metge

no hagués vingut d'Osseja,

que li cosí el mitjà;

li donà tal cop sota el pit,

que per poc no li surt el fetge,

que li hauria cabut una vara.

I Vull fer un nou sirventès en rima estranya d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri, que porta major martell que un mul d'Espanya; tant el té gran que només contar-ho em costa, perquè la dona a qui l'encomani no serà sana en un any. II Perquè a mi em vingué un a la porta de Berguedà al qual el bisbe mesell ha mort la filla, encara que no li donà amb el seu bausà mes que una escomesa com un toro, de manera que la tela del cor li rompé per dins i per fora; de la qual cosa se'm queixà a mi la seva germana. III I a n'Arnau,el de Naüja, vaig sentir queixar-se'n, que era tan gruixut i gros que tot l'empastifà, sigui dret o sigui tort, a sobre li pujà sobre el dors, així que ara el té prenyat i gros; que en Raimon de Boixadors m'ho ha dit i n'arnau d'Alòs. IV Amb aquest bisbe no s'hi valen jocs, perquè emprenya homes, sinó que cal que hom el llenci al foc i el cremi amb llenya; ai Déu, si veuré................................ El dia que l'empenyi dins un forn i que li dispari a tot l'entorn sagetes amb arc d'alborn! V Pregaré l'arquebisbe de Tarragona i no el tindré per lleial si això no em dóna: que li llevi la porpra i que el deposi, el malcreient, que els homes fot mentre dormen, que jo ho sé ben certament perquè n'ha emprenyat més de cent.