Mercè Rodoreda: les bruixes i les encantades de Nargó

El segle XX va escombrar les darreres bruixes i encantades que encara trescaven per l’horitzó pirinenc. El que no havia aconseguit la Inquisició ni la migrada escolarització del passat, ho van aconseguir l’electricitat, les carreteres, els mitjans de comunicació i el fet de tenir la panxa una mica més plena. Quan Mercè Rodoreda va visitar Nargó per segona vegada (1934) i hi va fer una estada per escriure una de les seues novel·les (Del que hom no pot fugir), tant les encantades com les bruixes encara hi eren ben vives i acumulaven darrere seu un extens repertori narratiu.

Mercè Rodoreda, tan observadora i detallista, no va perdre l’ocasió de fer-se’n ressò i de deixar-ne un testimoni escrit. Per mitjà de la Cinta, una nena nargonina, òrfena de mare i d’imaginació exaltada, evoca el «misteri de les Encantades, d’aquella cova, de la qual, a les nits de lluna eixien figures blanques, femenines ─i segons gent que les havia pogut veure, belles─ que baixaven a rentar al riu». Ella, la Cinta, creia que, algun dia, «en entrar a la cova, les dones blanques la cridarien perquè anés amb elles, per a vestir-la de perles, i teixir-li d’argent els cabells».

Unes pàgines més endavant, aquella mateixa nena explica una història de bruixes que havia estat molt popular i que ella atribueix al seu avi quan tenia tres anys. «Una vetlla d’hivern», els pares d’aquell nen de tres anys, després d’acotxar-lo, van haver de «deixar-lo tot solet» al llit. De sobte, «el nen es desvetllà: forfollaven el pany… entraren a la cambra dues dones. Eren conegudes i tenien fama en el poble d’ésser sabedores d’arts de bruixeria. Venien vestides de negre i duien els rostres pàl·lids mig coberts d’un vel. El tragueren del llit. Ell, com que les coneixia, no es va resistir. Obriren la finestra i llançant un xiscle es posaren a volar. Volaren estona i més estona per damunt de la serralada d’Albens, de Turbs, i, a la roca del Duc, s’aturaren. Una d’elles volia matar-lo, duia un coltell punxent i brillant; l’altra s’hi oposava. Al capdavall la que el defensava, més decidida, més valenta, superior pel que fos a la seva companya, va aconseguir de convèncer-la, i va manar tornar el menut a casa seva. Abans d’arribar-hi ell va sentir, al baix del ventre, una cosa estranya… i no recorda res més.

>>La mare, en tornar a casa, va trobar-lo plorant, assegudet al peu de l’escala de pujar a dalt, tot brut de sang i amb el ventre obert».

Històries com aquestes van córrer d’un cap de Pirineu a l’altre i van bressolar l’esperit i alimentar el temor de molts infants fins a la primera meiat del segle passat. Avui, sortosament, la narativa infantil transcorre per viaranys molt diferents, però no està de més que de tant en tant recordem d’on venim, malgrat que el lloc no ens agradi, i expressem el nostre agraïment a Mercè Rodoreda per haver deixat constància escrita d’aquest curiós document de transmissió oral.

Publicat al diari digital ARA-Pirineus, 25-juliol-2020.

Per un refugi pirinenc de mots

En alguns illots del Pirineu encara hi queden uns quants padrins i padrines que parlen un català del d’abans, del d’abans de la gran invasió televisiva i mediàtica, vull dir. Sempre que em vaga procuro enraonar-hi una estona i no paro d’aprendre-hi. Un dia vaig viure una coincidència que em sembla que és molt il·lustrativa. Acabava de llegir les lamentacions d’un prestigiós lingüista barceloní sobre la manca d’un mot català equivalent al del castellà «chulada». Tot just sortint de casa, em vaig trobar una veïna que ja deu passar dels 90 anys, però que encara té una energia, una memòria i una agudesa verbal, que ja voldrien molts de més joves. Traginava algun fòtil a la faldada del davantal i se la veia cofoia. Quan em va veure se li va il·luminar la mirada i va desplegar el davantal als meus ulls. «Fixa’t quina miroia de rovellons m’han donat a cal X.!» La paraula miroia va recórrer com una guspira els circuits que em portaven als meus records més llunyans. Miroia, quina paraula més bella i més expressiva, tan viva i funcional ahir com arraconada i gairebé oblidada avui!

Encara que potser costi de creure, hi va haver un temps que en aquest país recuperar el sentit i la forma de les paraules ―salvar el mots i retornar el nom de cada cosa― era considerat socialment un valor. Des dels anys 70 a la primeria dels 80, amb discreció, constància i bona harmonia, vam recuperar col·lectivament força dels mots que la Dictadura franquista ens havia arrabassat i substituït per la força de les seves múltiples armes. El «recreo» va tornar a ser el pati o l’esbarjo; un «bussón», una bústia; un «sello», un segell; una «assera», una vorera; un «bocadillo», un entrepà; un «consejal», un regidor; un «passillo», un passadís; una «cloaca», una claveguera; la «bassura», les escombraries; un «cuarto», una habitació; una «carrera», una cursa; els «comestibles», els queviures; una «golondrina», una oreneta; el «matxisme», el masclisme, etc. Les discòrdies i les rebequeries d’alguns lingüistes ―a mi em fa l’efecte que eren més discòrdies polítiques que no pas lingüístiques― van tallar, però, de soca-rel aquesta tendència i van estigmatitzar la reintroducció a la nostra parla de qualsevol mot que es diferenciés mínimament del castellà per genuí que fos. Els exemples que en podria aportar són incomptables i requeririen molt més espai del que disposo.

Com que aquesta tendència no sembla pas que de moment s’hagi d’estroncar ―malgrat que modestament penso que potser seria un bon moment per a replantejar-se, serenament i sense rancúnies, aquella vella estratègia, avui esdevinguda còmoda rutina, a partir dels resultats obtinguts― considero que seria molt convenient que entre tots i totes fóssim capaços de revalorar els nostres mots més autèntics i mantenir-los, encara que fos en un simple refugi geogràfic, perquè, quan el vent es giri en un sentit més positiu i raonable, hàgim estat capaços de mantenir-ne una reserva generacional suficient que sigui capaç de cobrir d’una manera autòctona els buits semàntics del conjunt de la llengua. De moment, disposem ja d’una eina que, pel que indiquen les dades, ha tingut una gran acceptació per part del públic preocupat per aquest tema. Em refereixo a l’èxit obtingut per l’obra Món rural. Mots que es perden, de Josep Espunyes (Ed. Salòria), una miroia a punt d’aparèixer en la seva tercera edició.

Publicat al diari ARA-Pirineus, 22-juny-2020.