Benigne
Marquès Sala va néixer a Oliana el dia13 de febrer de 1940.
Actualment és el rector de la parròquia de Nargó, però al llarg
de la seva trajectòria sacerdotal ha tingut al seu càrrec un gran
nombre de les parròquies de l’Alt Urgell. Home d’una gran
capacitat de treball i de servei, la seva tasca religiosa no li ha
impedit de dur a terme una llarga i molt fecunda dedicació a l’arxiu
del bisbat d’Urgell, motiu pel qual és considerat un referent
intel·lectual de gran relleu a la comarca i a la resta del País.
Mossèn Benigne, home d’una vasta cultura, és un home senzill i afable;discret, però alhora proper; completament allunyat de la grandiloqüència i de la pedanteria amb què de vegades se’ns presenten alguns intel·lectuals d’una formació molt menys sòlida i coherent. “Sempre he treballat a l’arxiu. He combinat aquesta feina amb la dedicació a diverses parròquies. Des de vicari a Andorra, cinc anys, i d’Oliana dos anys, he estat també a totes les parròquies de la Vall de Sant Joan (Arcavell, Argolell, Asnurri, Civís, Sant Joan), a Alàs, 20 anys!, amb Torres, Cerc, Ortedó, Vilanova de Banat, i també força anys a Bar del Baridà i comarca. Actualment porto Nargó
Valldarques,
a més d’Alinyà
i l’Alzina.”
En un moment de la conversa m’explica les causes que el portaren a dedicar-se a l’arxiu. “L’últim any de carrera vaig anar a Salamanca a estudiar Dret Canònic. De moment no el vaig exercir, però el fet d’haver estudiat paleografia, per tal de poder desxifrar els docuemnts antics de la història del dret, al seu moment, em va facilitar poder passar-me al món dels documents antics. En efecte, quan arribà l’hora de substituir mossèn Sardà, com a Arxiver del bisbat d’Urgell, el senyor bisbe aleshores m’envià a Roma a estudiar arxivística. A partir d’allí aquesta, la de l’arxiu, ha esta la meva principal dedicació durant les hores entre setmana. Secundàriament també participo al tribunal de les causes matrimonials amb dos jutges més, pel fet d’haver estudiat dret el canònic.”
Molt relacionat amb la tasca de l’arxiu hi ha la publicació d’Urgellia, una obra editada per la Societat Cultural Urgel·litana on podem trobar estudis monogràfics, edicions de textos i documents, inventaris de manuscrits i altres treballs sobre esglésies i obres d’art corresponents al territori de l’antic territori del Bisbat d’Urgell. “Va ser fundada i impulsada pel gran historiador Cebrià Baraut, que continuà duent a terme el seu treball fins al volum 14è. Baraut, entre els seus molt nombrosos treballs, es dedicà a publicar els nostres documents antics del nostre Arxiu Capitular. Féu la publicació de tots els pergamins fins a l’any 1200. Motiu aquest, pel qual hagué de freqüentar sovint el nostre arxiu i un servidor vaig poder mantenir un contacte molt freqüent i entranyable amb ell. Va ser per a mi un gran mestre en arxivística i paleografia; vaig aprendre molt d’ell.”
Una altra figura molt coneguda i admirada per mossèn Benigne és mossèn Vives. “Era veí de casa meva (Albert Vives va néixer a Oliana l’any 1907 i fou una figura cabdal en el panorama cultural i religiós del Pirineu del segle passat). Des que era seminarista sempre vam estar en contacte. Ara se li dedica un llibre, Mn. Albert Vives i Mir, el poeta, el músic i persona amant del País, publicat pel Bisbat d’Urgell i Pagès Editors. Recull la seva poesia de jove i de quan era vicari de Balaguer, conté l’entrevista d’en Varela i s’acaba amb les cançons populars de l’Alt Urgell que, recollides per Josep Escaler, ell les transcrigué i les aplegà en un manuscrit seu. El llibre en fa l’edició completa i, a més, edita també unes harminitzacions a veus, fetes per Mn. Vives, per a unes conçons populars de la Vall d’Aran. La preparació del llibre en les seves diverses parts s’ha encomanat a Josep Varela, Manuel Pal i Joan Benavent. Jo he fet tota la coordinació de la preparació del llibre i el control de la seva edició, essent també el responsable de les seves diverses presentacions”.
Mossèn
Benigne recorda i valora amb afecte el seu pas pel seminari. “Als
cursos hi havia una gran germanor. Als primers cursos marxava molta
gent, essent l’edat d’entrada els deu anys, però després els
que vàrem quedar érem com una família. La formació humanística
tenia la seva base en un bon coneixement del llatí, que era
l’assignatura fonamental. Cinc anys d’estudi de l’estructura
gramatical, amb moltes traduccions, de grec, en canvi, se
n’estudiava, menys, dos anys. Pel que fa al llatí, se n’adquiria
un cert domini. La música i el cant també es treballava molt. Hi
havia una Escola Cantorum on entraven els qui tenien millor veu o
mostraven una bona inclinació per la música. Com a assignatura
comuna i ordinària teníem tots una hora diària de música durant
tots els anys de la carrera. Els primers cinc cursos eren de solfeig,
i durant la filosofia i teologia es practicava la música
gregoriana.”
A més de la seva feina religiosa, exercida sempre amb una gran dignitat, respecte i gentilesa, mossèn Benigne ha aportat al poble de Nargó unes interessantíssimes dades biogràfiques sobre l’autor de les pintures de l’absis de l’església parroquial, Josep Oromí Muntada, més conegut en la memòria popular local com “lo pintor de cal Marino”, publicades al número 9 dels Quaderns d’Estudis Andorrans. “Una historiadora de la Cerdanya francesa me’n demanà dades. Primerament, no en vaig trobar gaires, però després, per sort, vaig poder localitzar el seu testament a l’arxiu, amb el qual vaig poder fer-ne la biografia. El fet que els seus germans li impugnessin el testament va ser un dels motius, perquè el seu testament fos presentat a la Cúria del Bisbat d’Urgell. I això féu possible la seva troballa.”
(Veg. Notícies del pintor de cal Marino del blog del 21-02-2013)
