Temps
era temps, Nargó devia haver estat un poble força solidari.
Aleshores la seva economia encara era del tot primària i
escarransida.
Els
homes anaven al rai i portaven un jornal a casa, després de llargs i
carregosos trajectes fluvials.
Les
dones s’encarregaven dels horts, de la feram, de la subsistència
alimentària més bàsica i dels fills.
Durant
aquells anys, segons la memòria popular, s’emprengueren obres de
caire social prou dignes d’admiració. Com que moltes famílies
raieres no disposaven d’oli per al consum familiar, el consistori
municipal de l’època va donar uns terrenys del Comú —no
gaire agraïts, tot s’ha de dir—, al solà de Barrenes, perquè
els raiers que ho necessitessin poguessin artigar-los, aplanar-los,
fer-hi les parets de pedra seca adients i plantar-hi olivers.
En
un altre moment, sempre segons la memòria oral de la gent, un mossèn
(no he pogut saber quin) va dissenyar el repartiment, en pórques (1)
de terra, d’un gran rasper
(areny) que hi havia a la banda dreta del Segre, una mica més avall
del pont d’Espí o d’Espia.
Aquest
rasper solia inundar-se cada vegada que el Segre creixia una
mica, motiu pel qual el terreny no es considerava apte per al conreu.
Amb el repartiment de les pórques de terra —una per a cada
família del poble— es van construir també uns dics de
formigó, que mantenien el riu al seu llit i s’evitaven d’aquesta
manera les enutjoses i destructores inundacions. Aquests dics, a
Nargó, s’anomenaven pilots i els tolls que
formaven eren molt estimats pels nedadors i pels pescadors de canya,
perquè els permetien acostar-se al riu des d’una posició més
favorable i reposada que no pas la de la simple vora del corrent
aqüífer.
Aquell
terreny, conegut després com les Pórques, es convertí amb els anys
en un autèntic verger, on es collien verdures i fruites de tota mena
d’una gran qualitat i presència, i es mantingué curosament
conreat fins que l’infaust pantà, dit d’Oliana, l’inundà
definitivament, al preu vergonyós de cent pessetes de l’època per
cada pórca de terra.
Avui
tot allò està ofegat i només ho podem trepitjar ara a la tardor,
quan baixa l'aigua del pantà i s'asseca el llac (llot) de la
base. Els paisatges que ens ofereix aquesta situació són contradictoris.
D'una
banda arrosseguen tota la força evocadora d'un passat mític i
sentimental que ja no tornarà, d'una altra, ens permeten reconstruir
mentalment tota aquella bellesa i riquesa que l'aigua del Segre,
estancada per la mà humana, ens va desposseir.
L'altre
dia, amb la Isabel Naya de companya, ens hi vam passejar. Vam poder
veure les restes de l'antiga séquia de les Hortes de Pujol, els
llocs on hi havia hagut la farinera del Metge, la séquia, els
pilots... Actualment aquella terra tan fèrtil s'ha rebel·lat contra
la injustícia franquista que la va voler reduir a fang i brutícia
i cada vegada que que en té l'ocasió ressuscita sobre les seves
cendres i exhibeix una verdor exultant.
Veure
la masia de Pujol enrunada, tan a prop i tan lluny, em provoca també
una sensació ambivalent. La bellesa del paratge enfrontada a la
tristesa de la pèrdua, de la decadència, del pas d'un temps
injustament imposat. Aquell paisatge em fa venir a la memòria que el
meu padrí matern hi havia nascut i s'hi havia criat.
De
xic em duia a un hort que n'havia rebut en herència i del qual
guardo un seguit de records inesborrables. De vegades hi anàvem amb
carro i tot sovint passàvem Segre per un Gual de sobre la Casilla.
L'única gent que vèiem durant el trajecte eren els casillaires i
els casetans. No sé pas
si
encara algú se'n recorda.
Gaudir
d'aquells paisatges acompanyats de la remor recobrada del Segre em fa
reviure els records d'un temps de dones amb faldades al cap, de rucs
amb panistres, de parelles de bous pujant per la Collada, de nedadors
al Segre baixant arrapats
a alguna soca, i de pescadors als pilots... I no em costa gaire de
tancar els ulls i tornar a veure raiers cavalcant els trams riu
avall. Llavors de sobte em ve una pregunta al pensament: no seria
millor celebrar la Festa del Rai ara a la tardor i poder aprofitar
aquest tall de riu tan nostre que va des de Fígols al Palleret?
Una
altra obra col·lectiva de gran interès va ser la creació de la
Germandat de Previsió Social, que es coneix popularment com la
Societat, però d'aquest tema ja en parlaré d'aquí un cert temps.
(1):
Dotzena part d'un jornal, situada entre rega i rega.
