Un Nargó només intuït

Després del pas d'Annibal (218 aC) amb el seu exèrcit de 90.000 homes, 12.000 genets i 37 elefants, pel Pirineu, no sembla pas que els andosins s'haguessin d'enfrontar amb gaires sobresalts. De fet, la romanització que s'inicià a partir d'aquella gesta, i molt especialment a partir de la batalla d'Ilerda (50 aC), va inaugurar un llarg període de pau (de més de tres segles) durant el qual la gent va començar a abandonar les muntanyes i es van crear els primers nuclis poblats a les planes. 

"Les ciutats -explica Miquel Tarradell-, petites còpies de la 'mare Roma' foren com unes illes des de les quals s'expandien idees i costums, llengua i modalitats econòmiques, i que actuaven sobre la gent de cadascuna de  les comarques on havien estat establertes com un ideal a imitar".

M'imagino l'actual terme de Nargó, vist des de Coll Piquer, com una gran catifa de roures estesa als peus dels seus monumentals i granítics Gegants. Els pastors més agosarats ja devien haver disseminat algunes pletes a les faldes de les muntanyes i aviat alguns hi degueren construir les seves bordes ("barraca amb teulada feta amb fulles", aleshores) i futures cases. Sense que necessàriament siguin aquestes, se m'acut de pensar en cases com cal Roca, Busquet, l'antic cal Guillot (amb un altre nom, evidentment) de la Vinya, Cases, el Pui, Santa Eulàlia, Remolins, cal Moliner, masos dispersos, etc.

Com que la pau i la bonança econòmica es mantenien, alguns altres devien construir les primeres bordes i corrals al peu de les tres rases (la del Salider i la de cal Guillot-Pauetó i la de ca la Munda-cal Guils). Allà hi neixia una font i és un lloc ideal per a fer-hi vida. A poc a poc, s´hi devia fer un petit nucli, que encara devia parlar la llengua basco-ibèrica durant cinc o sis segles, i que probablement ja devia ocupar algun espai a l'altre costat del Segre, lloc on encara hi podríem trobar algun topònim d'aquells temps, com ara el lloc conegut com l'Ansola.

La romanització definitiva i amb ella la llatinització no va arribar fins als segles V i VI, una vegada que el poder de l'Imperi, caigut en mans dels visigots, va ser substituït pel cristianisme. Els andosins anaren abandonant una bona part de les seves creences, dels seus costums, de les seves lleis, de la seva llengua..., de les quals únicament ens en queden restes disperses i mig oblidades, que sovint evoquen un cert poder femení, potser matriarcal: bruixes, encantades, dones d'aigua, trementinaires, minairons... 

La nova llengua, el llatí vulgar, serà la mare del català. Per això, la toponímia que s'anirà creant a partir d'aleshores esdevé per a nosaltres molt més entenedora que l'anterior. Serà una toponímia que ens informarà d'una manera directa i clara sobre el relleu del país: Montanissell, El Pla de Sant Tirs, Montferrer de Segre, Peramola, Valldarques, Coll, Coll de Bura, Coll Piquer, Pujol, Pujol Ferrer, Puigcerdà... Ens posarà en relació amb la hidrografia: Rialb, Bassella, Sallent, la font Bordonera... Amb la vegetació: L'Alzina, Sant Joan de l'Erm, Gavarra, Canelles, La font del Podoler... Amb la fauna: Lo forat de les Gralles, La font de Cornelles, Les coves d'Ermini... Amb el fet religiós i les antigues creences: La Parròquia, La Seu d'Urgell, la font de Sant Climenç, lo forat de les Encantades... Amb fets bèl.lics: Castellciutat (Ciutat), Castellbò, Castell-llebre... 

I també, i no pas menys important, amb la història. A Nargó no tenim història més enllà de l'oral, perquè tota l'altra la vam cremar. Sí, som així... Què hi voleu fer? Però hi ha una toponímia prou sòlida i suggerent que des de la llunyania ens interpel·la i ens parla del nostre passat remot, encara que ens exigeix un esforç d'interpretació i d'imaginació, que dissortadament i indubtablement duu el risc aparellat d'equivocar-nos. Tot i aquesta possibilitat, a partir d'ara, ens deixarem portar per aquest camí, tan incert com sorprenent i fascinant.  I un dels primers topònims que estudiarem és el del nom de les Vil·les, el del tros de terra que hi ha des de l'església romànica de Sant Climenç, seguint el camí de la font, fins al peu dels Enserris i anant cap la confluència de les tres rases de Nargó... 

És a dir, per a iniciar aquest itinerari, tenim una bellíssima església romànica, avui solitària; un camí important; una font, el topònim d'un espai anomenat popularment les Vil·les, i molts mooolts interrogants... Va ser allà on es va instal·lar una bona part de la població andosina baixada del poblat ibèric de Coll Piquer? Va ser allà el nou lloc on aquesta s'ubicà i es va romanitzar? Va ser aquest el poble al qual es refereixen les actes de consagració de la catedral de la Seu amb el nom de Nargone /Nargó? Eren fills d'aquest lloc en Ramon de Nargó (Llambard), arquitecte constructor de la catedral de la Seu, a qui s'ha volgut fer passar per italià d'una manera potser poc consistent, i en Pere de Nargó (Capellà)? Quin sentit tindria que fossin nargonins? Per quins motius hi ha hagut tan poc interès per conèixer la veritat?

En record del Miquel i dels bons temps compartits

Ens ha deixat en Miquel. L'antic company, portador d'alegria..., i de taronges del seu estimat Alacant. 

El company de Seminari durant onze cursos a l'Institut de la Mallola...

Quanta pena, quanta tristesa i quanta revolta interior se'ns acumula aquests dies!

I quants records!  

El meu condol a la família i a les amigues i als amics. (a.c.s.).

El Nargó pre-romà

Deia fa uns pocs dies que tant M. Lübke com Joan Coromines -segurament els dos més grans romanistes que han existit- coicideixen a afirmar que el nom de Nargó és un topònim pre-romà, amb arrels lingüístiques basco-ibèriques. És evident, per tant, que si en aquella època existia el nom del lloc és perquè el lloc també existia. Avui parlaré una mica d'aquest tema. 

Abans, però, he d'advertir que és possible que cometi alguna inexactitud i que les fotografies no siguin tan adequades i precises com hauria calgut i m'hauria agradat. La situació de confinament, lluny d'alguns materials i paisatges que m'hauria anat bé de tenir a l'abast, probablement m'ocasionarà més d'un lapsus, però amb tot confio que el que deixaré escrit sigui un bon punt de partida per a debatre el tema, millorar-lo i tornar-ne a parlar en millors condicions.

Quan ens referim al món pre-romà i a les formes lingüístiques basco-ibèriques ens hem de situar a centenars, millor dit, a milers, d'anys abans de l'era cristiana. Parlem de l'època dels ibers i, més concretament, a les nostres terres -si hem de fer cas del professor i investigador Bosch Gimpera- parlem de la gran tribu dels Andosins, la qual s'hauria estès des del Pas de la Casa (Andorra) a sota els Espluvins, i des d'Arinsal a Gavarra. 

Aquell poble, situat a l'època del coure mitjà, de qui sabem, per tant, que dominava l'aram i la joieria -com, a més a més, ho demostren amb escreix les restes trobades al Forat Negre de la Roca de Set Comelles- i que segurament tenia un domini notable de les muntanyes del seu territori, les quals defensava aferrissadament i recorria a través d'una xarxa de camins, degudament equipada amb els corresponents altars (ares) per a la pregària i el descans, molts dels quals camins encara avui són transitables. Sabem també que probablement vivien principalment del pasturatge oví, ramats que vigilaven comunitàriament (gallorses), que sentien un gran respecte pels arbres i que parlaven una llengua pròpia no indo-europea que, segons Coromines, "ve de l'ibèric i del basc arcaic" i que ell anomena "ibero-basc".

Moltes de les paraules d'aquella llengua han arribat a la parla dels nostres dies: esquerra, pissarra, socarrar, bassa, carrasca, sarna, gavarrra, arç, estalviar, paparra, gavet o neret, gerd, isard, llagasta, cascarulla, pitarra o paparra, marrà, segall, artiga, xarrupar, gallorsa, llistó, sàrria, carabassa, antina, lleganya, etc. El substrat lingüístic pre-romà (és a dir: basco-ibèric) ha deixat també moltes restes en els noms de lloc de la part nord-occidental del Pirineu. Per això, força sovint, aquesta toponímia s'interpreta pel seu origen eusquera. Hi trobem noms com: Enveig (<IB-EGI "vessant de l'aigua"), Arinsal (<ARANTZADI "arbust d'espines"), Arfa (<ASU-A "bardissa"), Artedó (<ARTE-DUN "ple d'alzines verdes"), Bescaran (<BASO-KO ARAN "vall de l'espadat o de la malesa"), Erts, (<ERTZ "riba"), Llorts (<LURTES "allau"), Turp (<ITURRI-BE "la font a sota" -la de Turp? la del Tomasó? la del racó del Pal? Coromines diu que era la de Turp que, segons ell, l'any 1932 rajava amb abundor), als quals podríem afegir Nargó i Narieda, ja comentats, entre molts altres.

He rumiat moltes vegads i durant molt temps en quin lloc devia ser aquest Nargó pre-romà. Si n'hagués de dir un, apostaria per Coll Piquer, i això per diverses raons. En la memòria popular i visual de molts nargonins encara tenim gravades a la retina les restes d'un antic poblat ibèric -avui força malmès i esbarriat- a la plana d'aquest lloc. En sóc conscient d'ençà que l'any 1958 mossèn Miquel en va passar unes fotografies al cine de cal Taüssà. Seria interessant que es poguessin recuperar, perquè s´hi veia l'antiga disposició d'aquell poblat primitiu en unes imatges que a mi em van semblar apassionants. Val a dir que el lloc era ideal. Disposava d'aigua abundant. Estava protegit per les roques totèmiques, i utilíssimes per a la defensa, que solem anomenar els "gegants de Coll Piquer". Tenia a tocar dues grans roques per a la vigilància de la vall, la del Solà del Roca i la del Solà de Barrenes. Disposava d'una munió d'esplugues per a viure-hi o amagar-s'hi (la de la Cansalada, la de les Guineus, o una mica més lluny, les d'Ermini  i la rastellera que n'hi ha a Set Comelles (Bòfia, Forat Negre, etc.). Estava ben protegit per les muntanyes per si calia fugir i molt ben situat per a comunicar-se amb altres nuclis com els de Sallent, Cabó, Ares...

La situació estratègica del lloc devia ser vital per a la muntanya i la resta de poblacions i d'un alt risc per als nargonins d'aleshores, atès que era un lloc de frontera i de pas. Des d'allà es dominaven els dos punts d'entrada a la vall del Segre, un dels quals devia ser generalment molt difícil pels cinc quilòmetres engorjats entre les roques d'ambddós costats de la Garanta. L'altra via de comunicació devia passar per Gavarra (topònim també basco-ibèric, procedent del mot basc GAPARRA> "bardissa", "lloc d'esbarzers"). Gavarra ocupava un lloc de comunicació i de guaita excepcional. Dominava la plana fins al Montmagastre. Estava comunicada amb la part baixa de l'actual Alt Urgell. Disposava de dos camins, que encara existeixen, per a anar a l'actual Pallars, la terra germana dels arenosis. Un camí que passava, i passa, per Galleuda (en basc, GALLUR-BEDA> "camí dels alts", que travessa una collada de 1240 metres, i un de més baix, que passa per una serra de 1150 metres). Tots dos conflueixen a la Rua i continuen cap a Isona.

L'eminent professor Bosch Gimpera, potser a partir del fet que Polibi hagués deixat escrit que (Anníbal) "sotmeté els ilergetes, els bargusis i, després els arenosis i els andosins, tocant ja al Pirineu" va replantejar l'enfocament tradicional del pas del general cartaginès pel Pirineu, que es considerava que havia estat per les terres empordaneses. Si tenim en compte que -segons el mateix Bosch Gimpera- els arenosis habitaven les actuals comarques dels dos Pallars i l'Aran, els bargusis l'actual Bergadà i la part nord del Solsonès i que els andosins s'estenien des de les carenes del Pas de la Casa fins a sota Bassella (és a dir des de l'actual Andorra fins al peu de l'Alt Urgell), no és difícil de seguir la raonada hipòtesi d'aquell gran investigador: "El lloc de la resistència al pas d'Anníbal, a les gorges del Segre, entre Coll de Nargó i Oliana, era el més indicat per a reunir-se les forces dels tres pobles al.ludits (...) Els andosins es trobaven en llur propi territori. Els arenosis podien guanyar la vall del Segre pels camins de muntanya des de l'alta conca del Noguera Palleresa (...) Els bargusis des de la contrada d'Odèn, per Cambrils i Llinars, podien arribar als passos de les estribacions de la Serra del Port del Comte (...) Al sud d'aquest lloc comença la gorja (dels Espluvins) on es degué intentar deturar el pas d'Anníbal (...) Aquest atac de pobles muntanyencs a un gran exèrcit en marxa es pot comparar amb l'emboscada dels bascs a Roncesvalles, atacant l'exèrcit de Carlemany."

Després d'aquesta descomunal topada, no és estrany doncs, que el savi i sagaç Joan Coromines   -sempre atent a tot- a l'article sobre Ares ens acabi d'assenyalar l'itinerari del cartaginès: "Collada d'Ares i poblet d'Ares, terme de Cabó, entre les valls de Cabó i la Guàrdia d'Ares, per on degué passar Anníbal amb els seus cavalls, carros i elefants per evitar el engorjats entre Organyà i Noves..."

Un Sant Jordi trist

S’ha mort el meu oncle Jaume Argerich, germà de la meua mare a.c.s. Era una persona que estimava molt el poble i que li agradava molt de parlar-ne. Moltes anècdotes i detalls que sé del món dels raiers les hi dec. També li dec el coneixement i la fascinació que sento per la Barcelona vella, especialment per la del barri de la Ribera. Ell hi tenia una lampisteria i a la primeria que jo era a Barcelona i m’estava en una pensió del Gòtic sovint l’acompanyava a visitar obres o a cobrar factures.

Abans havia fet de miner, de barber i de lampista. Entremig, com altres nois de Nargó, va haver d’anar a fer el servei tres vegades.

Es va casar amb l’Antònia Roca, la promesa de Vilamitjana que havia conegut mentre treballava a les mines de Suterranya, lloc on anava amb bicicleta cada setmana. La seva bicicleta, quan va marxar a Barcelona, els seus pares me la van passar a mi. Era una relíquia que encara anava amb tubulars (cobertes cosides). Amb l’Antònia van muntar un negoci a Barcelona i van tenir dos fills, una noia que es diu Antònia i un noi que es diu Jaume, que amb la Marendra li van donar dues nétes, l'Amàlia i la Violeta, la seva gran alegria d'aquests darrers anys.

Per les vacances i altres dies de descans anava a Vilamitjana, el poble del a seva dona. Tot i això li agradava molt d’anar a Nargó. Per Sant Miquel, per la festa major, per Santa Anna, dia en què la meva mare li preparava un plat de cargols que, juntament amb la botifarra de ceba era el que més li agradava. A Nargó es trobava sempre amb el seu millor amic, un altre fill de raier i gran persona, lo Ton del Guils, el qual l'acompanyava cada any a Vilamitjana a collir raïm.

Darrerament, cada vegada que baixava a Barcelona l’anava a veure. Fins gairebé al final va mantenir el seu sentit de l’humor, les seves ganes de parlar del poble, d’explicar anècdotes i records. Sé que tenia ganes de pujar a Nargó per a acomiadar-se del poble que el va veure néixer i de la seva gent, però la seva salut, cada vegada més delicada no li ho permetia. Els diumenges anava a dinar amb els fills i les nétes a un restaurant de prop del parc. El mateix restaurant que havíem d’anar el Grup de Teatre el passat dia 28 de març. No sé si ell hi hauria pogut anar, però de la manera que era li hauria agradat molt poder saludar gent de Nargó. Aquest maleït virus que cada dia ens visita a les teles en un devessall de xifres inexactes i fredes n’ha fet tant, de mal...

El trobarem a faltar molt. Per tal de recordar-lo he decidit publicar l’entrevista que li vaig fer al febrer del 2013 per a la revista Cadí-Pedraforca. Les coses que em va explicar són impagables. Una gran persona i un gran oncle. El darrer dels quatre germans de ca la Munda que quedava amb vida. L’Albert, l’Anna, El Jaume i el Cisco. Que a.c.s.

Jaume Argerich, miner, soldat i emprenedor

En Jaume Argerich va néixer el 1929 al carrer Nou de Nargó, un carrer en què una gran majoria de famílies “es dedicaven a la fusta”, a la feina del rai. El seu pare era raier i la seva mare feia les feines de casa, amb tot el que això comportava: fer-se càrrec de la feram, dels horts, etc.

Ell va anar a col·legi des de xic, però “durant la guerra vam passar algunes temporades sense estudi”. En acabar la guerra “feia estudi lo capellà de cal Sinyor Mestre: obligava a parlar sempre en castellà, al recreo també. Es passejava amb un bastó d’oliver que li portàvem la mateixa canalla (i de vegades el qui l’hi portava era el primer a estrenar-lo! –ens diu divertit). I quan sentia enraonar a algú en català al pati li donava cop de bastó. Aleshores arribàvem a casa i també continuàvem parlant en castellà”.

En Jaume recorda molts detalls i anècdotes d’aquells moments tan durs. “Els soldats rojos passaven gana, però no robaven. Ara, després van arribar els moros i ja va ser diferent. Una vegada van agafar un pernil a cal Gamuix i la meva mare els el va anar a reclamar. Lo Ton de cal Gamuix, en canvi, va anar als Arenys i va veure que li prenien la fruita; els va cridar l’atenció i el van apallissar”. Un altre dia, a l’era del Rocer, la seua padrina va trobar tres o quatre soldats que furgaven amb bastons per a fer sortir els conills que s’havien amagat. “Si lladres eren els uns, lladres són els altres!”, li va sortir d’exclamar a la seua padrina. “Señora, hable en español!, li va etzibar un dels soldats. La padrina, que de castellà no n’anava pas sobrada, li va replicar: “Si no lo enraono és perquè no vullo, que de saber-lo prou que lo sapo!” De tota manera, “els primers dies van ser terribles. Els soldats anaven amb bastons gruixuts, mal podats, clavant pallisses. Eren els vencedors” -conclou.

Quan va fer 14 anys, la feina tradicional de raier s’havia extingit. “Vaig començar a treballar a les mines del poble, de rampero. El carbó estava entre dues roques, que en dèiem bancs, el de solera i el de corona. Hi havia el picador que picava i el rampero, que treia el carbó amb els peus. Treballàvem estirats i l’aire era justet, però es respirava. La galeria feia uns 230 metres. Lo Peret de la Francisqueta feia de picador, obrint la canal. Lo Xaval era especialista a fer les falques, els puntals, perquè no baixessin els bancs.

Els dissabtes i els diumenges anava a aprendre de barber. “A la mina guanyava 21 duros a la setmana i amb lo Facundo (el barber), tres pessetes pels dos dies”.

Ell en aquells temps ell volia ser mecànic. Un dia de 1944 li van trobar una feina a Barcelona. Va entrar a treballar en un taller una mica curiós, on no es veia mai cap cotxe. Ell, aleshores, va preguntar: “Aquí no arreglen cotxes? Que no faig de mecànic?” L’amo li va contestar: “No, fas de lampista”. Els qui li havien trobat la feina tampoc no sabien ben bé què era fer de lampista.

L’any 1950 va tornar a Nargó. Havia arribat l’hora de fer el servei i com que ell ja havia treballat a les mines (el mínim reglamentari era tres mesos i un dia) tenia dret a fer-hi el servei. “A mi m’interessava. A la mili pagaven dos rals, i a la mina 13 pessetes! M’hi vaig estar fins al 1952 en què van plegar perquè el carbó no rendia. Aleshores ens van donar un mes perquè anéssim a fer el soldat o ens busquéssim una altra mina”.

“Lo Jaumet de cal Guillot tenia relació amb l’amo de la mina de Suterranya (a uns 50 quilòmetres de Nargó). Amb lo Xic de cal Guillot, lo Francisco de cal Segura, lo Josep de cal Cataolles, lo Jordi de cal Perruca i lo Rogelio de cal Perxà ens n’hi vam anar”.

La mina de Suterranya era molt diferent de la de Nargó. “Era més perillosa. El banc de corona era arenós i baixava. I era menys ventilada. Treballàvem només amb pantalons i calçat. Un dia, descalçant, vaig sentir dues pedretes a l’esquena. De sobte, vaig veure una gran pedra que baixava. Per sort em vaig poder posar en una raconada i em vaig salvar”.

Per Nadal de 1953, van agafar les bicicletes i se’n van anar al poble. “Ja ens faltava molt poc per a la llicència, però un d’aquells dies, ens va arribar un ofici que ens reclamava a la caixa de reclutes. Jo m’ho vaig prendre bé. Recordo que bromejava ‘els reis em porten un fusell’. Me’n vaig anar a Lleida, convençut que no m’agafarien. ‘Yo soy minero’, els vaig dir mentre els ensenyava els papers. Però ells em van dir que aquells papers no servien per a res. Que hi havia una ordre del capità general i que m’havia d’incorporar. Jo i tots els altres. Bé, em van donar uns dies per a organitzar-me i, amb 24 anys, vaig ingressar al servei. Ens hi vam estar sis mesos, fins que ens van llicenciar.”

Després, va passar una temporada a Nargó i, finalment, se’n va tornar a Barcelona. “Vaig estar quatre anys treballant per tot Catalunya. Feia obres per a la Renfe: a Sils, a Celrà, a Caldes de Malavella, a Flaçà, a Figueres, a Ripoll, a Campdevànol, a Ribes de Fresser, a Planoles, a Alp, a la Molina, a Queixans, a Puigcerdà, a Sitges, a Vilanova, a Manresa...”

L’any 1957 festejava amb l’Antònia, la seva futura esposa. Ja feien plans per a casar-se. “De cop i volta, vaig rebre una altra citació per a presentar-me a la mili. Tenia vint-i-vuit anys. Passejant per Montjuïc, ho vaig dir a l’Antònia: ‘Una altra vegada? Vols dir que no t’ho has inventat per no casar-te?’, em va dir. ‘Què vols que et digui!’, li vaig contestar”.

Aleshores, va estar un mes il·localitzable, fins que un dia “em van tornar a citar i m’amenaçaven d’enviar-me la Guàrdia Civil. No vaig tenir més remei que presentar-me. I, au, altre cop a la caixa de reclutes de Lleida!”

“Em van tornar a posar a la mateixa companyia que havia estat, la Cinquena. El de la caixa de reclutes m’hi volia acompanyar. ‘No hace falta –li vaig dir- sé perfectamente el camino: hay 132 escalones!’ L’endemà d’arribar ja vaig haver de desfilar. Em van posar al davant de tot. Jo no havia fet instrucció i em van clavar una bronca perquè no sabia ni agafar el fusell. ‘He llegado hoy. No sé por qué estoy aquí! –vaig dir. Però allà ningú no sabia res ni entenia res”.

“Finalment em van destinar a la cuina. Aleshores vaig començar a fer instàncies a l’exterior, a Capitania. Però no rebia contesta. Algú interceptava els escrits a la porta.”

Mentrestant, alguns com lo Josep de cal Cataolles i lo Rogelio de cal Perxà es van aconseguir llicenciar. “Em van fer saber que havien escrit al ministre de l’Exèrcit. Aleshores jo vaig fer el mateix, però en nom del meu pare (jo, com a soldat, només em podia dirigir al sergent)”.

“La instància al ministre va acabar resolent el problema. Un dia em van preguntar: com et dius? Vaig respondre: Jaume Argerich. Pues estás licenciado! L’ordre era ‘de inmediato cumplimiento’. Jo encara m’hi vaig quedar tres dies més per a deixar-ho tot arreglat i comptat: les peroles, els pots...”

Una vegada llicenciat, “vaig tornar a Barcelona. Primer vaig fer d’operari a la mateixa casa on estava abans. Aviat, però, em vaig posar pel meu compte. Tenia molta feina i guanyava diners. Vaig comprar una lampisteria amb botiga, taller i habitatge al carrer de Tantarantana”.