En aquell temps, l'any 1959, la preparació per a la primera comunió -que es celebrava sempre el dia de l'Ascensió- es feia d'una manera molt seriosa i metòdica, solemne. Uns mesos abans, cada vespre, a les 7 de la tarda hi havia el que se'n deia la doltrina. A continuació hi havia el rosari i al final la novena. La sessió durava dues hores llargues, però els diguem-ne catecúmens només hi havíem d'anar de set a quarts de vuit per a instruir-nos en alguns conceptes bàsics i indispensables per a rebre aquell sacrament.
Anar a doltrina, el primer dia, feia un cert respecte. No era pas endebades que una de les dites més conegudes del poble era "És més ruc que la canya de la doctrina". Mossèn Miquel, però, em sembla que no en tenia cap de canya, sinó més aviat molta paciència. Ell feia servir quadres il·lustratius, que només canviava de tant en tant (en tenia molt pocs), així que veia que un concepte ja havia estat assimilat. Avui, amb tota l'abundància d'imatges que ens envolta i satura, costa una mica d'entendre, però aquells quadres funcionaven també com un esquer per anar a l'esmentada doltrina. De tal manera que el dia que se sabia o imaginava que hi hauria un quadre nou, una imatge nova, no hi faltava ningú. Toca quadre (nou, volien dir) avui?, preguntaven alguns abans de decidir si hi entraven o tocaven el dos.
Un dels quadres que el mossèn sempre tenia penjat més dies era el de l'arbre de la Santíssima Trinitat. No crec pas que fos perquè li agradés especialment, sinó perquè el concepte que havia d'explicar -un misteri- es portava l'oli i la sal. Ell mateix, després d'un grapat de dies de teoritzar, tomba que gira, sobre el tema, acabava posant l'exemple del sant més savi que hi ha hagut mai, sant Agustí, quan un dia, passejant per una platja i rumiant sobre el cas, havia vist un infant que intentava, amb l'ajut de la closca d'un musclo, posar l'aigua del mar en un forat que havia fet a la sorra. Sant Agustí va fer veure a l'infant que allò que pretenia fer era impossible, a la qual cosa l'infant -que en realitat era un àngel- li havia respost que era més difícil resoldre el misteri que li barrinava el cap que no pas posar tota l'aigua del mar en aquell forat. Val a dir que això ens tranquil·litzava bastant del fet de no entendre aquell misteri sagrat, però no ens alliberava de tenir una resposta adequada el dia de l'examen.
Quan aquest va arribar, el tema de la Santíssima Trinitat li va tocar a una de les noies del grup. Quan mossèn Miquel l'hi va preguntar ella no sabia què respondre. La resposta era ban senzilla: Són tres persones distintes i un sol Déu veritable. I ja estava. Però a ella aquella resposta aleshores no li venia a la llengua. Va mirar cap a mi per veure si l'ajudava. Jo vaig assenyalar amb el dit cap amunt, cap a l'àbsis, on hi ha la magnífica pintura de la Trinitat del pintor Marino, però ella no em devia entendre i va arrufar les celles dissimuladament: Com vols dir? Jo aleshores vaig dibuixar amb el dit un tres i un u al palmell de la meua mà esquerra... Però ella no sé què va entendre i al final va contestar:
-Allà a dalt està escrit.
El mossèn es va quedar perplex.
Es tractava, potser, d'una resposta metafísica? No ho sé. El cas és que no la hi va admetre pas. Tot i això, el dia de l'Ascensió ningú no es va quedar sense la seua comunió i els nois van poder lluir el seu primer vestit "d'home gran", amb la seves sabates de xarol, la seva corbata, els seus guants blancs, els seus llibres i rosaris, i les noies van poder presumir amb els seus vestits blancs, les seves diademes, els seus vels, etc, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada