Molta tristesa i dolor

S'ha mort en Climenç Pujol, l'amic, el veí, el company, la gran bona persona que tant trobarem a faltar. 

En Climenç, lo Climençó, formava part del meu paisatge infantil. Ell era alguns anys més jove que jo. Tenia l'edat si fa no fa del meu germà Albert, del Joan de cal Quitxo, una mica més jove que lo Tonet de cal Xurit... No passava dia que no s'ajuntessin a l'aleshores l'ampla vorera de davant de casa, amb les seues bicicletes de tres rodes, després de dues, a jugar a cap-i-cua, a xutar al portal del magatzem... 

Lo Climençó, ja de xic, era una criatura responsable, seriosa, comprensiva, sensible, d'aquelles amb qui feia goig d'enraonar. 

Molt més endavant, sempre que jo pujava a Nargó l'anava a veure, ja fos per comprar algun medicament o només per saludar-lo i parlar una mica. El seu interès per les coses del poble, per les del nostre país i per tantes altres qüestions que ens agradava de compartir i dialogar feien que sempre em busqués una excusa per a anar-lo a trobar. Parlàvem sovint de les seves caminades, que ell cronometrava amb un esperit de superació admirable. Quan jo feia alguna cosa als Llirets, sovint ho notava i m'ho deia, perquè li agradava molt de passar pel camí de les Hortes i ho veia...

Aquesta tardor passada, cap al setembre, vam anar a passejar, la Isabel, jo, la Carme i ell. De fet, ens vam trobar pel camí i ens vam ajuntar. Ell ja estava malalt i en arribar al Cap de la Creu vaig insinuar de girar-nos. Però ell es trobava fort i animat i va suggerir de continuar fins a prop de les Masies. En tornar al poble, em va dir que encara no havia vist com havia quedat l'antiga botiga dels meus pares i la vam visitar detingudament. Li va agradar la idea de posar llibres a les velles prestatgeries del Paco de cal Franxet, i després encara vam visitar l'antic cosidor, l'antic tallador, l'antic emprovador... En tot moment se'l veia fort, animat, esperançat, i nosaltres vam pensar que encara tot podria anar bé.

Ara lo Climençó ens ha deixat, abans d'hora i en uns moments d'una dolorosa immobilitat que no ens permetrà ni tan sols acomiadar-lo. Quanta, quanta, injustícia!

Jo penso que tots hi tenim un deute, amb lo Climençó. Recordo perfectament quan a Nargó no hi havia farmàcia, quan per comprar unes aspirines calia desplaçar-se o demanar a algú que anés a fora que les portés. Aleshores el somni de tenir una farmàcia a Nargó, semblava una quimera. Un dia, però, lo Climençó, aquell noi discret, tímid, sensible, potser fins i tot delicat, va decidir que Nargó en tindria i va posar tota la seva energia, tota la seva dedicació i tota la seva bondat al servei d'aquest objectiu. Sí, hi tenim un deute, amb lo Climençó...

Moltes gràcies per tot, amic, veí, company, bona persona...