Cebrián
explica també coses interessants des del punt de vista polític i
social, com el segrest d’Oriol y Urquijo, president del Consell
d’Estat, obra dels GRAPO, una banda que es presentava com el
“brazo armado del Partido Comunista Reconstituido” i que tenia
com a intermediari un vell conegut d’alguns membres de la redacció
del diari ‒Pío Moa‒,
que a més era un dels fundadors del grupuscle i actuava gairebé amb
plena impunitat.
“Nunca
me ha abandonado al impresión ‒afirma
Cebrián‒, osaria decir
incluso la convicción, de que el secuestro de Oriol y la actividad
del grupo terrorista que lo perpetró formaban parte de una trama
manipulada de los servicios policiales de la época. Andando el
tiempo la mayoria de los que perpetraron el crimen fueron abatidos a
tiros por las fuerzas del orden, pero Pío Moa, acusado también de
participar en el asesinato de un policia nacional el 1 de octubre de
1975, fue condenado por su papel en el secuestro a un solo año de
cárcel que no tuvo que cumplir.”
Parla
molt poc, en canvi, del tema dels GAL. Al meu parer compta més el
que calla que no pas el que diiu. La seva disconformitat amb
Barrinuevo. El seu distanciament amb Felipe González durant un
temps… El seu retrobament amb González, potser explicaria aquest buit: “ambos supimos que esa
noche marcaba el reinicio de nuestra amistad. Estrechamos sus lazos,
hasta límites que entonces no podíamos ni siquiera imaginar, una
vez que él dejó la presidencia y yo abandoné la dirección del
periódico.”
També
són interessants les seves reflexions sobre la literatura i la
cultura, una literatura que es mira des d’un evident elitisme
d’aparador. Admira Cela, el censor franquista que guanyà un premi
Nòbel, Francisco Umbral, que passà de la nit al dia, com si res, de
El País al ABC, Vargas Llosa..., i també dedica una mica d’espai a
García Márquez. Però no parla de Vázquez Montalbán, Haro Tegglen
o Manuel Vicent, escriptors-periodistes de gran relleu en la
publicació que dirigia.
El
seu elitisme és encara més sorprenent quan explica el paper que va
tenir JL Aguirre en la seva introducció en el “mundo del arte”.
Aquell exjesuïta, traductor d’Adorno “homosexual incapaz de
salir del armario” era, segons l’autor, “una de las mentes más
lúcidas de la progresía intelectual”. Per a acabar reblant “La
boda de Jesús y Cayetana parecía en muchos aspectos una metáfora
de la Transición...” Potser sí.
I
per a acabar, dues anècdotes.
La
primera. El dia de la Mercè de 1975, el ministre de Información y
Turismo Pío Cabanillas, un dels homes forts i "aperturistes" del govern del moment,
va visitar Barcelona. Com un gest de “cortesia i de mà estesa”
es va posar durant uns instants una barretina. L’endemà va ser
portada de “todos los periódicos” (els de Madrid, és clar).
Victoriano Fernández de Asís, director del Telediario de la nit i
home de gran experiència li va dir:
“‒Ha
visto Cebrián, al ministro disfrazado de payés? Esto se está
poniendo feo. (…)
‒No
crea usted que le digo en broma lo de la barretina ‒insistió‒.
Nadie que se la ponga sale con vida de la política española. És
letal de necesidad”.
Un mes i sis dies després, el dia 29 d'octubre, aniversari de la fundació de la Falange, Don Pío Cabanillas cessava com a ministre d'Informació i Turisme.
La
segona.
En
temps del ditador Franco, pràcticament se sabia tot de la seva
persona, del que feia, del que deia, on passava les vacances, etc. El NO-DO era quasi acaparat pel culte a la seva persona i a la seva família. Però se sabia molt
poca cosa de la seva ascendència, dels seus progenitors. Era com si
aquell “Caudillo de España por la gracia de Dios” hagués baixat
directament del cel a la terra, sense passar ni tan sols per una mare verge. L’anècdota de Cebrián ens dóna
algunes pistes sobre el seu amagat progenitor.
Al
bar “El Puchero”, proper al diari Arriba, -explica- s´hi
podia sopar fins tard i hi
anaven molts periodistes i gent de la faràndula. També hi feia cap
un oficial d’intendència retirat que es deia Nicolàs i era “padre
del dictador, que habitaba un pisito no lejos de allí en la calle
Fuencarral, donde vivía con su amante (…) Una noche, borracho, el
anciano se encaró con un retrato de su hijo que adornaba las paredes
de la taberna, como era entonces frecuente en la mayoría de los
edificios públicos. Plantado ante su efigie, en la que lucía camisa
azul y un capote de campaña, comenzó a increparle:
‒¡Ahí
lo tenéis! ¡El más tonto de la familia y el que más alto ha
llegado!
Luego
arrojó una copa de coñac sobre la foto antes de que se lo llevaran
discretamente los guardias, a quienes el comisario había encarecido
lo llevaran a su casa sin armar escándalo.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada