Un Nargó només intuït

Després del pas d'Annibal (218 aC) amb el seu exèrcit de 90.000 homes, 12.000 genets i 37 elefants, pel Pirineu, no sembla pas que els andosins s'haguessin d'enfrontar amb gaires sobresalts. De fet, la romanització que s'inicià a partir d'aquella gesta, i molt especialment a partir de la batalla d'Ilerda (50 aC), va inaugurar un llarg període de pau (de més de tres segles) durant el qual la gent va començar a abandonar les muntanyes i es van crear els primers nuclis poblats a les planes. 

"Les ciutats -explica Miquel Tarradell-, petites còpies de la 'mare Roma' foren com unes illes des de les quals s'expandien idees i costums, llengua i modalitats econòmiques, i que actuaven sobre la gent de cadascuna de  les comarques on havien estat establertes com un ideal a imitar".

M'imagino l'actual terme de Nargó, vist des de Coll Piquer, com una gran catifa de roures estesa als peus dels seus monumentals i granítics Gegants. Els pastors més agosarats ja devien haver disseminat algunes pletes a les faldes de les muntanyes i aviat alguns hi degueren construir les seves bordes ("barraca amb teulada feta amb fulles", aleshores) i futures cases. Sense que necessàriament siguin aquestes, se m'acut de pensar en cases com cal Roca, Busquet, l'antic cal Guillot (amb un altre nom, evidentment) de la Vinya, Cases, el Pui, Santa Eulàlia, Remolins, cal Moliner, masos dispersos, etc.

Com que la pau i la bonança econòmica es mantenien, alguns altres devien construir les primeres bordes i corrals al peu de les tres rases (la del Salider i la de cal Guillot-Pauetó i la de ca la Munda-cal Guils). Allà hi neixia una font i és un lloc ideal per a fer-hi vida. A poc a poc, s´hi devia fer un petit nucli, que encara devia parlar la llengua basco-ibèrica durant cinc o sis segles, i que probablement ja devia ocupar algun espai a l'altre costat del Segre, lloc on encara hi podríem trobar algun topònim d'aquells temps, com ara el lloc conegut com l'Ansola.

La romanització definitiva i amb ella la llatinització no va arribar fins als segles V i VI, una vegada que el poder de l'Imperi, caigut en mans dels visigots, va ser substituït pel cristianisme. Els andosins anaren abandonant una bona part de les seves creences, dels seus costums, de les seves lleis, de la seva llengua..., de les quals únicament ens en queden restes disperses i mig oblidades, que sovint evoquen un cert poder femení, potser matriarcal: bruixes, encantades, dones d'aigua, trementinaires, minairons... 

La nova llengua, el llatí vulgar, serà la mare del català. Per això, la toponímia que s'anirà creant a partir d'aleshores esdevé per a nosaltres molt més entenedora que l'anterior. Serà una toponímia que ens informarà d'una manera directa i clara sobre el relleu del país: Montanissell, El Pla de Sant Tirs, Montferrer de Segre, Peramola, Valldarques, Coll, Coll de Bura, Coll Piquer, Pujol, Pujol Ferrer, Puigcerdà... Ens posarà en relació amb la hidrografia: Rialb, Bassella, Sallent, la font Bordonera... Amb la vegetació: L'Alzina, Sant Joan de l'Erm, Gavarra, Canelles, La font del Podoler... Amb la fauna: Lo forat de les Gralles, La font de Cornelles, Les coves d'Ermini... Amb el fet religiós i les antigues creences: La Parròquia, La Seu d'Urgell, la font de Sant Climenç, lo forat de les Encantades... Amb fets bèl.lics: Castellciutat (Ciutat), Castellbò, Castell-llebre... 

I també, i no pas menys important, amb la història. A Nargó no tenim història més enllà de l'oral, perquè tota l'altra la vam cremar. Sí, som així... Què hi voleu fer? Però hi ha una toponímia prou sòlida i suggerent que des de la llunyania ens interpel·la i ens parla del nostre passat remot, encara que ens exigeix un esforç d'interpretació i d'imaginació, que dissortadament i indubtablement duu el risc aparellat d'equivocar-nos. Tot i aquesta possibilitat, a partir d'ara, ens deixarem portar per aquest camí, tan incert com sorprenent i fascinant.  I un dels primers topònims que estudiarem és el del nom de les Vil·les, el del tros de terra que hi ha des de l'església romànica de Sant Climenç, seguint el camí de la font, fins al peu dels Enserris i anant cap la confluència de les tres rases de Nargó... 

És a dir, per a iniciar aquest itinerari, tenim una bellíssima església romànica, avui solitària; un camí important; una font, el topònim d'un espai anomenat popularment les Vil·les, i molts mooolts interrogants... Va ser allà on es va instal·lar una bona part de la població andosina baixada del poblat ibèric de Coll Piquer? Va ser allà el nou lloc on aquesta s'ubicà i es va romanitzar? Va ser aquest el poble al qual es refereixen les actes de consagració de la catedral de la Seu amb el nom de Nargone /Nargó? Eren fills d'aquest lloc en Ramon de Nargó (Llambard), arquitecte constructor de la catedral de la Seu, a qui s'ha volgut fer passar per italià d'una manera potser poc consistent, i en Pere de Nargó (Capellà)? Quin sentit tindria que fossin nargonins? Per quins motius hi ha hagut tan poc interès per conèixer la veritat?