Coses que em plauen

 

Coses que em plauen

(Publicat a Viure als Pirineus)

Malgrat l’estrèpit dels canons i el fragor de tantes batalles cruels i absurdes, quan surto a caminar sóc capaç d’obrir un parèntesi i gaudir amb el guspireig vermell dels farbalans enmig de les onades intensament verdes d’aquests dies. El farbalà és la flor que té més noms de casa nostra. Hi ha llocs que en diuen rosella, gallaret, perepep, quiquiquic, quecquerequec, coquerecoc, badabadoc, ababol, pipiripip, gallina, monja, ruella, etc. Com en dieu vosaltres? En digueu com en digueu, tres coses em semblen clares. Una, que la diversitat de la llengua expressa aquest aire personal, creatiu i alegre que sorgeix de l’espontaneïtat popular; dues, que la necessitat que tenen les llengües de posseir un estàndard no està renyida amb la supervivència de les diferents varietats; tres, que una primavera sense roselles, sense ruelles, sense farbalans, no seria primavera.

Em plau, també, veure que les séquies del reg de Nargó ja són netes i que es preparen per a repartir verdor i abundància pel paisatge.

Em plau constatar que el topònim pont d’Espia hagi sobreviscut a l’antic pont romànic que li va donar el nom. És la victòria de la paraula sobre la pedra, de la història sobre l’oblit. A quins espies es deu referir? De tots els ponts del Segre aquest potser és el que ha estat més conegut i mitificat. Al voltant seu s’hi han bastit diverses llegendes que ni tan sols el pes de la realitat ha acabat de desplaçar-les del tot. El príncep de Lichnowsky, als seus records de la primera guerra carlina, explicava que el pont d’Espia era el lloc on els reis de la corona catalanoaragonesa llançaven els espies castellans quan els capturaven. La llegenda, per raons òbvies, és totalment falsa. Del segle IX al XVI aquell indret va pertànyer al Vescomtat de Castellbò, temps en què el vell pont degué fer d’enllaç i línia divisòria entre la salvaguarda del castell de Canelles, el castell de la batllia de Nargó —ambdós llocs amb un bon angle de guaita a mitja alçada— el majestuós puig, també dels Espies!, del Boumort i el castell de Gavarra. També se li ha atribuït reiteradament ser el lloc des d’on es va llançar el comte d’Espanya al Segre, quan el portaven de la rectoria d’Avià presumptament cap a Andorra. Com és ben sabut, això tampoc no és cert. El lloc on el van llançar al riu, amb un cantal lligat al coll amb un dogal va ser un bon tros més amunt, a l’alçada del toll Mercader, molt poc abans d’arribar als Tresponts. Pio Baroja, a la seua novel·la La senda dolorosa, diu que pont d’Espia és el nom del pont en castellà, mentre que en català seria pont des Pi. És a dir, que es tractaria d’una resta de l’antic català salat fossilitzada a la toponímia. La idea és suggerent, però ni en la memòria oral ni en l’escrita no n´he trobat cap exemple. Joan Coromines, d’altra banda, al seu extraordinari Diccionari etimològic, parla també d’un segon pont d’Espia a l’alçada de Castellnou de Bassella, però tampoc no n’he sabut trobar cap mostra ni testimoni. A algú li sona?

M’agrada també que surtin llibres d’història local com ara Per Déu, per la Pàtria i el Rei, escrit per Amadeu Gallart i publicat per Edicions Salòria de la Seu, en què, a patir del dietari d’un seu rebesavi (Antoni Martí, 1806-1863), ens descobreix un seguit de fets històrics que es van produir durant la primera guerra dita carlina i ens endinsa en una rica exposició de detalls que ens permeten conèixer molt millor aquell conflicte des de la perspectiva de les nostres terres.

M’agrada tota l’obra de Víctor Serge, especialment aquests dies en què l’imperialisme rus ha decidit treure’s a careta i tornar a matar, a assassinar.

I, finalment, m’agrada la poesia que sap embellir amb paraules les tasques quotidianes, com ara el poema «Costurers d’amor», provinent del volum Atles d’un present, del poeta pontsicà Jaume Invernon i Font, publicat també per edicions Salòria:

«Amb fils de veu brodàvem els silencis

sense esbandir-nos l’afany d’aprenents.

Dessota l’aire calent de la tarda

fèiem l’embasta amb escatxics de sal,

desafiant el desig de les ones...»

Malversació

Les arrels fascinants de la paraula: malversació

(Publicat a Pirineus Digital)

No em cansaré pas de repetir que les paraules més complexes, més abstractes, més elevades intel·lectualment parlant, en realitat provenen del món de la pagesia, del món de les coses quotidianes, de la vida ran de terra.

En el cas de la paraula “malversació”, aquesta circumstància encara és més profunda ─mai tan ben dit─ i evident. El seu origen l’hauríem de cercar en una hipotètica forma wer que, en la llengua indoeuropea hauria significat “cuc” (vegeu irmr, “cuc” en islandès antic, waúrms, “serp” en gòtic, etc) i, per associació amb les seues accions, “regirar” i “girar”. En català disposem de la forma verm, avui no tan emprada com en el passat, malgrat les formes vermicida, vermina, vermiforme, etc., que té un llarg recorregut en la nostra llengua popular i poètica, com ho demostra un dels poemes més punyents d’Ausiàs March, entre els de molts altres autors: “Cell Ticion qui’l buytre .l menja .l fetge / e per tot temps brota la carn de nou / ... / pus fort dolors d’aquesta .m té lo setge, / car és un verm qui romp la mia pensa”.

La noció de “girar” ha generat mots com “vèrtebra”, “vertebrat”, “vertebrar”, etc. (a partir de la idea d’articulació que gira), “vertigen”, vertiginós, etc. (que gira o roda el cap), “vèrtex” (punt culminant al voltant del qual giren els estels o altres objectes), “vertical” (que es dirigeix cap al punt culminant), “univers” (que a més de referir-se al conjunt de tot allò que existeix ens assenyala el punt al voltat del qual suposadament gira), etc.

El camp semàntic de l’acció del cuc de terra, i la seua acció de girar i regirar, van originar en llatí la foma “versus”, que no volia dir altra cosa que l’acció de regirar la terra, és a dir, la de fer “solcs”. Aquests “solcs”, vistos com una renglera, com una línia recta i precisa, van ser traslladats a la mètrica de la poesia trobadoresca i ja els trobem amb el sentit actual en obres de grans trobadors catalans com Guillem de Bergadà, Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: “aplan e lim verses proverbials...”

Emparentat amb aquells versos, trobem la idea de versar, (és a dir, de parlar o tractar sobre una cosa), i una persona versada en algun tema és algú que en té uns grans coneixements. I quan dues o més persones intercanvien coneixement, diem que conversen, donant cadascun la seua versió. Si es tracta d’algú que pot passar d’un tema a un altre, tombar d’una posició a una altra, d’un partit polític a un altre, direm que es tracta d’una persona versàtil. És a dir, una persona capaç de girar-se i regirar-se com un cuc. Emparentat amb aquesta mateixa noció, tenim la preposició simple vers i les compostes envers i devers, que no volen dir altra cosa que “girar la cara cap a...”, les qual ja apareixen, des dels orígens de la llengua escrita, a les mateixes Homilies d’Organya: “Moltes coses que en macipea à feites ... à om vergónia a dir ... així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir”.

No hauria de ser pas estrany, doncs, que quan se’ns gira un tupí d’aigua diguem que l’hem vessat, ni que les teulades i les muntanyes tinguin dos o més vessants. A partir d’aquestes, la paraula vessament ha anat adquirint un relleu creixent en el món de la informació en què sovint, per desgràcia, s’ha de parlar de vessaments de combustible, de sang o de vessaments cerebrals.

En definitiva, el devessall de paraules generades per aquella forma indoeuropea wer i de la seua acció de girar i regirar és realment fabulós i fins i tot, com es pot observar, un pèl enrevessat. Caldrien molts articles com aquest per a donar-ne una noció mínimament acceptable del conjunt. Amb tot, encara n’oferiré un ramell més com a exemple. Advers, adversari, adversitat, (contenen la noció de girar-se de cara a nosaltres), convertir, conversió, (girar-se mútuament un a un altre), divers, diversió (girar l’atenció cap a coses diferents), introversió, introvertit (girar-se cap a dins d’un mateix), inversió (girar cap a fora), pervers, perversió, pervertir, (girar malament l’orientació), etc.

Per tot el que hem dit, ja es veu ben clar que malversar és girar cap a fora diners del lloc que els correspondria (és a dir, invertir il·lícitament el cabals de la gent en usos diferents d’aquells a què estaven destinats). Dit això, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar un altre mot entre els molts que també s’hi relacionen. Em refereixo a l’adjectiu vermell, que significa “de color roig encès” i que prové del color i de l’ús que es feia de determinats cucs (verms) per a obtenir aquest color.