Malversació

Les arrels fascinants de la paraula: malversació

(Publicat a Pirineus Digital)

No em cansaré pas de repetir que les paraules més complexes, més abstractes, més elevades intel·lectualment parlant, en realitat provenen del món de la pagesia, del món de les coses quotidianes, de la vida ran de terra.

En el cas de la paraula “malversació”, aquesta circumstància encara és més profunda ─mai tan ben dit─ i evident. El seu origen l’hauríem de cercar en una hipotètica forma wer que, en la llengua indoeuropea hauria significat “cuc” (vegeu irmr, “cuc” en islandès antic, waúrms, “serp” en gòtic, etc) i, per associació amb les seues accions, “regirar” i “girar”. En català disposem de la forma verm, avui no tan emprada com en el passat, malgrat les formes vermicida, vermina, vermiforme, etc., que té un llarg recorregut en la nostra llengua popular i poètica, com ho demostra un dels poemes més punyents d’Ausiàs March, entre els de molts altres autors: “Cell Ticion qui’l buytre .l menja .l fetge / e per tot temps brota la carn de nou / ... / pus fort dolors d’aquesta .m té lo setge, / car és un verm qui romp la mia pensa”.

La noció de “girar” ha generat mots com “vèrtebra”, “vertebrat”, “vertebrar”, etc. (a partir de la idea d’articulació que gira), “vertigen”, vertiginós, etc. (que gira o roda el cap), “vèrtex” (punt culminant al voltant del qual giren els estels o altres objectes), “vertical” (que es dirigeix cap al punt culminant), “univers” (que a més de referir-se al conjunt de tot allò que existeix ens assenyala el punt al voltat del qual suposadament gira), etc.

El camp semàntic de l’acció del cuc de terra, i la seua acció de girar i regirar, van originar en llatí la foma “versus”, que no volia dir altra cosa que l’acció de regirar la terra, és a dir, la de fer “solcs”. Aquests “solcs”, vistos com una renglera, com una línia recta i precisa, van ser traslladats a la mètrica de la poesia trobadoresca i ja els trobem amb el sentit actual en obres de grans trobadors catalans com Guillem de Bergadà, Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: “aplan e lim verses proverbials...”

Emparentat amb aquells versos, trobem la idea de versar, (és a dir, de parlar o tractar sobre una cosa), i una persona versada en algun tema és algú que en té uns grans coneixements. I quan dues o més persones intercanvien coneixement, diem que conversen, donant cadascun la seua versió. Si es tracta d’algú que pot passar d’un tema a un altre, tombar d’una posició a una altra, d’un partit polític a un altre, direm que es tracta d’una persona versàtil. És a dir, una persona capaç de girar-se i regirar-se com un cuc. Emparentat amb aquesta mateixa noció, tenim la preposició simple vers i les compostes envers i devers, que no volen dir altra cosa que “girar la cara cap a...”, les qual ja apareixen, des dels orígens de la llengua escrita, a les mateixes Homilies d’Organya: “Moltes coses que en macipea à feites ... à om vergónia a dir ... així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir”.

No hauria de ser pas estrany, doncs, que quan se’ns gira un tupí d’aigua diguem que l’hem vessat, ni que les teulades i les muntanyes tinguin dos o més vessants. A partir d’aquestes, la paraula vessament ha anat adquirint un relleu creixent en el món de la informació en què sovint, per desgràcia, s’ha de parlar de vessaments de combustible, de sang o de vessaments cerebrals.

En definitiva, el devessall de paraules generades per aquella forma indoeuropea wer i de la seua acció de girar i regirar és realment fabulós i fins i tot, com es pot observar, un pèl enrevessat. Caldrien molts articles com aquest per a donar-ne una noció mínimament acceptable del conjunt. Amb tot, encara n’oferiré un ramell més com a exemple. Advers, adversari, adversitat, (contenen la noció de girar-se de cara a nosaltres), convertir, conversió, (girar-se mútuament un a un altre), divers, diversió (girar l’atenció cap a coses diferents), introversió, introvertit (girar-se cap a dins d’un mateix), inversió (girar cap a fora), pervers, perversió, pervertir, (girar malament l’orientació), etc.

Per tot el que hem dit, ja es veu ben clar que malversar és girar cap a fora diners del lloc que els correspondria (és a dir, invertir il·lícitament el cabals de la gent en usos diferents d’aquells a què estaven destinats). Dit això, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar un altre mot entre els molts que també s’hi relacionen. Em refereixo a l’adjectiu vermell, que significa “de color roig encès” i que prové del color i de l’ús que es feia de determinats cucs (verms) per a obtenir aquest color.