Notícies d’un periodista pirinenc oblidat (II)

agost 12, 2022, Marcel Fité

Barcelona, la Rosa de foc, la ciutat de les bombes i de l’acció directa, la capital del vapor, de la industria, de l’anarquisme i del republicanisme d’esquerra, densament poblada per ramats de xais sense pastor, va caure rendida a l’oratòria inflamada d’aquell  home triplement empeltat de “gracejo” andalús, d’”hidalguía” madrilenya i d’un aire militaritzant de capità dels Terços, heretat aquest directament per via paterna. Es tractava d’un malabarista de la paraula, que va saber fer de la demagògia un art i un espectacle: don Alejandro Lerroux, l’emperador del Paral·lel, l’home que va aconseguir captivar i dividir el potentíssim moviment anarquista barceloní i atreure’s el sentiment republicà, i federal català, llargament construïts i desitjats per la menestralia i la classe obrera durant la segona meitat del XIX.

Anarquistes com Joan Montseny (Federico Urales), gent republicana i d’esquerra com Gabriel Alomar o Pere Coromines, republicans federals de l’Empordà i de totes les comarques, sucumbiren a la fraseologia captivadora, demagògica i màgica de Lerroux amb la mateixa mansuetud i placidesa que les rates d’Hamelin seguiren el famós flautista. Ni els raonaments, ni els arguments, ni l’ombra de la sospita que aquell individu fos un enviat del govern central, pagat amb fons de rèptils (avui fons reservats) per desarticular el catalanisme embrionari i constructiu de Prat de la Riba i no pas algú que casualment passava per allà, no van aconseguir canviar la percepció esbiaixada del que realment passava i l’esquerra catalana i fins i tot catalanista -sense adonar-se’n- va caure de quatre grapes a les mans enganxifoses de Lerroux, de don Alejandro Lerroux, i, en conseqüència, a les urpes del centralisme més espanyolista, cínic i maquiavèl·licament orquestrat. Hi ha una candidesa catalana que, de vegades, es fa molt difícil de descriure.

En aquest context, l’Elies Fité, de família pobra i emigrada però amb aspiracions de superació, no va ser pas cap excepció. Tal com ell mateix explica, l’ideari republicà que Lerroux pregonava el va fascinar: “…nosotros estamos colocados muy a la izquierda, sosteniendo nuestras convicciones todas: en lo político autonomistas, en lo económico socialistas, en la conducta revolucionarios…”. Aviat entrà a militar a la secció juvenil del Partit Republicà Radical (a la coneguda com la de “los jóvenes bárbaros”), de la qual acabà essent president, i a continuació començà la seua prolixa carrera periodística, fet que el va portar a publicar milers d’articles, milers d’editorials, a dirigir els diaris de què parlava a l’article anterior i a escriure l’assaig històric, avui quasi introbable, Política republicana. La obra de un partido (Imp. Salvat, Duch y Ferrer, Barcelona, 1924).

Durant aquells anys enfebrosits d’ideologia i de treball va escurçar al màxim les visites al seu bressol nargoní i els seus contactes familiars gairebé es reduïren a una escassa correspondència epistolar

Durant aquells anys enfebrosits d’ideologia i de treball va escurçar al màxim les visites al seu bressol nargoní i els seus contactes familiars gairebé es reduïren a una escassa correspondència epistolar i a les visites que el seu cosí Marcel·lo i la seua dona Dolores ꟷenamorats de la lluminositat artística i eròtica del Paral·lel i seguidors com ell mateix de la Raquel Meller, la cupletista de moda que ja era la reina indiscutible d’aquella avinguda i que cada dia s’anunciava al diari l’Auroraꟷ li feien a Barcelona.

Elies Fité va ser un lerrouxista convençut, un jove d’origen pirinenc que decidí lluitar contra la vergonyosa comèdia del bipartidisme dinàstic, sense adonar-se que ell també formava part del guió: “En el partido republicano y en su jefe, el señor Lerroux, cifra España la esperanza de una próxima transformación que haga posible el régimen de libertad, igualdad y fraternidad a que aspiran todas las democracias”.

Això no obstant, no s’estava de discrepar amb el “Jefe” en algunes ocasions. El pro-imperialista Lerroux, per exemple, defensava la colonització del Marroc, mentre que Elies Fité no hi estava d’acord: “Los once millones de españoles que no saben leer ni escribir moralmente imposibilitan la obra cultural que debe realizarse en Marruecos (…) Los españoles no servimos para esta obra. Sabemos explotar, dominar o tiranizar; pero no somos aptos para una obra de paz, cultura y amor”.

Pel que fa a Catalunya, els seus punts de vista no sé si sonaven prou bé dins de la fèrria disciplina del Partit Republicà: “El amor a la libertad se halla en Cataluña profundamente arraigado. No nació este amor como un anhelo para recobrar la independencia y los derechos que, por el soborno de los votos del Compromiso de Caspe, le fueron arrebatados (…) La lucha de Cataluña es una lucha entre el espíritu liberal de los catalanes y el espíritu conservador y reaccionario de los gobernantes españoles (…) En otras épocas, especialmente a raíz de la dominación de Castilla, los catalanes lucharon por la libertad, casi siempre violentamente, con una energía digna de mejor suerte…”.

A poc a poc, a mesura que Lerroux es va anar traient la careta -suport al govern de dretes de la República, escàndol de l’estraperlo i, finalment, suport al cop militar de Franco- Elies Fité es va anar allunyant de tot aquell món. Als anys trenta ja havia adquirit un petit negoci que li donava per viure i, finalment, va morir, gairebé oblidat de tothom -tret de la seua dona, la Juanita, i d’alguns familiars de Nargó-,  en un segon pis sense ascensor al carrer Torrent de l’Olla -entre el carrer del Progrés i el de la Llibertat-, que des de l’any 1939, ai las!, havia estat rebatejat amb el nom de carrer Menéndez y Pelayo.

 

Notícies d’un periodista pirinenc oblidat (I)

agost 5, 2022, Pirineus Digital, Marcel Fité

Havia nascut a Nargó l’any 1894. El mateix any que, al Pirineu, es produïa el despreniment de la gran massa de tosca que va arrasar el famós Hostal dels Espluvins. L’ensulsiada va  arrossegar un bon bocí de la carretera que s’estava construint i que havia de posar en contacte l’Alt Urgell i Andorra amb la resta del país. Aquell desastre, a més a més, va deixar la comarca incomunicada i molta gent sense feina, alguna de la qual va acabar emigrant.

A Barcelona, la tardor anterior s’havia executat en Paulí Pallás, autor dignament confés de l’atemptat fallit contra el restaurador monàrquic, el general Martínez Campos i, aquell mateix any,  havien estat afusellats sis anarquistes i quatre més condemnats a cadena perpètua, acusats en un judici-farsa de ser còmplices de Pallàs.

Aquell mateix any 1894 esclatava a França el famós afer Dreyfus, en què el Servei d’Intel·ligència francès descobria que, a la paperera de l’agregat militar de l’ambaixada alemanya, hi havia una carta, sense signatura, que anunciava la tramesa d’uns documents secrets al seu etern adversari teutó. Una investigació posterior, sense cap mena de prova ni d’indici, va arribar a la conclusió que el capità Alfred Dreyfus, d’origen jueu i destinat a l’Estat Major, n’era l’autor. No va ser fins al 13 de gener de 1898 que una carta oberta d’E. Zola al president de la república, F. Faure, titulada “J’accuse” (Jo acuso), publicada al diari L’Aurore, reptava el tribunal que havia jutjat el cas i provocava una gran commoció social. Com a conseqüència d’aquell escrit, es desencadenà el procés de rehabilitació d’Alfred Dreyfus, el qual no es resignà mai a ser indultat ꟷperquè l’indult descarrega de la pena, però no de la presumpta  culpabilitatꟷ i no s’aturà fins que va ser proclamat innocent i, per tant, amnistiat. La notícia i el conjunt de l’afer va commoure l’opinió pública i va donar la volta al món.

Tots aquests fets influirien en la vida posterior del nounat. El van batejar a l’església parroquial de Sant Climenç, on li van posar de nom Elies. Elies Fité i Fàbrega. Era fill d’una parella del poble, sense gaires recursos. El pare, de nom Bonaventura, cabaler de casa pobra ꟷqui no era pobre al Nargó d’aquell temps?ꟷ, vivia dels jornals que li sortien treballant del que podia, principalment al ram de la fusta. La mare, la Tomasa, feia les feines de casa i tenia cura de la feram (gallines, conills, porcs…). Un dia, tips de viure en la penúria i l’isolament de les muntanyes que encerclaven el poble com una argolla, van decidir anar-se’n a viure a la ciutat, amb l’esperança de trobar un futur millor per a la seua descendència i, com a mínim, una bona educació per als fills. La seua decisió, en aquest darrer sentit, no podia ser més encertada. En aquells anys les escoles laiques, racionalistes, republicanes i modernes, impulsades per gent com Ferrer i Guàrdia, els anarquistes i els republicans, florien arreu de Barcelona i la seua rodalia, com congestes de mocoses (llenegues) blanques enmig de la boscúria. No he pogut saber encara en quina d’aquestes escoles va anar l’Elies Fité, però pels seus escrits i manera de pensar, no tinc cap dubte que va ser en alguna d’aquestes que acabo d’esmentar.

Aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar

El que sí que sé, no obstant, és que aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar. El seu procés de conscienciació social i política degué ser meteòric. Durant l’adolescència que deixava enrere a marxes forçades havia viscut la Setmana Tràgica, l’ignominiós procés de Montjuïc (aleshores la justícia espanyola, per als catalans, ja era molt espanyola) i, per si no fos prou, el desemmascarament i la descomposició de la vergonyosa comèdia política del bipartidisme dinàstic, que en aquells moments ja no enganyava quasi ningú… L’any 1917 va ser detingut i empresonat per la seua participació a la vaga general del mes d’agost.

En sortir de la presó, l’Elies Fité ja tenia clar que per a enderrocar el règim monàrquic calia cercar un lideratge, tenir disciplina, treballar i prendre partit. L’any 1918, en col·laboració amb el que seria el seu soci una colla d’anys, en Jesús Ulled, i amb l’ajut econòmic del seu cosí del poble, en Marcel·lo Fité, fundà el diari La Aurora, que es va publicar durant divuit anys. Al seu primer article, signat el dia 14 de juliol de 1918, fa un encès elogi de la Revolució Francesa i aviat deixa constància de la seua admiració per Zola i de l’impacte que li havia produït conèixer l’afer Dreyfus. De fet, el nom del diari que codirigia amb Ulled és deutor del nom del que Zola publicà el seu famós article “J’accuse” i que és una de les grans fites del periodisme europeu. Ell sovint feia broma del fet de dirigir un diari que es deia La Aurora i sortia a la tarda.

L’any 1921 va tornar a ser detingut, acusat de publicar a la impremta de La Aurora “números clandestinos de Solidaridad Obrera”, i, a més, d’haver-se-li trobat “tres suplementos diferentes de El Imparcial con información gráfica del atentado contra el señor Dato, varias cartas y un puñal de grandes dimensiones”. Deprés d’aquesta detenció, de l’any 1921 al 1924 va ser també redactor, director i propietari del diari La Información. De 1925 a 1930 va escriure a El Progreso i figura com a membre de l’Associació de Premsa de Barcelona. Finalment, l’any 1926 va tenir el càrrec de vicepresident del “Sindicato Profesional de Periodistas de Barcelona”.