Notícies d’un periodista pirinenc oblidat (I)

agost 5, 2022, Pirineus Digital, Marcel Fité

Havia nascut a Nargó l’any 1894. El mateix any que, al Pirineu, es produïa el despreniment de la gran massa de tosca que va arrasar el famós Hostal dels Espluvins. L’ensulsiada va  arrossegar un bon bocí de la carretera que s’estava construint i que havia de posar en contacte l’Alt Urgell i Andorra amb la resta del país. Aquell desastre, a més a més, va deixar la comarca incomunicada i molta gent sense feina, alguna de la qual va acabar emigrant.

A Barcelona, la tardor anterior s’havia executat en Paulí Pallás, autor dignament confés de l’atemptat fallit contra el restaurador monàrquic, el general Martínez Campos i, aquell mateix any,  havien estat afusellats sis anarquistes i quatre més condemnats a cadena perpètua, acusats en un judici-farsa de ser còmplices de Pallàs.

Aquell mateix any 1894 esclatava a França el famós afer Dreyfus, en què el Servei d’Intel·ligència francès descobria que, a la paperera de l’agregat militar de l’ambaixada alemanya, hi havia una carta, sense signatura, que anunciava la tramesa d’uns documents secrets al seu etern adversari teutó. Una investigació posterior, sense cap mena de prova ni d’indici, va arribar a la conclusió que el capità Alfred Dreyfus, d’origen jueu i destinat a l’Estat Major, n’era l’autor. No va ser fins al 13 de gener de 1898 que una carta oberta d’E. Zola al president de la república, F. Faure, titulada “J’accuse” (Jo acuso), publicada al diari L’Aurore, reptava el tribunal que havia jutjat el cas i provocava una gran commoció social. Com a conseqüència d’aquell escrit, es desencadenà el procés de rehabilitació d’Alfred Dreyfus, el qual no es resignà mai a ser indultat ꟷperquè l’indult descarrega de la pena, però no de la presumpta  culpabilitatꟷ i no s’aturà fins que va ser proclamat innocent i, per tant, amnistiat. La notícia i el conjunt de l’afer va commoure l’opinió pública i va donar la volta al món.

Tots aquests fets influirien en la vida posterior del nounat. El van batejar a l’església parroquial de Sant Climenç, on li van posar de nom Elies. Elies Fité i Fàbrega. Era fill d’una parella del poble, sense gaires recursos. El pare, de nom Bonaventura, cabaler de casa pobra ꟷqui no era pobre al Nargó d’aquell temps?ꟷ, vivia dels jornals que li sortien treballant del que podia, principalment al ram de la fusta. La mare, la Tomasa, feia les feines de casa i tenia cura de la feram (gallines, conills, porcs…). Un dia, tips de viure en la penúria i l’isolament de les muntanyes que encerclaven el poble com una argolla, van decidir anar-se’n a viure a la ciutat, amb l’esperança de trobar un futur millor per a la seua descendència i, com a mínim, una bona educació per als fills. La seua decisió, en aquest darrer sentit, no podia ser més encertada. En aquells anys les escoles laiques, racionalistes, republicanes i modernes, impulsades per gent com Ferrer i Guàrdia, els anarquistes i els republicans, florien arreu de Barcelona i la seua rodalia, com congestes de mocoses (llenegues) blanques enmig de la boscúria. No he pogut saber encara en quina d’aquestes escoles va anar l’Elies Fité, però pels seus escrits i manera de pensar, no tinc cap dubte que va ser en alguna d’aquestes que acabo d’esmentar.

Aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar

El que sí que sé, no obstant, és que aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar. El seu procés de conscienciació social i política degué ser meteòric. Durant l’adolescència que deixava enrere a marxes forçades havia viscut la Setmana Tràgica, l’ignominiós procés de Montjuïc (aleshores la justícia espanyola, per als catalans, ja era molt espanyola) i, per si no fos prou, el desemmascarament i la descomposició de la vergonyosa comèdia política del bipartidisme dinàstic, que en aquells moments ja no enganyava quasi ningú… L’any 1917 va ser detingut i empresonat per la seua participació a la vaga general del mes d’agost.

En sortir de la presó, l’Elies Fité ja tenia clar que per a enderrocar el règim monàrquic calia cercar un lideratge, tenir disciplina, treballar i prendre partit. L’any 1918, en col·laboració amb el que seria el seu soci una colla d’anys, en Jesús Ulled, i amb l’ajut econòmic del seu cosí del poble, en Marcel·lo Fité, fundà el diari La Aurora, que es va publicar durant divuit anys. Al seu primer article, signat el dia 14 de juliol de 1918, fa un encès elogi de la Revolució Francesa i aviat deixa constància de la seua admiració per Zola i de l’impacte que li havia produït conèixer l’afer Dreyfus. De fet, el nom del diari que codirigia amb Ulled és deutor del nom del que Zola publicà el seu famós article “J’accuse” i que és una de les grans fites del periodisme europeu. Ell sovint feia broma del fet de dirigir un diari que es deia La Aurora i sortia a la tarda.

L’any 1921 va tornar a ser detingut, acusat de publicar a la impremta de La Aurora “números clandestinos de Solidaridad Obrera”, i, a més, d’haver-se-li trobat “tres suplementos diferentes de El Imparcial con información gráfica del atentado contra el señor Dato, varias cartas y un puñal de grandes dimensiones”. Deprés d’aquesta detenció, de l’any 1921 al 1924 va ser també redactor, director i propietari del diari La Información. De 1925 a 1930 va escriure a El Progreso i figura com a membre de l’Associació de Premsa de Barcelona. Finalment, l’any 1926 va tenir el càrrec de vicepresident del “Sindicato Profesional de Periodistas de Barcelona”.

Lo Folch de Nargó: bandoler carlí o resistent republicà?

 Pirineus Digital

MARCEL FITÉ.- La llegenda del bandoler Folch de Nargó s’ha transmès de pares a fills durant prop d’un segle i mig. Gairebé tot el que en sabem ens ha arribat a través de la memòria oral, ja que una gran part dels arxius locals va ser cremada durant la passada guerra. Per sort, gent com l’Emili Solà, els germans Ramoneda de cal Guillot i altra gent del poble han suplert amb la memòria una part del que les flames un dia van convertir en cendra.

En el doll d’aquestes veus, i encara en el d’alguna altra, va beure l’escriptor peramolí Josep Espunyes quan va redactar una aproximació biogràfica del bandoler Folch de Nargó a la seua breu però documentada obra Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell, publicada per Garsineu Edicions l’any 2002.

Seguint la tradició oral, i d’acord amb el que escriu Espunyes, el presumpte bandoler Folch hauria nascut a cal Terrissaire de Nargó, una nissaga de terrissaires que es va mantenir activa fins ben avançat el segle XX. Jo encara recordo el forn-obrador que tenien a la Costerota i els plats d’escudella vermella que teníem a l’escudeller de casa quan era xic. Recordo que eren uns plats rogencs, una mica escantellats per l’ús, pintats de groc a la part còncava, amb els noms de les persones de la casa escrits en negre o marró fosc, no n’estic segur. La meua padrina hi solia servir la sopa, les sopes i la vianda, que venia a ser com la modernament anomenada escudella, amb la particularitat que la vianda duia una mica de carbassa.

La memòria oral ens l’ha reportat com un carlí recalcitrant, que es va voler mantenir fidel a la seua ideologia més enllà de 1875, és a dir, més enllà que el general Martínez Campos la donés per acabada el dia 26 d’agost de 1875 al darrer reducte del carlisme català de la Seu d’Urgell. Amb la caiguda de la Seu va caure també la Generalitat que els carlins hi havien restaurat.

Segons la veu popular, la derrota carlina no hauria estat admesa pel Folch de cal Terrissaire que, amb un escamot d’homes, hauria continuat la guerra pe seu compte. Aquesta decisió l’hauria dut a ser un proscrit, un guerriller sense cap exèrcit ni suport polític darrere seu. D’aquells anys es recorden alguns enfrontaments llegendaris amb les forces governamentals, que s’han transmès de pares a fills sense solució de continuïtat. Una topada famosa va ser la de coll de Bura, esdevinguda després d’una persecució que començà al Soldelriu ─prop d’on el riu de Sallent aleshores, abans del pantà, desembocava al Segre─, que va acabar amb la fugida de l’escamot guerriller cap als paratges quasi selvàtics d’Aubenç.

La topada més violenta entre la guerrilla del Folch amb les anomenades forces de l’ordre hauria estat la que es va produir a l’indret conegut com Cap de la Creu, a mig camí entre Nargó i les Masies. Els guerrillers tenien previst desplaçar-se d’incògnit de Gavarra a Nargó, però un confident els va delatar i les forces de l’ordre els van esperar emboscats als dos costats del camí. L’enfrontament va ser terrible, amb diversos guerrillers morts i ferits, que van ser duts a la nova església de Sant Climent que, per un temps, es va convertir en hospital i presó. El topònim Cap de la Creu vindria de la creu ─avui, desapareguda─ que el poble hi hauria fet instal·lar en memòria dels morts.

La més famosa i espectacular, però, va ser l’escena que es va produir al cafè de la Pepeta Maca, digna d’un film del l’oest americà. El Folch, que va poder fugir de l’emboscada del Cap de la Creu, vivia amagat a les zones boscoses que envolten el poble amb el que li quedava de l’escamot. No obstant això, mantenia contactes amb la família i amb gent de Nargó de la seua confiança. Malgrat que sabia que el seu cap continuava essent un trofeu de caça major per al poder, algunes nits es deixava veure al cafè de la Pepeta Maca (a cal Ton del Peret), on podia esbargir-se jugant a cartes, de les quals era un gran apassionat.

El local del cafè era situat al primer pis de la casa. Constava d’un taulellet, una posella amb licors, una estufa de ferro colat amb una cafetera d’alpaca al damunt on s’escalfaven els clients de més edat, quatre o cinc taules de fusta envoltades de cadires de boga, i uns quants jocs de cartes. Unes cartes llamineres que el Folch no trigaria a remenar i repartir entre els companys de partida, com un nargoní més. De sobte, però, s’obrí la porta del cafè i un home s’abocà precipitadament cap a dins i va exclamar:

─Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!

La frase esverada i alarmada amb què una veu que entrà precipitadament a la sala avisava el jove de cal Terrissaire: “Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!”, sangglaçà l’atmosfera carregada de fum, densa i pastosa, del cafè de la Pepeta Maca, i pintà màscares d’esglai i d’esgarrifança als rostres dels parroquians i jugadors de cartes, els quals emmudiren a l’acte. Tan sols el Folch es mantingué impertorbable. “Si em cerquen, trobaran calçat del seu peu”, es limità a sentenciar amb veu potent i segura, mentre s’acostava la mà dreta a la faixa i acaronava el revòlver Lefauxeux que sempre l’acompanyava.

El ressò apressat i paorós de les botes dels guàrdies civils s’acostava a pas militar i s’intensificava com els batecs d’un cor en tensió. De sobte, s’obrí la vella porta del cafè i hi aparegué un carrabiner, seguit d’un altre, amb sengles fusells sota l’aixella i els dits als gallets, preparats per a disparar. ”¡La cabeza abajo todo el mundo! ¡Las manos a la espalda!”, va cridar amb decisió el que anava al davant, mentre cercava, amb mirada escrutadora i amenaçant, entre els parroquians ―que s’arrauliren atemorits amb les galtes a tocar de les taules i els braços a l’esquena― quin d’ells era el Folch.

Però el Folch, tan bon punt el civil va haver acabat la seua frase, ja havia empunyat el revòlver i havia començat a disparar contra la parella que el cercava. Un va caure mort a l’acte. L’altre tentinejà fins que quedà estès, ferit a l’espatlla. I el Folch, amb quatre gambades, fugí i es perdé, escales avall, com un rat penat en la negror de la nit. Quan alguns parroquians sortiren a la foscor del carrer Nou per veure què se n’havia fet, es trobaren amb un carrer solitari, buit i silenciós, que, amb les seues balconades de fusta envellida i uns ràfecs de llosa negra, els abocava a la llosca obscuritat d’una nit sense vores i sense cap altre rastre de la imatge del Folch de cal Terrissaire que l’aurèola de lluitador proscrit, que a partir d’aquell moment el perseguí com la cua argentada d’un estel fugaç i l’acabà convertint en llegenda local nargonina.

Durant un temps s’especulà sobre la seva supervivència. Hi havia qui afirmava que havia passat la frontera cap a terres de França o Andorra, qui el feia amagat als boscos del Solsonès, qui assegurava que l’havia mort la guàrdia civil… Però la realitat era tota una altra: el Folch, conscient de la situació en què es trobava, s’havia dirigit a Súria, on un cosí seu era el secretari del jutjat i una persona molt respectada i influent. A partir d’aquí, el Folch, presumpte bandoler carlí, es lliurà a la justícia, que el salvà de morir executat i, en contrapartida, el reclogué de per vida al castell de Cardona, on sembla que fou fins a la mort un pres modèlic.

Era un bandoler carlí, el Folch de Nargó? Pel context històric podria haver-ho estat: el dia 26 d’agost de 1875 s’acabava a la Seu d’Urgell la tercera guerra carlina i no hauria estat gens estrany que pels volts de Nargó hi hagués quedat una partida actuant pel seu compte. Però en aquells mateixos anys van passar també altres fets històrics molt rellevants: el dia 3 de gener de 1874 el general Pavia dissolia les “Cortes”, al més pur estil Tejero, i el 29 de desembre d’aquell mateix any Martínez Campos enderrocava la Primera República i restaurava la monarquia borbònica en la figura d’Alfonso XII a Sagunt. Aquells dos cops d’estat contra la República van provocar una gran indignació entre els demòcrates i republicans i no van faltar lluitadors i guerrillers, com ara el Xic de les Barraquetes, que encara es recorden i són venerats per molta gent de l’entorn on van néixer.

Hauria pogut ser el Folch de Nargó un lluitador republicà, un resistent, en comptes d’un “bandoler carlí”? Podria ser que l’apel·latiu de “bandoler carlí” obeís a la vella i coneguda tàctica del poder colonialista d’estigmatitzar l’adversari incòmode degradant-lo als ulls del poble a través dels molts mitjans de què disposa? Perquè, certament, no era pas el mateix lluitar per una causa dinàstica, com la del carlisme, tot just acabat de derrotar, que defensar un ideal just i democràtic com el la de la República, militarment abatuda.

La resposta a moltes d’aquestes preguntes ens la podria donar el document publicat al Boletín Oficial Gaceta de Madrid el dia 2 de maig de 1880 en què es fa una crida a uns presumptes companys del Folch: “Por el presente primer edicto cito, llamo y emplazo a José Agramunt, José Coma, Manuel Solanés, Antonio López, Miguel Galanoin, José Solé Roca, Ventura Cebrián Montell, Antonio Isla Gillard, Francisco Farigola, Manuel Salabarría Montell, Pedro Parllots, Antonio Bordes Bernardo, José Avella y Francisco Coloma, que formaron parte de la partida republicana federal (el subratllat és meu) mandada por Folch y batida en Coll de Nargó el 20 de junio del año último, para que se presenten…”.

Deia Arnold J. Toybnee que, de vegades, cercant la història apareixia la llegenda, però que també podia ser que cercant la llegenda acabés apareixent la història…

 

El poble que recordo i potser enyoro (una mica)

desembre 5, 2024, Pirineus digital

MARCEL FITÉ.- Els anys 50 i 60 van ser una anys grisos, foscos, potser tristos. Els negocis de la terrissa ja només eren un record en la memòria dels més vells. Existien les cases de la Teuleria i la de cal Terrissaire, però cap de les dues es dedicava a l’ofici que li havia posat el nom. L’ofici de raier, que havia donat vida a una seixantena de famílies del poble ─comptant-hi els caps de colla─, ja feia temps que havia penjat les eines als trebols de les cases, i els joves s’havien d’espavilar com podien, generalment cercant feina a la capital.

Però no tot era negatiu. El secà estava d’enhorabona, perquè el nou rec de la Comunitat de Regants de Sallent, impulsat durant la República, ja era una realitat i al poble s’hi collia blat, civada, ordi, llegums, vi i oli. Les hortes del Segre li subministraven la resta: hortalisses, fruita, aufals i trepadella… I al riu s’hi pescava bon peix, mentre que a les muntanyes del voltant s’hi caçava conills, perdius, llebres i s’hi collia bolets… Continuava, naturalment, havent-hi ramats d’ovelles i de cabres, i la gent criava els seus porcs i les seues gallines.

Hi havia tres molins d’oli: el de cal Benito, el de cal Pericó i, cap al final, el de cal Toà. Els antics molins de farina, temps enrere tan nombrosos, havien estat substituïts per la farinera del metge Gasset, que, a més de farina, produïa energia elèctrica i proporcionava llum al poble. El poble disposava d’un telèfon públic, que tenien a cal Guils, i possiblement n’hi havia algun altre de particular que, amb el pas del temps, anà incrementant el seu nombre. (L’any 1914 únicament 38 municipis de Catalunya tenien telèfon, el 1924 ja eren 410 els que disposaven d’aquest servei. Aquell any 1924 la recent estrenada dictadura de Primo de Rivera concedí de forma arbitrària el monopoli del servei a la Compañía Telefónica Nacional de España i tot es va alentir una altra vegada. El telèfon a Nargó no arribà fins als anys 30, és a dir, fins que el país, amb l’estatut del 32, no recuperà una certa autonomia, durant els anys de la Segona República. L’èxit del telèfon sembla que va ser espectacular. La meua padrina, meravellada, deia que en el passat hi havia temporades que el poble havia sortit a una trucada cada setmana! No es podia pas demanar més!).

El poble disposava de tres ferreries: la de cal Bepi, la del ferrer de cal Perot i la del Joan de cal Tomasó. Hi havia dos fusters: el Paco de cal Franxet i l’Amadeu. Tres mestres paletes: Josep Guàrdia (de cal Mundo), Ramon Trilla (de ca la Rafela) i Estanislao Guàrdia (de cal Lao). Un pintor: Francisco Trilla (de ca la Rafela) i un mataporcs: primer l’Agutzil, i després el Ton de cal Gamuix.

El rai havia deixat de funcionar, però hi havia dos tractants de fusta en actiu, que donaven vida a una colla de picadors i treballadors: el Benito Fité, amb el seu parent de cal Climenç, i l’Alberto Aubet. I també hi havia dues serradores que donaven vida a una colla de treballadors.

Per tot plegat, el poble es mantenia viu i podia presumir de tenir un reguitzell de botigues de comestibles, algunes de les quals feien també de carnisseries, com cal Camell, cal Cogussot, la Botiga Nova, cal Pito, cal Xera o cal Benito. Hi havia també tres barberies: cal Domingo (que tenia també una fàbrica de refrescos), cal Galan i cal Xurit. Dues perruqueries: la de la Conxita de cal Franxet i la de la Maria de cal Cogussot. Tres botigues de roba: cal Coix, cal Pollet i cal Tonís ─que feia també d’estanc─, dues de les quals tenien també sastreria (cal Coix i cal Tonís). Tres forns de pa: cal Bastiguès, cal Taüssà i ca la Busqueta (actualment Forn Reig).

També hi havia tres fondes (ca la Cisca, cal Not i cal Toà) i tres cafès: el del Lao ─més tard, de cal Taüssà─, el de cal Molinero i el de la Societat ─retolat com Cafè Espanya, per imperatiu dictatorial─. Al cafè del Lao s’hi projectava cine els caps de setmana i festius i tot el cafè estava decorat amb cartells de pel·lícules. Al cafè de la Societat s’hi jugava al billar, i també s’hi feia ball i saraus molts caps de setmana i per les festes. A tots tres s’hi jugava a cartes, s’hi prenia cafè i s’hi feia el vermut i, malgrat que el centre social per excel·lència era el Cafè de la Societat (la Societat, aleshores, encara no havia estat saquejada ni socialment sentenciada: Pobre Nargó! Quin mal has fet? Quin mal subjecte t’ha desposseït dels espais socials i familiars dels pares i dels padrins?), els altres dos eren un bon refugi per als nargonins que volien matar la solitud dels hiverns al voltant d’una estufa en amable conversa i bona companyia.

Escric aquest article de memòria i em disculpo pels errors i mancances que se’ns dubte deu contenir. La meua intenció, però, no era pas fer un inventari complet d’aquell Nargó (paradigma de tants altres pobles del Pirineu), sinó provocar una reflexió sobre els canvis que han sofert aquells pobles que pràcticament vivien del que produïen i gairebé tot el que produïen es quedava a casa. La vida hi era difícil, certament. I els anys 50 i 60 hi van ser una anys grisos, foscos, potser tristos. Però enmig de tantes espines, de tants cards, de tantes tristeses, ara i adés també hi floria algun lliri que ja voldríem alguns que avui hi florís.

Afers transfronterers i interpirinencs

Pirineus Digital

Afers transfronterers i interpirinencs

abril 7, 2025

Marcel Fité.

El senyor Joan Ganyet, nascut a la Seu d’Urgell l’any 1946, ha estat nomenat director del Comissionat per a les Relacions Interpirinenques i Transfrontereres. Cal felicitar el veterà polític urgellenc per un càrrec tan curiós, imaginatiu i, per descomptat, esplèndidament remunerat.

Antigament les relacions transfrontereres també existien, però no eren tan altisonants i ben pagades com ara. Eren una cosa una mica més rància i barroera. Recordo que quan feia el soldat a la Seu m’havia tocat la companyia ‘Armas de apoyo’, que era l’encarregada de vigilar les fronteres des de la distància. Cada matí, quan el sol ja començava a escalfar una miqueta, el sergent Murillo ens feia treure dos canons que tenia i els havíem de situar estratègicament. Un “mirando a Andorra” i l’altre “mirando a Francia”. El que havia de mirar a Andorra el dirigíem més o menys cap al Pla de les Forques, i el que havia de mirar a França, com que la frontera era molt més extensa, acabàvem dirigint-lo si fa no fa cap a la Seu.

Que no s’alarmi ningú, però, perquè cap d’aquelles dues peces funcionava. Amb molta sort provenien de la tercera guerra carlina, encara que probablement ja eren allà d’ençà la Regència d’Urgell. L’única part d’aquelles andròmines que no estava rovellada eren les rodes, que de tant en tant engreixàvem. Un cop teníem els canons encarats, el sergent Murillo utilitzava aquelles desferres matusalèmiques per a fer la classe de teòrica de cada dia. Formulava sempre les tres mateixes preguntes, que calia respondre fil per randa si es volia sortir a passeig a la Seu i prendre una canya al bar La Jarra, que era el preferit per la soldadesca. “¿Qué clase de cañón es el que tenemos delante?”, preguntava en general, per a veure si sortia algun voluntari. La resposta solia ser un total i prudent silenci que donava vida sonora a les ales de les moscardes que sortien de les quadres. Al final el sergent assenyalava algun dels soldats que tenia al davant ―el que veia més ben disposat― el qual invariablement responia: “Un cañón sin retroceso, mi sargento”. “Exacto, exacto, un cañón sin retroceso. A ver cuando os lo meteréis en la cabeza”, assentia satisfet el sergent. Després preguntava en quina direcció sortia la bala i es repetia la mateixa situació, fins que algun responia “en línea recta”, resposta que una vegada més era celebrada i aplaudida pel sergent Murillo. Finalment, hi havia una tercera pregunta: “¿Por qué cae al suelo la bala disparada por el cañón?”. La resposta que tenia el sergent als seus apunts era “por su propio peso”, però un dia va fer aquella pregunta a un soldat expedientat ―un alferes degradat per motius polítics―, que tenia molt bona imatge entre la tropa i entre els mateixos oficials. Aquell soldat, que potser estava distret, o potser fart d’aquella farsa transfronterera, va contestar: “Por la fuerza de la gravedad”. El sergent es va gratar el clatell i es va posar tens: “¿Qué coño ha dicho ahora este?”, però pel motiu que fos no el va voler contradir: “De acuerdo, José, ¿pero también habría acabado cayendo por su propio peso, no?”.

De vegades em pregunto si l’escenografia de la política autonòmica actual no és feudatària d’aquella dramatúrgia xusquera del passat. Ho vaig pensar l’altre dia seguint l’interrogatori que van dur a terme una vintena llarga de membres de la Comissió d’Unió Europea i Acció Exterior al senyor Joan Ganyet i Solé. Quants tombs per a dir que el que li convé al Pirineu no són alts càrrecs xarucs, amb sous sobredimensionats i sense unes funcions definides! I per a afegir-hi, que per a aquesta feina ja hi ha un fotimer d’organismes com la Delegació del Govern a l’Alt Pirineu i Aran, la Secretaria de Governs Locals, la Delegació del Govern a França, la Delegació del Govern a Andorra, la Casa de la Generalitat a Perpinyà, la Direcció General de Muntanya, l’Institut de la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, i encara un parell de dotzenes d’organismes més.

El que li convé al Pirineu no són alts càrrecs xarucs, amb sous sobredimensionats i sense unes funcions definides! I per a afegir-hi, que per a aquesta feina ja hi ha un fotimer d’organismes

El senyor Ganyet, però, es va defensar impertèrrit. Va recordar que havia estat alcalde de la Seu durant 20 anys, anys en què, a més d’un creixement pel meu gust massa suburbial i despersonalitzador de l’antiga i molt entranyable ciutat, s’hi publicava una revista, Pirineu Actual, desapareguda en estranyes ―estranyíssimes― circumstàncies. També va recordar, com si fos un mèrit, haver estat 20 anys més diputat; diputat, d’un partit dinàstic que, per cert, coquetejava molt perillosament amb els GAL, amb la calç viva i amb 155 històries més. Va dir també que aquest Comissionat s’instal·larà a la Seu. Magnífic! És de suposar que serà al carrer dels Canonges, per continuar amb una imatge laica i progressista la tradició levítica local.

A la reunió no hi havia el conseller Ordeig, que feia uns mesos havia declarat que el Comissionat no tindria xofer ni cotxe oficials. Sento molt discrepar amb l’honorable conseller. Com s’ho farà el pobre senyor Ganyet per a tenir la mirada global que desitja, des de la seva trona canonical de la Seu, sense cotxe ni tren? Jo crec que com a mínim necessitaria una flota de tot terrenys i pel cap baix, un helicòpter. Francament, no m’imagino el venerable senyor Ganyet ―ben aviat octogenari― enfilant-se a peu pels polsegosos camins que duen a Carreu o Montanissell, amb un farcell a l’esquena i un gaiato a la mà, per conèixer la realitat del país. Ni enfilant-se al Cap del Roc de Nargó, on cada setmana s’amunteguen tones d’escombraries al carrer per falta d’una petita camioneta o d’un trist tricicle que passi pels carrers estrets del poble.

Opino que la solució dels problemes del Pirineu no hauria de ser crear noves canongies crepusculars compensatòries, exorbitantment remunerades. Perquè, certament, si de debò volem “millorar les condicions de vida dels habitants permanents del Pirineu”, que és, segons el mateix Ganyet, l’autèntic objectiu del seu càrrec, cal que l’actuació es faci amb la dignitat i el respecte que tan noble tasca es mereixeria. I amb els recursos, les persones i els mitjans adequats!

Aquells aplecs de Sant Miquel

 

En aquella època l'aplec de Sant Miquel de les Masies es celebrava cada any el dia vuit de maig. No va ser fins més tard que es traslladà al diumenge més pròxim a aquesta data. Potser es va fer així per tal de facilitar l'assistència a molta de la gent que, per una raó o altra, havia marxat de la contrada.

Recordo aquelles diades com les més felices de la meua existència. L'hivern, fred, llarg i fosc , s'havia acabat. S'havien acabat els dies que encara em llevava sense llum del dia per anar a fer d'escolà a missa de vuit. I s'acabaven els dies curts i un pèl tristos, que s'escolaven entre els àpats, les hores d'estudi i les de repàs. Sense adonar-nos-en passàvem de la foscor del matí a la foscor de la nit. Una foscor que només trencaven les quatre bombetes escadusseres, que amb una llum malaltissa i esgrogueïda, feien pampallugues sota uns pàmpols de llauna, coniformes i negres com l'estaldim, que penjaven dels pals de la llum. Sort que a tres quarts de vuit del vespre la vella ràdio -d'aquelles d'abans de la guerra-emetia un programa que m'alliberava una mica de la monotonia i de la buidor quotidanes. L'emissora es deia "La voz de Madrid" i el programa "Las aventuras de Supermán". Un dia, quan el senyor mestre -que solia llegir revistes estrangeres i estava molt ben informat- ens parlà de l'existència de la televisió, la primera cosa que em va passar pel cap va ser saber si mai es podria veure el "Supermán" en la petita pantalla. He de confessar que aleshores vaig pensar que tal cosa no era possible.

Com podia veure's tot aquell món fabulós (de platets voladors, d'homenets verds, de pedres de criptonita, de l'homenet X i de tants i tants elements fascinants), si aleshores amb prou feines sentia, i a trossos, l'emissora radiofònica en què el retransmetien? La veu de la ràdio, certament, se n'anava i tornava com si fos el vent qui la portés. De fet, però, el problema no era pas el vent, sinó l'escassa potència de l'electricitat del poble, que es feia en un petit salt d'aigua del Segre situat al costat de l'antiga farinera que el pantà ofegà.

No recordo cap any que la meu mare m'hagués hagut de cridar el dia de sant Miquel. La piuladissa dels moixons em despertava a punta de dia i, quan tocaven a missa, jo ja passava el carrer cames ajudau-me. El mossèn organitzava una petita processó pel poble en què, amb l'aspergis a la mà, anava beneint a dreta i esquerra mentre cantava una llarga pregària, de la qual només recordo -cantarella a part- la lletania De morte eterna / Libera me Domine.

Cap a les nou la processó arribava a la carreterra que va a les Masies. Allà un esvelt cavall blanc, que era del meu padrí, esperava inquiet l'arribada de la comitiva. Recordo la seva mirada expectant i tensa, amb uns ulls que semblaven botits com si li anessin a sortir del cap d'un moment a l'altre. De tant en tant, enmig de sonors esbufecs, deixava anar, aguts i nerviosos, uns tímids i gairebé planyívols renills, alhora que repicava de potes i s'espantava les primeres mosques de la temporada amb elegants i espectaculars cops de cua.

Mossèn Miquel feia un senyal que volia dir que no pujaria a cavall abans d'arribar a la costa. Aleshores era la meua: d'un bot posava el peu a l'estrep, m' arrapava a l'anella de l'albarda i ja em teníeu feliç, allà eixancarrat a la tovor de la xalma que a mi em semblava alta i meravellosa com una catifa oriental. El cavall començava el seu caminar compassat, una mica resigant al ritme que li marcava el ramal que el meu padrí no deixava anar mai. Llavors jo començava a admirar l'acolorit trencaclosques que eren els camps dels voltants de Nargó en aquella època. De tant en tant, l'olor intensa, penetrant, d'un alfalsar acabat de dallar, o d'un romaní, o d'una mata de timons, em produïa una sensació de plenitud que no sé descriure. El cavall, aleshores, com si volgués que estigués més per ell, donava un cop de coll sobtat, brusc i tot, i jo retornava a aquell món dels somnis de la infantesa, on acaronava a pleret els fils d'or de la seva rítmica i bellugadissa crinera blanca, càlidament tocada pels primers raigs, rutilants i purs, d'un sol que ja es començava a notar.

Quan arribàvem al peu de la costa jo davallava del cavall i mossèn Miquel hi muntava. Era l'únic dia que el venerable rector s'arremangava la sotana i deixava veure uns xafogosos pantalons de xeviot que duia lligats a uns mitjons de llana blanca, per mitjà d'una mena de lligacama de goma que a mi em feia pensar en un tros d'elàstic vell ben aprofitat. Més endavant vaig sentir comentar que el bon home anava tan abrigat per tal de fer penitència. Fos com fos, el cas és que els seus pantalons desmentien l'autenticitat de la dita que jo havia après al vetllador de casa: "és més curt que les calces d'un capellà".

El meu padrí, que ara em donava la mà, s'agafava amb l'altra a la cua del cavall i entre tots tres li posàvem a prova la força, la qual jo veia reflectida en l'harmoniosa tensió de les seves musculades i arrodonides anques.

A pas viu pujàvem pel corriol i vèiem i sentíem estols bigarrats de gent, amb viseres i barrets, que amb alegre cridòria s'enfilaven per les tresqueres i viaranys que també acabaven portant a la carena de la serra.

L'arribada al cim era una mena d'apoteosi natural. El sol, radiant, semblava suspès en un cel altíssim, blau i transparent com les irisacions de les boles de vidre que aleshores tot just descobríem. L'herbei de l'esplanada que toca a la capella presentava un verd viu de primavera que anava canviant de tonalitats a mesura que la vista s'allargava cap als pujols aixafats de la banda del solà. Més enllà, les muntanyes anavan agafant un matís blavís, encalitjat, que a l'horitzó es diluïa amb les darreres pinzellades de la volta celest.

Però no s'hi valia a badar. A la que te n'adonaves, ja sortia el mossèn, que havia canviat el capell d'ala rodona pel bonet de quatre becs reglamentari, i, amb un roquet blanc, magníficament brodat, però que al meu parer l'inflava un pèl de cintura cap amunt, es dirigia a la creu que domina la contrada. Allà, amb el cap lleugerament decantat, resava unes quantes oracions i, en acabat, pouava l'hisop al calderó i beneïa el terme contra tota mena de mals. Sobretot contra la secada i contra els mals esperits que, pel que sembla, antigament havien fet feraor a la comarca.

I apartir d'aquí era el no parar. Encara la gent s'acorruava a recollir la brina de pa que donaven al recer de darrere la capella, que ja s'organitzaven jocs, balls de rotllana i altres gatzares.

A l'hora de dinar, dotzenes de fumerols s'enlairaven difusos, al mateix temps que, ací i allà, començava a sentir-se l'ansiada i inconfusible flaire de les lloses calentes, untades amb all o amb cansalada, i que aviat servirien per a coure una carn deliciosa. I arribava el moment del dinar. Primer un cert silenci de gent que, asseguda com podia, bellugava les barres amb un braó i una constància admirables. A poc a poc els xerrics i el xivarri anaven en augment. Les cares esblaimades per l'esvaïment es mudaven en rostres xirois i enrojolats, feliços. Fins que arribava el moment d'inflexió i, qui més qui menys, ja ben tip, optava per alguna forma de migdiada. Era el moment que aprofitaven les priores -dues noies que a mi em semblaven vestides de monja- per a repartir ramets d'alfàbrega i flors, a canvi d'algun que altre ralet. Mentrestant, les margedes dels trossos i les ombres dels pins s'anaven omplint de jovent i de parelles que jugaven, cantaven, bevien, s'arrebolcaven i, en definitiva, s'encarregaven de recordar l'origen pagà de l'aplec.

Els més pietosos aprofitaven aquelles hores per a fer una visita a la diminuta capella. Tot just passar la porta d'entrada, surava fresquívola una densa penombra que, al moment, esdevenia una fina boirina, suaument daurada per tènues flames de ciris i candeles, i, profundament impregnada d'una intensa i característica olor de cera cremada. Us ficàveu en un lloc sagrat: silenci i recolliment immediats. Al fons, sota unes massisses arcades de pedra, Sant Miquel, amb un lluent ausberg d'escates platejades al pit i una espasa a la mà, tenia el peu al coll al dimoni. Algunes dones, més aviat grans, amb prou feines movien els llavis i miraven el sant, una mica compungides. Era l'hora serena i tranquil.la de pregar: pels que se n'havien anat, pels malalts... Més endavant, jo mateix demanaria d'aprovar la Lengua española del batxillerat, que es veu que no m'entrava. I, val a dir, que sempre se'm concedia: però al setembre.

I quan finalment baixava la costa altre cop, juntament amb la sensació d'un dia meravellós que s'escolava, em revenia a la memòria la tornada dels goigs: Qui voldrà ser prosperat/ en la terra i en lo cel./ Prenga per son advocat/ a l'arcàngel sant Miquel.

Escriure és un crim

 

https://pirineusdigital.cat/wp-content/uploads/2024/06/MarcelFite-2-e1661275753100.jpg

La llengua surt del bressol oblidat de la terra i es desenvolupa a la gestoria de la vida. Malgrat que les arrels d’aquell bressol terrenal ens quedin llunyanes i n’hàgim perdut la consciència, la seva empremta encara es detecta i ens fascina més enllà de la funció estrictament comunicativa del llenguatge. Fa més de 7.000 anys, uns invasors muntats a cavall que portaven armes brillants, destrals de pedra i punyals de coure van fer recular l’antiga societat agrícola, igualitària i matriarcal de l’Europa central. Els signes gravats sobre les pedres ─uns triangles amb una punta dirigida cap a avall amb una ratlleta, en representació del pubis femení─ van anar deixant pas a les representacions de guerrers a cavall, guarnits amb símbols del sol i del llamp i altres accidents atmosfèrics. Aquella lenta i progressiva incursió va escombrar l’iber, l’aquità, el lígur, etc., és a dir, totes les llengües no indoeuropees del continent, tret de l’eusquera. I després, molt més tard, una vegada consolidada la gran invasió, aquesta es va estendre per Amèrica, a partir de 1492, per mitjà dels castellans, els anglesos i els portuguesos, aniquilant un gran nombre de llengües i poblacions indígenes d’aquell continent.

La llengua surt del bressol oblidat de la terra i es desenvolupa a la gestoria de la vida. Malgrat que les arrels d’aquell bressol terrenal ens quedin llunyanes i n’hàgim perdut la consciència, la seva empremta encara es detecta i ens fascina més enllà de la funció estrictament comunicativa del llenguatge

La llengua d’aquells pobles llunyans, l’indoeuropeu, és una llengua diversificada en famílies (cèltica, romànica, eslava, romànica), redescoberta i reconstruïda a partir de les dades que ens proporcionen les llegües antigues i actuals, degudament classificades i estudiades. En alguns casos, el parentiu entre determinades paraules és d’una evidència innegable: la paraula mare, procedent de mater en llatí, es relaciona clarament amb mothar (germànic), mathir (antic irlandès), móte (letó), mätar (en sànscrit i avèstic), etc. Però trobar la relació entre escriure i crim ja no és una tasca tan senzilla. Ens obliga a remuntar-nos a una hipotètica forma skribh que, en la llengua indoeuropea hauria significat separar, desossar, esquarterar. La paraula la trobem amb aquests sentits en diferents llengües. El llatí cribum significava crivell, sedàs, garbell, (estris que serveixen per a separar objectes de grandor desigual). La forma criathar, en irlandès antic també significava garbell. Khrein en islandès antic significava desosar, (separar la carn de l’os), etc.

Amb aquesta noció inicial de separar, la paraula skribh ens hauria donat en català paraules com discriminar, discernir (separar, distingir mentalment), cerndre (passar pel sedàs, separar la farina del segó), cernedor, cernuda, crivellar (deixar un cos o un objecte com un colador), etc. Una cosa, un cop degudament discernida, passaria a ser una cosa certa, i per a saber si és certa, caldria cerciorar-nos-en. Un cop sabem que és certa, és clar, podem certificar-la. I si es té poder polític, fer-ne un decret. I si una cosa la volem mantenir separada del coneixement general estem parlant d’una cosa secreta. No cal dir que secretari, secretaria, etc. provenen també d’aquesta arrel. Però si es tracta de separar deixalles metabòliques o digestives del cos podem dir que les excretem en forma d’excrements.

Aquesta facultat de separar, de decidir, de jutjar, va donar nom al moment decisiu en què es discernia i jutjava algun tema. Era, doncs, un moment crític, que ha donat nom al que coneixem com una crisi. Per resoldre qualsevol crisi amb eficàcia calia ser capaç de separar amb encert el gra de la palla, és a dir, calia tenir criteri, capacitat crítica. Però de vegades no tothom reunia aquestes habilitats. Si no les tenia, però volia aparentar-les, és evident que la persona que actuava d’aquesta manera era tingut per un hipòcrita. Quan una persona era jutjada es discriminaven els seus actes i, si calia, se li recriminava la seva actuació, i si aquesta era punible se la incriminava (acusava, imputava), podent arribar a ésser separada de la societat, la qual cosa era anomenada crim.

Així, l’estri amb què es desossava, es separava la carn dels ossos, s’anomenava skribh. Devia ser una eina punxeguda i tallant que probablement també es feia servir per a fer marques a les pedres, és a dir, per a escriure-hi. Un estri que ens ha fornit un gavadal de paraules que van des de escriure, escriptura, escriptori, etc., fins a crim.

Potser és per això que les històries sobre crims ─en què cal discernir, discriminar, descobrir secrets, incriminar, tenir sentit crític, etc.─ tenen tanta acceptació entre el públic lector. Només cal que estiguin ben escrites.