Itinerari de La veritable història del llibreter assassí de Barcelona, Setmana del llibre en català 2026

Vam sortir de davant de Correus

Ens vam endinsar en la segona corona, evocant Verdaguer

Vam parlar del convent dels franciscans

I del Port, evocant Salvat Papasseït, recitat per Laura Fité

I de la muralla de Mar

De les voltes dels Fusters o dels Encants Vells

Vam entrar pel carrer dels Mirallers i de la Carassa

Vam fer parada poètica a la plaça de la Llana a càrrec de Laura Fité

I a l'Hostal de la Bona Sort

Vam parla de l'antic cóm de Sant Agustí Vell

I de la seva plaça

I de l'històric carrer Carders,

del rec Comtal,

de les basses,

dels molins,

dels horts dels menestrals...

i de Sagarra..., recitat per Laura Fité.

 

 

El cafè de ca la Nati de Nargó (1)

11 de febrer, 2022 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

Per imperatiu legal, el rètol pintat a la façana era el de «Café España», però la gent en deia Cafè de cal Tresonito (amb la primera o pronunciada u). Aquest nom, certament molt viu i general, al meu parer era injust perquè jo penso que hauria hagut de dir-se’n Cafè de ca la Nati (la Nati era la dona del Ton del Tresonito i l’ànima i l’escarràs silenciós d’aquell cafè).

Corria el mes de juny de 1963 i jo acabava d’aprovar la revàlida de quart. M’havia quedat sense els companys d’estudis, que eren més grans que no pas jo i uns ja se n’havien anat a Lleida i, uns altres, a Barcelona. A casa teníem sastreria i, el dia 15 de juny, em van lligar el dit anul·lar de la mà dreta i vaig començar a picar plastrons, buates, colls i solapes, assegut en un tamboret de bova sense respatller, i aviat començaria a fer pantalons de vellut, de blau de mecànic, de llana, etc., hores i hores. Per imperatiu del cànon de l’època, aquell any 1963 “es portaven els estams, el moher, el canemàs i l’alpaca; els dibuixos petits anaven desplaçant els quadres i pel que fa als colors els marrons lleugerament verdosos estava previst que guanyessin terreny en les jaquetes, encara que, pel que fa als vestits, el blau marí estava destinat a substituir el gris marengo que ja estava molt vist, encara que quan es tractés d’una combinació, l’americana negra de franel·la amb el pantaló gris continuaria tallant el bacallà…” Com es pot veure, tenia davant meu un temps d’espera i d’aprenentatge interessantíssim, però més llarg del que em podia imaginar i del que en aquell moment hauria desitjat.

Els dissabtes a la nit anava al cafè del cine i algun dia feia una partida de cartes amb els pocs companys que s’havien quedat al poble. Algun diumenge al matí —molt pocs— anàvem a fer el vermut al bar de la Nati. Era un local espaiós, entranyable, però sense gent, resultava una mica fantasmagòric. Als matins festius feia olor d’aperitiu amb olives, al migdia, de cafè torrefacte, i al vespre de solitud i tristesa, que era l’olor que predominava a l’ambient d’aquells dies. Havia marxat tanta gent i tants companys de Nargó en poc temps!

Algun diumenge al matí —molt pocs— anàvem a fer el vermut al bar de la Nati. Era un local espaiós, entranyable, però sense gent, resultava una mica fantasmagòric.

Entrant al cafè per la Carretera Nova, a mà esquerra hi havia un autèntic museu de trofeus del C. F. Nargó, dipositats sobre una gran nevera blanca amb diversos compartiments; a continuació venia un taulell de fusta cobert a la part superior amb una peça de marbre blanc, sobre la qual hi havia una gran cafetera «Gaggia» i, darrere el taulell, destacaven unes prestatgeries pintades de color verd fosc, curulles de copes de vermut i de licor, amb aquelles inconfusibles ratlletes vermelles a mitja alçada (quantes vegades n’he buscat per Barcelona, sense trobar-ne, amb el desig de recuperar el sabor perdut d’aquells vermuts!) i atapeïdes d’ampolles de begudes diverses, que arribaven fins a la raconada. A la banda dreta, a l’hivern hi havia una estufa de llenya i, a continuació, un magnífic billar, amb els seus tacs i el seu caseller per a anotar-hi les caramboles, en el qual algun dia fèiem una partida. Al fons de tot, unes grans portalades, també verdes, donaven pas al que havia estat l’esplendorosa sala del ball, que un dia havia enlluernat i fet emocionar la Mercè Rodoreda i en la qual tantíssimes parelles s’havien mirat, havien parlat, havien ballat, s’havien conegut, s’havien enamorat o, més simplement, hi havien viscut tardes i vetllades inoblidables. Aquella sala, però, aleshores era el símbol vivent del Nargó de després del pantà: havia quedat de cop i volta buida, abandonada, desèrtica, ja quasi ofegada sota tones de solitud i tristesa.

Un dia que fèiem una d’aquelles partides al billar se’ns va acostar la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó. «No us veuríeu amb cor de fer ball?»

Nosaltres érem molt joves. Com més endavant diria un joglar, “No en sabíem més, no teníem ni quinze anys, no havíem tingut prou temps per aprendre’n, tot just despertàvem del son dels infants…” Nosaltres érem molt joves i al principi ens ho vam prendre com si ens gastés una broma. “Fer ball? Però quin disbarat, Nati!” Això no obstant, ella hi va insistir uns quants dies. «Vosaltres llogueu músics i jo us ajudaré en el que calgui.»

Es va escaure que a la comarca encara hi quedava un bon estol d’acordionistes, la majoria amb l’acordió penjat a les antostes. L’Esteve de Gavarra, Lo Fiter de Canelles, Lo Bartolo de les Masies, lo Corder d’Organyà, lo Jaumet de la Rossa i lo baster d’Oliana, lo Benet Espluga de Peramola, lo Jaume Gasset d’Artesa… A nosaltres ens feia molt respecte emprendre una aventura com aquella. El poble havia quedat apagat com un foc quan ja se n’ha cremat tota la llenya i sota la cendra només hi queda el caliu de les brases. Nosaltres tot just sortíem de la clasca de l’ou. Alguna gent ens deia que ens ho traguéssim del cap, que ens estavellaríem. Tan sols la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó i una astúcia de guineu, tenia una fe cega en el projecte i no parava d’animar-nos cada vegada que provàvem d’enfilar alguna carambola al seu billar.

Tan sols la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó i una astúcia de guineu, tenia una fe cega en el projecte i no parava d’animar-nos cada vegada que provàvem d’enfilar alguna carambola al seu billar.

Tant i tant hi va insistir que, un diumenge d’aquells, el so planyívol de l’acordió de l’Esteve de Gavarra va tornar a solcar l’aire d’una tarda grisa de diumenge que, de cop i volta, es va il·luminar i vestir de sons i colors. Era tan sols un acordió, amb el seu bombo, els seus platerets i la rialla de satisfacció d’un músic ressuscitat que, pel simple fet de poder tornar a tocar, li travessava la fesomia de galta a galta. Tindria èxit? Respondria la poca gent que quedava al poble?

Tan sols era un acordió, certament, però amb la màgia i l’encís de la seva música no va trigar a convertir-se en la versió pirinenca del flautista d’Hamelin. La gent del poble va respondre, però a més a més n’hi va acudir de molts pobles del voltant. En acabar el ball, al cafè de la Nati ja hi havia tornat la música, la llum, la vida, el soroll de les copes, l’olor de les anxoves, de les olives farcides, de les cloïsses, dels vermuts…

El més difícil —arrencar— ja s’havia fet, però aviat sorgirien problemes. Uns problemes que semblaven insalvables. I una vegada més va ser la Nati qui ens va ajudar a resoldre’ls. Però d’aquests problemes i de la manera com ens en vam sortir ja en parlaré el dia que ve.

Qui es menja l’Alt Urgell?

 

20 de maig, 2022 - 08:00 PIRINEUS DIGITAL

Hi ha preguntes incòmodes, que no agrada de fer-les ni de contestar-les. De fet, ara mateix em plauria més parlar dels magnífics i multicolors rosers que floreixen a cada racó dels nostres pobles o dels espectaculars capvespres que ofereixen els turons que s'encimbellen per les nostres carenes, amb tonalitats blavoses, translúcides i blanques, com les que ara placidament veig enfilar-se al port de la Pervalles. Ben segur que em resultaria més agraït i menys problemàtic. Però la realitat és que algú és va menjant l'Alt Urgell i que ja gairebé no en queden ni els ossos.

Des de l'any 1996 fins al 2018, Nargó (àlies Coll de Nargó) va perdre 57 habitants i es va quedar amb 549 (aquestes xifres ja inclouen els agregats actuals) ; Peramola en va perdre 22 i es va quedar amb 353; Organyà en va perdre 218 i es va quedar amb 792; Ribera d'Urgellet en va perdre 180 i es va quedar amb 923; Oliana en va perdre 57 i és va quedar amb 1.787… Tan sols la Seu en va guanyar 1.130 i va passar a tenir-ne 12.041, amb la qual cosa un 57% de les poc més de 21.000 persones amb què compta la comarca ja fan vida en aquell indret. Esperem que sigui per bé, com a mínim per a la Seu.

A efectes de tenir una mica de perspectiva i veure que no sempre ha estat d'aquesta manera, si ens remuntem a la data de 1860, la situació era notablement diferent, malgrat que alguns municipis, sense les agregacions actuals, tenint un àmbit geogràfic molt més reduït. Segons els censos de població d'aquells anys, Nargó tenia 2.417 habitants; Peramola, 942; Organyà, 1.195; Ribera d'Urgellet, 2.569; Oliana, 1.130, la Seu, 3.559 i el conjunt de la comarca en tenia 28.883… Com es pot veure, ara fa poc més de cent cinquanta anys la comarca, molt més poblada que actualment, era un espai demogràfic equilibrat en què la Seu tan sols tenia poc més d'un 15 % del total de la població.

La despoblació i l'envelliment del món rural, malgrat l'important flux migratori universal d'aquests darrers anys, és un fet gairebé general que poc o molt afecta totes les comarques i, molt especialment, les pirinenques. Al llarg de la part catalana de la serralada, únicament la Seu i Vielha han guanyat substancialment habitants (el Pont de Suert en va guanyar tan sols 49 i Tremp 321), mentre que la majoria de pobles n'han perdut, i de quina manera. Per si això no fos prou, tenim prop d'un centenar de pobles pirinencs deshabitats, abandonats, una trentena dels quals són a l'Alt Urgell, convertits en cementiris vivents per Tots Sants i en records de velles festes majors un dia a l'estiu. Però fins i tot això és perdent, perquè els descendents de la població que hi acut −aquesta darrera cada dia més envellida i reduïda− amb el pas dels anys es van desvinculant de la terra on van néixer els seus avantpassats. El més greu de tot és que molts dels pobles que actualment encara fan la viu-viu veuen com es van tancant les cases, els corrals, les eres, els horts, els pocs comerços i cafès que hi havia i que si no s'hi posava remei acabaran també desapareixent com la resta de pobles abandonats, així que tanqui l'escola que els poquíssims serveis.

El més greu de tot és que molts dels pobles que actualment encara fan la viu-viu veuen com es van tancant les cases, els corrals, les eres, els horts, els pocs comerços i cafès que hi havia i que si no s'hi posava remei acabaran també desapareixent com la resta de pobles abandonats, així que tanqui l'escola que els poquíssims serveis.

Aquest tema hauria de preocupar a tothom, començant per les capitals de comarca i acabant per totes les institucions del territori. Al meu parer, s'hauria descentralitzar i redistribuir serveis educatius, sanitaris, culturals, etc., i esponjar l'espai vital de les capitals comarcals, la majoria de les quals no estan pensades per al creixement desmesurat que els ve a sobre, ni els convé si volen mantenir una bona qualitat de vida. Amb les comunicacions actuals, lluny de perjudicar-los, els afavoriria. Per a dur-ho a terme amb una certa eficàcia, primer de tot caldria abandonar la retòrica pretesament pretesa -que molt sovint ha servit per a emmascarar un centralisme fero, suïcida i despersonalitzador- i ser capaços de projectar una realitat comarcal compartida, rica i equilibrada.

Els pobles, per la seva banda, haurien de deixar de ser les germanetes pobres de la comarca, els llocs destinats a fer-hi les feines més brutes (i de qualsevol manera). Haurien de ser llocs on es visqués bé i amb uns mínims de salut ambiental garantits. Sense haver de renunciar a les seves activitats quotidianes, les haurien de poder fer sense fums ni altres elements tòxics i contaminants que embruten l'aire i emmalalteixen la gent. Medi Ambient aquí hi podria tenir un paper assessor i, si calgués sancionador, important. Ara és l'hora, per tant, de vetllar per tenir uns espais més nets, més habitables, més humanitzats, més a la mida dels possibles habitants que hi vulguin viure, sobretot ara que la pandèmia n'ha revaloritzat la percepció.

Els  petits ajuntaments, d'altra banda, haurien de tenir recursos per a impedir certs desgavells actuals, que poden portar a la marginació dels seus municipis ia greus situacions sanitàries a mitjà termini. Si no som conscients d'aquests dèficits que pateixen els nostres pobles minvants i no hi posem remei, el poc que en queda desapareixerà i l'Alt Urgell s'acabarà convertint en una carretera per anar a Andorra, passant o no per la Seu, envoltada, això sí, per un rosari de flors cementiris, el dia de Tots Sants.

 

La mort no va venir amb barco

8 d'abril, 2022 - 08:00 PIRINEUS DIGITAL

El dia 16 de febrer un mitjà parlat anunciava exultant —i no n’hi havia pas per menys: l’enhorabona!— que la pel·lícula «Alcarràs» de la directora catalana Carla Simón havia guanyat l’Os d’Or de la Berlinale, sense especificar, però, si l’os era un os de dinosaure, un os d’un mamut siberià o un os d’algun il·lustre filòleg, com ara Pompeu Fabra o Joan Coromines, que, en remoure’s a la tomba, havia sortit a l’exterior.

Aquesta simple anècdota, però, no hauria pas de servir per a tapar o maquillar una realitat força més complexa i preocupant. La del fet que la llengua catalana està greument amenaçada. Diversos centenars de milers de parlants han deixat d’usar-la aquesta darrera dècada; el lèxic ha deixat d’engruixir-se i recuperar-se com ho havia fet durant les dècades dels vuitanta i dels noranta (a algun lector li sonen vius barbarismes com bussón, sello, recreo, consejal, assera, passillo, etc., tan usuals aleshores? Passades aquelles dues dècades, l’afany per recuperar una certa genuïnitat de la llengua va començar a trontollar i es van començar a produir certes tensions lingüístiques que, probablement, tenien un origen més proper al del món del poder i dels diners que no pas al del llenguatge.

Una petita mostra la constituiria la lluita entre parelles de mots en què, molt sovint, ha acabat imposant-se, si més no en alguns mitjans de comunicació —amb l’ARA al capdavant—,  el mot més assemblat a la forma castellana. Em refereixo a parelles com habitatge/vivenda, llogater/inquilí, abocar/bolcar, Nadal/Nadals, etc. El problema adquireix una dimensió encara més gran quan s’observa que aquesta evolució sembla gaudir de la benedicció de la nodrida nòmina d’il·lustres filòlegs, de filòlegs mediàtics i de filòlegs improvisats, que seuen a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

La llengua, però, no morirà. Potser es modificarà substancialment, tal com denunciava molt lúcidament el poeta i escriptor Josep Espunyes en una entrevista recent: «els diacrítics diferenciaven bé una paraula amb vocal oberta d’una altra amb vocal tancada. I ara ens quedarem amb una sola vocal», però estic segur que no s’arribarà a l’extrem que aventura un altre gran escriptor ponentí, en Josep Vallverdú: «el català morirà, però no crec que ho faci per l’ofec del castellà, sinó per la desfiguració. Quedarà com una sort de provençal».

El català no morirà, malgrat que un dia s’aproximés tant al castellà que ja no es distingissin l’un de l’altre ni tan sols formalment, ni lèxicament, ni sintàcticament, ni fonèticament…

El català no morirà, malgrat que un dia s’aproximés tant al castellà que ja no es distingissin l’un de l’altre ni tan sols formalment, ni lèxicament, ni sintàcticament, ni fonèticament… I aquesta supervivència no serà pas per mèrit del català. De fet, haurem d’agrair-la al castellà per ser com és.

M’explicaré: Espanya és una anomalia semàntica. Les paraules del castellà o espanyol es poden traduir perfectament a totes les llengües. Però, en el concert de les llengües democràtiques, el seu significat varia. Estado de Derecho es tradueix per Estat de Dret, però els respectius conceptes semàntics no tenen res a veure. Per això el franquisme el va poder passejar sota pal·li sense que ningú no li’n fes escarafalls. Entre justicia i justícia, la diferència no ve pas donada només per l’accent. I entre democracia i democràcia, tampoc. I entre la libertad que proclamen la senyora Ayuso i el senyor Abascal i la paraula llibertat, la diferència no radica pas en la palatalització de la ella. I entre el barco fantasma que ara fa trenta anys es va passejar per les nostres costes, capitanejat per un tal Pericay, i un possible vaixell, la diferència encara és més gran. La majoria de la gent —tret d’alguns filòlegs improvisats i uns quants correctors d’ocasió— de seguida es va adonar que allò no era cap vaixell, sinó un submarí. I és que hi ha raons molt profundes que van més enllà de les paraules: la retama, per a alguns, sempre serà simplement un arbust, mentre que una ginesta, es digui com es digui en el futur, per a uns altres sempre serà foc, llum, esperança. Poesia.

 

Calonge, poble de llibres i d’imaginació

13 de maig, 2022 - 08:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

La vall de Calonge és un amfiteatre, encatifat amb verdors i lluentors diverses, que s’extasia mirant el mar. Les pinedes, encara magnífiques, i unes extenses i setinades suredes davallen suaument per la serralada cap a la plana, convertida aquesta en una platea de luxe, perfectament fistonada amb múltiples retalls de conreus, vinyes, oliveres, llimoners, tarongers, horts i jardins. Les gavines hi voleien en doina com si no s’acabessin de creure tot el que veuen. Al mig d’aquesta platea bellíssima s’eleva la llotja principal −que és el poble− presidida per un castell medieval i una majestuosa església aturonada. Al peu dels cultius de la plana, un collaret d’edificis desiguals −Sant Antoni− connecten el lloc amb la platja i amb la blavor intensa i evanescent d’una mar guspirejada per les minúscules taques blanques dels velers.

Calonge −deia ja fa anys Josep Pla− és un poble que “val no pas una, sinó moltes visites”. Una vegada més, Pla tenia raó. Calonge és una població privilegiada. L’aire hi és net i, a la primavera, fa olor de tarongina, de gessamí, d’espígol, de música i de cultura… I això darrer, el perfum de cultura, probablement, ara hi és més viu i intens que mai, malgrat que la tradició cultural calongina −tal com assenyalava l’historiador Pella i Forgas− té uns orígens ancestrals: Calonge, juntament amb Begur, Cadaqués i Banyuls, serien les quatre localitats de la costa que conservarien d’una manera més pura l’antiquíssima civilització empordanesa.

Tot i això, aquests darrers anys, el nucli antic de Calonge s’havia anat buidant, apagant. Ara, però, Calonge s’ha convertit en un poble de llibres i de vida. De cop i volta, encara que d’una manera perfectament programada, s’hi han inaugurat set llibreries, ubicades en antigues botigues que havien caigut en desús. Un extens i variat programa de Cicles Culturals ha posat el poble al mapa de les prioritats de moltes agendes que, a més de sol, platja i turisme, cerca encara més emocions i estímuls.

Calonge s’ha convertit en un poble de llibres i de vida. De cop i volta, encara que d’una manera perfectament programada, s’hi han inaugurat set llibreries, ubicades en antigues botigues que havien caigut en desús

El tret de sortida es va donar per Sant Jordi amb el ‘Vi en Vers’, conduït per Enric Casasses; amb el ‘Llibreters VIP’, per Màrius Serra, i amb ‘Essencials’, per Lydie Salvayre. Després han anat arribant nous cicles com ‘Homenéts’ o ‘Llibresons’. Cada programa respon a una idea, a una finalitat, a una activitat. En el d’’Homenéts’, per exemple, es tracta de donar a conèixer els Homenots de Josep Pla, des de la perspectiva actual dels seus néts o familiars que formen una tercera generació de catalans il·lustres. En la primera sessió, Carme Fenoll conversà amb Toni Strubell, nét del Dr. Josep Trueta. En la segona sessió de ‘Vi en vers’, conduïda pel poeta Carles Rebassa, en acabar el recital es va poder sopar amb el poeta i degustar un dels menús literaris del restaurant de Can Muní.

La segona sessió del Cicle ‘Llibreters VIP’ l’encapçalà Empar Moliner, que va fer les seves recomanacions de llibres en cadascuna de les set llibreries i explicà què han significat aquestes obres per a la seva trajectòria vital. D’altra banda, cal dir que és un plaer immens asseure’s a la plaça Major i gaudir de les presentacions i actuacions que s’hi duen a terme. Poder escoltar el cantant, compositor i guitarrista Caïm Riba −guardonat amb el Premi Enderrock de la Crítica al millor disc de cançó d’autor per ‘Llunes de Plutó’ (2021) dins el Cicle ‘Llibresons’− alhora que ens va parlant de les seves lectures predilectes és un autèntic plaer. Però fer-ho en un entorn presidit pel magnífic mural que decora la façana de l’agombolador Cercle Cultural de Calonge, en què s’honora el passat musical de la població a través de grans músics locals, com ara R. Viladesau o A. Ros Marbà i sota la mirada atenta dels personatges calongins que et sotgen des de la façana del costat, com ara P. Rosselló o P. Caner, a més de poder gaudir de l’encant de l’espai, t’adones que et trobes en una autèntica i excepcional catedral de la cultura popular a l’aire lliure.

Calonge, certament, és un poble que “val no pas una, sinó moltes visites”. Caldrien també moltes línies i paraules per a descriure’l amb un mínim de rigor i precisió. Sense tenir evidentment tal pretensió, em limitaré a suggerir un itinerari d’un sol dia que ens permeti fer-nos una idea d’aquest sensacional amfiteatre cultural i botànic. Podríem començar el dia, ben d’hora, pujant fins a la Creu de Castellar per a admirar un dels paisatges més agradables de tota la costa. Després recomanaria un bon esmorzar de forquilla i ganivet, amb vi del país, que podria ser a can Tià. A continuació faria una visita al poble, al castell, a les llibreries i seguiria alguna de les diverses activitats culturals programades. Dinar a can Muní i cafè al Cercle. A continuació m’apuntaria a alguna altra de les activitats culturals de la tarda i, per a acabar el dia, baixaria fins a Torre Valentina i, pel camí de Ronda m’arribaria fins a Roques Planes, el vessant escollit per l’actriu Madeleine Carroll per construir-se, enmig de l’espessor del pins, la seua mítica residència.

Ens quedaria encara fer un passeig per la badia que duu a Palamós i acabar la jornada sopant en un dels molts restaurants que hi ha a tocar de la mar, mentre la foscor va encenent els llums dels vaixells i la lluna pinta escates de plata sobre les ones… No sé si tindríem temps per a fer-ho tot, però és que Calonge, certament, és un poble que “val no pas una, sinó moltes visites”. I un excel·lent exemple d’imaginació i de creativitat per a molts altres pobles.

 

Aquelles festes…

21 de gener, 2022 - 08:34 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

Feia molt fred. Feia molt fred i teníem prillons (penellons) als dits i a les orelles. Feia molt fred i no teníem calefacció, ni internet, ni televisió, ni sèries, ni esports de pagament en directe… I els gats i els gossos campaven com podien a la intempèrie.

Les festes nadalenques ja havien quedat enrere i l’amenaça d’un gener i un febrer costeruts i inclements hauria posat la pell de gallina a qualsevol. Però venien les festes dels Barbuts i de la primeria de febrer, que eren la nostra festa major d’hivern. El dia 17, Sant Antoni: al matí, missa i, a continuació, la benedicció dels animals, moment oportú per a presentar en societat les darreres adquisicions equines fetes a la fira d’Organyà o per a fer-los estrenar aquelles morralles pacientment confeccionades i clavetejades amb tatxes daurades pel baster de torn. El dia 20, Sant Sebastià, temps era temps, patró de la Societat: a primera hora missa solemne. A continuació processó solidària per tot el poble; hi assistien tots els socis de la Societat amb els seus estendards, els seus penons i les seues banderes, la corporació municipal i el capellà; al migdia gran vermut (o dinar en algunes poblacions com la Seu, en què encara se celebra) gratuït per a tots els socis (en aquells temps a les sòcies encara no els permetien cotitzar, avui sí); a la tarda i a la nit, grans balls i saraus, pagats per la Societat i amenitzats amb tres o quatre músics. Una festassa.

La primera setmana de febrer era també força animada. El dia 2 se celebrava la Candelària o Candelera. Era el dia de la benedicció de la llum a través de les candeles de colors que la gent portava a l’església amb fervors diversos. El dia tres, se celebrava la festa de Sant Blai, que venia a ser com una mena de patró de la fruita seca i l’advocat de les malalties respiratòries. Aquell dia es beneïa tota mena de fruita seca, de vegades una mica florida i tot: orellanes, figues, panses, prunes, pinyols de préssec, nous, ametlles, etc. Segons la creença popular, aquella fruita beneïda anava molt bé per al mal de coll. Un conegut meu defensava que amb aquest procediment la gent hauria inventat la penicil·lina sense saber-ho, és a dir, que la combinació de l’aigua beneïda que sortia de l’hisop del mossèn, convenientment ruixada sobre la fruita seca i el verdet, hauria provocat alguna mena de fong guaridor que explicaria certes curacions miraculoses que s’haurien produït en alguns fidels. De totes aquelles festes, potser la més original era la del dia 5, la de Santa Àgueda. Aquell dia es feia la benedicció de l’aigua.

Durant el temps que l’aigua de beure del poble va dependre exclusivament de la font del Raval, cada any per Santa Àgueda una rastellera de càntirs i canteretes de ceràmica i d’aram s’estenia per les escales del presbiteri de l’església a l’espera de la benedicció sacerdotal. Aquell dia, a més a més, era, molt significativament, el dia de les dones, és a dir, el dia que aquestes manaven durant 24 hores i prenien totes les iniciatives. En aquest sentit, la commemoració profana bàsicament consistia en la celebració de dues grans sessions de ball a la Societat, la de la tarda i la de la nit, que sufragaven les dones. En aquelles sessions, els homes restaven passius i eren les dones les qui els anaven a cercar per a ballar i pagaven les consumicions i les mitges hores. Solien ser sessions animades, amb tota mena de peces i de balls. Eren festes senzilles, sense gaires luxes ni presumpcions. Però la gent es veia, es divertia, parlava, reia, gaudia de la música, s’abraçava i ballava…

Sí, certament, eren uns altres temps. Ara tenim calefacció, internet, televisió, sèries, esports de pagament en directe i els gats i els gossos ja formen part de la família i sovint són la millor companyia de molta gent. Llàstima que no sàpiguen de ballar! Mon Dieu, mon Dieu, la vie est là, simple et tranquille… Què se n’ha fet d’aquelles festes?