La ceba de Nargó

Encara hi ha força gent que al seu temps n'hi va a comprar, però ni la demanda, ni tampoc l'oferta, no tenen res a veure amb el mercat de compra-venda que hi havia hagut anyades enrere

30 de setembre, 2022 - 08:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

Parlar de la ceba de Nargó m’obliga inevitablement a recordar aquells temps que acudia al poble gent de tota la contrada per comprar-ne planter. Aleshores no eren pas poques les cases que en feien eres i que després, principalment els diumenges, se’l venien en manats ─que a Nargó i rodalia es pronunciava «menats»ꟷ de cent. Avui dia encara hi ha força gent que al seu temps n’hi va a comprar, però ni la demanda, ni tampoc l’oferta, no tenen res a veure amb el mercat de compra-venda que hi havia hagut anyades enrere.

Aquella ceba, reproduïda d’any en any a partir de les llavors de l’any anterior, en alguns casos es va anar diversificant, degenerant una mica, probablement a causa de la intromissió d’altres varietats, però a grans trets el gruix de la mena sembla que se n’hauria mantingut d’una manera força acceptable. Si n’hagués de definir tres característiques essencials, diria que es tracta d’una ceba grossa, que pot fer mig quilo o més; de forma més o menys arrodonida, encara que un pèl allargada, i d’un color entre roig i morat, com el de la terra que li ha donat vida.

Més que no pas el seu aspecte extern, el que m’interessaria destacar, però, són les seues qualitats dietètiques i culinàries. La ceba de Nargó, d’acord amb la seua tonalitat entre morada i vermellosa, és molt més rica en antioxidants que no pas la ceba blanca o la dolça, les quals tenen també moltes propietats saludables i prou conegudes. L’antioxidant més destacat i singular que posseeix la ceba de Nargó està constituït per antocianines, una mena de flavonoide natural que és el que li causa aquestes coloracions tan característiques i que té uns efectes terapèutics prou importants: és antiinflamatori, millora l’agudesa visual, potencia el sistema immunitari i redueix el risc de les malalties cardiovasculars.

La ceba de Nargó, d’acord amb la seua tonalitat entre morada i vermellosa, és molt més rica en antioxidants que no pas la ceba blanca o la dolça, les quals tenen també moltes propietats saludables i prou conegudes

Un dels grans avantatges de la ceba és que no cal gaire aigua per al seu conreu. A fi i efecte d’assegurar-me’n una petita collita, jo n’acostumo a fer unes quantes amb una simple aixeteta de degoteig posada entre cada quatre cebes, degoteig que només faig servir quan la secada amenaça el creixement de la ceba. Per tot plegat, el consum d’aigua d’aquest producte és realment baix, encara que no pas nul com alguns de vegades diuen, si hom es vol assegurar una bona collita.

Pel que fa al seu ús alimentari, hi ha una infinitat de maneres de menjar-se-la. A mi m’agrada molt crua, especialment a l’amanit, a l’aperitiu amb olives confitades del país i al gaspatxo. En tots tres casos l’acostumo a posar prèviament una estona en aigua i vinagre de poma per a treure-li un punt de la picantor que sol tenir. Ara bé, a l’amanit la hi poso en talls longitudinals, més aviat primets; a l’aperitiu i al gaspatxo, en canvi, m’agrada posar-la-hi en tallicons quadradets. Al gaspatxo la hi incorporo una vegada l’emulsió ja ha estat elaborada, és a dir, ho faig com amb els tallicons de pebrot, cogombre o pa fregit que de vegades s’hi afegeix. D’aquests tallicons, de vegades també em ve de gust d’afegir-ne a la verdura. Sí, ja sé que pot semblar una extravagància, però és que jo soc molt de la ceba i el cru-cuit de la ceba amb la verdura el trobo d’allò més saborós.

Ja no cal dir que la ceba de Nargó és ideal per a qualsevol mena de sopa que se’n vulgui fer. A mi me n’agrada molt una que fa la meua dona en què combina la ceba amb el tomàquet i que em sembla que la hi va ensenyar a fer la meua mare. Però avui, abans que no se m’acabi l’espai, voldria parlar d’una altra menja relacionada amb la ceba. Es tracta de la ceba escabetxada. Tal com explica la dietista-nutricionista Pilar Betriu al seu magnífic llibre Alimentació i gastronomia a l’Alt Urgell (Pagès Editors) la seua elaboració no és gens complicada. N’hi ha prou de posar una mica de vinagre en una paella (jo l’hi poso de poma) i afegir-hi la ceba, una fulla de llorer, uns quants grans d’all i sal i pebre segons els gustos.

Aquesta ceba escabetxada es pot tastar sola o acompanyada. Personalment, la recomano especialment per a acompanyar les hamburgueses, ja siguin vegetarianes o veganes, de pollastre, de porc o de vaca bruna. Perquè l’hamburguesa resulti perfecta per al meu paladar cal remullar la ceba escabetxada amb una mica de mostassa endolcida amb mel i, si se’n fa entrepà, que el pa sigui de sègol o de qualsevol varietat que no sigui pa blanc.

 

Temps rúfols

25 de març, 2022 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

Feia anys que no es veia un temps tan rúfol com aquest mes de març. Hi ha dies que no surt el sol i  durant la nit no llua la lluna ni els estels. Sembla com si els déus de l’Olimp haguessin fet córrer un cortinatge espès per no veure les calamitats que som capaços de provocar els humans. Març, a més, és un mes esquerp. Duu el nom del déu Mart, que era el déu de la guerra. El dia 15 de març, per si no fos prou, els romans en celebraven els idus, que eren dies d’auguris i de presagis. Juli Cèsar sembla que no va fer cas del vident que li vaticinà una gran desgràcia i, quan entrava al Senat, li’n va fer broma: Els idus de maç ja han arribat… Però el vident li va replicar: Sí, però encara no han acabat, Cèsar…

Aclaparats per la realitat del present, ens queda el consol de l’encert de les velles dites: Quan la Candelera riu, l’hivern és viu. O el del record d’aquells Manllevats, tan divertits i candorosament recordats, que ens explicaven les padrines arraulides a la vora del foc: Març, marçot, no m’has mort cap ovella ni borregot. —Ja vindrà l’abril, que te’n matarà mil! Abril, abril gentil, savi i humil: diixa-me’n un, diixa-me’n dos, diixa-me’n tres, diixa-me’n quatre, que tinc la vella de Romadriu per anar a batre… —Març, marçot: el cul em batràs pro’l cap no podràs…

Un dia rúfol, vol dir que és un dia ennuvolat, que fa fred, que amenaça pluja. Rúfol, antigament, significava tèrbol, robinós, roig, pèl-roig… Aquesta tonalitat de color roig tèrbol va donar nom a l’acció d’eriçar —i, per tant, d’enrogir— la pell d’una part de la cara i va generar el verb arrufar: arrufar el nas, arrufar les celles, arrufar el front. De la combinació d’estufar i arrufar  en va sortir estarrufar: es va estarrufar a la vora de l’estufa, duia els cabells estarrufats.

La borrufa fa referència al temps núvol, fred i generalment emboirat en què les volves de neu voleien emportades pel vent. La rufaca és la manera amb què es coneix a la parla cerdana el torb de muntanya

Un parell de paraules molt nostres, vull dir molt pirinenques, són borrufa i rufaca. Totes dues, curiosament i, a més a més, han donat nom a dues publicacions nostres molt estimades i valorades: La Borrufa i la Rufaca. En el cas de la paraula rufaca cal dir que també ha donat nom a una antologia literària de l’escriptor pirinenc Manel Figuera. Tant la paraula borrufa com rufaca deriven també, per camins diferents, del mot rúfol. La borrufa fa referència al temps núvol, fred i generalment emboirat en què les volves de neu voleien emportades pel vent. La rufaca és la manera amb què es coneix a la parla cerdana el torb de muntanya, és a dir, «la tempesta de vent, de pluja o de neu que acostuma a baixar per la vall de Querol, provinent del vessant pirinenc atlàntic».

Una alta paraula procedent de rúfol és el mot rufià (i rufianejar, rufianeria, rufianesc). Rufià és una paraula ben catalana amb una llarga tradició a la nostra llengua. Des de final del segle XIV n’hi ha abundants exemples. De tots, potser el més curiós és un de Joanot Martorell que fa al·lusió a una prostitució públicament reconeguda i organitzada: «Lo Rey isqué de la ciutat ab gran professó, ab tots los stats, e ab lo Clero (…) Après venien tots los oficials reals del regne (…) Après venien totes les dones públiques e les que vivien «enamorades», e ab tots los ruffians que anaven ab elles: e cascuna portava al cap una garlanda de flors o de murtra, perquè fossen conegudes…». La relació de rufià amb rúfol seria deguda —segons Joan Coromines— al fet que a l’antiga Roma les meretrius tenien el costum d’adornar-se amb perruques rosses (rufules), fet que hauria generat un rufulanus > rufià. Un rufià, com és sabut, és el nom que rep aquell home que viu de les prostitutes i de temes relacionats amb la seva activitat.

Finalment uns altres mots relacionats amb rúfol, serien les paraules robí, robinós, rubor, ruboritzar i rúbrica, entre altres. Tots tres provenen de la forma culta rubeus. La rúbrica, com és prou sabut, és aquell signe capriciós amb què solem acompanyar el nostre nom en signar. En llatí significava «terra roja», color que era usat primordialment a l’hora de signar i rubricar un escrit.

Itinerari de La veritable història del llibreter assassí de Barcelona, Setmana del llibre en català 2026

(Agraeixo a l'Imma Mentruit i a la Laura Fité les fotos del recorregut)

Vam sortir de davant de Correus

Ens vam endinsar en la segona corona, evocant Verdaguer, recitat per Laura Fité

Vam parlar del convent dels franciscans

I del port, evocant Salvat Papasseït, recitat per Laura Fité

I de la muralla de Mar

De les voltes dels Fusters o dels Encants Vells

Vam entrar pel carrer dels Mirallers i de la Carassa

Vam fer parada poètica a la plaça de la Llana a càrrec de Laura Fité

I a l'Hostal de la Bona Sort

Vam parla de l'antic cóm de Sant Agustí Vell

I de la seva plaça

I de l'històric carrer Carders,

del rec Comtal,

de les basses,

dels molins,

dels horts dels menestrals...

i de Sagarra..., recitat per Laura Fité.

 

 

El cafè de ca la Nati de Nargó (1)

11 de febrer, 2022 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

Per imperatiu legal, el rètol pintat a la façana era el de «Café España», però la gent en deia Cafè de cal Tresonito (amb la primera o pronunciada u). Aquest nom, certament molt viu i general, al meu parer era injust perquè jo penso que hauria hagut de dir-se’n Cafè de ca la Nati (la Nati era la dona del Ton del Tresonito i l’ànima i l’escarràs silenciós d’aquell cafè).

Corria el mes de juny de 1963 i jo acabava d’aprovar la revàlida de quart. M’havia quedat sense els companys d’estudis, que eren més grans que no pas jo i uns ja se n’havien anat a Lleida i, uns altres, a Barcelona. A casa teníem sastreria i, el dia 15 de juny, em van lligar el dit anul·lar de la mà dreta i vaig començar a picar plastrons, buates, colls i solapes, assegut en un tamboret de bova sense respatller, i aviat començaria a fer pantalons de vellut, de blau de mecànic, de llana, etc., hores i hores. Per imperatiu del cànon de l’època, aquell any 1963 “es portaven els estams, el moher, el canemàs i l’alpaca; els dibuixos petits anaven desplaçant els quadres i pel que fa als colors els marrons lleugerament verdosos estava previst que guanyessin terreny en les jaquetes, encara que, pel que fa als vestits, el blau marí estava destinat a substituir el gris marengo que ja estava molt vist, encara que quan es tractés d’una combinació, l’americana negra de franel·la amb el pantaló gris continuaria tallant el bacallà…” Com es pot veure, tenia davant meu un temps d’espera i d’aprenentatge interessantíssim, però més llarg del que em podia imaginar i del que en aquell moment hauria desitjat.

Els dissabtes a la nit anava al cafè del cine i algun dia feia una partida de cartes amb els pocs companys que s’havien quedat al poble. Algun diumenge al matí —molt pocs— anàvem a fer el vermut al bar de la Nati. Era un local espaiós, entranyable, però sense gent, resultava una mica fantasmagòric. Als matins festius feia olor d’aperitiu amb olives, al migdia, de cafè torrefacte, i al vespre de solitud i tristesa, que era l’olor que predominava a l’ambient d’aquells dies. Havia marxat tanta gent i tants companys de Nargó en poc temps!

Algun diumenge al matí —molt pocs— anàvem a fer el vermut al bar de la Nati. Era un local espaiós, entranyable, però sense gent, resultava una mica fantasmagòric.

Entrant al cafè per la Carretera Nova, a mà esquerra hi havia un autèntic museu de trofeus del C. F. Nargó, dipositats sobre una gran nevera blanca amb diversos compartiments; a continuació venia un taulell de fusta cobert a la part superior amb una peça de marbre blanc, sobre la qual hi havia una gran cafetera «Gaggia» i, darrere el taulell, destacaven unes prestatgeries pintades de color verd fosc, curulles de copes de vermut i de licor, amb aquelles inconfusibles ratlletes vermelles a mitja alçada (quantes vegades n’he buscat per Barcelona, sense trobar-ne, amb el desig de recuperar el sabor perdut d’aquells vermuts!) i atapeïdes d’ampolles de begudes diverses, que arribaven fins a la raconada. A la banda dreta, a l’hivern hi havia una estufa de llenya i, a continuació, un magnífic billar, amb els seus tacs i el seu caseller per a anotar-hi les caramboles, en el qual algun dia fèiem una partida. Al fons de tot, unes grans portalades, també verdes, donaven pas al que havia estat l’esplendorosa sala del ball, que un dia havia enlluernat i fet emocionar la Mercè Rodoreda i en la qual tantíssimes parelles s’havien mirat, havien parlat, havien ballat, s’havien conegut, s’havien enamorat o, més simplement, hi havien viscut tardes i vetllades inoblidables. Aquella sala, però, aleshores era el símbol vivent del Nargó de després del pantà: havia quedat de cop i volta buida, abandonada, desèrtica, ja quasi ofegada sota tones de solitud i tristesa.

Un dia que fèiem una d’aquelles partides al billar se’ns va acostar la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó. «No us veuríeu amb cor de fer ball?»

Nosaltres érem molt joves. Com més endavant diria un joglar, “No en sabíem més, no teníem ni quinze anys, no havíem tingut prou temps per aprendre’n, tot just despertàvem del son dels infants…” Nosaltres érem molt joves i al principi ens ho vam prendre com si ens gastés una broma. “Fer ball? Però quin disbarat, Nati!” Això no obstant, ella hi va insistir uns quants dies. «Vosaltres llogueu músics i jo us ajudaré en el que calgui.»

Es va escaure que a la comarca encara hi quedava un bon estol d’acordionistes, la majoria amb l’acordió penjat a les antostes. L’Esteve de Gavarra, Lo Fiter de Canelles, Lo Bartolo de les Masies, lo Corder d’Organyà, lo Jaumet de la Rossa i lo baster d’Oliana, lo Benet Espluga de Peramola, lo Jaume Gasset d’Artesa… A nosaltres ens feia molt respecte emprendre una aventura com aquella. El poble havia quedat apagat com un foc quan ja se n’ha cremat tota la llenya i sota la cendra només hi queda el caliu de les brases. Nosaltres tot just sortíem de la clasca de l’ou. Alguna gent ens deia que ens ho traguéssim del cap, que ens estavellaríem. Tan sols la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó i una astúcia de guineu, tenia una fe cega en el projecte i no parava d’animar-nos cada vegada que provàvem d’enfilar alguna carambola al seu billar.

Tan sols la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó i una astúcia de guineu, tenia una fe cega en el projecte i no parava d’animar-nos cada vegada que provàvem d’enfilar alguna carambola al seu billar.

Tant i tant hi va insistir que, un diumenge d’aquells, el so planyívol de l’acordió de l’Esteve de Gavarra va tornar a solcar l’aire d’una tarda grisa de diumenge que, de cop i volta, es va il·luminar i vestir de sons i colors. Era tan sols un acordió, amb el seu bombo, els seus platerets i la rialla de satisfacció d’un músic ressuscitat que, pel simple fet de poder tornar a tocar, li travessava la fesomia de galta a galta. Tindria èxit? Respondria la poca gent que quedava al poble?

Tan sols era un acordió, certament, però amb la màgia i l’encís de la seva música no va trigar a convertir-se en la versió pirinenca del flautista d’Hamelin. La gent del poble va respondre, però a més a més n’hi va acudir de molts pobles del voltant. En acabar el ball, al cafè de la Nati ja hi havia tornat la música, la llum, la vida, el soroll de les copes, l’olor de les anxoves, de les olives farcides, de les cloïsses, dels vermuts…

El més difícil —arrencar— ja s’havia fet, però aviat sorgirien problemes. Uns problemes que semblaven insalvables. I una vegada més va ser la Nati qui ens va ajudar a resoldre’ls. Però d’aquests problemes i de la manera com ens en vam sortir ja en parlaré el dia que ve.

Qui es menja l’Alt Urgell?

 

20 de maig, 2022 - 08:00 PIRINEUS DIGITAL

Hi ha preguntes incòmodes, que no agrada de fer-les ni de contestar-les. De fet, ara mateix em plauria més parlar dels magnífics i multicolors rosers que floreixen a cada racó dels nostres pobles o dels espectaculars capvespres que ofereixen els turons que s'encimbellen per les nostres carenes, amb tonalitats blavoses, translúcides i blanques, com les que ara placidament veig enfilar-se al port de la Pervalles. Ben segur que em resultaria més agraït i menys problemàtic. Però la realitat és que algú és va menjant l'Alt Urgell i que ja gairebé no en queden ni els ossos.

Des de l'any 1996 fins al 2018, Nargó (àlies Coll de Nargó) va perdre 57 habitants i es va quedar amb 549 (aquestes xifres ja inclouen els agregats actuals) ; Peramola en va perdre 22 i es va quedar amb 353; Organyà en va perdre 218 i es va quedar amb 792; Ribera d'Urgellet en va perdre 180 i es va quedar amb 923; Oliana en va perdre 57 i és va quedar amb 1.787… Tan sols la Seu en va guanyar 1.130 i va passar a tenir-ne 12.041, amb la qual cosa un 57% de les poc més de 21.000 persones amb què compta la comarca ja fan vida en aquell indret. Esperem que sigui per bé, com a mínim per a la Seu.

A efectes de tenir una mica de perspectiva i veure que no sempre ha estat d'aquesta manera, si ens remuntem a la data de 1860, la situació era notablement diferent, malgrat que alguns municipis, sense les agregacions actuals, tenint un àmbit geogràfic molt més reduït. Segons els censos de població d'aquells anys, Nargó tenia 2.417 habitants; Peramola, 942; Organyà, 1.195; Ribera d'Urgellet, 2.569; Oliana, 1.130, la Seu, 3.559 i el conjunt de la comarca en tenia 28.883… Com es pot veure, ara fa poc més de cent cinquanta anys la comarca, molt més poblada que actualment, era un espai demogràfic equilibrat en què la Seu tan sols tenia poc més d'un 15 % del total de la població.

La despoblació i l'envelliment del món rural, malgrat l'important flux migratori universal d'aquests darrers anys, és un fet gairebé general que poc o molt afecta totes les comarques i, molt especialment, les pirinenques. Al llarg de la part catalana de la serralada, únicament la Seu i Vielha han guanyat substancialment habitants (el Pont de Suert en va guanyar tan sols 49 i Tremp 321), mentre que la majoria de pobles n'han perdut, i de quina manera. Per si això no fos prou, tenim prop d'un centenar de pobles pirinencs deshabitats, abandonats, una trentena dels quals són a l'Alt Urgell, convertits en cementiris vivents per Tots Sants i en records de velles festes majors un dia a l'estiu. Però fins i tot això és perdent, perquè els descendents de la població que hi acut −aquesta darrera cada dia més envellida i reduïda− amb el pas dels anys es van desvinculant de la terra on van néixer els seus avantpassats. El més greu de tot és que molts dels pobles que actualment encara fan la viu-viu veuen com es van tancant les cases, els corrals, les eres, els horts, els pocs comerços i cafès que hi havia i que si no s'hi posava remei acabaran també desapareixent com la resta de pobles abandonats, així que tanqui l'escola que els poquíssims serveis.

El més greu de tot és que molts dels pobles que actualment encara fan la viu-viu veuen com es van tancant les cases, els corrals, les eres, els horts, els pocs comerços i cafès que hi havia i que si no s'hi posava remei acabaran també desapareixent com la resta de pobles abandonats, així que tanqui l'escola que els poquíssims serveis.

Aquest tema hauria de preocupar a tothom, començant per les capitals de comarca i acabant per totes les institucions del territori. Al meu parer, s'hauria descentralitzar i redistribuir serveis educatius, sanitaris, culturals, etc., i esponjar l'espai vital de les capitals comarcals, la majoria de les quals no estan pensades per al creixement desmesurat que els ve a sobre, ni els convé si volen mantenir una bona qualitat de vida. Amb les comunicacions actuals, lluny de perjudicar-los, els afavoriria. Per a dur-ho a terme amb una certa eficàcia, primer de tot caldria abandonar la retòrica pretesament pretesa -que molt sovint ha servit per a emmascarar un centralisme fero, suïcida i despersonalitzador- i ser capaços de projectar una realitat comarcal compartida, rica i equilibrada.

Els pobles, per la seva banda, haurien de deixar de ser les germanetes pobres de la comarca, els llocs destinats a fer-hi les feines més brutes (i de qualsevol manera). Haurien de ser llocs on es visqués bé i amb uns mínims de salut ambiental garantits. Sense haver de renunciar a les seves activitats quotidianes, les haurien de poder fer sense fums ni altres elements tòxics i contaminants que embruten l'aire i emmalalteixen la gent. Medi Ambient aquí hi podria tenir un paper assessor i, si calgués sancionador, important. Ara és l'hora, per tant, de vetllar per tenir uns espais més nets, més habitables, més humanitzats, més a la mida dels possibles habitants que hi vulguin viure, sobretot ara que la pandèmia n'ha revaloritzat la percepció.

Els  petits ajuntaments, d'altra banda, haurien de tenir recursos per a impedir certs desgavells actuals, que poden portar a la marginació dels seus municipis ia greus situacions sanitàries a mitjà termini. Si no som conscients d'aquests dèficits que pateixen els nostres pobles minvants i no hi posem remei, el poc que en queda desapareixerà i l'Alt Urgell s'acabarà convertint en una carretera per anar a Andorra, passant o no per la Seu, envoltada, això sí, per un rosari de flors cementiris, el dia de Tots Sants.

 

La mort no va venir amb barco

8 d'abril, 2022 - 08:00 PIRINEUS DIGITAL

El dia 16 de febrer un mitjà parlat anunciava exultant —i no n’hi havia pas per menys: l’enhorabona!— que la pel·lícula «Alcarràs» de la directora catalana Carla Simón havia guanyat l’Os d’Or de la Berlinale, sense especificar, però, si l’os era un os de dinosaure, un os d’un mamut siberià o un os d’algun il·lustre filòleg, com ara Pompeu Fabra o Joan Coromines, que, en remoure’s a la tomba, havia sortit a l’exterior.

Aquesta simple anècdota, però, no hauria pas de servir per a tapar o maquillar una realitat força més complexa i preocupant. La del fet que la llengua catalana està greument amenaçada. Diversos centenars de milers de parlants han deixat d’usar-la aquesta darrera dècada; el lèxic ha deixat d’engruixir-se i recuperar-se com ho havia fet durant les dècades dels vuitanta i dels noranta (a algun lector li sonen vius barbarismes com bussón, sello, recreo, consejal, assera, passillo, etc., tan usuals aleshores? Passades aquelles dues dècades, l’afany per recuperar una certa genuïnitat de la llengua va començar a trontollar i es van començar a produir certes tensions lingüístiques que, probablement, tenien un origen més proper al del món del poder i dels diners que no pas al del llenguatge.

Una petita mostra la constituiria la lluita entre parelles de mots en què, molt sovint, ha acabat imposant-se, si més no en alguns mitjans de comunicació —amb l’ARA al capdavant—,  el mot més assemblat a la forma castellana. Em refereixo a parelles com habitatge/vivenda, llogater/inquilí, abocar/bolcar, Nadal/Nadals, etc. El problema adquireix una dimensió encara més gran quan s’observa que aquesta evolució sembla gaudir de la benedicció de la nodrida nòmina d’il·lustres filòlegs, de filòlegs mediàtics i de filòlegs improvisats, que seuen a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

La llengua, però, no morirà. Potser es modificarà substancialment, tal com denunciava molt lúcidament el poeta i escriptor Josep Espunyes en una entrevista recent: «els diacrítics diferenciaven bé una paraula amb vocal oberta d’una altra amb vocal tancada. I ara ens quedarem amb una sola vocal», però estic segur que no s’arribarà a l’extrem que aventura un altre gran escriptor ponentí, en Josep Vallverdú: «el català morirà, però no crec que ho faci per l’ofec del castellà, sinó per la desfiguració. Quedarà com una sort de provençal».

El català no morirà, malgrat que un dia s’aproximés tant al castellà que ja no es distingissin l’un de l’altre ni tan sols formalment, ni lèxicament, ni sintàcticament, ni fonèticament…

El català no morirà, malgrat que un dia s’aproximés tant al castellà que ja no es distingissin l’un de l’altre ni tan sols formalment, ni lèxicament, ni sintàcticament, ni fonèticament… I aquesta supervivència no serà pas per mèrit del català. De fet, haurem d’agrair-la al castellà per ser com és.

M’explicaré: Espanya és una anomalia semàntica. Les paraules del castellà o espanyol es poden traduir perfectament a totes les llengües. Però, en el concert de les llengües democràtiques, el seu significat varia. Estado de Derecho es tradueix per Estat de Dret, però els respectius conceptes semàntics no tenen res a veure. Per això el franquisme el va poder passejar sota pal·li sense que ningú no li’n fes escarafalls. Entre justicia i justícia, la diferència no ve pas donada només per l’accent. I entre democracia i democràcia, tampoc. I entre la libertad que proclamen la senyora Ayuso i el senyor Abascal i la paraula llibertat, la diferència no radica pas en la palatalització de la ella. I entre el barco fantasma que ara fa trenta anys es va passejar per les nostres costes, capitanejat per un tal Pericay, i un possible vaixell, la diferència encara és més gran. La majoria de la gent —tret d’alguns filòlegs improvisats i uns quants correctors d’ocasió— de seguida es va adonar que allò no era cap vaixell, sinó un submarí. I és que hi ha raons molt profundes que van més enllà de les paraules: la retama, per a alguns, sempre serà simplement un arbust, mentre que una ginesta, es digui com es digui en el futur, per a uns altres sempre serà foc, llum, esperança. Poesia.