La Seu, anys 70

Aquella Seu, tan humana i senzilla, em semblava un ideal de ciutat. Devia tenir uns nou mil habitants i gairebé tothom encara es coneixia.

14 d'octubre, 2022 - 08:00 PIRINEUS DIGITAL

La lectura del molt recomanable estudi sobre el primer carlisme a la Seu d’Urgell, Per Déu, per la Pàtria i el Rei, d’Amadeu Gallart, editat per Edicions Salòria, m’ha fet venir a la memòria aquella Seu inoblidable que vaig conèixer durant el servei militar, als anys seixanta-nou i setanta del segle passat.

Després de tres mesos de campament a Sant Ciment Sescebes, cap al mes de desembre de 1968, em vaig incorporar al “Regimiento Cazadores Montaña ‘Arapiles 62’”, a la “Compañía Armas de Apoyo”, una companyia manada per un capità navarrès i carlí, que es deia Pérez Nievas.

La companyia “Armas de Apoyo” ꟷi el regiment en generalꟷ era una companyia amb nombrosos soldats expedientats pel règim franquista; generalment, es tractava d’antics sergents i alferes de milícies universitàries, que per motius polítics havien estat sancionats i complien condemna en aquella caserna, sense graduació ni dret a permisos.

Aquests expedientats ꟷrecordo molt el Josep Montserrat, que era arquitecte, i l’Ignasi Pons, sociòlegꟷ eren més grans que la resta i tenien molt prestigi entre la tropa i també entre els comandaments intermedis. Fins i tot el capità Pérez Nievas se’ls escoltava més del que semblava i solia mostrar davant dels seus superiors.

D’aquell temps i espai, en recordo dues coses essencials. La biblioteca que es va crear a la “Compañía Armas de Apoyo”, finançada amb aportacions voluntàries dels soldats, cosa que va permetre compartir i comentar moltes lectures a les hores de descans, i les classes de teòrica que ens feia el sergent de la companyia ꟷMurillo, es deiaꟷ després de la instrucció militar. La classe de teòrica era d’allò més elemental i rutinària. Es posaven dos canons “sin retroceso” encarats a França, i el sergent treia els seus apunts i començava a fer preguntes, que eren d’una resposta única i tancada. Els canons, dit sigui de passada, sortosament no funcionaven, estaven totalment bloquejats, i semblaven arribats directament de les ferralles de la guerra del 36 (dic sortosament perquè, en lloc d’apuntar a França, en realitat encanonaven la Seu.

Les preguntes, més que no pas tècniques eren ideològiques i més que no pas sobre els canons, versaven sobre els valors i les actituds que aquells militars consideraven que havia de tenir un bon soldat. Això no obstant, una de les preguntes “tècniques” que el sergent solia fer era “Por qué motivo acaba cayendo la bala cuando sale disparada del cañón en línea recta?” Com que, malgrat que tothom sabia la resposta, la tropa solia ronsejar, el sergent un dia va acabar fent la pregunta a un dels alferes expedientats que, com a home de carrera, li mereixia un gran respecte. Però aquell alferes degradat el va desconcertar i li va donar una resposta diferent de l’esperada: “Por la fuerza de la gravedad, mi sargento”. En sentir la resposta el sergent es va quedar desconcertat i, no volent-lo contradir, va mig acceptar la seua contesta, matisant-la però amb la que tenia apuntada, que per a ell era la correcta: “Bueno, sí, pero también habría acabado cayendo por su propio peso…”

Ah, aquells cafès: els somiats calamars de la Mina, les trobades amb algun company al Canigó, les estones de xerinola i gresca a la “Jarra”…

Ben aviat em van destinar al magatzem de vestuaris, just a sobre d’on actualment hi ha el Centre Cívic. Allò em va permetre trepitjar i conèixer la Seu de molt més a prop. Aquell aire tan net, aquella olor tan característica i natural d’alguns dels seus abundants comerços i carrers; carrers que encara no havien estat del tot envaïts pel trànsit rodat. El carrer Major, les Voltes, el Passeig, el cine Guiu i el ball, l’hotel Mundial, les pastisseries i formatgeries, les llibreries, els restaurants i els cafès… Ah, aquells cafès: els somiats calamars de la Mina, les trobades amb algun company al Canigó, les estones de xerinola i gresca a la “Jarra”… Però de tot allò, el que en recordo amb més nitidesa i enyor són les llargues xerrades amb amics i companys com el Josep Maria Sabrià (a.c.s.), el Jaume Caelles, el Joan Carrera, el Miquel Erill i tants altres. Pel que fa als llocs, em torna a la memòria la biblioteca que hi havia a l’edifici de “la Caixa”, a tocar de l’edifici dels Frares. Allà, a més de les moltes lectures, ens hi trobàvem amb el Pasqual Ingla, personatge inoblidable, amb qui vaig tenir una llarga i profitosa amistat.

Aquella Seu, tan humana i senzilla, em semblava un ideal de ciutat. Devia tenir uns nou mil habitants i gairebé tothom encara es coneixia. Mantenia la vigoria del poble que havia estat i tenia tot el que calia per a fer-hi una vida digna i de qualitat. Com a l’estudi de l’Amadeu Gallart, encara hi havia un element militar omnipresent i el bisbe Iglesias Navarri, general de brigada com era, encara compaginava les seues tasques espirituals amb les terrenals, però aquella Seu ꟷindustriosa, activa, comercial i molt de mida humanaꟷ ja resplendia amb llum pròpia i tinc la impressió que vivia refiada i esperançada, malgrat els canons que cada dia la tenien al punt de mira des de la Ciutadella de Castellciutat. Potser era perquè ja s’intuïa que tot allò d’allà a dalt també acabaria caient…, pel seu mateix pes.

 

Les arrels fascinants de la paraula: malversació

No em cansaré pas de repetir que les paraules més complexes, més abstractes, més elevades intel·lectualment parlant, en realitat provenen del món de la pagesia

16 de desembre, 2022 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

MARCEL FITÉ ARGERICH.- No em cansaré pas de repetir que les paraules més complexes, més abstractes, més elevades intel·lectualment parlant, en realitat provenen del món de la pagesia, del món de les coses quotidianes, de la vida ran de terra.

En el cas de la paraula “malversació”, aquesta circumstància encara és més profunda ─mai tan ben dit─  i evident. El seu origen l’hauríem de cercar en una hipotètica forma wer que, en la llengua indoeuropea hauria significat “cuc” (vegeu: irmr, significa “cuc” en islandès antic, waúrms, “serp” en gòtic, etc.) i, per associació amb les seues accions, “regirar” i “girar”. En català disposem de la forma verm, avui no tan emprada com en el passat, malgrat les formes vermicida, vermina, vermiforme, etc., que té un llarg recorregut en la nostra llengua popular i poètica, com ho demostra un dels poemes més punyents i inoblidables d’Ausiàs March, entre els de molts altres autors: “Cell Ticion qui’l buytre .l menja .l fetge / e per tot temps brota la carn de nou / … / pus fort dolors d’aquesta .m té lo setge, / car és un verm qui romp la mia pensa”.

L’acció dels cucs (wer) de “girar” ha generat mots com “vèrtebra”, “vertebrat”, “vertebrar”, etc. (a partir de la idea d’articulació que gira), “vertigen”, vertiginós, etc. (que gira o roda el cap), “vèrtex” (punt culminant al voltant del qual giren els estels o altres objectes), “vertical” (que es dirigeix cap al punt culminant), “univers” (que a més de referir-se al conjunt de tot allò que existeix ens assenyala el punt al voltant del qual suposadament gira tot), etc.

El camp semàntic de l’acció del cuc de terra -girar i regirar-, va originar en llatí la foma “versus” (solcs), que no volia dir altra cosa que el resultat de l’activitat humana de regirar la terra, és a dir, la de llaurar-la i fer-hi solcs. Aquests solcs, vistos com una renglera, com una línia recta i precisa, van ser traslladats a la mètrica de la poesia trobadoresca i ja els trobem amb el sentit actual de “versos” en obres de grans trobadors catalans com Guillem de Bergadà, Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: “aplan e lim verses proverbials…”

Emparentada amb aquells versos, trobem la idea de versar, (és a dir, de parlar o tractar sobre una cosa) i, per això, una persona versada en algun tema és algú que en té uns grans coneixements. I quan dues o més persones intercanvien coneixements, diem que conversen, donant cadascuna la seua versió. Si es tracta d’algú que pot passar d’un tema a un altre, tombar d’una posició a una altra, d’un partit polític a un altre, direm que es tracta d’una persona versàtil. És a dir, una persona capaç de girar-se i regirar-se com un cuc. Emparentat amb aquesta mateixa noció, tenim la preposició simple vers i les compostes envers i devers, que no volen dir altra cosa que “girar la cara cap a…”, les qual ja apareixen, des dels orígens de la llengua escrita, a les mateixes Homilies d’Organyà: “Moltes coses que en macipea à feites … à om vergónia a dir … així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir”.

No hauria de ser pas estrany, doncs, que quan se’ns gira un tupí d’aigua diguem que l’hem vessat, ni que les teulades i les muntanyes tinguin dos o més vessants

No hauria de ser pas estrany, doncs, que quan se’ns gira un tupí d’aigua diguem que l’hem vessat, ni que les teulades i les muntanyes tinguin dos o més vessants. A partir d’aquests mots, la paraula vessament ha anat adquirint un relleu creixent en el món de la comunicació, en què sovint, per desgràcia, s’ha de parlar de vessaments de combustible al mar, de sang a les guerres o de vessaments cerebrals.

En definitiva, el devessall de paraules generades per aquella forma indoeuropea wer i de la seua acció de girar i regirar és realment fabulós i fins i tot, com es pot observar, un pèl enrevessat. Caldrien molts articles com aquest per a donar-ne una noció mínimament acceptable del conjunt. Amb tot, encara n’oferiré un ramell més com a exemple. Així, advers, adversari, adversitat, (contenen la noció de girar-se de cara a nosaltres), convertir, conversió, (la de girar-se mútuament un a un altre), divers, diversió, divorci (la de girar l’atenció cap a coses o opcions diferents), introversió, introvertit (la de girar-se cap a dins d’un mateix), inversió (la de girar cap a fora), pervers, perversió, pervertir, (la de girar malament l’orientació), etc.

Per tot el que he dit, ja es veu ben clar que malversar és girar cap a fora diners del lloc que els correspondria (és a dir, invertir  il·lícitament el cabals de la gent en usos diferents d’aquells a què estaven destinats).

Dit tot això, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar un altre mot, entre els molts altres que també s’hi  relacionen. Em refereixo a l’adjectiu vermell, que significa “de color roig encès” i que prové del color i de l’ús que es feia de determinats cucs (verms) per a obtenir aquest color tan nostre.

 

Joaquim Mir, un gran pintor oblidat?

Des del Pirineu, des d'Andorra, des del Consell Comarcal, des de Nargó, ens perdrem l'ocasió de fer justícia a aquell gran pintor que un dia ens va visitar i retratar amb la màgia del seu art?

22 de gener, 2023 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

MARCEL FITÉ ARGERICH.- El pintor Joaquim Mir va néixer el dia 6 de gener de 1873, és a dir, ara ha fet 150 anys. Va néixer al carrer de les Basses de Sant Pere, en ple barri menestral barceloní, on els seus pares tenien un petit comerç de merceria i quincalleria.

A molt pocs metres de distància d’aquell indret tan senzill i alhora prodigiós, com si es tractés d’un lloc màgic, ungit per les muses i altres divinitats ocultes, van néixer molts dels genis i creadors del modernisme. Lluís Nonell, a quatre passes i company seu d’escola; el pintor Sert, una mica més enllà; Joan Maragall, a quatre carrerons; Santiago Rusiñol, a un tret de fona…

A diferència de molts pintors i creadors d’aquella època, Mir no s’apuntà a cap de les teories estètiques dominants ni es traslladà a París o a Roma, que eren els grans aparadors comercials i publicitaris de la majoria de pintors que aspiraven a un seient en el parnàs de les arts plàstiques del moment, a la fama i als diners.

Obra de Joaquim Mir. / MARCEL FITÉ

Joaquim Mir en va tenir prou amb els estudis que va fer a l’Escola de la Llotja; amb l’admiració que sentia per l’obra paisatgística de Vayreda (el seu pare provenia d’Olot), i amb l’admiració que sentia pels paisatges oberts i lluminosos que li oferien les terres d’aquell país que hi havia més enllà de les antigues muralles i de la ciutat apinyotada, fosca i trista, on havia nascut.

El que acabo de dir, ens podria fer pensar ―erròniament― en un Mir solitari i aïllat del seu entorn artístic i cultural. Res més lluny de la realitat. En la seua època de formació, el jove Mir va ser membre integrant de la famosa colla del Safrà, d’aquell grup d’artistes i escriptors en què hi havia noms tan significatius com Ricard Canals, Adrià Gual, Isidre Nonell, Ramon Pichot o Juli Vallmitjana. I, més endavant, també va participar activament en el no menys famós grup d’artistes (Casas, Mas, Nonell, Opisso, Picasso, Romeu, Rusinyol, etc.) que solien passar les vetllades al mític local dels Quatre Gats.

A la darreria de 1899, Mir descobrí Mallorca. Aquella lluminositat ni tan sols imaginada des de l’obagor del seu barri; aquells colors vius i nets, resplendents; aquells paisatges meravellosos… Tot allò no es podia reproduir amb les simples i virtuoses pinzellades acadèmiques que havia après a la Llotja… Instal·lat a Sa Colobra, una de les raconades marítimes més belles i encisadores de tota l’illa, es va deixar posseir artísticament per l’entorn. Aquells nous verals i la seua percepció intuïtiva i creadora del paisatge, reformulat aquest a còpia de gruixos precisos de color i pinzellades genials, van donar vida a un estil personal que va deixar enrere els esquemes impressionistes i va donar pas a un art capaç d’acostar l’espectador a la realitat a través d’un relat pictòric innat, suggerent, un punt abstractiu, cromàticament esplendorós i d’una gran bellesa.

Va fer diferents estades a Andorra i a Nargó, llocs on va pintar diverses obres valuosíssimes que més tard va exposar amb molt d’èxit a la Sala Parés

A partir de la seua estada a Mallorca la seua fama i el seu prestigi professional no pararen de créixer, al mateix temps que ell immortalitzava sobre la tela, per mitjà de la seua retina privilegiada, de la seua prodigiosa imaginació i dels seus pinzells, els racons més insòlits del país, però només del país. Als anys trenta, convertit ja en el pintor més cotitzat de la Catalunya del moment (Vegeu Joaquim Mir: pinzellades nargonines en aquest mateix diari), Joaquim Mir va visitar el Pirineu. Va fer diferents estades a Andorra i a Nargó, llocs on va pintar diverses obres valuosíssimes que més tard va exposar amb molt d’èxit a la Sala Parés.

Aquest any 2023 es compleixen 150 anys del naixement de Joaquim Mir. Tenint en compte que el seu centenari es va celebrar durant l’obagor impenetrable de la dictadura franquista, em sembla que seria just i imprescindible que es fes alguna acció per recordar l’autor i la seua obra. No tinc constància que el Departament de Cultura de la Generalitat tingui previst de fer res en aquest tema més enllà dels grans homenatges que es preparen per a Picasso i Sorolla… Des del Pirineu, des d’Andorra, des del Consell Comarcal, des de Nargó, ens perdrem l’ocasió de fer justícia a aquell gran pintor que un dia ens va visitar i retratar amb la màgia del seu art? Confio que no. Tots ―ell i nosaltres― hi sortiríem guanyant.

 

La Colla del Safrà a la Vall de Boí

Juntament amb Isidre Nonell i Ricard Canals, l’any 1896 Juli Vallmitjana es va traslladar a Caldes de Boí, lloc on els seus pares havien adquirit el balneari d’aquella localitat

27 de gener, 2023 - 06:00

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Joaquim Mir formava part de la Colla del Safrà. L’havia fundat Lluís Nonell l’any 1893  i es va mantenir fins al 1896. A més de Mir i Nonell en van formar part Ramon Pichot, Adrià Gual, Ricard Canals i Juli Vallmitjana. El nom de Colla del Safrà li venia del predomini de les tonalitats grogues que en aquella època aquests pintors donaven als seus quadres; també era coneguda com la Colla de Sant Martí perquè moltes de les seues pintures eren paisatges de Sant Martí de Provençals, població propera al clos barceloní on vivien, però que encara era un municipi independent, situat als afores de la Barcelona vella.

Malgrat que aquella Colla no partís d’un programa concret ni es marqués uns objectius comuns, sí que hi ha uns trets que els identifiquen i els donen una certa coherència com a grup. De tarannà més aviat llibertari (era el moment de l’esclat social i polític de l’anarquisme), eren partidaris de l’art obert i fet a l’aire lliure, actitud que alguns del grup combinaven amb un fort interès pels entorns social més marginats i moltes vegades, a més a més, coincidien en el fet de mostrar a les seues teles aquells aspectes sovint més amagats i socialment menys atractius d’una ciutat i d’un país que acabava de deixar enrere el seu passat menestral, s’eixamplava arquitectònicament, i començava a viure aquella transformació laboral, social i econòmica que Narcís Oller havia etiquetat literàriament com l’època de la Febre d’or.

Un dels seus membres, Juli Vallmitjana, aquest mes de gener celebra també ―igual que Joaquim Mir (vegeu Joaquim mir, un gran pintor oblidat? en aquest mateix diari)― el cent cinquantè aniversari del seu naixement. Serveixi, per tant, aquest modest article com una aportació més al just homenatge que es mereix.

Juntament amb Isidre Nonell i Ricard Canals, l’any 1896 Juli Vallmitjana es va traslladar a Caldes de Boí, lloc on els seus pares havien adquirit el balneari d’aquella localitat i havien començat a regentar-lo. El seu objectiu, en la línia de trobar models exòtics i socialment marginats, era traslladar a les teles i als textos escrits els retrats d’una gent que aleshores abundava per la nostra serralada i que responia a l’esquema d’exotisme i marginació social que ells pretenien posar de manifest.

El seu interès es va centrar en el fenomen avui conegut com cretinisme, comunament anomenat goll. Aquesta malaltia hauria estat produïda per l’endogàmia que en aquells temps existia en moltes valls pirinenques i per la manca de iode

El seu interès es va centrar en el fenomen avui conegut com cretinisme, comunament anomenat goll. Aquesta malaltia hauria estat produïda per l’endogàmia que en aquells temps existia en moltes valls pirinenques i per la manca de iode que es derivava del consum de la sal d’origen local, és a dir, no procedent del mar. Durant força temps, Nonell va pintar nombrosos quadres, que més tard va exposar a París i a Barcelona amb un notable èxit, i Juli Vallmitjana va escriure algunes de les seues narracions, com ara la de Coses vistes i coses imaginades. Recull d’impressions, no publicada fins al 1906.

Quan el grup es va desfer, Ramon Pichot se’n va anar a França; Adrià Gual, emprengué la seua gran tasca teatral; Ricard Canals se’n va anar a París, on establí una forta relació amb Picasso (la model del famós i profund Retrat de la senyora Canals era Benedetta Bianco, la companya i futura esposa de Ricard Canals), i Juli Vallmitjana emprengué una carrera literària singular, amb obres inspirades en els baixos fons barcelonins i en els mons dels gitanos d’Hostafrancs, Gràcia o Montjuïc. És molt difícil triar-ne tan sols algunes en tan poques línies.

Pel que fa a les novel·les caldria destacar: De la ciutat vella (1907), Sota Montjuïc (1908)  La Xava (1910), obres en què posa sobre la taula la vida miserable dels barris pobres de la Barcelona rica, culta i opulent d’aquell temps. Pel que fa al teatre, a més de ser la persona que llançà la Margarida Xirgu a l’èxit dels escenaris, cal tenir presents obres tan emblemàtiques com: Els zin-calós (1911), En Terregada (1912) i La gitana verge (1912). Tant en la novel·la com en el teatre, Juli Vallmitjana va fer servir nombrosos mots i expressions en caló, la qual cosa, a més de la pinzellada de realisme i sensibilitat que el fet representa, constitueix un document lingüístic de gran interès.

 

 

Les arrels fascinants de la paraula: escassar

Una paraula molt nostra, d’àmbit bàsicament pirinenc, i que seria una prolongació per la via popular d’aquella antiga forma llatina, la trobaríem en el verb 'escassar'

3 de febrer, 2023 - 06:00

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Un altre exemple interessant de la capacitat creadora del llenguatge el trobem en la presumpta forma indoeuropea kes, que no volia dir altra cosa que tallar, separar. En trobem exemples que en donen testimoni en diverses llengües indoeuropees. En la llengua sànscrita: shástrá significa ganivet; en l’eslava antiga:  kosa significava falçó; en l’albanesa: thadrë significa destral, etc. En totes aquestes paraules podem observar com es va reproduint una noció emparentada amb el fet de tallar. La llengua catalana, en aquest sentit concret, ha seguit altres camins, però això no treu que hi hagi una bona colla de mots hereditaris d’aquella forma tan llunyana que encara en mantenen alguns trets semàntics, malgrat que no se’ns manifestin tan explícitament.

Poques coses poden resultar tan excitants, tan apassionants, tan fascinants, com intentar investigar les peripècies vitals i genealògiques del significat d’una paraula que fem servir habitualment. És a dir, la manera com una determinada paraula ha passat a assolir un seguit de significats diferenciats i enriquidors a partir d’uns orígens senzills, primaris, gairebé rudimentaris i tot, com ho són les nocions de tallar o separar.

Així, una paraula catalana derivada de la forma kes seria el mot casta, la qual, segons els diccionaris, designaria aquells grups socials que tendeixen a viure separats de la resta de la gent per raons d’uns prejudicis relacionats amb uns presumptes mèrits i una presumpta puresa del llinatge al qual pertanyen. Solen ser, per tant, un grup endogàmic i generalment dipositari de privilegis obtinguts per la via de l’herència. La presumpta puresa dels seus orígens, l’aïllament dels seus components i els privilegis heretats serien tres de les seues característiques essencials. Algunes altres paraules de la mateixa família són: castís, descastar, descastat o descastada.

Poques coses poden resultar tan excitants, tan apassionants, tan fascinants, com intentar investigar les peripècies vitals i genealògiques del significat d’una paraula que fem servir habitualment

Aquella noció de tallar, separar o aïllar, de la forma indoeuropea kes va generar paraules com castració o castrar  (és a dir, tallar els òrgans sexuals),  carència (separació o mancança d’alguna cosa o sentiment) o també la de castigar (tant per la noció d’aïllar o separar com, dit més cruelment, per la de tallar).

També provenen d’aquesta mateixa arrel els adjectius cast i casta, l’adverbi castament o el substantiu castedat, tots ells relacionats amb la noció d’estar separat dels plaers sexuals i que signifiquen justament el contrari d’incestuós o incestuosa, de la mateixa nissaga.

Un altre grup de paraules el constitueixen el camp semàntic de castell (recinte aïllat, separat de l’exterior ―provinent de castrum―), que coneix derivats com castellà, castellana, castellania, castellar, castelló, castellet, castellot, encastellar, encastellament, encastellonat, desencastellar…

Unes altres paraules provinents de la noció de tallar de la forma indoeuropea kes serien les formes preses directament del llatí clàssic cassar i cassació, que es refereixen al fet d’anul·lar o destruir (tallar) un tribunal una sentència que ha dictat un altre.

Finalment, una paraula molt nostra,  d’àmbit bàsicament pirinenc, i que seria una prolongació per la via popular d’aquella antiga forma llatina, la trobaríem en el verb escassar. Escassar, que no figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, significa, tal com molts lectors ja deuen saber, «tallar les rames més tendres d’un arbre, ja sigui per donar-les als conills o per donar la forma que es cregui més convenient a l’arbre». Això és justament el que fem molts pagesos i afeccionats al conreu de la terra aquests dies: escassar olivers, que no és pas el mateix que podar-los.

 

Antoni Font: un lingüista pirinenc massa silenciat

El diccionari d’Antoni Font ofereix un notable interès per a les persones que vulguem saber com era aproximadament la parla de la Seu i de la comarca durant el segle XVII

10 de febrer, 2023 - 06:00 PIRINEUSN DIGITAL

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Durant segles la figura del lexicògraf Antoni Font ha estat molt poc estudiada i la informació que ens n’ha arribat ha estat força precària. Alguns autors l’han ignorat completament i uns altres ―com Fèlix Torres Amat a les seues Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836) o Josep Maria Miquel i Vergés a La filologia catalana en el període de la Decadència (1938) o fins i tot la Gran Enciclopèdia Catalana― s’han limitat a reproduir les escasses dades que provenen de la introducció de la seua mateixa obra, el Fons verborum et phrasium de 1637.

Aquesta obra, «probablement l’única aportació nord-occidental a la lexicografia catalana», segons paraules del Dr. Joan Veny ―que l’ha estudiat i li ha dedicat diferents articles―, poques vegades s’ha tingut en compte com hauria calgut i s’ha valorat com es mereixia. La Gran Enciclopèdia Catalana no l’esmenta al seu article «Lexicografia»; Joan Coromines no la inclou a la bibliografia del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i la seua producció lexicogràfica és molt poc aprofitada per Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll al seu Diccionari Català-Valencià-Balear.

Per les dades contingudes al pròleg del Fons verborum et phrasium d’Antoni Font sabíem que era natural d’Urgell, jesuïta, i que havia ensenyat humanitats i teologia en un Col·legi d’Urgell, del qual hauria estat rector. Això no obstant, gràcies a l’esforç tenaç del professor Joan Veny i a les recerques d’Augustin i Aloys de Backer, editades per Carlos Sommervogel, avui podem tenir un retrat una mica més extens i precís de la biografia d’aquest lexicògraf del segle XVII. Sabem, per exemple, que va néixer a la Seu d’Urgell el dia 6 de febrer de 1610; que va ingressar a la Companyia de Jesús l’any 1624; que va ser rector del Col·legi d’Urgell i del de Manresa, on va ensenyar gramàtica, retòrica i teologia i, finalment, que va exercir les funcions del seu ministeri a Barcelona, ciutat on va morir l’any 1677.

Pel que fa a la seua obra, el  Fons verborum et phrasium, és un diccionari català-llatí que parteix de l’obra del jesuïta segovià, Bartolomé Bravo, el Thesaurus verborum ac phrasium, publicat l’any 1597 i reeditat en diverses ocasions fins al 1843

Pel que fa a la seua obra, el  Fons verborum et phrasium, és un diccionari català-llatí que parteix de l’obra del jesuïta segovià, Bartolomé Bravo, el Thesaurus verborum ac phrasium, publicat l’any 1597 i reeditat en diverses ocasions fins al 1843. Tres anys més tard de l’obra de Font, el 1640, un professor de gramàtica de l’Estudi General de Barcelona, en Pere Torra, procedent de la plana de Vic, va redactar un altre diccionari català-llatí que també prenia com a pauta el  Thesaurus verborum ac phrasium de Bartolomé Bravo i que en aquest cas també va ser reeditat diverses vegades fins al segle XVIII i, a més a més, va ser una obra que va tenir un notable recorregut en el món de la lexicografia catalana.

Posant una obra al costat de l’altra s’observen força coincidències ―no imputables a l’obra de Bravo― entre el diccionari de l’autor pirinenc i el del vigatà. Com que tots dos són d’una mateixa època, calia esbrinar quin dels dos havia actuat de model. Quin havia pouat de quin. Després d’un metòdic i rigorós estudi, el Dr. Veny conclou que el diccionari d’Antoni Font és el que actua com a inductor del de Torra, sense que per això es vulgui treure cap mèrit a aquest darrer, el qual, tot sigui dit, fa servir una ortografia més acostada a la moderna, dona una informació més rica a cada article, ofereix una més gran abundor de sinònims i mostra un remarcable interès per la paremiologia.

Més enllà de tot el que acabo d’exposar, des d’una perspectiva actual, el diccionari d’Antoni Font ofereix un notable interès per a les persones que vulguem saber com era aproximadament la parla de la Seu i de la comarca durant el segle XVII, ja que l’autor la transcriu tal com l’ha coneguda des del bressol. Segons Veny, «Antoni Font, natural de l’Alt Urgell, publica el seu  Fons verborum en plena joventut, als 27 anys, no contaminat pel parlar d’altres contrades, roman lingüísticament fidel a la seva terra». Amb aquesta filiació lingüística i geogràfica tan interessant, el seu diccionari català-llatí ―tan poc valorat per una certa miopia filològica― adquireix una nova vida i s’obre a fer-nos un nou servei: ajudar-nos a reconstruir la parla ja gairebé perduda dels nostres avantpassats.