En aquella època l'aplec de Sant Miquel de les Masies es celebrava cada any el dia vuit de maig. No va ser fins més tard que es traslladà al diumenge més pròxim a aquesta data. Potser es va fer així per tal de facilitar l'assistència a molta de la gent que, per una raó o altra, havia marxat de la contrada.
Recordo aquelles diades com les més felices de la meua existència. L'hivern, fred, llarg i fosc , s'havia acabat. S'havien acabat els dies que encara em llevava sense llum del dia per anar a fer d'escolà a missa de vuit. I s'acabaven els dies curts i un pèl tristos, que s'escolaven entre els àpats, les hores d'estudi i les de repàs. Sense adonar-nos-en passàvem de la foscor del matí a la foscor de la nit. Una foscor que només trencaven les quatre bombetes escadusseres, que amb una llum malaltissa i esgrogueïda, feien pampallugues sota uns pàmpols de llauna, coniformes i negres com l'estaldim, que penjaven dels pals de la llum. Sort que a tres quarts de vuit del vespre la vella ràdio -d'aquelles d'abans de la guerra-emetia un programa que m'alliberava una mica de la monotonia i de la buidor quotidanes. L'emissora es deia "La voz de Madrid" i el programa "Las aventuras de Supermán". Un dia, quan el senyor mestre -que solia llegir revistes estrangeres i estava molt ben informat- ens parlà de l'existència de la televisió, la primera cosa que em va passar pel cap va ser saber si mai es podria veure el "Supermán" en la petita pantalla. He de confessar que aleshores vaig pensar que tal cosa no era possible.
Com podia veure's tot aquell món fabulós (de platets voladors, d'homenets verds, de pedres de criptonita, de l'homenet X i de tants i tants elements fascinants), si aleshores amb prou feines sentia, i a trossos, l'emissora radiofònica en què el retransmetien? La veu de la ràdio, certament, se n'anava i tornava com si fos el vent qui la portés. De fet, però, el problema no era pas el vent, sinó l'escassa potència de l'electricitat del poble, que es feia en un petit salt d'aigua del Segre situat al costat de l'antiga farinera que el pantà ofegà.
No recordo cap any que la meu mare m'hagués hagut de cridar el dia de sant Miquel. La piuladissa dels moixons em despertava a punta de dia i, quan tocaven a missa, jo ja passava el carrer cames ajudau-me. El mossèn organitzava una petita processó pel poble en què, amb l'aspergis a la mà, anava beneint a dreta i esquerra mentre cantava una llarga pregària, de la qual només recordo -cantarella a part- la lletania De morte eterna / Libera me Domine.
Cap a les nou la processó arribava a la carreterra que va a les Masies. Allà un esvelt cavall blanc, que era del meu padrí, esperava inquiet l'arribada de la comitiva. Recordo la seva mirada expectant i tensa, amb uns ulls que semblaven botits com si li anessin a sortir del cap d'un moment a l'altre. De tant en tant, enmig de sonors esbufecs, deixava anar, aguts i nerviosos, uns tímids i gairebé planyívols renills, alhora que repicava de potes i s'espantava les primeres mosques de la temporada amb elegants i espectaculars cops de cua.
Mossèn Miquel feia un senyal que volia dir que no pujaria a cavall abans d'arribar a la costa. Aleshores era la meua: d'un bot posava el peu a l'estrep, m' arrapava a l'anella de l'albarda i ja em teníeu feliç, allà eixancarrat a la tovor de la xalma que a mi em semblava alta i meravellosa com una catifa oriental. El cavall començava el seu caminar compassat, una mica resigant al ritme que li marcava el ramal que el meu padrí no deixava anar mai. Llavors jo començava a admirar l'acolorit trencaclosques que eren els camps dels voltants de Nargó en aquella època. De tant en tant, l'olor intensa, penetrant, d'un alfalsar acabat de dallar, o d'un romaní, o d'una mata de timons, em produïa una sensació de plenitud que no sé descriure. El cavall, aleshores, com si volgués que estigués més per ell, donava un cop de coll sobtat, brusc i tot, i jo retornava a aquell món dels somnis de la infantesa, on acaronava a pleret els fils d'or de la seva rítmica i bellugadissa crinera blanca, càlidament tocada pels primers raigs, rutilants i purs, d'un sol que ja es començava a notar.
Quan arribàvem al peu de la costa jo davallava del cavall i mossèn Miquel hi muntava. Era l'únic dia que el venerable rector s'arremangava la sotana i deixava veure uns xafogosos pantalons de xeviot que duia lligats a uns mitjons de llana blanca, per mitjà d'una mena de lligacama de goma que a mi em feia pensar en un tros d'elàstic vell ben aprofitat. Més endavant vaig sentir comentar que el bon home anava tan abrigat per tal de fer penitència. Fos com fos, el cas és que els seus pantalons desmentien l'autenticitat de la dita que jo havia après al vetllador de casa: "és més curt que les calces d'un capellà".
El meu padrí, que ara em donava la mà, s'agafava amb l'altra a la cua del cavall i entre tots tres li posàvem a prova la força, la qual jo veia reflectida en l'harmoniosa tensió de les seves musculades i arrodonides anques.
A pas viu pujàvem pel corriol i vèiem i sentíem estols bigarrats de gent, amb viseres i barrets, que amb alegre cridòria s'enfilaven per les tresqueres i viaranys que també acabaven portant a la carena de la serra.
L'arribada al cim era una mena d'apoteosi natural. El sol, radiant, semblava suspès en un cel altíssim, blau i transparent com les irisacions de les boles de vidre que aleshores tot just descobríem. L'herbei de l'esplanada que toca a la capella presentava un verd viu de primavera que anava canviant de tonalitats a mesura que la vista s'allargava cap als pujols aixafats de la banda del solà. Més enllà, les muntanyes anavan agafant un matís blavís, encalitjat, que a l'horitzó es diluïa amb les darreres pinzellades de la volta celest.
Però no s'hi valia a badar. A la que te n'adonaves, ja sortia el mossèn, que havia canviat el capell d'ala rodona pel bonet de quatre becs reglamentari, i, amb un roquet blanc, magníficament brodat, però que al meu parer l'inflava un pèl de cintura cap amunt, es dirigia a la creu que domina la contrada. Allà, amb el cap lleugerament decantat, resava unes quantes oracions i, en acabat, pouava l'hisop al calderó i beneïa el terme contra tota mena de mals. Sobretot contra la secada i contra els mals esperits que, pel que sembla, antigament havien fet feraor a la comarca.
I apartir d'aquí era el no parar. Encara la gent s'acorruava a recollir la brina de pa que donaven al recer de darrere la capella, que ja s'organitzaven jocs, balls de rotllana i altres gatzares.
A l'hora de dinar, dotzenes de fumerols s'enlairaven difusos, al mateix temps que, ací i allà, començava a sentir-se l'ansiada i inconfusible flaire de les lloses calentes, untades amb all o amb cansalada, i que aviat servirien per a coure una carn deliciosa. I arribava el moment del dinar. Primer un cert silenci de gent que, asseguda com podia, bellugava les barres amb un braó i una constància admirables. A poc a poc els xerrics i el xivarri anaven en augment. Les cares esblaimades per l'esvaïment es mudaven en rostres xirois i enrojolats, feliços. Fins que arribava el moment d'inflexió i, qui més qui menys, ja ben tip, optava per alguna forma de migdiada. Era el moment que aprofitaven les priores -dues noies que a mi em semblaven vestides de monja- per a repartir ramets d'alfàbrega i flors, a canvi d'algun que altre ralet. Mentrestant, les margedes dels trossos i les ombres dels pins s'anaven omplint de jovent i de parelles que jugaven, cantaven, bevien, s'arrebolcaven i, en definitiva, s'encarregaven de recordar l'origen pagà de l'aplec.
Els més pietosos aprofitaven aquelles hores per a fer una visita a la diminuta capella. Tot just passar la porta d'entrada, surava fresquívola una densa penombra que, al moment, esdevenia una fina boirina, suaument daurada per tènues flames de ciris i candeles, i, profundament impregnada d'una intensa i característica olor de cera cremada. Us ficàveu en un lloc sagrat: silenci i recolliment immediats. Al fons, sota unes massisses arcades de pedra, Sant Miquel, amb un lluent ausberg d'escates platejades al pit i una espasa a la mà, tenia el peu al coll al dimoni. Algunes dones, més aviat grans, amb prou feines movien els llavis i miraven el sant, una mica compungides. Era l'hora serena i tranquil.la de pregar: pels que se n'havien anat, pels malalts... Més endavant, jo mateix demanaria d'aprovar la Lengua española del batxillerat, que es veu que no m'entrava. I, val a dir, que sempre se'm concedia: però al setembre.
I quan finalment baixava la costa altre cop, juntament amb la sensació d'un dia meravellós que s'escolava, em revenia a la memòria la tornada dels goigs: Qui voldrà ser prosperat/ en la terra i en lo cel./ Prenga per son advocat/ a l'arcàngel sant Miquel.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
