Una aliança per a la llibertat d’expressió

març 5, 2025, Pirineus Digital

MARCEL FITÉ.- Com a pirinenc, sospito que tinc una especial sensibilitat envers la llibertat d’expressió. No en va, entre aquests meravellosos roquissars, rius, prats i muntanyes, es va produir el primer cas de censura mediàtica del postfranquisme que conec. Per si algú no ho recorda o no ho sap, als anys noranta, un alcalde de l’Alt Urgell, el nom del qual no val la pena ni recordar, va decapitar la revista Pirineu Actual per la via de col·locar-hi el seu cap de premsa particular de director. Amb la seva decisió, el mal que va fer a la llibertat d’expressió i, per tant, al progrés de la comarca, va ser ―i és― incalculable.

Més enllà d’aquella lamentable anècdota, pel que vaig veient, en el cada dia més confús i pusil·lànime marc de la Unió Europea les coses no van pas gaire millor. Els temps radiants i esperançats de la primavera europea dels valors cada dia es van enfosquint i mostrant més erràtics i desconcertants. La setmana passada, sense anar més lluny, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va estar d’acord que al Parlament no s’hi pugui discutir sobre el dret d’autodeterminació, un dret humà fonamental de les persones i dels pobles, que és substancial per a la democràcia i va molt més enllà del que pugui pensar, dir o sentenciar qualsevol tribunal o inquisidor de torn. La decisió del TEDH resulta encara més paradoxal si es té en compte que es tracta d’un tribunal que té com a missió defensar el drets humans de la ciutadania. D’altra banda, que en un Parlament no s’hi pugui parlar de segons quins temes és una contradicció tan flagrant com visualment palpable. Una contradicció semàntica, lògica i conceptual, més pròpia d’un sistema autoritari que no pas d’una democràcia com cal.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans va estar d’acord que al Parlament no s’hi pugui discutir sobre el dret d’autodeterminació, un dret humà fonamental de les persones i dels pobles, que és substancial per a la democràcia i va molt més enllà del que pugui pensar, dir o sentenciar qualsevol tribunal o inquisidor de torn

 Tornant cap a casa nostra, llegeixo que el Parlament planteja una reforma a fi d’establir sancions a aquells diputats que excedeixin uns límits determinats, com ara la manipulació de dades o les expressions constitutives de delicte d’odi. Personalment opino que en el primer cas la millor sanció a un diputat o diputada que manipuli dades és una bona rèplica amb les dades correctes que desautoritzin les falses. Si aquesta manipulació és reiteradament desemmascarada, serà el propi diputat i el seu grup qui quedaran retratats davant l’electorat. Pel que fa als delictes d’odi, em sembla que hi ha algunes preguntes a fer-se. En quin punt s’acaba la llibertat d’expressió i comença el delicte d’odi? Quins límits objectius ha de tenir un delicte d’odi? Quina persona o mecanisme pot decidir què és delicte d’odi i què no? Des de quina perspectiva s’analitza?

En aquest mateix sentit hi ha el tema del famós cordó sanitari a certes formacions polítiques. Personalment no milito ni soc seguidor de cap de les formacions “acordonades” per les forces que es tenen a si mateixes per democràtiques. Però aquí també m’agradaria fer algunes qüestions importants. Qui decideix que una altra força és o no és democràtica? Qui decideix que una determinada força té dret o no a aparèixer als mitjans de comunicació? Qui s’atorga el poder de treure als ciutadans el dret de rebre una informació completa i objectiva? Pensa algú que la ciutadania és menor d’edat i no està preparada per a discernir el que li convé?

Al meu modest parer, la pedra de toc de la democràcia és la informació lliure, neta i contrastada. Es podria resumir amb aquella frase tòpica de: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaria amb la vida el teu dret a dir-ho”.

Sense llibertat d’expressió i d’informació, la democràcia es marceix i es corromp, la política es converteix en una farsa i la comunicació en un joc de titelles. Tant els parlaments com les redaccions dels diaris i les televisions acaben fent ferum de corrupció, com de vàters sense netejar. Potser és per això que la gent acaba pensant que tant als parlaments, com a les redaccions mediàtiques, com als vàters és molt difícil fer-hi la feina que toca sense abaixar-se els pantalons. Potser impossible.

 

Les arrels fascinants de la paraula: impost

juny 25, 2025

MARCEL FITÉ. Pirineus Digital

- És temps de fer la declaració de renda i, per tant, de pagar impostos. La paraula moderna impost té uns orígens remots i ha arribat fins a nosaltres per una multitud de camins i encreuaments. Com la majoria de les que anem comentant, prové de la llengua indoeuropea. La seva matriu és la forma apo, que hauria significat “lluny de”, “a fora de”. Encara mantenen aquest sentit les formes ápa del sànscrit, o apa del persa antic, del gòtic, etcètera.

Poc o molt, també el mantenen les paraules actuals apogeu (màxima distància de la lluna), apologia (discurs per a allunyar algú d’una acusació), apòcrif (de fora d’un), apòstrof (figura retòrica per mitjà de la qual un orador sortia del guió del discurs i es dirigia a algú del públic) o bodega (<APOTECA), (espai destinat a emmagatzemar fora del perímetre estricte de la casa). També en trobem reminiscències en mots com ara abdicar (allunyar-se de tenir la paraula, és a dir, renunciar a manar), abduir (allunyar-se d’un lloc o d’un mateix), abjurar (allunyar-se d’un jurament), etcètera.

La paraula moderna impost té uns orígens remots. Com la majoria de les que anem comentant, prové de la llengua indoeuropea. La seva matriu és la forma apo, que hauria significat “lluny de”, “a fora de”

Altres paraules filles remotes d’aquella arrel serien els verbs posar i pondre. Posar, arribat fins a nosaltres a través del llatí tardà o cristià, inicialment significava “posar quelcom en un lloc pla”. La paraula ja la trobem usada a les Homilies d’Organyà. Es tracta d’un mot heretat en totes les llengües romàniques, però amb una extensió semàntica diferent. Com a mostra, només caldria comparar la del català i la del castellà. El mot ens ha donat una gran quantitat de derivats: proposar, imposar, reposar, interposar, etc. No em voldria deixar, però, la paraula posella, molt viva a les nostres terres, massa sovint substituïda per prestatge o prestatgeria i, encara pitjor, per la paraula castellana estantería.

El verb pondre ha anat agafant en català el sentit restringit de ‘dipositar els ous algun ocell’ o el de ‘deposar-se el sol arran de l’horitzó’. En trobem exemples des dels orígens de la llengua escrita: “Quant fo entre ora nona e vespres, enfortí-s la mar ― e cant venc ― prop del vespre, ans que.l sol se pongués, cessà lo vent, e al cessar que féu lo vent, veem la yla de Maylorques, e destriam la Palomera e Sóller e Almerug”, (Llibre del fets de Jaume I). Amb el sentit de ‘dipositar els ous algun ocell’ no em sé estar d’esmentar aquesta divertida rondalla del rossellonès Saisset, que aporta Joan Coromines al seu diccionari etimològic: “El brave Salvador tenia una muller/qu’era una terrible bavarda: /xerrant del matí a la tarda/se sabia pas guardar ré/ — /pel veïnat arreu ho contava/ — aqueixa xerradissa al nostre home enfadava/ — /Mi ’ci qu’un matí se li posa: /Rosa,/ — anit som fet un ou!/Ho diguis pas a cap veïna/ — /me tractarien de gallina/ — /Mes tot just l’home vén de li girar l’esquena/ — / — Sabes pas lo que tinc? —No —l’altra li respon—./ —I bé tinc un home que pon./ —Mare de Déu…! —e n lloc d’un ou n’hi posant tres — /I la nova, en passant de porta en porta,/ — /cada u n ’hi afegint del seu,/antes de la fi del dia /ben prop d’un centenar n ’hi havia/ — tot se va descobrir/i tothom va tractar la Rosa de barjaula —“.

Pondre ens ha fornit diversos derivats: ponent: abreujament de sol ponent, oposat al sol ixent, i molt viu a la dita “De ponent,ni gent ni vent”; ponedor, ponedora, ponent ‘el qui informa’; ponència, etc. Unes altres paraules són postura, posturer —emprada per Verdaguer, entre altres—, postureta o postureig. Aquest darrer mot, que es refereix a l’actitud de mostrar, generalment a les xarxes socials, formes de comportament i postures per tal de donar una imatge determinada, és admès pel Termcat i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, encara que no figura al Diccionari de l’Institut que he pogut consultar.

No ens podem oblidar del mot compondre, algunes vegades substituït indegudament per composar, fins i tot en boca de poetes i compositors. Ni de compondre’s —que vol dir avenir-se o reconciliar-se, o de compondre-se-les, molt viva en la nostra parla pirinenca i que significa apanyar-se.

No podem pas tancar aquest article sense dir que impost prové d’aquesta mateixa arrel apo que en indoeuropeu volia dir “lluny de” o “fora de”. Cosa que, ben mirat, encara passa avui dia amb els impostos que paguem: se’n van tots a fora i lluny del país i del control dels ciutadans.

Coses que em plauen

 

Coses que em plauen

(Publicat a Viure als Pirineus)

Malgrat l’estrèpit dels canons i el fragor de tantes batalles cruels i absurdes, quan surto a caminar sóc capaç d’obrir un parèntesi i gaudir amb el guspireig vermell dels farbalans enmig de les onades intensament verdes d’aquests dies. El farbalà és la flor que té més noms de casa nostra. Hi ha llocs que en diuen rosella, gallaret, perepep, quiquiquic, quecquerequec, coquerecoc, badabadoc, ababol, pipiripip, gallina, monja, ruella, etc. Com en dieu vosaltres? En digueu com en digueu, tres coses em semblen clares. Una, que la diversitat de la llengua expressa aquest aire personal, creatiu i alegre que sorgeix de l’espontaneïtat popular; dues, que la necessitat que tenen les llengües de posseir un estàndard no està renyida amb la supervivència de les diferents varietats; tres, que una primavera sense roselles, sense ruelles, sense farbalans, no seria primavera.

Em plau, també, veure que les séquies del reg de Nargó ja són netes i que es preparen per a repartir verdor i abundància pel paisatge.

Em plau constatar que el topònim pont d’Espia hagi sobreviscut a l’antic pont romànic que li va donar el nom. És la victòria de la paraula sobre la pedra, de la història sobre l’oblit. A quins espies es deu referir? De tots els ponts del Segre aquest potser és el que ha estat més conegut i mitificat. Al voltant seu s’hi han bastit diverses llegendes que ni tan sols el pes de la realitat ha acabat de desplaçar-les del tot. El príncep de Lichnowsky, als seus records de la primera guerra carlina, explicava que el pont d’Espia era el lloc on els reis de la corona catalanoaragonesa llançaven els espies castellans quan els capturaven. La llegenda, per raons òbvies, és totalment falsa. Del segle IX al XVI aquell indret va pertànyer al Vescomtat de Castellbò, temps en què el vell pont degué fer d’enllaç i línia divisòria entre la salvaguarda del castell de Canelles, el castell de la batllia de Nargó —ambdós llocs amb un bon angle de guaita a mitja alçada— el majestuós puig, també dels Espies!, del Boumort i el castell de Gavarra. També se li ha atribuït reiteradament ser el lloc des d’on es va llançar el comte d’Espanya al Segre, quan el portaven de la rectoria d’Avià presumptament cap a Andorra. Com és ben sabut, això tampoc no és cert. El lloc on el van llançar al riu, amb un cantal lligat al coll amb un dogal va ser un bon tros més amunt, a l’alçada del toll Mercader, molt poc abans d’arribar als Tresponts. Pio Baroja, a la seua novel·la La senda dolorosa, diu que pont d’Espia és el nom del pont en castellà, mentre que en català seria pont des Pi. És a dir, que es tractaria d’una resta de l’antic català salat fossilitzada a la toponímia. La idea és suggerent, però ni en la memòria oral ni en l’escrita no n´he trobat cap exemple. Joan Coromines, d’altra banda, al seu extraordinari Diccionari etimològic, parla també d’un segon pont d’Espia a l’alçada de Castellnou de Bassella, però tampoc no n’he sabut trobar cap mostra ni testimoni. A algú li sona?

M’agrada també que surtin llibres d’història local com ara Per Déu, per la Pàtria i el Rei, escrit per Amadeu Gallart i publicat per Edicions Salòria de la Seu, en què, a patir del dietari d’un seu rebesavi (Antoni Martí, 1806-1863), ens descobreix un seguit de fets històrics que es van produir durant la primera guerra dita carlina i ens endinsa en una rica exposició de detalls que ens permeten conèixer molt millor aquell conflicte des de la perspectiva de les nostres terres.

M’agrada tota l’obra de Víctor Serge, especialment aquests dies en què l’imperialisme rus ha decidit treure’s a careta i tornar a matar, a assassinar.

I, finalment, m’agrada la poesia que sap embellir amb paraules les tasques quotidianes, com ara el poema «Costurers d’amor», provinent del volum Atles d’un present, del poeta pontsicà Jaume Invernon i Font, publicat també per edicions Salòria:

«Amb fils de veu brodàvem els silencis

sense esbandir-nos l’afany d’aprenents.

Dessota l’aire calent de la tarda

fèiem l’embasta amb escatxics de sal,

desafiant el desig de les ones...»

Malversació

Les arrels fascinants de la paraula: malversació

(Publicat a Pirineus Digital)

No em cansaré pas de repetir que les paraules més complexes, més abstractes, més elevades intel·lectualment parlant, en realitat provenen del món de la pagesia, del món de les coses quotidianes, de la vida ran de terra.

En el cas de la paraula “malversació”, aquesta circumstància encara és més profunda ─mai tan ben dit─ i evident. El seu origen l’hauríem de cercar en una hipotètica forma wer que, en la llengua indoeuropea hauria significat “cuc” (vegeu irmr, “cuc” en islandès antic, waúrms, “serp” en gòtic, etc) i, per associació amb les seues accions, “regirar” i “girar”. En català disposem de la forma verm, avui no tan emprada com en el passat, malgrat les formes vermicida, vermina, vermiforme, etc., que té un llarg recorregut en la nostra llengua popular i poètica, com ho demostra un dels poemes més punyents d’Ausiàs March, entre els de molts altres autors: “Cell Ticion qui’l buytre .l menja .l fetge / e per tot temps brota la carn de nou / ... / pus fort dolors d’aquesta .m té lo setge, / car és un verm qui romp la mia pensa”.

La noció de “girar” ha generat mots com “vèrtebra”, “vertebrat”, “vertebrar”, etc. (a partir de la idea d’articulació que gira), “vertigen”, vertiginós, etc. (que gira o roda el cap), “vèrtex” (punt culminant al voltant del qual giren els estels o altres objectes), “vertical” (que es dirigeix cap al punt culminant), “univers” (que a més de referir-se al conjunt de tot allò que existeix ens assenyala el punt al voltat del qual suposadament gira), etc.

El camp semàntic de l’acció del cuc de terra, i la seua acció de girar i regirar, van originar en llatí la foma “versus”, que no volia dir altra cosa que l’acció de regirar la terra, és a dir, la de fer “solcs”. Aquests “solcs”, vistos com una renglera, com una línia recta i precisa, van ser traslladats a la mètrica de la poesia trobadoresca i ja els trobem amb el sentit actual en obres de grans trobadors catalans com Guillem de Bergadà, Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: “aplan e lim verses proverbials...”

Emparentat amb aquells versos, trobem la idea de versar, (és a dir, de parlar o tractar sobre una cosa), i una persona versada en algun tema és algú que en té uns grans coneixements. I quan dues o més persones intercanvien coneixement, diem que conversen, donant cadascun la seua versió. Si es tracta d’algú que pot passar d’un tema a un altre, tombar d’una posició a una altra, d’un partit polític a un altre, direm que es tracta d’una persona versàtil. És a dir, una persona capaç de girar-se i regirar-se com un cuc. Emparentat amb aquesta mateixa noció, tenim la preposició simple vers i les compostes envers i devers, que no volen dir altra cosa que “girar la cara cap a...”, les qual ja apareixen, des dels orígens de la llengua escrita, a les mateixes Homilies d’Organya: “Moltes coses que en macipea à feites ... à om vergónia a dir ... així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir”.

No hauria de ser pas estrany, doncs, que quan se’ns gira un tupí d’aigua diguem que l’hem vessat, ni que les teulades i les muntanyes tinguin dos o més vessants. A partir d’aquestes, la paraula vessament ha anat adquirint un relleu creixent en el món de la informació en què sovint, per desgràcia, s’ha de parlar de vessaments de combustible, de sang o de vessaments cerebrals.

En definitiva, el devessall de paraules generades per aquella forma indoeuropea wer i de la seua acció de girar i regirar és realment fabulós i fins i tot, com es pot observar, un pèl enrevessat. Caldrien molts articles com aquest per a donar-ne una noció mínimament acceptable del conjunt. Amb tot, encara n’oferiré un ramell més com a exemple. Advers, adversari, adversitat, (contenen la noció de girar-se de cara a nosaltres), convertir, conversió, (girar-se mútuament un a un altre), divers, diversió (girar l’atenció cap a coses diferents), introversió, introvertit (girar-se cap a dins d’un mateix), inversió (girar cap a fora), pervers, perversió, pervertir, (girar malament l’orientació), etc.

Per tot el que hem dit, ja es veu ben clar que malversar és girar cap a fora diners del lloc que els correspondria (és a dir, invertir il·lícitament el cabals de la gent en usos diferents d’aquells a què estaven destinats). Dit això, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar un altre mot entre els molts que també s’hi relacionen. Em refereixo a l’adjectiu vermell, que significa “de color roig encès” i que prové del color i de l’ús que es feia de determinats cucs (verms) per a obtenir aquest color.

 

Notícies d’un periodista pirinenc oblidat (II)

agost 12, 2022, Marcel Fité

Barcelona, la Rosa de foc, la ciutat de les bombes i de l’acció directa, la capital del vapor, de la industria, de l’anarquisme i del republicanisme d’esquerra, densament poblada per ramats de xais sense pastor, va caure rendida a l’oratòria inflamada d’aquell  home triplement empeltat de “gracejo” andalús, d’”hidalguía” madrilenya i d’un aire militaritzant de capità dels Terços, heretat aquest directament per via paterna. Es tractava d’un malabarista de la paraula, que va saber fer de la demagògia un art i un espectacle: don Alejandro Lerroux, l’emperador del Paral·lel, l’home que va aconseguir captivar i dividir el potentíssim moviment anarquista barceloní i atreure’s el sentiment republicà, i federal català, llargament construïts i desitjats per la menestralia i la classe obrera durant la segona meitat del XIX.

Anarquistes com Joan Montseny (Federico Urales), gent republicana i d’esquerra com Gabriel Alomar o Pere Coromines, republicans federals de l’Empordà i de totes les comarques, sucumbiren a la fraseologia captivadora, demagògica i màgica de Lerroux amb la mateixa mansuetud i placidesa que les rates d’Hamelin seguiren el famós flautista. Ni els raonaments, ni els arguments, ni l’ombra de la sospita que aquell individu fos un enviat del govern central, pagat amb fons de rèptils (avui fons reservats) per desarticular el catalanisme embrionari i constructiu de Prat de la Riba i no pas algú que casualment passava per allà, no van aconseguir canviar la percepció esbiaixada del que realment passava i l’esquerra catalana i fins i tot catalanista -sense adonar-se’n- va caure de quatre grapes a les mans enganxifoses de Lerroux, de don Alejandro Lerroux, i, en conseqüència, a les urpes del centralisme més espanyolista, cínic i maquiavèl·licament orquestrat. Hi ha una candidesa catalana que, de vegades, es fa molt difícil de descriure.

En aquest context, l’Elies Fité, de família pobra i emigrada però amb aspiracions de superació, no va ser pas cap excepció. Tal com ell mateix explica, l’ideari republicà que Lerroux pregonava el va fascinar: “…nosotros estamos colocados muy a la izquierda, sosteniendo nuestras convicciones todas: en lo político autonomistas, en lo económico socialistas, en la conducta revolucionarios…”. Aviat entrà a militar a la secció juvenil del Partit Republicà Radical (a la coneguda com la de “los jóvenes bárbaros”), de la qual acabà essent president, i a continuació començà la seua prolixa carrera periodística, fet que el va portar a publicar milers d’articles, milers d’editorials, a dirigir els diaris de què parlava a l’article anterior i a escriure l’assaig històric, avui quasi introbable, Política republicana. La obra de un partido (Imp. Salvat, Duch y Ferrer, Barcelona, 1924).

Durant aquells anys enfebrosits d’ideologia i de treball va escurçar al màxim les visites al seu bressol nargoní i els seus contactes familiars gairebé es reduïren a una escassa correspondència epistolar

Durant aquells anys enfebrosits d’ideologia i de treball va escurçar al màxim les visites al seu bressol nargoní i els seus contactes familiars gairebé es reduïren a una escassa correspondència epistolar i a les visites que el seu cosí Marcel·lo i la seua dona Dolores ꟷenamorats de la lluminositat artística i eròtica del Paral·lel i seguidors com ell mateix de la Raquel Meller, la cupletista de moda que ja era la reina indiscutible d’aquella avinguda i que cada dia s’anunciava al diari l’Auroraꟷ li feien a Barcelona.

Elies Fité va ser un lerrouxista convençut, un jove d’origen pirinenc que decidí lluitar contra la vergonyosa comèdia del bipartidisme dinàstic, sense adonar-se que ell també formava part del guió: “En el partido republicano y en su jefe, el señor Lerroux, cifra España la esperanza de una próxima transformación que haga posible el régimen de libertad, igualdad y fraternidad a que aspiran todas las democracias”.

Això no obstant, no s’estava de discrepar amb el “Jefe” en algunes ocasions. El pro-imperialista Lerroux, per exemple, defensava la colonització del Marroc, mentre que Elies Fité no hi estava d’acord: “Los once millones de españoles que no saben leer ni escribir moralmente imposibilitan la obra cultural que debe realizarse en Marruecos (…) Los españoles no servimos para esta obra. Sabemos explotar, dominar o tiranizar; pero no somos aptos para una obra de paz, cultura y amor”.

Pel que fa a Catalunya, els seus punts de vista no sé si sonaven prou bé dins de la fèrria disciplina del Partit Republicà: “El amor a la libertad se halla en Cataluña profundamente arraigado. No nació este amor como un anhelo para recobrar la independencia y los derechos que, por el soborno de los votos del Compromiso de Caspe, le fueron arrebatados (…) La lucha de Cataluña es una lucha entre el espíritu liberal de los catalanes y el espíritu conservador y reaccionario de los gobernantes españoles (…) En otras épocas, especialmente a raíz de la dominación de Castilla, los catalanes lucharon por la libertad, casi siempre violentamente, con una energía digna de mejor suerte…”.

A poc a poc, a mesura que Lerroux es va anar traient la careta -suport al govern de dretes de la República, escàndol de l’estraperlo i, finalment, suport al cop militar de Franco- Elies Fité es va anar allunyant de tot aquell món. Als anys trenta ja havia adquirit un petit negoci que li donava per viure i, finalment, va morir, gairebé oblidat de tothom -tret de la seua dona, la Juanita, i d’alguns familiars de Nargó-,  en un segon pis sense ascensor al carrer Torrent de l’Olla -entre el carrer del Progrés i el de la Llibertat-, que des de l’any 1939, ai las!, havia estat rebatejat amb el nom de carrer Menéndez y Pelayo.

 

Notícies d’un periodista pirinenc oblidat (I)

agost 5, 2022, Pirineus Digital, Marcel Fité

Havia nascut a Nargó l’any 1894. El mateix any que, al Pirineu, es produïa el despreniment de la gran massa de tosca que va arrasar el famós Hostal dels Espluvins. L’ensulsiada va  arrossegar un bon bocí de la carretera que s’estava construint i que havia de posar en contacte l’Alt Urgell i Andorra amb la resta del país. Aquell desastre, a més a més, va deixar la comarca incomunicada i molta gent sense feina, alguna de la qual va acabar emigrant.

A Barcelona, la tardor anterior s’havia executat en Paulí Pallás, autor dignament confés de l’atemptat fallit contra el restaurador monàrquic, el general Martínez Campos i, aquell mateix any,  havien estat afusellats sis anarquistes i quatre més condemnats a cadena perpètua, acusats en un judici-farsa de ser còmplices de Pallàs.

Aquell mateix any 1894 esclatava a França el famós afer Dreyfus, en què el Servei d’Intel·ligència francès descobria que, a la paperera de l’agregat militar de l’ambaixada alemanya, hi havia una carta, sense signatura, que anunciava la tramesa d’uns documents secrets al seu etern adversari teutó. Una investigació posterior, sense cap mena de prova ni d’indici, va arribar a la conclusió que el capità Alfred Dreyfus, d’origen jueu i destinat a l’Estat Major, n’era l’autor. No va ser fins al 13 de gener de 1898 que una carta oberta d’E. Zola al president de la república, F. Faure, titulada “J’accuse” (Jo acuso), publicada al diari L’Aurore, reptava el tribunal que havia jutjat el cas i provocava una gran commoció social. Com a conseqüència d’aquell escrit, es desencadenà el procés de rehabilitació d’Alfred Dreyfus, el qual no es resignà mai a ser indultat ꟷperquè l’indult descarrega de la pena, però no de la presumpta  culpabilitatꟷ i no s’aturà fins que va ser proclamat innocent i, per tant, amnistiat. La notícia i el conjunt de l’afer va commoure l’opinió pública i va donar la volta al món.

Tots aquests fets influirien en la vida posterior del nounat. El van batejar a l’església parroquial de Sant Climenç, on li van posar de nom Elies. Elies Fité i Fàbrega. Era fill d’una parella del poble, sense gaires recursos. El pare, de nom Bonaventura, cabaler de casa pobra ꟷqui no era pobre al Nargó d’aquell temps?ꟷ, vivia dels jornals que li sortien treballant del que podia, principalment al ram de la fusta. La mare, la Tomasa, feia les feines de casa i tenia cura de la feram (gallines, conills, porcs…). Un dia, tips de viure en la penúria i l’isolament de les muntanyes que encerclaven el poble com una argolla, van decidir anar-se’n a viure a la ciutat, amb l’esperança de trobar un futur millor per a la seua descendència i, com a mínim, una bona educació per als fills. La seua decisió, en aquest darrer sentit, no podia ser més encertada. En aquells anys les escoles laiques, racionalistes, republicanes i modernes, impulsades per gent com Ferrer i Guàrdia, els anarquistes i els republicans, florien arreu de Barcelona i la seua rodalia, com congestes de mocoses (llenegues) blanques enmig de la boscúria. No he pogut saber encara en quina d’aquestes escoles va anar l’Elies Fité, però pels seus escrits i manera de pensar, no tinc cap dubte que va ser en alguna d’aquestes que acabo d’esmentar.

Aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar

El que sí que sé, no obstant, és que aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar. El seu procés de conscienciació social i política degué ser meteòric. Durant l’adolescència que deixava enrere a marxes forçades havia viscut la Setmana Tràgica, l’ignominiós procés de Montjuïc (aleshores la justícia espanyola, per als catalans, ja era molt espanyola) i, per si no fos prou, el desemmascarament i la descomposició de la vergonyosa comèdia política del bipartidisme dinàstic, que en aquells moments ja no enganyava quasi ningú… L’any 1917 va ser detingut i empresonat per la seua participació a la vaga general del mes d’agost.

En sortir de la presó, l’Elies Fité ja tenia clar que per a enderrocar el règim monàrquic calia cercar un lideratge, tenir disciplina, treballar i prendre partit. L’any 1918, en col·laboració amb el que seria el seu soci una colla d’anys, en Jesús Ulled, i amb l’ajut econòmic del seu cosí del poble, en Marcel·lo Fité, fundà el diari La Aurora, que es va publicar durant divuit anys. Al seu primer article, signat el dia 14 de juliol de 1918, fa un encès elogi de la Revolució Francesa i aviat deixa constància de la seua admiració per Zola i de l’impacte que li havia produït conèixer l’afer Dreyfus. De fet, el nom del diari que codirigia amb Ulled és deutor del nom del que Zola publicà el seu famós article “J’accuse” i que és una de les grans fites del periodisme europeu. Ell sovint feia broma del fet de dirigir un diari que es deia La Aurora i sortia a la tarda.

L’any 1921 va tornar a ser detingut, acusat de publicar a la impremta de La Aurora “números clandestinos de Solidaridad Obrera”, i, a més, d’haver-se-li trobat “tres suplementos diferentes de El Imparcial con información gráfica del atentado contra el señor Dato, varias cartas y un puñal de grandes dimensiones”. Deprés d’aquesta detenció, de l’any 1921 al 1924 va ser també redactor, director i propietari del diari La Información. De 1925 a 1930 va escriure a El Progreso i figura com a membre de l’Associació de Premsa de Barcelona. Finalment, l’any 1926 va tenir el càrrec de vicepresident del “Sindicato Profesional de Periodistas de Barcelona”.

Lo Folch de Nargó: bandoler carlí o resistent republicà?

 Pirineus Digital

MARCEL FITÉ.- La llegenda del bandoler Folch de Nargó s’ha transmès de pares a fills durant prop d’un segle i mig. Gairebé tot el que en sabem ens ha arribat a través de la memòria oral, ja que una gran part dels arxius locals va ser cremada durant la passada guerra. Per sort, gent com l’Emili Solà, els germans Ramoneda de cal Guillot i altra gent del poble han suplert amb la memòria una part del que les flames un dia van convertir en cendra.

En el doll d’aquestes veus, i encara en el d’alguna altra, va beure l’escriptor peramolí Josep Espunyes quan va redactar una aproximació biogràfica del bandoler Folch de Nargó a la seua breu però documentada obra Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell, publicada per Garsineu Edicions l’any 2002.

Seguint la tradició oral, i d’acord amb el que escriu Espunyes, el presumpte bandoler Folch hauria nascut a cal Terrissaire de Nargó, una nissaga de terrissaires que es va mantenir activa fins ben avançat el segle XX. Jo encara recordo el forn-obrador que tenien a la Costerota i els plats d’escudella vermella que teníem a l’escudeller de casa quan era xic. Recordo que eren uns plats rogencs, una mica escantellats per l’ús, pintats de groc a la part còncava, amb els noms de les persones de la casa escrits en negre o marró fosc, no n’estic segur. La meua padrina hi solia servir la sopa, les sopes i la vianda, que venia a ser com la modernament anomenada escudella, amb la particularitat que la vianda duia una mica de carbassa.

La memòria oral ens l’ha reportat com un carlí recalcitrant, que es va voler mantenir fidel a la seua ideologia més enllà de 1875, és a dir, més enllà que el general Martínez Campos la donés per acabada el dia 26 d’agost de 1875 al darrer reducte del carlisme català de la Seu d’Urgell. Amb la caiguda de la Seu va caure també la Generalitat que els carlins hi havien restaurat.

Segons la veu popular, la derrota carlina no hauria estat admesa pel Folch de cal Terrissaire que, amb un escamot d’homes, hauria continuat la guerra pe seu compte. Aquesta decisió l’hauria dut a ser un proscrit, un guerriller sense cap exèrcit ni suport polític darrere seu. D’aquells anys es recorden alguns enfrontaments llegendaris amb les forces governamentals, que s’han transmès de pares a fills sense solució de continuïtat. Una topada famosa va ser la de coll de Bura, esdevinguda després d’una persecució que començà al Soldelriu ─prop d’on el riu de Sallent aleshores, abans del pantà, desembocava al Segre─, que va acabar amb la fugida de l’escamot guerriller cap als paratges quasi selvàtics d’Aubenç.

La topada més violenta entre la guerrilla del Folch amb les anomenades forces de l’ordre hauria estat la que es va produir a l’indret conegut com Cap de la Creu, a mig camí entre Nargó i les Masies. Els guerrillers tenien previst desplaçar-se d’incògnit de Gavarra a Nargó, però un confident els va delatar i les forces de l’ordre els van esperar emboscats als dos costats del camí. L’enfrontament va ser terrible, amb diversos guerrillers morts i ferits, que van ser duts a la nova església de Sant Climent que, per un temps, es va convertir en hospital i presó. El topònim Cap de la Creu vindria de la creu ─avui, desapareguda─ que el poble hi hauria fet instal·lar en memòria dels morts.

La més famosa i espectacular, però, va ser l’escena que es va produir al cafè de la Pepeta Maca, digna d’un film del l’oest americà. El Folch, que va poder fugir de l’emboscada del Cap de la Creu, vivia amagat a les zones boscoses que envolten el poble amb el que li quedava de l’escamot. No obstant això, mantenia contactes amb la família i amb gent de Nargó de la seua confiança. Malgrat que sabia que el seu cap continuava essent un trofeu de caça major per al poder, algunes nits es deixava veure al cafè de la Pepeta Maca (a cal Ton del Peret), on podia esbargir-se jugant a cartes, de les quals era un gran apassionat.

El local del cafè era situat al primer pis de la casa. Constava d’un taulellet, una posella amb licors, una estufa de ferro colat amb una cafetera d’alpaca al damunt on s’escalfaven els clients de més edat, quatre o cinc taules de fusta envoltades de cadires de boga, i uns quants jocs de cartes. Unes cartes llamineres que el Folch no trigaria a remenar i repartir entre els companys de partida, com un nargoní més. De sobte, però, s’obrí la porta del cafè i un home s’abocà precipitadament cap a dins i va exclamar:

─Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!

La frase esverada i alarmada amb què una veu que entrà precipitadament a la sala avisava el jove de cal Terrissaire: “Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!”, sangglaçà l’atmosfera carregada de fum, densa i pastosa, del cafè de la Pepeta Maca, i pintà màscares d’esglai i d’esgarrifança als rostres dels parroquians i jugadors de cartes, els quals emmudiren a l’acte. Tan sols el Folch es mantingué impertorbable. “Si em cerquen, trobaran calçat del seu peu”, es limità a sentenciar amb veu potent i segura, mentre s’acostava la mà dreta a la faixa i acaronava el revòlver Lefauxeux que sempre l’acompanyava.

El ressò apressat i paorós de les botes dels guàrdies civils s’acostava a pas militar i s’intensificava com els batecs d’un cor en tensió. De sobte, s’obrí la vella porta del cafè i hi aparegué un carrabiner, seguit d’un altre, amb sengles fusells sota l’aixella i els dits als gallets, preparats per a disparar. ”¡La cabeza abajo todo el mundo! ¡Las manos a la espalda!”, va cridar amb decisió el que anava al davant, mentre cercava, amb mirada escrutadora i amenaçant, entre els parroquians ―que s’arrauliren atemorits amb les galtes a tocar de les taules i els braços a l’esquena― quin d’ells era el Folch.

Però el Folch, tan bon punt el civil va haver acabat la seua frase, ja havia empunyat el revòlver i havia començat a disparar contra la parella que el cercava. Un va caure mort a l’acte. L’altre tentinejà fins que quedà estès, ferit a l’espatlla. I el Folch, amb quatre gambades, fugí i es perdé, escales avall, com un rat penat en la negror de la nit. Quan alguns parroquians sortiren a la foscor del carrer Nou per veure què se n’havia fet, es trobaren amb un carrer solitari, buit i silenciós, que, amb les seues balconades de fusta envellida i uns ràfecs de llosa negra, els abocava a la llosca obscuritat d’una nit sense vores i sense cap altre rastre de la imatge del Folch de cal Terrissaire que l’aurèola de lluitador proscrit, que a partir d’aquell moment el perseguí com la cua argentada d’un estel fugaç i l’acabà convertint en llegenda local nargonina.

Durant un temps s’especulà sobre la seva supervivència. Hi havia qui afirmava que havia passat la frontera cap a terres de França o Andorra, qui el feia amagat als boscos del Solsonès, qui assegurava que l’havia mort la guàrdia civil… Però la realitat era tota una altra: el Folch, conscient de la situació en què es trobava, s’havia dirigit a Súria, on un cosí seu era el secretari del jutjat i una persona molt respectada i influent. A partir d’aquí, el Folch, presumpte bandoler carlí, es lliurà a la justícia, que el salvà de morir executat i, en contrapartida, el reclogué de per vida al castell de Cardona, on sembla que fou fins a la mort un pres modèlic.

Era un bandoler carlí, el Folch de Nargó? Pel context històric podria haver-ho estat: el dia 26 d’agost de 1875 s’acabava a la Seu d’Urgell la tercera guerra carlina i no hauria estat gens estrany que pels volts de Nargó hi hagués quedat una partida actuant pel seu compte. Però en aquells mateixos anys van passar també altres fets històrics molt rellevants: el dia 3 de gener de 1874 el general Pavia dissolia les “Cortes”, al més pur estil Tejero, i el 29 de desembre d’aquell mateix any Martínez Campos enderrocava la Primera República i restaurava la monarquia borbònica en la figura d’Alfonso XII a Sagunt. Aquells dos cops d’estat contra la República van provocar una gran indignació entre els demòcrates i republicans i no van faltar lluitadors i guerrillers, com ara el Xic de les Barraquetes, que encara es recorden i són venerats per molta gent de l’entorn on van néixer.

Hauria pogut ser el Folch de Nargó un lluitador republicà, un resistent, en comptes d’un “bandoler carlí”? Podria ser que l’apel·latiu de “bandoler carlí” obeís a la vella i coneguda tàctica del poder colonialista d’estigmatitzar l’adversari incòmode degradant-lo als ulls del poble a través dels molts mitjans de què disposa? Perquè, certament, no era pas el mateix lluitar per una causa dinàstica, com la del carlisme, tot just acabat de derrotar, que defensar un ideal just i democràtic com el la de la República, militarment abatuda.

La resposta a moltes d’aquestes preguntes ens la podria donar el document publicat al Boletín Oficial Gaceta de Madrid el dia 2 de maig de 1880 en què es fa una crida a uns presumptes companys del Folch: “Por el presente primer edicto cito, llamo y emplazo a José Agramunt, José Coma, Manuel Solanés, Antonio López, Miguel Galanoin, José Solé Roca, Ventura Cebrián Montell, Antonio Isla Gillard, Francisco Farigola, Manuel Salabarría Montell, Pedro Parllots, Antonio Bordes Bernardo, José Avella y Francisco Coloma, que formaron parte de la partida republicana federal (el subratllat és meu) mandada por Folch y batida en Coll de Nargó el 20 de junio del año último, para que se presenten…”.

Deia Arnold J. Toybnee que, de vegades, cercant la història apareixia la llegenda, però que també podia ser que cercant la llegenda acabés apareixent la història…