Joaquim Mir, un gran pintor oblidat?

Des del Pirineu, des d'Andorra, des del Consell Comarcal, des de Nargó, ens perdrem l'ocasió de fer justícia a aquell gran pintor que un dia ens va visitar i retratar amb la màgia del seu art?

22 de gener, 2023 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

MARCEL FITÉ ARGERICH.- El pintor Joaquim Mir va néixer el dia 6 de gener de 1873, és a dir, ara ha fet 150 anys. Va néixer al carrer de les Basses de Sant Pere, en ple barri menestral barceloní, on els seus pares tenien un petit comerç de merceria i quincalleria.

A molt pocs metres de distància d’aquell indret tan senzill i alhora prodigiós, com si es tractés d’un lloc màgic, ungit per les muses i altres divinitats ocultes, van néixer molts dels genis i creadors del modernisme. Lluís Nonell, a quatre passes i company seu d’escola; el pintor Sert, una mica més enllà; Joan Maragall, a quatre carrerons; Santiago Rusiñol, a un tret de fona…

A diferència de molts pintors i creadors d’aquella època, Mir no s’apuntà a cap de les teories estètiques dominants ni es traslladà a París o a Roma, que eren els grans aparadors comercials i publicitaris de la majoria de pintors que aspiraven a un seient en el parnàs de les arts plàstiques del moment, a la fama i als diners.

Obra de Joaquim Mir. / MARCEL FITÉ

Joaquim Mir en va tenir prou amb els estudis que va fer a l’Escola de la Llotja; amb l’admiració que sentia per l’obra paisatgística de Vayreda (el seu pare provenia d’Olot), i amb l’admiració que sentia pels paisatges oberts i lluminosos que li oferien les terres d’aquell país que hi havia més enllà de les antigues muralles i de la ciutat apinyotada, fosca i trista, on havia nascut.

El que acabo de dir, ens podria fer pensar ―erròniament― en un Mir solitari i aïllat del seu entorn artístic i cultural. Res més lluny de la realitat. En la seua època de formació, el jove Mir va ser membre integrant de la famosa colla del Safrà, d’aquell grup d’artistes i escriptors en què hi havia noms tan significatius com Ricard Canals, Adrià Gual, Isidre Nonell, Ramon Pichot o Juli Vallmitjana. I, més endavant, també va participar activament en el no menys famós grup d’artistes (Casas, Mas, Nonell, Opisso, Picasso, Romeu, Rusinyol, etc.) que solien passar les vetllades al mític local dels Quatre Gats.

A la darreria de 1899, Mir descobrí Mallorca. Aquella lluminositat ni tan sols imaginada des de l’obagor del seu barri; aquells colors vius i nets, resplendents; aquells paisatges meravellosos… Tot allò no es podia reproduir amb les simples i virtuoses pinzellades acadèmiques que havia après a la Llotja… Instal·lat a Sa Colobra, una de les raconades marítimes més belles i encisadores de tota l’illa, es va deixar posseir artísticament per l’entorn. Aquells nous verals i la seua percepció intuïtiva i creadora del paisatge, reformulat aquest a còpia de gruixos precisos de color i pinzellades genials, van donar vida a un estil personal que va deixar enrere els esquemes impressionistes i va donar pas a un art capaç d’acostar l’espectador a la realitat a través d’un relat pictòric innat, suggerent, un punt abstractiu, cromàticament esplendorós i d’una gran bellesa.

Va fer diferents estades a Andorra i a Nargó, llocs on va pintar diverses obres valuosíssimes que més tard va exposar amb molt d’èxit a la Sala Parés

A partir de la seua estada a Mallorca la seua fama i el seu prestigi professional no pararen de créixer, al mateix temps que ell immortalitzava sobre la tela, per mitjà de la seua retina privilegiada, de la seua prodigiosa imaginació i dels seus pinzells, els racons més insòlits del país, però només del país. Als anys trenta, convertit ja en el pintor més cotitzat de la Catalunya del moment (Vegeu Joaquim Mir: pinzellades nargonines en aquest mateix diari), Joaquim Mir va visitar el Pirineu. Va fer diferents estades a Andorra i a Nargó, llocs on va pintar diverses obres valuosíssimes que més tard va exposar amb molt d’èxit a la Sala Parés.

Aquest any 2023 es compleixen 150 anys del naixement de Joaquim Mir. Tenint en compte que el seu centenari es va celebrar durant l’obagor impenetrable de la dictadura franquista, em sembla que seria just i imprescindible que es fes alguna acció per recordar l’autor i la seua obra. No tinc constància que el Departament de Cultura de la Generalitat tingui previst de fer res en aquest tema més enllà dels grans homenatges que es preparen per a Picasso i Sorolla… Des del Pirineu, des d’Andorra, des del Consell Comarcal, des de Nargó, ens perdrem l’ocasió de fer justícia a aquell gran pintor que un dia ens va visitar i retratar amb la màgia del seu art? Confio que no. Tots ―ell i nosaltres― hi sortiríem guanyant.

 

La Colla del Safrà a la Vall de Boí

Juntament amb Isidre Nonell i Ricard Canals, l’any 1896 Juli Vallmitjana es va traslladar a Caldes de Boí, lloc on els seus pares havien adquirit el balneari d’aquella localitat

27 de gener, 2023 - 06:00

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Joaquim Mir formava part de la Colla del Safrà. L’havia fundat Lluís Nonell l’any 1893  i es va mantenir fins al 1896. A més de Mir i Nonell en van formar part Ramon Pichot, Adrià Gual, Ricard Canals i Juli Vallmitjana. El nom de Colla del Safrà li venia del predomini de les tonalitats grogues que en aquella època aquests pintors donaven als seus quadres; també era coneguda com la Colla de Sant Martí perquè moltes de les seues pintures eren paisatges de Sant Martí de Provençals, població propera al clos barceloní on vivien, però que encara era un municipi independent, situat als afores de la Barcelona vella.

Malgrat que aquella Colla no partís d’un programa concret ni es marqués uns objectius comuns, sí que hi ha uns trets que els identifiquen i els donen una certa coherència com a grup. De tarannà més aviat llibertari (era el moment de l’esclat social i polític de l’anarquisme), eren partidaris de l’art obert i fet a l’aire lliure, actitud que alguns del grup combinaven amb un fort interès pels entorns social més marginats i moltes vegades, a més a més, coincidien en el fet de mostrar a les seues teles aquells aspectes sovint més amagats i socialment menys atractius d’una ciutat i d’un país que acabava de deixar enrere el seu passat menestral, s’eixamplava arquitectònicament, i començava a viure aquella transformació laboral, social i econòmica que Narcís Oller havia etiquetat literàriament com l’època de la Febre d’or.

Un dels seus membres, Juli Vallmitjana, aquest mes de gener celebra també ―igual que Joaquim Mir (vegeu Joaquim mir, un gran pintor oblidat? en aquest mateix diari)― el cent cinquantè aniversari del seu naixement. Serveixi, per tant, aquest modest article com una aportació més al just homenatge que es mereix.

Juntament amb Isidre Nonell i Ricard Canals, l’any 1896 Juli Vallmitjana es va traslladar a Caldes de Boí, lloc on els seus pares havien adquirit el balneari d’aquella localitat i havien començat a regentar-lo. El seu objectiu, en la línia de trobar models exòtics i socialment marginats, era traslladar a les teles i als textos escrits els retrats d’una gent que aleshores abundava per la nostra serralada i que responia a l’esquema d’exotisme i marginació social que ells pretenien posar de manifest.

El seu interès es va centrar en el fenomen avui conegut com cretinisme, comunament anomenat goll. Aquesta malaltia hauria estat produïda per l’endogàmia que en aquells temps existia en moltes valls pirinenques i per la manca de iode

El seu interès es va centrar en el fenomen avui conegut com cretinisme, comunament anomenat goll. Aquesta malaltia hauria estat produïda per l’endogàmia que en aquells temps existia en moltes valls pirinenques i per la manca de iode que es derivava del consum de la sal d’origen local, és a dir, no procedent del mar. Durant força temps, Nonell va pintar nombrosos quadres, que més tard va exposar a París i a Barcelona amb un notable èxit, i Juli Vallmitjana va escriure algunes de les seues narracions, com ara la de Coses vistes i coses imaginades. Recull d’impressions, no publicada fins al 1906.

Quan el grup es va desfer, Ramon Pichot se’n va anar a França; Adrià Gual, emprengué la seua gran tasca teatral; Ricard Canals se’n va anar a París, on establí una forta relació amb Picasso (la model del famós i profund Retrat de la senyora Canals era Benedetta Bianco, la companya i futura esposa de Ricard Canals), i Juli Vallmitjana emprengué una carrera literària singular, amb obres inspirades en els baixos fons barcelonins i en els mons dels gitanos d’Hostafrancs, Gràcia o Montjuïc. És molt difícil triar-ne tan sols algunes en tan poques línies.

Pel que fa a les novel·les caldria destacar: De la ciutat vella (1907), Sota Montjuïc (1908)  La Xava (1910), obres en què posa sobre la taula la vida miserable dels barris pobres de la Barcelona rica, culta i opulent d’aquell temps. Pel que fa al teatre, a més de ser la persona que llançà la Margarida Xirgu a l’èxit dels escenaris, cal tenir presents obres tan emblemàtiques com: Els zin-calós (1911), En Terregada (1912) i La gitana verge (1912). Tant en la novel·la com en el teatre, Juli Vallmitjana va fer servir nombrosos mots i expressions en caló, la qual cosa, a més de la pinzellada de realisme i sensibilitat que el fet representa, constitueix un document lingüístic de gran interès.

 

 

Les arrels fascinants de la paraula: escassar

Una paraula molt nostra, d’àmbit bàsicament pirinenc, i que seria una prolongació per la via popular d’aquella antiga forma llatina, la trobaríem en el verb 'escassar'

3 de febrer, 2023 - 06:00

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Un altre exemple interessant de la capacitat creadora del llenguatge el trobem en la presumpta forma indoeuropea kes, que no volia dir altra cosa que tallar, separar. En trobem exemples que en donen testimoni en diverses llengües indoeuropees. En la llengua sànscrita: shástrá significa ganivet; en l’eslava antiga:  kosa significava falçó; en l’albanesa: thadrë significa destral, etc. En totes aquestes paraules podem observar com es va reproduint una noció emparentada amb el fet de tallar. La llengua catalana, en aquest sentit concret, ha seguit altres camins, però això no treu que hi hagi una bona colla de mots hereditaris d’aquella forma tan llunyana que encara en mantenen alguns trets semàntics, malgrat que no se’ns manifestin tan explícitament.

Poques coses poden resultar tan excitants, tan apassionants, tan fascinants, com intentar investigar les peripècies vitals i genealògiques del significat d’una paraula que fem servir habitualment. És a dir, la manera com una determinada paraula ha passat a assolir un seguit de significats diferenciats i enriquidors a partir d’uns orígens senzills, primaris, gairebé rudimentaris i tot, com ho són les nocions de tallar o separar.

Així, una paraula catalana derivada de la forma kes seria el mot casta, la qual, segons els diccionaris, designaria aquells grups socials que tendeixen a viure separats de la resta de la gent per raons d’uns prejudicis relacionats amb uns presumptes mèrits i una presumpta puresa del llinatge al qual pertanyen. Solen ser, per tant, un grup endogàmic i generalment dipositari de privilegis obtinguts per la via de l’herència. La presumpta puresa dels seus orígens, l’aïllament dels seus components i els privilegis heretats serien tres de les seues característiques essencials. Algunes altres paraules de la mateixa família són: castís, descastar, descastat o descastada.

Poques coses poden resultar tan excitants, tan apassionants, tan fascinants, com intentar investigar les peripècies vitals i genealògiques del significat d’una paraula que fem servir habitualment

Aquella noció de tallar, separar o aïllar, de la forma indoeuropea kes va generar paraules com castració o castrar  (és a dir, tallar els òrgans sexuals),  carència (separació o mancança d’alguna cosa o sentiment) o també la de castigar (tant per la noció d’aïllar o separar com, dit més cruelment, per la de tallar).

També provenen d’aquesta mateixa arrel els adjectius cast i casta, l’adverbi castament o el substantiu castedat, tots ells relacionats amb la noció d’estar separat dels plaers sexuals i que signifiquen justament el contrari d’incestuós o incestuosa, de la mateixa nissaga.

Un altre grup de paraules el constitueixen el camp semàntic de castell (recinte aïllat, separat de l’exterior ―provinent de castrum―), que coneix derivats com castellà, castellana, castellania, castellar, castelló, castellet, castellot, encastellar, encastellament, encastellonat, desencastellar…

Unes altres paraules provinents de la noció de tallar de la forma indoeuropea kes serien les formes preses directament del llatí clàssic cassar i cassació, que es refereixen al fet d’anul·lar o destruir (tallar) un tribunal una sentència que ha dictat un altre.

Finalment, una paraula molt nostra,  d’àmbit bàsicament pirinenc, i que seria una prolongació per la via popular d’aquella antiga forma llatina, la trobaríem en el verb escassar. Escassar, que no figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, significa, tal com molts lectors ja deuen saber, «tallar les rames més tendres d’un arbre, ja sigui per donar-les als conills o per donar la forma que es cregui més convenient a l’arbre». Això és justament el que fem molts pagesos i afeccionats al conreu de la terra aquests dies: escassar olivers, que no és pas el mateix que podar-los.

 

Antoni Font: un lingüista pirinenc massa silenciat

El diccionari d’Antoni Font ofereix un notable interès per a les persones que vulguem saber com era aproximadament la parla de la Seu i de la comarca durant el segle XVII

10 de febrer, 2023 - 06:00 PIRINEUSN DIGITAL

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Durant segles la figura del lexicògraf Antoni Font ha estat molt poc estudiada i la informació que ens n’ha arribat ha estat força precària. Alguns autors l’han ignorat completament i uns altres ―com Fèlix Torres Amat a les seues Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836) o Josep Maria Miquel i Vergés a La filologia catalana en el període de la Decadència (1938) o fins i tot la Gran Enciclopèdia Catalana― s’han limitat a reproduir les escasses dades que provenen de la introducció de la seua mateixa obra, el Fons verborum et phrasium de 1637.

Aquesta obra, «probablement l’única aportació nord-occidental a la lexicografia catalana», segons paraules del Dr. Joan Veny ―que l’ha estudiat i li ha dedicat diferents articles―, poques vegades s’ha tingut en compte com hauria calgut i s’ha valorat com es mereixia. La Gran Enciclopèdia Catalana no l’esmenta al seu article «Lexicografia»; Joan Coromines no la inclou a la bibliografia del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i la seua producció lexicogràfica és molt poc aprofitada per Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll al seu Diccionari Català-Valencià-Balear.

Per les dades contingudes al pròleg del Fons verborum et phrasium d’Antoni Font sabíem que era natural d’Urgell, jesuïta, i que havia ensenyat humanitats i teologia en un Col·legi d’Urgell, del qual hauria estat rector. Això no obstant, gràcies a l’esforç tenaç del professor Joan Veny i a les recerques d’Augustin i Aloys de Backer, editades per Carlos Sommervogel, avui podem tenir un retrat una mica més extens i precís de la biografia d’aquest lexicògraf del segle XVII. Sabem, per exemple, que va néixer a la Seu d’Urgell el dia 6 de febrer de 1610; que va ingressar a la Companyia de Jesús l’any 1624; que va ser rector del Col·legi d’Urgell i del de Manresa, on va ensenyar gramàtica, retòrica i teologia i, finalment, que va exercir les funcions del seu ministeri a Barcelona, ciutat on va morir l’any 1677.

Pel que fa a la seua obra, el  Fons verborum et phrasium, és un diccionari català-llatí que parteix de l’obra del jesuïta segovià, Bartolomé Bravo, el Thesaurus verborum ac phrasium, publicat l’any 1597 i reeditat en diverses ocasions fins al 1843

Pel que fa a la seua obra, el  Fons verborum et phrasium, és un diccionari català-llatí que parteix de l’obra del jesuïta segovià, Bartolomé Bravo, el Thesaurus verborum ac phrasium, publicat l’any 1597 i reeditat en diverses ocasions fins al 1843. Tres anys més tard de l’obra de Font, el 1640, un professor de gramàtica de l’Estudi General de Barcelona, en Pere Torra, procedent de la plana de Vic, va redactar un altre diccionari català-llatí que també prenia com a pauta el  Thesaurus verborum ac phrasium de Bartolomé Bravo i que en aquest cas també va ser reeditat diverses vegades fins al segle XVIII i, a més a més, va ser una obra que va tenir un notable recorregut en el món de la lexicografia catalana.

Posant una obra al costat de l’altra s’observen força coincidències ―no imputables a l’obra de Bravo― entre el diccionari de l’autor pirinenc i el del vigatà. Com que tots dos són d’una mateixa època, calia esbrinar quin dels dos havia actuat de model. Quin havia pouat de quin. Després d’un metòdic i rigorós estudi, el Dr. Veny conclou que el diccionari d’Antoni Font és el que actua com a inductor del de Torra, sense que per això es vulgui treure cap mèrit a aquest darrer, el qual, tot sigui dit, fa servir una ortografia més acostada a la moderna, dona una informació més rica a cada article, ofereix una més gran abundor de sinònims i mostra un remarcable interès per la paremiologia.

Més enllà de tot el que acabo d’exposar, des d’una perspectiva actual, el diccionari d’Antoni Font ofereix un notable interès per a les persones que vulguem saber com era aproximadament la parla de la Seu i de la comarca durant el segle XVII, ja que l’autor la transcriu tal com l’ha coneguda des del bressol. Segons Veny, «Antoni Font, natural de l’Alt Urgell, publica el seu  Fons verborum en plena joventut, als 27 anys, no contaminat pel parlar d’altres contrades, roman lingüísticament fidel a la seva terra». Amb aquesta filiació lingüística i geogràfica tan interessant, el seu diccionari català-llatí ―tan poc valorat per una certa miopia filològica― adquireix una nova vida i s’obre a fer-nos un nou servei: ajudar-nos a reconstruir la parla ja gairebé perduda dels nostres avantpassats.

 

Sobre la parla antiga de la Seu i comarca

L’obra d’Antoni Font ens ofereix un repertori de dades que, gràcies als trets específics de la seua parla nadiua que conté, van molt més enllà dels objectius immediats del diccionari català-llatí que va publicar l’any 1637

17 de febrer, 2023 - 06:00 PIRINEUS DIGITAL

MARCEL FITÉ.- L’obra d’Antoni Font (vegeu Antoni Font: un lingüista pirinenc massa silenciat en aquest mateix mitjà), ens ofereix un repertori de dades que ―gràcies als trets específics de la seua parla nadiua que conté― van molt més enllà dels objectius immediats del diccionari català-llatí que va publicar l’any 1637.

El Dr. Joan Veny en va fer un estudi intitulat «Lexicografia i dialectalismes» i el va publicar a la Miscel·lània Sanchis Guarner l’any 1984. Per a comprovar la pervivència o no dels fenòmens estudiats a partir del document de Font va tenir en compte la parla de la Seu d’Urgell (a partir d’ara: S), tasca per a la qual va poder comptar amb el valuós ajut del també Dr. Joan Perera i Parramon, nascut a la capital alturgellenca, a més de consultar les dades de la parla d’Arfa (A) i Bescaran (B), localitats totes dues properes a la Seu, obtingudes en ambdós casos a partir de l’Atles lingüístic del domini català del 1976.

Tot això sense oblidar els diversos materials de consulta habituals per a aquest tema, com ara el Diccionari Català-Valencià-Balear, entre altres. En aquest article ―que és tan sols una modesta i molt reduïda mostra de l’article de J. Veny― hi afegiré informacions provinents de la parla de Peramola (P), facilitades per Josep Espunyes, i de Nargó (N), aportades per mi mateix.

En aquest article ―que és tan sols una modesta i molt reduïda mostra de l’article de J. Veny― hi afegiré informacions provinents de la parla de Peramola (P), facilitades per Josep Espunyes, i de Nargó (N), aportades per mi mateix

Així, a l’article de Font hi trobem exemples de l’obertura en a de la e pretònica originària: tarròs, estarrossar, estarnut, pallofa, encara vigents a A, B, N, P, i amb algunes vacil·lacions a S. També s’hi observa la conservació de la o seguida d’una i tònica en mots com bocí i obrir, mentre que alguns altres la tanquen en u: sufrir, suspir, suspita. Aquest fenomen, amb alguns matisos locals (N: aubrir) és força general a la contrada. Les paraules acabades en -ista, d’acord amb la pronúncia de la comarca i del conjunt nord-occidental, adopten la variant -iste: croniste, humaniste, organiste, en el masculí.

Pel que fa a les consonants, el grup àton inicial qua passa sovint a co: codern, coranta, cortà, per «quadern», «quaranta», «quartà». Aquest canvi s’adiu amb la tendència general de la parla nord-occidental. D’altra banda, els noms masculins que en llatí eren esdrúixols i acabats en nasal, mantenen la nasal: hòmens, jóvens, àrguens, llémens, un tipus de plural que havia estat molt viu al català de tot el Pirineu, tret de la varietat ribagorçana.

Quant a la morfologia verbal, és possible reconstruir tot el present d’indicatiu de la primera conjugació: amonesto, -es, -e, -am,  -au, -en. Avui la quarta i la cinquena persona ―força mantingudes al català balear― han estat substituïdes per -em, -eu, en una bona part de la comarca, malgrat que encara les mantenen les generacions de més edat. Pel que fa a l’imperfet d’indicatiu hi apareix la tercera persona del singular, acabada en -e: anomenave, gosave, bufave, estave, sabie, volie, venie, deie, naixie. Com es pot observar, en els verbs de la segona i tercera conjugació no hi apareixen les formes sabive, volive, venive, dive, naixive, que sí que s’han mantingut vives en algunes poblacions de la comarca com ara N o P. Referit al present de subjuntiu, Veny ha pogut documentar la segona persona en –es, la tercera en –e o -o i la sisena en –en. Això ens fa pensar en dos possibles models de present de subjuntiu, funcionant al mateix temps. Un que podria ser passeja o passege, -es, -e, -em, -eu, -en; i un altre: passeja o passege, -os, -o, -em, -eu, -on. Tant l’un com l’altre, encara són força vius a diferents pobles de la comarca.

No voldria acabar aquesta síntesi ―inevitablement molt incompleta per raons d’espai i de la tipologia de l’escrit―, sense fer esment d’algunes característiques lèxiques específiques que apareixen a l’obra de Font, algunes de les quals, però no pas totes, força bandejades o oblidades pels parlants actuals. Així, pel que fa a noms d’arbres fruiters, encara sobreviu el nom de cirer, al costat de «cirerer», i es manté en molts llocs el masculí de noms com oliver, perer, pomer, mentre que el del pruner diria que ha reculat notablement. Els noms de timó o timons, romaní i junc o jum, continuen resistint a l’empenta de les formes orientals que difonen els mitjans.

D’altra banda, paraules com grapal o grapalt, llangosta o llangot, ansa, talaranya o telaranya, clasca, moixó, cucuc, paniquesa o paniquera, brossat, arena, somal o sumal, cercar, arna d’abelles, llosat, surzir o surgir, trevol, apegar-se (una malaltia), melic o malic, nirvi, nòria (sínia), encara són ben vives i entenedores per a la majoria dels parlants d’aquesta part del Pirineu. No passa així, potser, amb algunes de menys usuals i que per aquest motiu  ja es troben molt afeblides pel que fa a la seva capacitat de generar significat. Són paraules com vixell, prillons, alendar, faldar, cornuda (semal), madrina, palmar, rafoll de castanya, unflar, calcigar, etc. Les coneixeu? Les feu servir?

 

Ramon Llambard i la catedral

Històricament (únicament a causa del seu cognom) s'ha suposat que Ramon Llambard provenia de la Llombardia, fet que s'ha volgut relacionar amb l'estil llombard de certes parts de l'edifici

24 de febrer, 2023 - 06:00 PIRINEUS DIGITAL

MARCEL FITÉ.- Recordo molt bé la primera vegada que vaig visitar la catedral de la Seu i el seu claustre. Era l’any 1958. M’havia anat a examinar d’ingrés al batxillerat: instància prèvia, amb la pòlissa corresponent; dictat (amb més de tres faltes, al carrer); divisió amb un divisor de tres xifres i prova; preguntes orals (Quin riu passa per Roma? Com es deien els quatre evangelistes? Qui era Don Pelayo? I el Cid Campeador?) Tot en rigorós castellà, per descomptat. Després, a partir de les sis, visita a la catedral.

La façana, magníficament dissenyada i guarnida, em va meravellar. El silenci sepulcral de l’interior, amb aquella nau central separada de les laterals per dues compactes rengleres d’uns pilans enormes, massissos, lleugerament enriquits amb petits detalls ornamentals circulars, em va impressionar. La sortida al claustre, però, va ser encara més esclatant: aquell espai central, verd i lluminós, coronat pel cel viu del mes de juny, encara ben blau, envoltat d’una rastellera d’arcs romànics, que descansaven sobre uns capitells decorats amb una munió d’enigmàtics motius zoomòrfics, vegetals i humans, sense cap mena de referència històrica ni religiosa, em va captivar i va esbalair una mica la mirada d’aquella criatura de nou anys que tot just sortia de la clasca de l’ou nargoní on havia nascut. Més endavant hi faria moltes visites i hi passaria moltes estones, entre les quals no em voldria pas oblidar de les que em va proporcionar l’espectacle del Retaule de Sant Ermengol.

L’actual catedral de la Seu, iniciada pel bisbe sant Ot (1095-1122), va ser conclosa pel famós bisbe Arnau de Préixens (1167-1195) l’any 1182. Set anys abans (el 1175, doncs) havia signat un contracte amb Ramon Llambard, en què aquest, entre altres coses, s’havia de comprometre a acabar-la en el termini màxim de set anys, compromís que va complir amb escreix.

Imatge aèria de la Catdral d’Urgell. / O.T.C.P.M.

Històricament (únicament a causa del seu cognom) s’ha suposat que Ramon Llambard provenia de la Llombardia, fet que s’ha volgut relacionar amb l’estil llombard de certes parts de l’edifici. Llombard i Llambard, certament, tenen un punt de semblança, però, en això haurem d’anar a pams. Del que no hi ha cap dubte, però, és que la catedral de la Seu és un dels poquíssims casos d’edificacions romàniques religioses del qual es coneix el nom de l’autor: Ramon Llambard, denominació que, si no vaig errat, dona nom a un carrer dels voltants de la catedral.

L’arquitecte, mestre d’obres, constructor o el que fos aquest tal Ramon Llambard, a més a més, s’havia de comprometre, per contracte, a acabar, dins d’aquest termini, les parts altes de l’edifici: tancar les voltes, aixecar els campanars i enllestir el cimbori. No hi ha dubte que el bisbe Arnau de Préixens tenia pressa. Set anys no eren pas gaires anys per a un edifici com aquell. Per què devia tenir tanta pressa, el reverendíssim senyor bisbe? Segurament, aquesta pressa venia donada per l’amenaça dels Castellbò d’assaltar i ocupar la Seu, tal com finalment acabà passant l’any 1195.

També podria ser que vingués dels esmolats, procaços i insultants sirventesos -no aptes per a menors- que implacablement i desafiadora li dirigia el trobador Guillem de Berguedà, que amb molta raó tant nerviós el devien posar:

«Vull fer un nou sirventès en rima estranya / d’un fals coronat d’Urgell, que Déu esgarri, / que porta major martell que un mul d’Espanya; / tant el té gran / que només contar-ho em costa, / perquè la dona a qui l’encomani /no serà sana en un any».

El que compta, però, és que el senyor bisbe tenia pressa. I si tenia pressa, resulta una mica estrany que anés a buscar un mestre d’obres a la Llombardia que, aleshores —per a anar de la Seu a Nargó es trigava sis hores!— era una distància que nosaltres no ens podem ni imaginar. Voleu dir que Arnau de Préixens no hauria trobat algú de confiança, un arquitecte, un mestre d’obres, un constructor o un el que fos un bon tros més a prop?

Aquesta pregunta, tan raonable, podria posar en qüestió el que fins fa molt poc s’ha considerat poc menys que una certesa: que Ramon Llambard provenia de la Llombardia i que aquest fet hauria marcat l’estil de la nostra excepcional catedral. El mateix Puig i Cadafalch, gran teoritzador del primer art romànic català, hauria reblat aquesta suposada certesa: «(La catedral d’Urgell) és un exemple de monument construït per estrangers que no ha tingut cap influència en l’arquitectura de la regió: l’absis italià construït per Ramon Llambard, amb la seva galeria exterior de circulació, ha romàs com a exemple únic a Catalunya d’una disposició molt freqüent a Itàlia i Alemanya».

En un proper article sospesaré i qüestionaré aquest punt de vista detalladament i documentada.