Coses que em plauen

 

Coses que em plauen

(Publicat a Viure als Pirineus)

Malgrat l’estrèpit dels canons i el fragor de tantes batalles cruels i absurdes, quan surto a caminar sóc capaç d’obrir un parèntesi i gaudir amb el guspireig vermell dels farbalans enmig de les onades intensament verdes d’aquests dies. El farbalà és la flor que té més noms de casa nostra. Hi ha llocs que en diuen rosella, gallaret, perepep, quiquiquic, quecquerequec, coquerecoc, badabadoc, ababol, pipiripip, gallina, monja, ruella, etc. Com en dieu vosaltres? En digueu com en digueu, tres coses em semblen clares. Una, que la diversitat de la llengua expressa aquest aire personal, creatiu i alegre que sorgeix de l’espontaneïtat popular; dues, que la necessitat que tenen les llengües de posseir un estàndard no està renyida amb la supervivència de les diferents varietats; tres, que una primavera sense roselles, sense ruelles, sense farbalans, no seria primavera.

Em plau, també, veure que les séquies del reg de Nargó ja són netes i que es preparen per a repartir verdor i abundància pel paisatge.

Em plau constatar que el topònim pont d’Espia hagi sobreviscut a l’antic pont romànic que li va donar el nom. És la victòria de la paraula sobre la pedra, de la història sobre l’oblit. A quins espies es deu referir? De tots els ponts del Segre aquest potser és el que ha estat més conegut i mitificat. Al voltant seu s’hi han bastit diverses llegendes que ni tan sols el pes de la realitat ha acabat de desplaçar-les del tot. El príncep de Lichnowsky, als seus records de la primera guerra carlina, explicava que el pont d’Espia era el lloc on els reis de la corona catalanoaragonesa llançaven els espies castellans quan els capturaven. La llegenda, per raons òbvies, és totalment falsa. Del segle IX al XVI aquell indret va pertànyer al Vescomtat de Castellbò, temps en què el vell pont degué fer d’enllaç i línia divisòria entre la salvaguarda del castell de Canelles, el castell de la batllia de Nargó —ambdós llocs amb un bon angle de guaita a mitja alçada— el majestuós puig, també dels Espies!, del Boumort i el castell de Gavarra. També se li ha atribuït reiteradament ser el lloc des d’on es va llançar el comte d’Espanya al Segre, quan el portaven de la rectoria d’Avià presumptament cap a Andorra. Com és ben sabut, això tampoc no és cert. El lloc on el van llançar al riu, amb un cantal lligat al coll amb un dogal va ser un bon tros més amunt, a l’alçada del toll Mercader, molt poc abans d’arribar als Tresponts. Pio Baroja, a la seua novel·la La senda dolorosa, diu que pont d’Espia és el nom del pont en castellà, mentre que en català seria pont des Pi. És a dir, que es tractaria d’una resta de l’antic català salat fossilitzada a la toponímia. La idea és suggerent, però ni en la memòria oral ni en l’escrita no n´he trobat cap exemple. Joan Coromines, d’altra banda, al seu extraordinari Diccionari etimològic, parla també d’un segon pont d’Espia a l’alçada de Castellnou de Bassella, però tampoc no n’he sabut trobar cap mostra ni testimoni. A algú li sona?

M’agrada també que surtin llibres d’història local com ara Per Déu, per la Pàtria i el Rei, escrit per Amadeu Gallart i publicat per Edicions Salòria de la Seu, en què, a patir del dietari d’un seu rebesavi (Antoni Martí, 1806-1863), ens descobreix un seguit de fets històrics que es van produir durant la primera guerra dita carlina i ens endinsa en una rica exposició de detalls que ens permeten conèixer molt millor aquell conflicte des de la perspectiva de les nostres terres.

M’agrada tota l’obra de Víctor Serge, especialment aquests dies en què l’imperialisme rus ha decidit treure’s a careta i tornar a matar, a assassinar.

I, finalment, m’agrada la poesia que sap embellir amb paraules les tasques quotidianes, com ara el poema «Costurers d’amor», provinent del volum Atles d’un present, del poeta pontsicà Jaume Invernon i Font, publicat també per edicions Salòria:

«Amb fils de veu brodàvem els silencis

sense esbandir-nos l’afany d’aprenents.

Dessota l’aire calent de la tarda

fèiem l’embasta amb escatxics de sal,

desafiant el desig de les ones...»

Malversació

Les arrels fascinants de la paraula: malversació

(Publicat a Pirineus Digital)

No em cansaré pas de repetir que les paraules més complexes, més abstractes, més elevades intel·lectualment parlant, en realitat provenen del món de la pagesia, del món de les coses quotidianes, de la vida ran de terra.

En el cas de la paraula “malversació”, aquesta circumstància encara és més profunda ─mai tan ben dit─ i evident. El seu origen l’hauríem de cercar en una hipotètica forma wer que, en la llengua indoeuropea hauria significat “cuc” (vegeu irmr, “cuc” en islandès antic, waúrms, “serp” en gòtic, etc) i, per associació amb les seues accions, “regirar” i “girar”. En català disposem de la forma verm, avui no tan emprada com en el passat, malgrat les formes vermicida, vermina, vermiforme, etc., que té un llarg recorregut en la nostra llengua popular i poètica, com ho demostra un dels poemes més punyents d’Ausiàs March, entre els de molts altres autors: “Cell Ticion qui’l buytre .l menja .l fetge / e per tot temps brota la carn de nou / ... / pus fort dolors d’aquesta .m té lo setge, / car és un verm qui romp la mia pensa”.

La noció de “girar” ha generat mots com “vèrtebra”, “vertebrat”, “vertebrar”, etc. (a partir de la idea d’articulació que gira), “vertigen”, vertiginós, etc. (que gira o roda el cap), “vèrtex” (punt culminant al voltant del qual giren els estels o altres objectes), “vertical” (que es dirigeix cap al punt culminant), “univers” (que a més de referir-se al conjunt de tot allò que existeix ens assenyala el punt al voltat del qual suposadament gira), etc.

El camp semàntic de l’acció del cuc de terra, i la seua acció de girar i regirar, van originar en llatí la foma “versus”, que no volia dir altra cosa que l’acció de regirar la terra, és a dir, la de fer “solcs”. Aquests “solcs”, vistos com una renglera, com una línia recta i precisa, van ser traslladats a la mètrica de la poesia trobadoresca i ja els trobem amb el sentit actual en obres de grans trobadors catalans com Guillem de Bergadà, Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: “aplan e lim verses proverbials...”

Emparentat amb aquells versos, trobem la idea de versar, (és a dir, de parlar o tractar sobre una cosa), i una persona versada en algun tema és algú que en té uns grans coneixements. I quan dues o més persones intercanvien coneixement, diem que conversen, donant cadascun la seua versió. Si es tracta d’algú que pot passar d’un tema a un altre, tombar d’una posició a una altra, d’un partit polític a un altre, direm que es tracta d’una persona versàtil. És a dir, una persona capaç de girar-se i regirar-se com un cuc. Emparentat amb aquesta mateixa noció, tenim la preposició simple vers i les compostes envers i devers, que no volen dir altra cosa que “girar la cara cap a...”, les qual ja apareixen, des dels orígens de la llengua escrita, a les mateixes Homilies d’Organya: “Moltes coses que en macipea à feites ... à om vergónia a dir ... així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir”.

No hauria de ser pas estrany, doncs, que quan se’ns gira un tupí d’aigua diguem que l’hem vessat, ni que les teulades i les muntanyes tinguin dos o més vessants. A partir d’aquestes, la paraula vessament ha anat adquirint un relleu creixent en el món de la informació en què sovint, per desgràcia, s’ha de parlar de vessaments de combustible, de sang o de vessaments cerebrals.

En definitiva, el devessall de paraules generades per aquella forma indoeuropea wer i de la seua acció de girar i regirar és realment fabulós i fins i tot, com es pot observar, un pèl enrevessat. Caldrien molts articles com aquest per a donar-ne una noció mínimament acceptable del conjunt. Amb tot, encara n’oferiré un ramell més com a exemple. Advers, adversari, adversitat, (contenen la noció de girar-se de cara a nosaltres), convertir, conversió, (girar-se mútuament un a un altre), divers, diversió (girar l’atenció cap a coses diferents), introversió, introvertit (girar-se cap a dins d’un mateix), inversió (girar cap a fora), pervers, perversió, pervertir, (girar malament l’orientació), etc.

Per tot el que hem dit, ja es veu ben clar que malversar és girar cap a fora diners del lloc que els correspondria (és a dir, invertir il·lícitament el cabals de la gent en usos diferents d’aquells a què estaven destinats). Dit això, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar un altre mot entre els molts que també s’hi relacionen. Em refereixo a l’adjectiu vermell, que significa “de color roig encès” i que prové del color i de l’ús que es feia de determinats cucs (verms) per a obtenir aquest color.

 

Notícies d’un periodista pirinenc oblidat (II)

agost 12, 2022, Marcel Fité

Barcelona, la Rosa de foc, la ciutat de les bombes i de l’acció directa, la capital del vapor, de la industria, de l’anarquisme i del republicanisme d’esquerra, densament poblada per ramats de xais sense pastor, va caure rendida a l’oratòria inflamada d’aquell  home triplement empeltat de “gracejo” andalús, d’”hidalguía” madrilenya i d’un aire militaritzant de capità dels Terços, heretat aquest directament per via paterna. Es tractava d’un malabarista de la paraula, que va saber fer de la demagògia un art i un espectacle: don Alejandro Lerroux, l’emperador del Paral·lel, l’home que va aconseguir captivar i dividir el potentíssim moviment anarquista barceloní i atreure’s el sentiment republicà, i federal català, llargament construïts i desitjats per la menestralia i la classe obrera durant la segona meitat del XIX.

Anarquistes com Joan Montseny (Federico Urales), gent republicana i d’esquerra com Gabriel Alomar o Pere Coromines, republicans federals de l’Empordà i de totes les comarques, sucumbiren a la fraseologia captivadora, demagògica i màgica de Lerroux amb la mateixa mansuetud i placidesa que les rates d’Hamelin seguiren el famós flautista. Ni els raonaments, ni els arguments, ni l’ombra de la sospita que aquell individu fos un enviat del govern central, pagat amb fons de rèptils (avui fons reservats) per desarticular el catalanisme embrionari i constructiu de Prat de la Riba i no pas algú que casualment passava per allà, no van aconseguir canviar la percepció esbiaixada del que realment passava i l’esquerra catalana i fins i tot catalanista -sense adonar-se’n- va caure de quatre grapes a les mans enganxifoses de Lerroux, de don Alejandro Lerroux, i, en conseqüència, a les urpes del centralisme més espanyolista, cínic i maquiavèl·licament orquestrat. Hi ha una candidesa catalana que, de vegades, es fa molt difícil de descriure.

En aquest context, l’Elies Fité, de família pobra i emigrada però amb aspiracions de superació, no va ser pas cap excepció. Tal com ell mateix explica, l’ideari republicà que Lerroux pregonava el va fascinar: “…nosotros estamos colocados muy a la izquierda, sosteniendo nuestras convicciones todas: en lo político autonomistas, en lo económico socialistas, en la conducta revolucionarios…”. Aviat entrà a militar a la secció juvenil del Partit Republicà Radical (a la coneguda com la de “los jóvenes bárbaros”), de la qual acabà essent president, i a continuació començà la seua prolixa carrera periodística, fet que el va portar a publicar milers d’articles, milers d’editorials, a dirigir els diaris de què parlava a l’article anterior i a escriure l’assaig històric, avui quasi introbable, Política republicana. La obra de un partido (Imp. Salvat, Duch y Ferrer, Barcelona, 1924).

Durant aquells anys enfebrosits d’ideologia i de treball va escurçar al màxim les visites al seu bressol nargoní i els seus contactes familiars gairebé es reduïren a una escassa correspondència epistolar

Durant aquells anys enfebrosits d’ideologia i de treball va escurçar al màxim les visites al seu bressol nargoní i els seus contactes familiars gairebé es reduïren a una escassa correspondència epistolar i a les visites que el seu cosí Marcel·lo i la seua dona Dolores ꟷenamorats de la lluminositat artística i eròtica del Paral·lel i seguidors com ell mateix de la Raquel Meller, la cupletista de moda que ja era la reina indiscutible d’aquella avinguda i que cada dia s’anunciava al diari l’Auroraꟷ li feien a Barcelona.

Elies Fité va ser un lerrouxista convençut, un jove d’origen pirinenc que decidí lluitar contra la vergonyosa comèdia del bipartidisme dinàstic, sense adonar-se que ell també formava part del guió: “En el partido republicano y en su jefe, el señor Lerroux, cifra España la esperanza de una próxima transformación que haga posible el régimen de libertad, igualdad y fraternidad a que aspiran todas las democracias”.

Això no obstant, no s’estava de discrepar amb el “Jefe” en algunes ocasions. El pro-imperialista Lerroux, per exemple, defensava la colonització del Marroc, mentre que Elies Fité no hi estava d’acord: “Los once millones de españoles que no saben leer ni escribir moralmente imposibilitan la obra cultural que debe realizarse en Marruecos (…) Los españoles no servimos para esta obra. Sabemos explotar, dominar o tiranizar; pero no somos aptos para una obra de paz, cultura y amor”.

Pel que fa a Catalunya, els seus punts de vista no sé si sonaven prou bé dins de la fèrria disciplina del Partit Republicà: “El amor a la libertad se halla en Cataluña profundamente arraigado. No nació este amor como un anhelo para recobrar la independencia y los derechos que, por el soborno de los votos del Compromiso de Caspe, le fueron arrebatados (…) La lucha de Cataluña es una lucha entre el espíritu liberal de los catalanes y el espíritu conservador y reaccionario de los gobernantes españoles (…) En otras épocas, especialmente a raíz de la dominación de Castilla, los catalanes lucharon por la libertad, casi siempre violentamente, con una energía digna de mejor suerte…”.

A poc a poc, a mesura que Lerroux es va anar traient la careta -suport al govern de dretes de la República, escàndol de l’estraperlo i, finalment, suport al cop militar de Franco- Elies Fité es va anar allunyant de tot aquell món. Als anys trenta ja havia adquirit un petit negoci que li donava per viure i, finalment, va morir, gairebé oblidat de tothom -tret de la seua dona, la Juanita, i d’alguns familiars de Nargó-,  en un segon pis sense ascensor al carrer Torrent de l’Olla -entre el carrer del Progrés i el de la Llibertat-, que des de l’any 1939, ai las!, havia estat rebatejat amb el nom de carrer Menéndez y Pelayo.

 

Notícies d’un periodista pirinenc oblidat (I)

agost 5, 2022, Pirineus Digital, Marcel Fité

Havia nascut a Nargó l’any 1894. El mateix any que, al Pirineu, es produïa el despreniment de la gran massa de tosca que va arrasar el famós Hostal dels Espluvins. L’ensulsiada va  arrossegar un bon bocí de la carretera que s’estava construint i que havia de posar en contacte l’Alt Urgell i Andorra amb la resta del país. Aquell desastre, a més a més, va deixar la comarca incomunicada i molta gent sense feina, alguna de la qual va acabar emigrant.

A Barcelona, la tardor anterior s’havia executat en Paulí Pallás, autor dignament confés de l’atemptat fallit contra el restaurador monàrquic, el general Martínez Campos i, aquell mateix any,  havien estat afusellats sis anarquistes i quatre més condemnats a cadena perpètua, acusats en un judici-farsa de ser còmplices de Pallàs.

Aquell mateix any 1894 esclatava a França el famós afer Dreyfus, en què el Servei d’Intel·ligència francès descobria que, a la paperera de l’agregat militar de l’ambaixada alemanya, hi havia una carta, sense signatura, que anunciava la tramesa d’uns documents secrets al seu etern adversari teutó. Una investigació posterior, sense cap mena de prova ni d’indici, va arribar a la conclusió que el capità Alfred Dreyfus, d’origen jueu i destinat a l’Estat Major, n’era l’autor. No va ser fins al 13 de gener de 1898 que una carta oberta d’E. Zola al president de la república, F. Faure, titulada “J’accuse” (Jo acuso), publicada al diari L’Aurore, reptava el tribunal que havia jutjat el cas i provocava una gran commoció social. Com a conseqüència d’aquell escrit, es desencadenà el procés de rehabilitació d’Alfred Dreyfus, el qual no es resignà mai a ser indultat ꟷperquè l’indult descarrega de la pena, però no de la presumpta  culpabilitatꟷ i no s’aturà fins que va ser proclamat innocent i, per tant, amnistiat. La notícia i el conjunt de l’afer va commoure l’opinió pública i va donar la volta al món.

Tots aquests fets influirien en la vida posterior del nounat. El van batejar a l’església parroquial de Sant Climenç, on li van posar de nom Elies. Elies Fité i Fàbrega. Era fill d’una parella del poble, sense gaires recursos. El pare, de nom Bonaventura, cabaler de casa pobra ꟷqui no era pobre al Nargó d’aquell temps?ꟷ, vivia dels jornals que li sortien treballant del que podia, principalment al ram de la fusta. La mare, la Tomasa, feia les feines de casa i tenia cura de la feram (gallines, conills, porcs…). Un dia, tips de viure en la penúria i l’isolament de les muntanyes que encerclaven el poble com una argolla, van decidir anar-se’n a viure a la ciutat, amb l’esperança de trobar un futur millor per a la seua descendència i, com a mínim, una bona educació per als fills. La seua decisió, en aquest darrer sentit, no podia ser més encertada. En aquells anys les escoles laiques, racionalistes, republicanes i modernes, impulsades per gent com Ferrer i Guàrdia, els anarquistes i els republicans, florien arreu de Barcelona i la seua rodalia, com congestes de mocoses (llenegues) blanques enmig de la boscúria. No he pogut saber encara en quina d’aquestes escoles va anar l’Elies Fité, però pels seus escrits i manera de pensar, no tinc cap dubte que va ser en alguna d’aquestes que acabo d’esmentar.

Aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar

El que sí que sé, no obstant, és que aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar. El seu procés de conscienciació social i política degué ser meteòric. Durant l’adolescència que deixava enrere a marxes forçades havia viscut la Setmana Tràgica, l’ignominiós procés de Montjuïc (aleshores la justícia espanyola, per als catalans, ja era molt espanyola) i, per si no fos prou, el desemmascarament i la descomposició de la vergonyosa comèdia política del bipartidisme dinàstic, que en aquells moments ja no enganyava quasi ningú… L’any 1917 va ser detingut i empresonat per la seua participació a la vaga general del mes d’agost.

En sortir de la presó, l’Elies Fité ja tenia clar que per a enderrocar el règim monàrquic calia cercar un lideratge, tenir disciplina, treballar i prendre partit. L’any 1918, en col·laboració amb el que seria el seu soci una colla d’anys, en Jesús Ulled, i amb l’ajut econòmic del seu cosí del poble, en Marcel·lo Fité, fundà el diari La Aurora, que es va publicar durant divuit anys. Al seu primer article, signat el dia 14 de juliol de 1918, fa un encès elogi de la Revolució Francesa i aviat deixa constància de la seua admiració per Zola i de l’impacte que li havia produït conèixer l’afer Dreyfus. De fet, el nom del diari que codirigia amb Ulled és deutor del nom del que Zola publicà el seu famós article “J’accuse” i que és una de les grans fites del periodisme europeu. Ell sovint feia broma del fet de dirigir un diari que es deia La Aurora i sortia a la tarda.

L’any 1921 va tornar a ser detingut, acusat de publicar a la impremta de La Aurora “números clandestinos de Solidaridad Obrera”, i, a més, d’haver-se-li trobat “tres suplementos diferentes de El Imparcial con información gráfica del atentado contra el señor Dato, varias cartas y un puñal de grandes dimensiones”. Deprés d’aquesta detenció, de l’any 1921 al 1924 va ser també redactor, director i propietari del diari La Información. De 1925 a 1930 va escriure a El Progreso i figura com a membre de l’Associació de Premsa de Barcelona. Finalment, l’any 1926 va tenir el càrrec de vicepresident del “Sindicato Profesional de Periodistas de Barcelona”.

Lo Folch de Nargó: bandoler carlí o resistent republicà?

 Pirineus Digital

MARCEL FITÉ.- La llegenda del bandoler Folch de Nargó s’ha transmès de pares a fills durant prop d’un segle i mig. Gairebé tot el que en sabem ens ha arribat a través de la memòria oral, ja que una gran part dels arxius locals va ser cremada durant la passada guerra. Per sort, gent com l’Emili Solà, els germans Ramoneda de cal Guillot i altra gent del poble han suplert amb la memòria una part del que les flames un dia van convertir en cendra.

En el doll d’aquestes veus, i encara en el d’alguna altra, va beure l’escriptor peramolí Josep Espunyes quan va redactar una aproximació biogràfica del bandoler Folch de Nargó a la seua breu però documentada obra Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell, publicada per Garsineu Edicions l’any 2002.

Seguint la tradició oral, i d’acord amb el que escriu Espunyes, el presumpte bandoler Folch hauria nascut a cal Terrissaire de Nargó, una nissaga de terrissaires que es va mantenir activa fins ben avançat el segle XX. Jo encara recordo el forn-obrador que tenien a la Costerota i els plats d’escudella vermella que teníem a l’escudeller de casa quan era xic. Recordo que eren uns plats rogencs, una mica escantellats per l’ús, pintats de groc a la part còncava, amb els noms de les persones de la casa escrits en negre o marró fosc, no n’estic segur. La meua padrina hi solia servir la sopa, les sopes i la vianda, que venia a ser com la modernament anomenada escudella, amb la particularitat que la vianda duia una mica de carbassa.

La memòria oral ens l’ha reportat com un carlí recalcitrant, que es va voler mantenir fidel a la seua ideologia més enllà de 1875, és a dir, més enllà que el general Martínez Campos la donés per acabada el dia 26 d’agost de 1875 al darrer reducte del carlisme català de la Seu d’Urgell. Amb la caiguda de la Seu va caure també la Generalitat que els carlins hi havien restaurat.

Segons la veu popular, la derrota carlina no hauria estat admesa pel Folch de cal Terrissaire que, amb un escamot d’homes, hauria continuat la guerra pe seu compte. Aquesta decisió l’hauria dut a ser un proscrit, un guerriller sense cap exèrcit ni suport polític darrere seu. D’aquells anys es recorden alguns enfrontaments llegendaris amb les forces governamentals, que s’han transmès de pares a fills sense solució de continuïtat. Una topada famosa va ser la de coll de Bura, esdevinguda després d’una persecució que començà al Soldelriu ─prop d’on el riu de Sallent aleshores, abans del pantà, desembocava al Segre─, que va acabar amb la fugida de l’escamot guerriller cap als paratges quasi selvàtics d’Aubenç.

La topada més violenta entre la guerrilla del Folch amb les anomenades forces de l’ordre hauria estat la que es va produir a l’indret conegut com Cap de la Creu, a mig camí entre Nargó i les Masies. Els guerrillers tenien previst desplaçar-se d’incògnit de Gavarra a Nargó, però un confident els va delatar i les forces de l’ordre els van esperar emboscats als dos costats del camí. L’enfrontament va ser terrible, amb diversos guerrillers morts i ferits, que van ser duts a la nova església de Sant Climent que, per un temps, es va convertir en hospital i presó. El topònim Cap de la Creu vindria de la creu ─avui, desapareguda─ que el poble hi hauria fet instal·lar en memòria dels morts.

La més famosa i espectacular, però, va ser l’escena que es va produir al cafè de la Pepeta Maca, digna d’un film del l’oest americà. El Folch, que va poder fugir de l’emboscada del Cap de la Creu, vivia amagat a les zones boscoses que envolten el poble amb el que li quedava de l’escamot. No obstant això, mantenia contactes amb la família i amb gent de Nargó de la seua confiança. Malgrat que sabia que el seu cap continuava essent un trofeu de caça major per al poder, algunes nits es deixava veure al cafè de la Pepeta Maca (a cal Ton del Peret), on podia esbargir-se jugant a cartes, de les quals era un gran apassionat.

El local del cafè era situat al primer pis de la casa. Constava d’un taulellet, una posella amb licors, una estufa de ferro colat amb una cafetera d’alpaca al damunt on s’escalfaven els clients de més edat, quatre o cinc taules de fusta envoltades de cadires de boga, i uns quants jocs de cartes. Unes cartes llamineres que el Folch no trigaria a remenar i repartir entre els companys de partida, com un nargoní més. De sobte, però, s’obrí la porta del cafè i un home s’abocà precipitadament cap a dins i va exclamar:

─Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!

La frase esverada i alarmada amb què una veu que entrà precipitadament a la sala avisava el jove de cal Terrissaire: “Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!”, sangglaçà l’atmosfera carregada de fum, densa i pastosa, del cafè de la Pepeta Maca, i pintà màscares d’esglai i d’esgarrifança als rostres dels parroquians i jugadors de cartes, els quals emmudiren a l’acte. Tan sols el Folch es mantingué impertorbable. “Si em cerquen, trobaran calçat del seu peu”, es limità a sentenciar amb veu potent i segura, mentre s’acostava la mà dreta a la faixa i acaronava el revòlver Lefauxeux que sempre l’acompanyava.

El ressò apressat i paorós de les botes dels guàrdies civils s’acostava a pas militar i s’intensificava com els batecs d’un cor en tensió. De sobte, s’obrí la vella porta del cafè i hi aparegué un carrabiner, seguit d’un altre, amb sengles fusells sota l’aixella i els dits als gallets, preparats per a disparar. ”¡La cabeza abajo todo el mundo! ¡Las manos a la espalda!”, va cridar amb decisió el que anava al davant, mentre cercava, amb mirada escrutadora i amenaçant, entre els parroquians ―que s’arrauliren atemorits amb les galtes a tocar de les taules i els braços a l’esquena― quin d’ells era el Folch.

Però el Folch, tan bon punt el civil va haver acabat la seua frase, ja havia empunyat el revòlver i havia començat a disparar contra la parella que el cercava. Un va caure mort a l’acte. L’altre tentinejà fins que quedà estès, ferit a l’espatlla. I el Folch, amb quatre gambades, fugí i es perdé, escales avall, com un rat penat en la negror de la nit. Quan alguns parroquians sortiren a la foscor del carrer Nou per veure què se n’havia fet, es trobaren amb un carrer solitari, buit i silenciós, que, amb les seues balconades de fusta envellida i uns ràfecs de llosa negra, els abocava a la llosca obscuritat d’una nit sense vores i sense cap altre rastre de la imatge del Folch de cal Terrissaire que l’aurèola de lluitador proscrit, que a partir d’aquell moment el perseguí com la cua argentada d’un estel fugaç i l’acabà convertint en llegenda local nargonina.

Durant un temps s’especulà sobre la seva supervivència. Hi havia qui afirmava que havia passat la frontera cap a terres de França o Andorra, qui el feia amagat als boscos del Solsonès, qui assegurava que l’havia mort la guàrdia civil… Però la realitat era tota una altra: el Folch, conscient de la situació en què es trobava, s’havia dirigit a Súria, on un cosí seu era el secretari del jutjat i una persona molt respectada i influent. A partir d’aquí, el Folch, presumpte bandoler carlí, es lliurà a la justícia, que el salvà de morir executat i, en contrapartida, el reclogué de per vida al castell de Cardona, on sembla que fou fins a la mort un pres modèlic.

Era un bandoler carlí, el Folch de Nargó? Pel context històric podria haver-ho estat: el dia 26 d’agost de 1875 s’acabava a la Seu d’Urgell la tercera guerra carlina i no hauria estat gens estrany que pels volts de Nargó hi hagués quedat una partida actuant pel seu compte. Però en aquells mateixos anys van passar també altres fets històrics molt rellevants: el dia 3 de gener de 1874 el general Pavia dissolia les “Cortes”, al més pur estil Tejero, i el 29 de desembre d’aquell mateix any Martínez Campos enderrocava la Primera República i restaurava la monarquia borbònica en la figura d’Alfonso XII a Sagunt. Aquells dos cops d’estat contra la República van provocar una gran indignació entre els demòcrates i republicans i no van faltar lluitadors i guerrillers, com ara el Xic de les Barraquetes, que encara es recorden i són venerats per molta gent de l’entorn on van néixer.

Hauria pogut ser el Folch de Nargó un lluitador republicà, un resistent, en comptes d’un “bandoler carlí”? Podria ser que l’apel·latiu de “bandoler carlí” obeís a la vella i coneguda tàctica del poder colonialista d’estigmatitzar l’adversari incòmode degradant-lo als ulls del poble a través dels molts mitjans de què disposa? Perquè, certament, no era pas el mateix lluitar per una causa dinàstica, com la del carlisme, tot just acabat de derrotar, que defensar un ideal just i democràtic com el la de la República, militarment abatuda.

La resposta a moltes d’aquestes preguntes ens la podria donar el document publicat al Boletín Oficial Gaceta de Madrid el dia 2 de maig de 1880 en què es fa una crida a uns presumptes companys del Folch: “Por el presente primer edicto cito, llamo y emplazo a José Agramunt, José Coma, Manuel Solanés, Antonio López, Miguel Galanoin, José Solé Roca, Ventura Cebrián Montell, Antonio Isla Gillard, Francisco Farigola, Manuel Salabarría Montell, Pedro Parllots, Antonio Bordes Bernardo, José Avella y Francisco Coloma, que formaron parte de la partida republicana federal (el subratllat és meu) mandada por Folch y batida en Coll de Nargó el 20 de junio del año último, para que se presenten…”.

Deia Arnold J. Toybnee que, de vegades, cercant la història apareixia la llegenda, però que també podia ser que cercant la llegenda acabés apareixent la història…

 

El poble que recordo i potser enyoro (una mica)

desembre 5, 2024, Pirineus digital

MARCEL FITÉ.- Els anys 50 i 60 van ser una anys grisos, foscos, potser tristos. Els negocis de la terrissa ja només eren un record en la memòria dels més vells. Existien les cases de la Teuleria i la de cal Terrissaire, però cap de les dues es dedicava a l’ofici que li havia posat el nom. L’ofici de raier, que havia donat vida a una seixantena de famílies del poble ─comptant-hi els caps de colla─, ja feia temps que havia penjat les eines als trebols de les cases, i els joves s’havien d’espavilar com podien, generalment cercant feina a la capital.

Però no tot era negatiu. El secà estava d’enhorabona, perquè el nou rec de la Comunitat de Regants de Sallent, impulsat durant la República, ja era una realitat i al poble s’hi collia blat, civada, ordi, llegums, vi i oli. Les hortes del Segre li subministraven la resta: hortalisses, fruita, aufals i trepadella… I al riu s’hi pescava bon peix, mentre que a les muntanyes del voltant s’hi caçava conills, perdius, llebres i s’hi collia bolets… Continuava, naturalment, havent-hi ramats d’ovelles i de cabres, i la gent criava els seus porcs i les seues gallines.

Hi havia tres molins d’oli: el de cal Benito, el de cal Pericó i, cap al final, el de cal Toà. Els antics molins de farina, temps enrere tan nombrosos, havien estat substituïts per la farinera del metge Gasset, que, a més de farina, produïa energia elèctrica i proporcionava llum al poble. El poble disposava d’un telèfon públic, que tenien a cal Guils, i possiblement n’hi havia algun altre de particular que, amb el pas del temps, anà incrementant el seu nombre. (L’any 1914 únicament 38 municipis de Catalunya tenien telèfon, el 1924 ja eren 410 els que disposaven d’aquest servei. Aquell any 1924 la recent estrenada dictadura de Primo de Rivera concedí de forma arbitrària el monopoli del servei a la Compañía Telefónica Nacional de España i tot es va alentir una altra vegada. El telèfon a Nargó no arribà fins als anys 30, és a dir, fins que el país, amb l’estatut del 32, no recuperà una certa autonomia, durant els anys de la Segona República. L’èxit del telèfon sembla que va ser espectacular. La meua padrina, meravellada, deia que en el passat hi havia temporades que el poble havia sortit a una trucada cada setmana! No es podia pas demanar més!).

El poble disposava de tres ferreries: la de cal Bepi, la del ferrer de cal Perot i la del Joan de cal Tomasó. Hi havia dos fusters: el Paco de cal Franxet i l’Amadeu. Tres mestres paletes: Josep Guàrdia (de cal Mundo), Ramon Trilla (de ca la Rafela) i Estanislao Guàrdia (de cal Lao). Un pintor: Francisco Trilla (de ca la Rafela) i un mataporcs: primer l’Agutzil, i després el Ton de cal Gamuix.

El rai havia deixat de funcionar, però hi havia dos tractants de fusta en actiu, que donaven vida a una colla de picadors i treballadors: el Benito Fité, amb el seu parent de cal Climenç, i l’Alberto Aubet. I també hi havia dues serradores que donaven vida a una colla de treballadors.

Per tot plegat, el poble es mantenia viu i podia presumir de tenir un reguitzell de botigues de comestibles, algunes de les quals feien també de carnisseries, com cal Camell, cal Cogussot, la Botiga Nova, cal Pito, cal Xera o cal Benito. Hi havia també tres barberies: cal Domingo (que tenia també una fàbrica de refrescos), cal Galan i cal Xurit. Dues perruqueries: la de la Conxita de cal Franxet i la de la Maria de cal Cogussot. Tres botigues de roba: cal Coix, cal Pollet i cal Tonís ─que feia també d’estanc─, dues de les quals tenien també sastreria (cal Coix i cal Tonís). Tres forns de pa: cal Bastiguès, cal Taüssà i ca la Busqueta (actualment Forn Reig).

També hi havia tres fondes (ca la Cisca, cal Not i cal Toà) i tres cafès: el del Lao ─més tard, de cal Taüssà─, el de cal Molinero i el de la Societat ─retolat com Cafè Espanya, per imperatiu dictatorial─. Al cafè del Lao s’hi projectava cine els caps de setmana i festius i tot el cafè estava decorat amb cartells de pel·lícules. Al cafè de la Societat s’hi jugava al billar, i també s’hi feia ball i saraus molts caps de setmana i per les festes. A tots tres s’hi jugava a cartes, s’hi prenia cafè i s’hi feia el vermut i, malgrat que el centre social per excel·lència era el Cafè de la Societat (la Societat, aleshores, encara no havia estat saquejada ni socialment sentenciada: Pobre Nargó! Quin mal has fet? Quin mal subjecte t’ha desposseït dels espais socials i familiars dels pares i dels padrins?), els altres dos eren un bon refugi per als nargonins que volien matar la solitud dels hiverns al voltant d’una estufa en amable conversa i bona companyia.

Escric aquest article de memòria i em disculpo pels errors i mancances que se’ns dubte deu contenir. La meua intenció, però, no era pas fer un inventari complet d’aquell Nargó (paradigma de tants altres pobles del Pirineu), sinó provocar una reflexió sobre els canvis que han sofert aquells pobles que pràcticament vivien del que produïen i gairebé tot el que produïen es quedava a casa. La vida hi era difícil, certament. I els anys 50 i 60 hi van ser una anys grisos, foscos, potser tristos. Però enmig de tantes espines, de tants cards, de tantes tristeses, ara i adés també hi floria algun lliri que ja voldríem alguns que avui hi florís.

Afers transfronterers i interpirinencs

Pirineus Digital

Afers transfronterers i interpirinencs

abril 7, 2025

Marcel Fité.

El senyor Joan Ganyet, nascut a la Seu d’Urgell l’any 1946, ha estat nomenat director del Comissionat per a les Relacions Interpirinenques i Transfrontereres. Cal felicitar el veterà polític urgellenc per un càrrec tan curiós, imaginatiu i, per descomptat, esplèndidament remunerat.

Antigament les relacions transfrontereres també existien, però no eren tan altisonants i ben pagades com ara. Eren una cosa una mica més rància i barroera. Recordo que quan feia el soldat a la Seu m’havia tocat la companyia ‘Armas de apoyo’, que era l’encarregada de vigilar les fronteres des de la distància. Cada matí, quan el sol ja començava a escalfar una miqueta, el sergent Murillo ens feia treure dos canons que tenia i els havíem de situar estratègicament. Un “mirando a Andorra” i l’altre “mirando a Francia”. El que havia de mirar a Andorra el dirigíem més o menys cap al Pla de les Forques, i el que havia de mirar a França, com que la frontera era molt més extensa, acabàvem dirigint-lo si fa no fa cap a la Seu.

Que no s’alarmi ningú, però, perquè cap d’aquelles dues peces funcionava. Amb molta sort provenien de la tercera guerra carlina, encara que probablement ja eren allà d’ençà la Regència d’Urgell. L’única part d’aquelles andròmines que no estava rovellada eren les rodes, que de tant en tant engreixàvem. Un cop teníem els canons encarats, el sergent Murillo utilitzava aquelles desferres matusalèmiques per a fer la classe de teòrica de cada dia. Formulava sempre les tres mateixes preguntes, que calia respondre fil per randa si es volia sortir a passeig a la Seu i prendre una canya al bar La Jarra, que era el preferit per la soldadesca. “¿Qué clase de cañón es el que tenemos delante?”, preguntava en general, per a veure si sortia algun voluntari. La resposta solia ser un total i prudent silenci que donava vida sonora a les ales de les moscardes que sortien de les quadres. Al final el sergent assenyalava algun dels soldats que tenia al davant ―el que veia més ben disposat― el qual invariablement responia: “Un cañón sin retroceso, mi sargento”. “Exacto, exacto, un cañón sin retroceso. A ver cuando os lo meteréis en la cabeza”, assentia satisfet el sergent. Després preguntava en quina direcció sortia la bala i es repetia la mateixa situació, fins que algun responia “en línea recta”, resposta que una vegada més era celebrada i aplaudida pel sergent Murillo. Finalment, hi havia una tercera pregunta: “¿Por qué cae al suelo la bala disparada por el cañón?”. La resposta que tenia el sergent als seus apunts era “por su propio peso”, però un dia va fer aquella pregunta a un soldat expedientat ―un alferes degradat per motius polítics―, que tenia molt bona imatge entre la tropa i entre els mateixos oficials. Aquell soldat, que potser estava distret, o potser fart d’aquella farsa transfronterera, va contestar: “Por la fuerza de la gravedad”. El sergent es va gratar el clatell i es va posar tens: “¿Qué coño ha dicho ahora este?”, però pel motiu que fos no el va voler contradir: “De acuerdo, José, ¿pero también habría acabado cayendo por su propio peso, no?”.

De vegades em pregunto si l’escenografia de la política autonòmica actual no és feudatària d’aquella dramatúrgia xusquera del passat. Ho vaig pensar l’altre dia seguint l’interrogatori que van dur a terme una vintena llarga de membres de la Comissió d’Unió Europea i Acció Exterior al senyor Joan Ganyet i Solé. Quants tombs per a dir que el que li convé al Pirineu no són alts càrrecs xarucs, amb sous sobredimensionats i sense unes funcions definides! I per a afegir-hi, que per a aquesta feina ja hi ha un fotimer d’organismes com la Delegació del Govern a l’Alt Pirineu i Aran, la Secretaria de Governs Locals, la Delegació del Govern a França, la Delegació del Govern a Andorra, la Casa de la Generalitat a Perpinyà, la Direcció General de Muntanya, l’Institut de la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, i encara un parell de dotzenes d’organismes més.

El que li convé al Pirineu no són alts càrrecs xarucs, amb sous sobredimensionats i sense unes funcions definides! I per a afegir-hi, que per a aquesta feina ja hi ha un fotimer d’organismes

El senyor Ganyet, però, es va defensar impertèrrit. Va recordar que havia estat alcalde de la Seu durant 20 anys, anys en què, a més d’un creixement pel meu gust massa suburbial i despersonalitzador de l’antiga i molt entranyable ciutat, s’hi publicava una revista, Pirineu Actual, desapareguda en estranyes ―estranyíssimes― circumstàncies. També va recordar, com si fos un mèrit, haver estat 20 anys més diputat; diputat, d’un partit dinàstic que, per cert, coquetejava molt perillosament amb els GAL, amb la calç viva i amb 155 històries més. Va dir també que aquest Comissionat s’instal·larà a la Seu. Magnífic! És de suposar que serà al carrer dels Canonges, per continuar amb una imatge laica i progressista la tradició levítica local.

A la reunió no hi havia el conseller Ordeig, que feia uns mesos havia declarat que el Comissionat no tindria xofer ni cotxe oficials. Sento molt discrepar amb l’honorable conseller. Com s’ho farà el pobre senyor Ganyet per a tenir la mirada global que desitja, des de la seva trona canonical de la Seu, sense cotxe ni tren? Jo crec que com a mínim necessitaria una flota de tot terrenys i pel cap baix, un helicòpter. Francament, no m’imagino el venerable senyor Ganyet ―ben aviat octogenari― enfilant-se a peu pels polsegosos camins que duen a Carreu o Montanissell, amb un farcell a l’esquena i un gaiato a la mà, per conèixer la realitat del país. Ni enfilant-se al Cap del Roc de Nargó, on cada setmana s’amunteguen tones d’escombraries al carrer per falta d’una petita camioneta o d’un trist tricicle que passi pels carrers estrets del poble.

Opino que la solució dels problemes del Pirineu no hauria de ser crear noves canongies crepusculars compensatòries, exorbitantment remunerades. Perquè, certament, si de debò volem “millorar les condicions de vida dels habitants permanents del Pirineu”, que és, segons el mateix Ganyet, l’autèntic objectiu del seu càrrec, cal que l’actuació es faci amb la dignitat i el respecte que tan noble tasca es mereixeria. I amb els recursos, les persones i els mitjans adequats!