La Societat de Nargó (III)

Els darrers anys, des de la Societat de Nargó, incomprensiblement, no s’ha intentat organitzar, ni promoure cap tasca educativa, canalitzar cap iniciativa humanitària, lúdica o cultural

8 de setembre, 2023 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- El cafè de la Societat, durant la postguerra, s’anomenava Café España, per decret de la «autoridad competente», naturalment, i les persones que el regentaven ―i n’eren l’ànima― eren lo Ton i la Nati de cal Tresonito. Aleshores hi vivia molta gent, a Nargó. Per aquest motiu, de vegades, al local del ball no s’hi cabia. La solució del problema era desallotjar el «racó» de la canalla i fer recular els espiabrines de torn per a engrandir el «ball del mig».

Aleshores lo Ton feia un nus a la punta del mocador que sempre duia penjat al coll i la canalla sortíem esverats, escales avall, intentant evitar un dels cops de mocador que lo Ton engegava a dreta i esquerra, com aquell qui caça mosques, davant de la indiferència general dels adults, que continuaven exhibint els seus valsos, tangos i boleros amb la mateixa tranquil·litat i plaer que devia sentir la refiada i refinada tripulació del Titànic.

La canalla, però, ens enfadàvem. De vegades lo Ton es posava al cap de l’escala, amb actitud desafiant i, amb el seu mocador de nus prominent, exercia d’àngel protector d’aquell paradís de diumenge, amb la seua espasa de roba blanca, que era tan dissuasiva, com la de foc de les Sagrades Escriptures, a l’hora d’expulsar aquella colla de marrecs, aprenents d’Adam i Eva.

Però nosaltres, des del carrer, i sovint amb molt fred, a diferència d’aquells suposats primers pares, no ens resignàvem, i començàvem a cantar i a protestar, cosa que sovint acabava amb alguna corredissa, que els més intrèpids aprofitaven per a tornar a entrar al local i perdre’s entre la gent. El cant de guerra que solíem cantar a cor era:

Tresonito
nas de mico
si t’agafo
t’embolico!

A partir d’una certa edat (14-15 anys) es passava a ballar al «mig», cosa que volia dir un canvi d’estatus, juntament amb l’accés al món dels adults i a tots aquells petits rituals i luxes que hi podia haver: els refrescos, la mitja hora, el vermut, el sarau, etc., sempre que l’economia particular (ai!) t’ho permetés. A partir d’aquell moment, la complicitat i la simpatia del Ton ja eren totals.

Quan es va acabar la gran onada de gent que havia portat la construcció del pantà, el poble va entrar en una trista i dolorosa decadència que semblava inaturable. Es van acabar els grans balls amb orquestra i, amb prou feines, es llogava de tant en tant algun acordionista. La noció de «racó» i de «ball del mig» es va perdre i aviat va semblar que aquella gran sala de la Societat quedaria tan buida com moltes de les cases del poble.

Tot i això, durant els difícils anys seixanta i setanta, a la Societat d’aleshores encara s’hi va fer algunes activitats interessants. S’hi va fer Pastorets, Caramelles, teatre en general, s’hi va fundar una Penya que organitzava ball cada diumenge, festes i carnavals, s’hi muntava sortides, excursions…, tot un repertori d’activitats que posaven una mica d’il·lusió en uns anys inacabablement foscos i tristos…

La crisi en què va entrar el poble no va ser pas un fet aïllat, sinó un paradigma de la terrible crisi per la qual van començar a passar els pobles petits que encara quedaven i queden al Pirineu, la majoria clarament amenaçats de desaparició

La crisi en què va entrar el poble no va ser pas un fet aïllat, sinó un paradigma de la terrible crisi per la qual van començar a passar els pobles petits que encara quedaven i queden al Pirineu, la majoria clarament amenaçats de desaparició. Tot plegat: un reflex del problema de la despoblació rural; del centralisme, salvatge i suïcida, d’algunes capitals de comarca; de la impotència i abandó que senten els petits nuclis rurals a l’hora de solucionar els seus problemes més essencials…

Tot això és cert. Però aquests greus problemes no ens haurien d’amagar el fet que alguns pobles i institucions locals amb finalitat social em sembla que no sempre han estat a l’alçada. Així, per exemple, durant aquests darrers anys, Nargó no ha tingut biblioteca, ni sala d’estudi, ni aula d’ordinadors per als joves, mentre que Ia Societat del poble, en aquest context de crisi, s’ha limitat a cobrar les quotes dels associats, a cobrar els lloguers dels locals i a subsistir —cosa que no deixa de tenir un cert mèrit—, encara que d’una manera letàrgica, comatosa, agònica, silenciosa. Sense cap mena de connexió amb la realitat social del poble.

Els darrers anys, des de la Societat de Nargó, incomprensiblement, no s’ha intentat organitzar, ni promoure cap tasca educativa, canalitzar cap iniciativa humanitària, lúdica o cultural, ni s’ha participat en cap conferència, presentació de llibres o activitat social de cap mena… No s’ha celebrat cap festa, ni aniversari, i ni tan sols s’ha acompanyat cap soci difunt al cementiri, ni se n’ha informat de cap defunció, com històricament sempre s’havia fet.

Cap any, cap any de la seua història, certament, no havia estat tan lànguid, trist i penós com aquests darrers anys, en què tanta falta feia una actuació proactiva i diligent.

Avui, aquella Societat dels nostres padrins i padrines s’ha convertit en poc més que un record evanescent. En un nom evocador, en un grapat imprecís de socis, que paguen religiosament i engreixen les arques de l’entitat, i en uns locals llogats per a activitats diverses i per un temps i uns preus «indeterminats i desconeguts» —segons m’informen tots els socis amb qui n’he parlat.

I la sala de ball que va meravellar Mercè Rodoreda, ai las!, aquella sala de ball s’ha convertit en un rocòdrom amb dutxes per a escaladors. Espero que, com a mínim, vulguem conservar la memòria del que havia estat.

 

La Societat de Nargó (II)

A les poblacions del Pirineu, hi ha hagut també grandíssims cafeters, gent d’una professionalitat impecable i amb un alt sentit de servei a la comunitat

1 de setembre, 2023 - 07:00

Marcel Fité

MARCEL FITÉ.-  Des del primer dia, el cafè va constituir una part essencial de la Germandat de Sant Sebastià, la futura Societat de Nargó. El primer cafè del qual tinc constància era a l’actual plaça del Raier. A sota del local d’aquest cafè hi havia la corresponent sala de ball. Al cafè s’hi entrava per la mateixa plaça i, a la sala de ball, s’hi podia accedir, tant pel carrer de sota, el de la Rosa, com per una escala interior que hi portava des del mateix cafè.

Segons m’explica en Joan Torruella, de cal Quitxo (cal Quitxo vell era justament a l’entrada d’aquella antiga sala de ball), les sessions de ball habitualment es feien amb un manubri. «Disposaven d’una trentena de peces i tocaven sempre les mateixes durant un any. Passat aquest temps s’havia d’anar a Barcelona a canvia-les per a poder variar de cançons. Per les festes grosses hi havia músics i fins i tot orquestres».

«L’any 1927 —m’informa l’Antoni Pujol, de cal Xurit— es van comprar uns terrenys a cal Gras per a edificar-hi els nous locals, i l’any 1932 ja hi havia l’actual cafè amb la sala de ball que, a dia d’avui, ha estat habilitada com a rocòdrom». Aquest canvi d’ubicació degué tenir una importància decisiva per als locals que aviat es van convertir en el centre dinamitzador de l’activitat associativa i d’esbarjo del poble.

Els cafès, també dits «cases de conversa», en aquells primers temps, eren un signe d’obertura i sociabilitat. Uns espais perquè la gent es trobés, enraonés i s’informés. Per aquest motiu, aviat van ser mal vistos pels nuclis més immobilistes i recalcitrants de la societat: pels clàssics cacics que dominaven (i potser encara dominen?) el poder.

Els cafès, també dits «cases de conversa», en aquells primers temps, eren un signe d’obertura i sociabilitat. Uns espais perquè la gent es trobés, enraonés i s’informés

Així, per posar un exemple, tenim un personatge prou conegut a les nostres terres (perquè fou assassinat a sobre Organyà, a mans del capità Baltà, de la Seu, i del Ros d’Eroles, de les Anoves, i va ser enterrat a Nargó) com el comte d’Espanya, que mentre va ser capità general de Catalunya, va fer tancar una munió de cafès, fondes i tavernes a Barcelona: El Cafè de la Pau, de Bautista Galiani; el Cafè de Narcís Ribet; el Cafè de la Font, de Francesc Villalonga; el Cafè de la Constància, de Joan-Fratini; el Cafè de Neptú, de Joan Dally; el Cafè del Comerç, de Cebrià Munné… Tots els cafès els van ser requisats i els propietaris van ser desterrats arbitràriament, acusats de donar cabuda als seus locals a idees liberals i actes sediciosos. Alguns, com en el cas de Cebrià Munné, van ser condemnats a més de deu anys de presó, després de passar pel suplici de mesos i mesos a les presons de la Ciutadella.

Potser per això, els cafès i els cafeters han deixat unes petjades profundes en la petita història de cada localitat i territori. El Lloyd’s de Londres o el Procope de París formen part de la història dels seus respectius països, de la mateixa manera que el Cafè de les Delícies o el de les Set Portes formen part de la història de la capital catalana. Com també en formen part els noms dels seus iniciadors, l’Andreu Caponata i el Josep Cuyàs, per posar dos exemples.

Aquí, a les poblacions del Pirineu, hi ha hagut també grandíssims cafeters, gent d’una professionalitat impecable i amb un alt sentit de servei a la comunitat. A tots ells m’agradaria dedicar-los aquest article, cosa que faré per mitjà dels que jo vaig conèixer a les dècades dels anys seixanta i setanta a Nargó: lo Ton del Tresonito i la Nati; lo Molinero, i lo Taüssà. Tres exemples de cafeters que regien tres cafès, cadascun amb la seua personalitat ben definida i contrastada.

Cadascun d’ells va donar involuntàriament nom al local que regia. Fins i tot en el cas del primer —el que portava el cafè de l’actual Societat, a la qual havien imposat el nom de Café España— el nom real i popular amb què se’l va conèixer va ser sempre el de cal Tresonito. Un cafè que reunia totes les característiques dels cafès originaris, amb un bon repertori de begudes, un ampli espai per a la conversa reposada, taules convenientment separades i espaioses, la imprescindible i decorativa taula de billar (que ja trobem als primers cafès del segle XIX i convidava a la competició serena, amical, intel·ligent i virtuosa), una gran sala de ball al costat, i, sobretot, l’omnipresència d’uns cafeters abnegats i professionals —que mantenien obert el local cada dia de l’any— tal com ho eren el Ton i la Nati, els quals encara molta gent recordem amb afecte.

https://pirineusdigital.cat/2023/08/25/la-societat-de-nargo-i/

 

La Societat de Nargó (I)

Aquest poble, tan extremadament pobre, va ser capaç de realitzar un somni impossible: crear una Societat solidària d'una grandesa moral increïble

25 d'agost, 2023 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- En aquell temps, Nargó era pobre, molt pobre, i dies ha que la fil·loxera ho havia arrasat tot. La gent es guanyava la vida com podia. Els homes, al rai, al bosc o llaurant al secà eixarreït i desagraït —aleshores encara no hi havia ni tan sols el rec de la República (el de Sallent)—, i les dones, a les hortes, als corrals, a rentar al riu, a fer les feines de casa, a garantir la més que precària subsistència i la reproducció de l’espècie. Tothom s’escarrassava a la seua manera, però la vida continuava essent pobra, molt molt pobra i difícil.

La majoria dels visitants de la comarca ni tan sols s’hi aturaven. I els que ho feien deixaven constància de la nostra pobresa com a poble. La Mercè Rodoreda, sense anar més lluny, ens deixà escrits en poques línies adjectius ben clars i precisos. «Les cases del poble s’aguanten per miracle. Negres, amb teules de pissarra, amb balcons de fusta que cauen, guarnits de panotxes de gra lluent; hi ha una font a la plaça, paradís de la mainada, hi ha a la plaça una església sense cap mèrit artístic, ni res que sigui digne de remarcar, i ja no hi ha res més. És pobre aquest poble, pobre, miseriós.»

Bé, donques, aquest poble, tan extremadament pobre, va ser capaç de realitzar un somni impossible: crear una Societat solidària d’una grandesa moral increïble, que devia representar un esforç col·lectiu fabulós, faraònic. Una Societat que no solament pagava el jornal als treballadors que estaven de baixa, fet ja en si realment sensacional i admirable en aquell temps, sinó que, a més a més, va ser capaç de construir uns locals de més de dos-cents cinquanta metres quadrats per a activitats socials, destinades al poble, sense gairebé cap paral·lel a la contrada. Com ho devien fer? Com van ser capaços de fer-ho en aquelles circumstàncies? Com van ser capaços de posar-se d’acord en una acció solidària d’aquelles dimensions? No sé si ho sabrem mai —el pas de la prehistòria oral a la història escrita és tan lent i a voltes brusc i dolorós, a Nargó!—, però tothom hauria de mirar amb un gran respecte, i fins i tot amb una merescuda veneració, aquells avantpassats —autèntics gegants— que van saber crear aquella Societat, destinada a usos socials per a la gent de l’indret. Els nargonins, titllats, de vegades, d’individualistes o d’egoistes, van deixar escrita a les parets d’aquells locals una lliçó de germanor i companyonia inesborrables, per a les noves generacions.

La mateixa Mercè Rodoreda, tan lúcidament crítica amb Nargó en molts aspectes, es va deixar seduir pel local de la Societat i començà a somiar i a il·luminar el seu esperit en visitar el lloc

La mateixa Mercè Rodoreda, tan lúcidament crítica amb Nargó en molts aspectes, es va deixar seduir pel local de la Societat i començà a somiar i a il·luminar el seu esperit en visitar el lloc. Qui sap si no va ser aquí que va posar la primera embasta a l’agulla del subconscient creador que la duria a confegir La plaça del Diamant! Jutgin vostès mateixos: «El cafè del poble té una gran sala de ball, i, en comptes de cafè s’anomena casino. Els diumenges, la sala de ball s’il·lumina, i les noies, àdhuc les qui baixen de pobles veïns, viuen la il·lusió d’unes hores felices…, que jo no he conegudes. Desconec les maneres d’ensomni tan inútils i tan necessàries de balls i festeigs. No he sabut mai què era una festa major i aquella emoció, tan necessària (…) El cafè posseeix un excel·lent aparell de ràdio —escampa en to sensual la veu rogallosa d’una cupletista marsellesa—, una magnifica cafetera lluent, una colla de taules, de cadires (…) El cafeter duu amb aire un drap al coll…».

Quan érem xics, la Societat formava part del nostre univers lúdico-educatiu igual que la plaça d’estudi, els carrers del poble, la costa del solà del Roca, el fumar d’amagat o el cinema del cap de setmana (si tenies les tres pessetes que valia l’entrada). Els diumenges a la tarda i els dies de festa sempre hi havia ball, tret dels del temps de Quaresma. La canalla jugàvem i apreníem de ballar al «racó», un espai que es creava entre el públic que mirava la gent com ballava (la que ballava al «mig») i la porta d’entrada.

 

Les sirgues de Turp

Quan es diu que Nargó va perdre la magnífica horta de Segre amb el pantà dit d'Oliana, es diu una veritat a mitges, ja que la pèrdua va ser molt més grossa i important que l'extensió estricta que va ofegar l'embassament

15 de setembre, 2023 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- La muntanya de Turp, en aquell temps, era molt a prop del poble de Nargó. Només calia passar Segre. Ara hi ha un embassament insalvable i, per tant, infinit, que la’n separa. Aquesta muntanya és situada al costat esquerre del riu, entre els termes de Fígols i Alinyà, Oliana i Nargó. És a dir, va de nord-est a sud-oest, lloc on forma l’estret o portell dels Espluvins, amb la muntanya d’Aubenç.

Antigament, la part obaga de Turp era com una prolongació del poble. Aquí i allà hi havia bocins de terra conreada que pertanyien a gent de Nargó. La toponímia, cada vegada més esborrada en la memòria compartida, ens ho testifica: «les boïgues del Ton del Peret», «les boïgues del Tonillo», «l’espluga del Manjo», «la barraca del Cogussot», «la vinya de cal Manset», «l’ansola del Magí», «la barraca del Pauetó»…

A Turp, aleshores, s’hi feia trumfos, ametlles, raïm, cireres, fruiters diveros, etc., sense oblidar els gustosíssims rovellons i bolets en general que es feien en qualsevol d’aquells bosquets. L’escassa distància de Turp respecte al poble en permetia el conreu i amb prou feines es diferenciava la muntanya del terme fèrtil de Nargó. Per això, quan es diu que Nargó va perdre la magnífica horta de Segre amb el pantà dit d’Oliana, es diu una veritat a mitges, ja que la pèrdua va ser molt més grossa i important que l’extensió estricta que va ofegar l’embassament. Es va perdre també el Turp agrari, el Turp conreat, de Nargó.

El pas del poble a Turp es podia fer simplement a peu, acció que es coneixia com «passar Segre», i en la qual la gent de Nargó era una gran experta per les vegades que ho solia fer i per l’habitud de contacte amb el riu que comportava la tradició raiera. Però es podia fer també en sirga (dita sirgó, quan era més xica). Una sirga que, en aquest cas, estava formada per una corda que anava d’un costat a l’altre del riu, a una certa alçada de l’aigua, i que estava preparada per a transportar persones, animals i coses d’una ribera a l’altra, mitjançant un gros receptacle de fusta —que havia sentit anomenar «cistella»—, i que, per mitjà d’una roda de corriola, es feia avançar amb les mans agafades a la corda, a força de braços. (Aquesta accepció de la paraula sirga o sirgó, però, no està recollida al Diccionari de l’Institut).

El pas del poble a Turp es podia fer simplement a peu, acció que es coneixia com «passar Segre», i en la qual la gent de Nargó era una gran experta per les vegades que ho solia fer i per l’habitud de contacte amb el riu que comportava la tradició raiera

A través dels anys, segur que n’hi devia haver hagut moltes més i en altres indrets, de sirgues. Segons el que he sentit explicar i m’ha arribat per diverses fonts, però, jo puc parlar tan sols de tres sirgues (si algun lector té notícies d’alguna altra li agrairé que m’ho faci saber). Les que he pogut documentar són la sirga de la vinya de cal Manset (l’única de la qual n’hi ha una fotografia, dels anys trenta, on es veu com la sirga estirada per en Josep Grau, de cal Manset, transportava amb ell mateix, les seues dues filles, la Pepita i la Maria); la sirga de l’ansola del Magí i la de les Anoves.

La sirga de la vinya de cal Manset anava de la masia —avui ofegada i quasi desapareguda sota l’aigua— de cal Borges, fins a la vinya de cal Manset; la sirga de l’ansola del Magí sortia dels Arenys —també ofegats— pel pantà, i arribava fins a l’Ansola; la de les Anoves anava de cal Guerxo (a tocar de l’Esquella) fins a Bàstigues de les Anoves. En aquest lloc, quan es va fer l’embassament, es va parlar de construir-hi un pont, però aquesta realització no es va concretar mai. Durant un cert temps la gent de les Anoves —aleshores les Anoves encara era un poble habitat— van fer servir una barca, però el projecte no va tirar endavant a causa de les constants pujades i baixades que feia l’aigua del pantà. També alguns nargonins van recórrer a les barques per a mantenir el contacte amb l’altra riba de Segre. Concretament, jo recordo la barca del Jaumet de la Caseta, que la feia servir per a conrear la masia de Pujol, i la del Pauetó, que durant els darrers anys de la seua vida va mantenir una plantació d’ametllers al terreny que li havia quedat a Turp, sense ofegar.

Finalment, una observació sobre l’etimologia de Turp. El savi Coromines diu que prové del basc «iturri-be», que significa «dessota la font». I hi afegeix, recordant la visita que hi va fer l’any 1932: «ja prop del cim de la rosta pujada ens poguérem aturar a abeurar-nos, assedegats, a una gran font (…) Prova, doncs, que Turp pròpiament és el nom de la grossa partida per avall de la font».

Coromines, sens dubte, es refereix a una de les fonts de Cambrils, lloc on pujà des de les Anoves. A la part de Turp que dona a Nargó, de fet no hi ha cap gran font, tret de la del racó el Pal, que només raja quan plou molt i no és apta per a beure-hi. Les altres que hi havia eren petites (la de la Plana i la del Tomasó) i avui han desaparegut. També voldria recordar que la part alta de Turp s’anomena localment «cap de Turp» o «morro de Turp», malgrat que darrerament no és estrany sentir, i fins i tot llegir, altres denominacions.

 

Les arrels fascinants de la paraula: rai (II)

La imatge de la lluita sorda, orquestrada per la intel·ligència humana, entre la roda —inicialment construïda amb raigs, pronunciats rais en una bona part del nostre territori— i els rais que baixaven pels rius, ens transporta a l’origen comú d’aquestes dues paraules

29 de setembre, 2023 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- Des de temps immemorials, tal com el llenguatge i els escrits antics testimonien, la fusta es va transportar a través dels rius, que eren les carreteres del passat. No va ser fins a l’aparició de la roda i la consolidació dels camins transitables amb carruatges i camions que  els rais i els raiers van anar desapareixent. Com és natural, els llocs on aquesta feina es va mantenir més anys van ser els topants més muntanyosos i aïllats, deixant de banda que, de vegades, també la desídia i l’abandó de les administracions influí en l’endarreriment de les comunicacions d’aquests indrets, més enllà de les circumstàncies orogràfiques.

La imatge de la lluita sorda, orquestrada per la intel·ligència humana, entre la roda —inicialment construïda amb raigs, pronunciats rais en una bona part del nostre territori— i els rais que baixaven pels rius, ens transporta a l’origen comú d’aquestes dues paraules, és a dir, a la partícula indoeuropea re-i. És l’epopeia que evoca la lluita entre dos fills de la fusta, germans verbals, separats per mil·lennis i que ja no es coneixen: la «rama pelada» o «bastó», que es convertirà en el rai de les primeres rodes i el «tronc pelat» que acabarà baixant pels rius en tramades de rais. Els rais de les rodes contra els rais de les tramades de troncs.

Els darrers llocs del país on es va mantenir l’activitat raiera van ser Nargó, la Pobla de Segur i el Pont de Claverol, tots tres situats en punts muntanyosos i propers a passos estrets que dificultaven el transport rodat. Aquesta circumstància, transmesa generacionalment per la veu popular, la ratifiquen diversos escrits que es conserven, especialment pel que fa a Nargó.

Els darrers llocs del país on es va mantenir l’activitat raiera van ser Nargó, la Pobla de Segur i el Pont de Claverol, tots tres situats en punts muntanyosos i propers a passos estrets que dificultaven el transport rodat

Així, tal com escriví Josep Espunyes en un article publicat a la revista Lo Banyut, el Diari de Barcelona, l’any 1838, publicava que “Bonifacio Ulrich, teniente de rey de la plaza de Urgel”, veia imprescindible construir una carretera des de “la Seu hasta el pueblo de Coll de Nargó, que son seis horas”. Una vegada oberta aquesta carretera, tot allò que es transportés per via terrestre fins al poble de Nargó “podría conducirse en barca o almadía, pues se construyen éstas desde tiempo inmemorial en dicho pueblo, cuyos habitantes las bajan por Lérida y Tortosa hasta la orilla del mar”.

Així mateix, disposem d’una carta, datada el 26 d’abril de 1845, de Maties Gual, tractant de fusta, fill de Gavarra, en què diu “Mañana van Jacinto y Antonio a partir la madera de Andorra, y marxarían con ellos los rayeros sino por tener la fiesta mayor por Pentecostés y estos días todos quieren eser a casa (…) así aguardaremos pasadas tales fiestas.” No cal dir que el poble que aleshores celebrava la festa major per la segona Pasqua era el de Nargó.

El paper clau de Nargó en el món raier, pel que fa al nombre de practicants d’aquest ofici, en els darrers anys d’activitat raiera, em sembla que s’explicaria, per un costat, pel lloc estratègic que ocupava aquest poble —a relativament poca distància de l’engorjat de la Garanta (d’uns cinc quilòmetres de llargària) i que històricament constituí una barrera quasi infranquejable per al trànsit rodat i un obstacle per a la comunicació de l’Alt Urgell i Andorra amb la resta del país— i, per un altre costat, pel fet que Nargó era a la porta d’entrada i de sortida d’una de les comarques més riques en fusta i, sobretot, més aïllades del Principat. No és pas en va que, mentre al Pallars i a la Cerdanya ja tenien tren, en molts pobles de l’Alt Urgell encara no havien vist mai una roda ni tenien cap possibilitat (camins o carreteres) de fer-la servir.

Finalment, no hem de confondre la paraula rai, de què acabem de parlar, referida a tramada de troncs, amb la seua homònima, la interjecció exclamativa rai, filla de la creació popular i usada amb diferents sentits: com una frase el·líptica, generalment suggerint una abundància que, en el fons,  assenyala una absència o mancança: trons rai, prou n’hi va haver! (segurament no devia ploure gaire); un mal menor: trons rai, pedra no caigo! (els trons serien un mal menor respecte a la pedra); també pot significar que una cosa no és tan de plànyer com es diu o es pensa i que comporta una comparació implícita: tu rai, que encara camines sense bastó!, tu rai que tens la targeta rosa!, tu rai que vius a Barcelona; tu rai que te les guanyes assegut (qui parla dóna a entendre que no gaudeix d’aquests suposats privilegis), o també una hipòtesi desitjable, difícil de veure realitzada: si encara ens apugessin la pensió rai; si plogués rai, encara se’n farien, de bolets! (qui parla voldria que passés el que expressa, però tem que no passarà). Per cert, costa d’entendre que aquesta interjecció tan versàtil i rica semànticament, vivíssima al Pirineu i amb uns orígens tan populars i creatius hagi estat silenciada, fins i tot proscrita, als llibres d’estil d’alguns mitjans de comunicació en català.

 

Les arrels fascinants de la paraula: rai (I)

Textos en català ens informen també que el transport a través de rais, en aquells temps reculats, no era pas una activitat exclusiva del rius pirinencs com ho va ser durant els segles XIX i XX

22 de setembre, 2023 - 07:00 PIRINEUS DIGITAL

Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- El mot rai, en aquest primer article, té el sentit de «tramada de troncs menats riu avall». Al següent, parlaré del seu homònim (rai) que, unit a certes paraules, forma ell tot sol una oració completa que expressa allò que temem, lamentem, ens reca, envegem, etc., i constitueix una de les genialitats creatives més característiques de la nostra llengua.

El mot rai referit a «tramada de troncs menats riu avall» és un mot antiquíssim, procedent de la varietat indoeuropea, en què, a partir d’una arrel re-i (que inicialment significava simplement rama pelada o bastó) va passar, amb el temps, a designar els troncs que s’enviaven a través dels rius, i, més endavant, els bastons que es feien servir per a construir les rodes dels carros (els raigs, anomenats encara en molts llocs rais), tan bon punt com aquelles —les rodes— es van començar a conèixer. El mot anglès rafter (i d’aquí el rafting modern), l’islandès raptr, el baix alemany rafter (aquest encara amb el significat de bigueta o llata), etc., són anteriors a la invasió romana; per això sabem que el mot és indoeuropeu, és a dir, anterior al llatí. En llatí passà a tenir la forma radiu, del qual, a partir de la imatge radial de la roda, s’obtingué el radi de la circumferència, la radiació solar i, modernament, un gavadal de paraules com raigs x, irradiar, radiodifusió, radiador, radiologia, radioactivitat, radar…, etc., sense oblidar, és clar, el raig de les fonts, de les canelles o aixetes i les seues derivades rajar i rajolí, rajolinet. Una vegada més veiem com els mots més tècnics i abstractes poden ser fills de la capacitat que té el llenguatge de reelaborar verbalment els conceptes més elementals i primaris. L’el·lipsi que va d’aquella primitiva rama pelada (re-i) a la radioactivitat, passant pels rais dels raiers, em sembla una de les meravelles més fascinants de la creativitat humana.

Alguns estudiosos del tema, com l’antropòleg basc Julio Caro Baroja i altres, constaten la presència dels rais de transportar fusta a l’època romana, cosa que no deixa de ser una data molt poc precisa i novençana, atesa la llarga durada de l’Imperi. Però pel que acabo de dir als paràgrafs anteriors ja es veu que el seu origen devia ser força anterior. Difícilment hi podria haver hagut la paraula en indoeuropeu, si no hagués existit prèviament el concepte. Més enllà d’aquest argument filològic i epistemològic, tenim la magnífica conversa, de fa més de quatre mil anys, entre el rei Salomó i Hiram, el rei de Tiro, de cara a la construcció del temple de Salomó, el més famós de la història i el símbol de l’hermetisme de tots els temps, molt valorat per la maçoneria, entre altra gent.

Difícilment hi podria haver hagut la paraula en indoeuropeu, si no hagués existit prèviament el concepte

Salomó, segons la Bíblia, volia que els picadors fossin de Sidó (una de les ciutats que Hiram governava), perquè «nosaltres no tenim ningú que sàpiga tallar troncs com els sidonis». Aquestes paraules van afalagar molt Hiram, que va contestar: «et donaré tota la fusta de cedre i de savina que desitgis. Els meus homes la faran baixar des del Líban fins al mar i la remolcaran amb rais per mar fins al lloc que tu m’indiquis; allà desmuntaré els rais i tu et podràs endur la fusta…». Aquest fragment, minuciosament escrit i detallat, demostra que els fenicis, i és de suposar que molts altres pobles, ja coneixien i usaven els rais com a mitjà de transport de la fusta…

Pel que fa a casa nostra, en tenim dades escrites des de l’edat mitjana. Així, al Llibre del Consolat de Mar (1320-1330) ja es legislava sobre la possessió de rais trobats en alta mar: “Si algun senyor de nau, anant a veles o que surt sia en algun lloc, se encontrara amb algun raig de fusta…”.

Més endavant, Jerònim Taix (1556-1597) referint-se al Baix Segre escrivia: «Junt a la ciutat de Lleida passa lo riu nomenat Segre, per lo qual vénen moltes provisions…, entre les quals devalla de la montanya molta fusta… que, feta una pila de la dita fusta, un i molts hòmens devallen sobre aquella, com si anassen en una gran barca; esdevingué’s que sobre una pila de aquelles, a les quals ells nomenen raig...».

Textos en català ens informen també que el transport a través de rais, en aquells temps reculats, no era pas una activitat exclusiva del rius pirinencs com ho va ser durant els segles XIX i XX. Pere Gil, a la seva coneguda i excel·lent -pel que fa als rius- Geografia de Catalunya (1598) ens informa que: “Per los Rius de Llobregat, y Ter, y Segre bayxa molta fusta. En especial per lo Riu Segre se bayxa grandissima quantitat de fusta a Balaguer y Leida (…) per lo Ebro bayxa a Tortosa y al mar. Y de aquella fusta de melis se aporta a Barcelona y altres parts de Cathaluña; a Valencia y altres parts de España…”.

 

El poble perdut de l’Urgellet (IV)

Durant la visita a l’antic poble d’Urgellet vaig tenir l’ocasió d’anar a un paratge proper conegut actuament com «la val de Rebés», topònim que Arribas relaciona amb l’origen pirinenc de la zona

27 d'octubre, 2023 - 06:00

Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- Personalment, feia molts anys que coneixia l’existència de les restes d’aquell poble perdut anomenat Urgellet. Des de sempre m’havia intrigat l’existència d’aquells vestigis, amb ressonàncies i evocacions històriques tan pirinenques, que les arades dels tractors lentament anaven sepultant i esborrant d’any en any.

Al darrer terç del segle passat l’havia visitat. L’havia trepitjat i havia comprovat que encara hi havia els fonaments d’algunes cases i que el seu record es mantenia ben viu en la memòria de la gent. Quan vaig llegir la descripció que en feia l’historiador Arribas Salaberri vaig témer que la mà humana i la tècnica l’hagessin enviat definitivament a l’obscur racó de les coses oblidades.

«Urgellet —escriu Arribas Salaberri— se hallaba exactamente enfrente de lo que hoy es la portada del Monasterio de Sijena, encima de unas ripas que están en la margen derecha del río. (…) De su ubicación exacta tenemos concimiento desde hace muchos años, pero los eriales que se hallaban sobre las ripas que ocupaban el pueblo de Urgellet hace muy pocos años fueron arados en profundidad, con tractores, para realizar labores de siembra de cereales de secano, puesto que esta orilla del río es toda de secano.

Pues bien, el tractorista que realizaba estas faenas nos dio conocimiento de la existencia de depósitos de granos, que estaban tapados con grandes losas, así como de basamentos de columnas, ruedas de molino y un trozo de columna de mármol rojo, que, todo ello apartado sobre el barranco, lo mandamos recoger…».

Ara fa quinze dies vaig tenir l’ocasió de tornar a trepitjar els ermassos espinosos que, sobre un pujol estratègicament privilegiat, avui sepulten les ruïnes d’aquella antiga població. Les seues restes han quedat força reduïdes, però no han desaparegut del tot. L’edificació més destacada és un forn de calç, força ben conservat, que és a tocar dels fonaments i runes d’una casa. Mentre escrutava l’entorn, sota un sol atuïdor, un seguit d’interrogants em ballaven i bullien al cap. Quan es devia bastir aquella població? Va ser, tal vegada, a la dècada de 1060-1070, quan Isabel d’Urgell, filla d’Ermengol III el de Barbastre i germana d’Ermengol IV, va ser reina consort d’Aragó i de Pamplona pel seu matrimoni amb Sancho Ramírez? Hi va participar Arnau Mir de Tost, nascut a la Ribera d’Urgellet i home clau d’aquell període? Per quins motius no es va aprofitar l’emplaçament privilegiat d’aquell indret?

La llegenda explica que la talla romànica —possiblement provinent del Pirineu— era una Mare de Déu trobada, com ara la d’Urgell, Meritxel o Núria

La llegenda explica que la talla romànica —possiblement provinent del Pirineu— era una Mare de Déu trobada, com ara la d’Urgell, Meritxel o Núria. És a dir, una Mare de Déu que desapareixia de l’església de l’antic poble de Sixena i no reapareixia fins que un rabadà la trobava en un illot dels que es formaven a les llacunes de la vora del riu. Coneixedora d’aquest fet tan prodigiós i miraculós —que es repetí diverses vegades—, la reina consort, Sanxa de Castella, va disposar que els veïns de l’Urgellet i Sixena fossin tralladats a un de nou que s’anomenaria Vilanova, més endavant, de Sixena i, actualment, Villanueva de Sijena. Val a dir, però, que aquest trasllat no es va fer d’una manera immediata ja que, força més tard, encara hi ha constància del pagament de censos per part dels habitants de l’Urgellet.

Des d’un punt de vista historiogràfic, però, la desaparició dels pobles d’Urgellet i Sixena no s’explicaria a partir de la teoria miraculosa que hauria motivat la decisió de la reina Sanxa, sinó —segons l’historiador Ubieto— per raons polítiques i econòmiques, que ara no m’estendré a analitzar.

Durant la visita a l’antic poble d’Urgellet vaig tenir l’ocasió d’anar a un paratge proper conegut actuament com «la val de Rebés», topònim que Arribas relaciona amb l’origen pirinenc de la zona. És bo de recordar aquí que Miquel Servet, àlias Rebés, devia ser d’una casa que duia aquest nom, avui inexistent a l’actual població de Vilanova de Sixena.

Tampoc a les làpides del cementiri de la població no queda cap rastre d’aquest cognom: al costat de nombrosos cognoms clarament aragonesos i molt pocs de castellans, hi abunden cognoms com Mir (12 vegades), Ferrer, Torner, Gros, Castell, Nogués, Masoliver, Montul, Soldevila, Monclús, etc.

Una altra cosa que em crida molt l’atenció de la gent amb qui parlo és la llengua espontània que fan servir, guspirejada de mots com ara boira, (la) vessant, la val (vall), mas, canalla (criatures), renglera, ordio, alfals, olivera, perera, mingrana, minglanera, alberge (albercoc), garnat pescaire, rabosa, cardelina (cadernera), panizo (panís), el cado (cau) del conejo, tovalla, rascle, al costat d’expressions com en tiene dos, se’n coge mucho; ellos rai; no n’ha visto ninguno (cap), no ha visto ninguno (ningú), etc. Unes paraules i expressions delicioses que en el passat s’intentà, des de l’ensenyament, extirpar-les, però que avui les televisions i altres mitjans tendeixen a esborrar entre els joves amb molta més eficàcia. Desconec si actualment es fa cap esforç per posar-les en valor i mantenir-les.