Pirineus Digital
MARCEL FITÉ.- La llegenda del bandoler Folch de Nargó s’ha transmès de pares a fills durant prop d’un segle i mig. Gairebé tot el que en sabem ens ha arribat a través de la memòria oral, ja que una gran part dels arxius locals va ser cremada durant la passada guerra. Per sort, gent com l’Emili Solà, els germans Ramoneda de cal Guillot i altra gent del poble han suplert amb la memòria una part del que les flames un dia van convertir en cendra.
En el doll d’aquestes veus, i encara en el d’alguna altra, va beure l’escriptor peramolí Josep Espunyes quan va redactar una aproximació biogràfica del bandoler Folch de Nargó a la seua breu però documentada obra Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell, publicada per Garsineu Edicions l’any 2002.
Seguint la tradició oral, i d’acord amb el que escriu Espunyes, el presumpte bandoler Folch hauria nascut a cal Terrissaire de Nargó, una nissaga de terrissaires que es va mantenir activa fins ben avançat el segle XX. Jo encara recordo el forn-obrador que tenien a la Costerota i els plats d’escudella vermella que teníem a l’escudeller de casa quan era xic. Recordo que eren uns plats rogencs, una mica escantellats per l’ús, pintats de groc a la part còncava, amb els noms de les persones de la casa escrits en negre o marró fosc, no n’estic segur. La meua padrina hi solia servir la sopa, les sopes i la vianda, que venia a ser com la modernament anomenada escudella, amb la particularitat que la vianda duia una mica de carbassa.
La memòria oral ens l’ha reportat com un carlí recalcitrant, que es va voler mantenir fidel a la seua ideologia més enllà de 1875, és a dir, més enllà que el general Martínez Campos la donés per acabada el dia 26 d’agost de 1875 al darrer reducte del carlisme català de la Seu d’Urgell. Amb la caiguda de la Seu va caure també la Generalitat que els carlins hi havien restaurat.
Segons la veu popular, la derrota carlina no hauria estat admesa pel Folch de cal Terrissaire que, amb un escamot d’homes, hauria continuat la guerra pe seu compte. Aquesta decisió l’hauria dut a ser un proscrit, un guerriller sense cap exèrcit ni suport polític darrere seu. D’aquells anys es recorden alguns enfrontaments llegendaris amb les forces governamentals, que s’han transmès de pares a fills sense solució de continuïtat. Una topada famosa va ser la de coll de Bura, esdevinguda després d’una persecució que començà al Soldelriu ─prop d’on el riu de Sallent aleshores, abans del pantà, desembocava al Segre─, que va acabar amb la fugida de l’escamot guerriller cap als paratges quasi selvàtics d’Aubenç.
La topada més violenta entre la guerrilla del Folch amb les anomenades forces de l’ordre hauria estat la que es va produir a l’indret conegut com Cap de la Creu, a mig camí entre Nargó i les Masies. Els guerrillers tenien previst desplaçar-se d’incògnit de Gavarra a Nargó, però un confident els va delatar i les forces de l’ordre els van esperar emboscats als dos costats del camí. L’enfrontament va ser terrible, amb diversos guerrillers morts i ferits, que van ser duts a la nova església de Sant Climent que, per un temps, es va convertir en hospital i presó. El topònim Cap de la Creu vindria de la creu ─avui, desapareguda─ que el poble hi hauria fet instal·lar en memòria dels morts.
La més famosa i espectacular, però, va ser l’escena que es va produir al cafè de la Pepeta Maca, digna d’un film del l’oest americà. El Folch, que va poder fugir de l’emboscada del Cap de la Creu, vivia amagat a les zones boscoses que envolten el poble amb el que li quedava de l’escamot. No obstant això, mantenia contactes amb la família i amb gent de Nargó de la seua confiança. Malgrat que sabia que el seu cap continuava essent un trofeu de caça major per al poder, algunes nits es deixava veure al cafè de la Pepeta Maca (a cal Ton del Peret), on podia esbargir-se jugant a cartes, de les quals era un gran apassionat.
El local del cafè era situat al primer pis de la casa. Constava d’un taulellet, una posella amb licors, una estufa de ferro colat amb una cafetera d’alpaca al damunt on s’escalfaven els clients de més edat, quatre o cinc taules de fusta envoltades de cadires de boga, i uns quants jocs de cartes. Unes cartes llamineres que el Folch no trigaria a remenar i repartir entre els companys de partida, com un nargoní més. De sobte, però, s’obrí la porta del cafè i un home s’abocà precipitadament cap a dins i va exclamar:
─Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!
La frase esverada i alarmada amb què una veu que entrà precipitadament a la sala avisava el jove de cal Terrissaire: “Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!”, sangglaçà l’atmosfera carregada de fum, densa i pastosa, del cafè de la Pepeta Maca, i pintà màscares d’esglai i d’esgarrifança als rostres dels parroquians i jugadors de cartes, els quals emmudiren a l’acte. Tan sols el Folch es mantingué impertorbable. “Si em cerquen, trobaran calçat del seu peu”, es limità a sentenciar amb veu potent i segura, mentre s’acostava la mà dreta a la faixa i acaronava el revòlver Lefauxeux que sempre l’acompanyava.
El ressò apressat i paorós de les botes dels guàrdies civils s’acostava a pas militar i s’intensificava com els batecs d’un cor en tensió. De sobte, s’obrí la vella porta del cafè i hi aparegué un carrabiner, seguit d’un altre, amb sengles fusells sota l’aixella i els dits als gallets, preparats per a disparar. ”¡La cabeza abajo todo el mundo! ¡Las manos a la espalda!”, va cridar amb decisió el que anava al davant, mentre cercava, amb mirada escrutadora i amenaçant, entre els parroquians ―que s’arrauliren atemorits amb les galtes a tocar de les taules i els braços a l’esquena― quin d’ells era el Folch.
Però el Folch, tan bon punt el civil va haver acabat la seua frase, ja havia empunyat el revòlver i havia començat a disparar contra la parella que el cercava. Un va caure mort a l’acte. L’altre tentinejà fins que quedà estès, ferit a l’espatlla. I el Folch, amb quatre gambades, fugí i es perdé, escales avall, com un rat penat en la negror de la nit. Quan alguns parroquians sortiren a la foscor del carrer Nou per veure què se n’havia fet, es trobaren amb un carrer solitari, buit i silenciós, que, amb les seues balconades de fusta envellida i uns ràfecs de llosa negra, els abocava a la llosca obscuritat d’una nit sense vores i sense cap altre rastre de la imatge del Folch de cal Terrissaire que l’aurèola de lluitador proscrit, que a partir d’aquell moment el perseguí com la cua argentada d’un estel fugaç i l’acabà convertint en llegenda local nargonina.
Durant un temps s’especulà sobre la seva supervivència. Hi havia qui afirmava que havia passat la frontera cap a terres de França o Andorra, qui el feia amagat als boscos del Solsonès, qui assegurava que l’havia mort la guàrdia civil… Però la realitat era tota una altra: el Folch, conscient de la situació en què es trobava, s’havia dirigit a Súria, on un cosí seu era el secretari del jutjat i una persona molt respectada i influent. A partir d’aquí, el Folch, presumpte bandoler carlí, es lliurà a la justícia, que el salvà de morir executat i, en contrapartida, el reclogué de per vida al castell de Cardona, on sembla que fou fins a la mort un pres modèlic.
Era un bandoler carlí, el Folch de Nargó? Pel context històric podria haver-ho estat: el dia 26 d’agost de 1875 s’acabava a la Seu d’Urgell la tercera guerra carlina i no hauria estat gens estrany que pels volts de Nargó hi hagués quedat una partida actuant pel seu compte. Però en aquells mateixos anys van passar també altres fets històrics molt rellevants: el dia 3 de gener de 1874 el general Pavia dissolia les “Cortes”, al més pur estil Tejero, i el 29 de desembre d’aquell mateix any Martínez Campos enderrocava la Primera República i restaurava la monarquia borbònica en la figura d’Alfonso XII a Sagunt. Aquells dos cops d’estat contra la República van provocar una gran indignació entre els demòcrates i republicans i no van faltar lluitadors i guerrillers, com ara el Xic de les Barraquetes, que encara es recorden i són venerats per molta gent de l’entorn on van néixer.
Hauria pogut ser el Folch de Nargó un lluitador republicà, un resistent, en comptes d’un “bandoler carlí”? Podria ser que l’apel·latiu de “bandoler carlí” obeís a la vella i coneguda tàctica del poder colonialista d’estigmatitzar l’adversari incòmode degradant-lo als ulls del poble a través dels molts mitjans de què disposa? Perquè, certament, no era pas el mateix lluitar per una causa dinàstica, com la del carlisme, tot just acabat de derrotar, que defensar un ideal just i democràtic com el la de la República, militarment abatuda.
La resposta a moltes d’aquestes preguntes ens la podria donar el document publicat al Boletín Oficial Gaceta de Madrid el dia 2 de maig de 1880 en què es fa una crida a uns presumptes companys del Folch: “Por el presente primer edicto cito, llamo y emplazo a José Agramunt, José Coma, Manuel Solanés, Antonio López, Miguel Galanoin, José Solé Roca, Ventura Cebrián Montell, Antonio Isla Gillard, Francisco Farigola, Manuel Salabarría Montell, Pedro Parllots, Antonio Bordes Bernardo, José Avella y Francisco Coloma, que formaron parte de la partida republicana federal (el subratllat és meu) mandada por Folch y batida en Coll de Nargó el 20 de junio del año último, para que se presenten…”.
Deia Arnold J. Toybnee que, de vegades, cercant la història apareixia la llegenda, però que també podia ser que cercant la llegenda acabés apareixent la història…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada