divendres, 21 d’agost del 2020

Camins (ARA Pirineus, 21-07-2020)




Quan el sol s’amaga rere la crestallera rocosa de Pujol Ferrer, surto amb la meua companya a estirar les cames.
 Ens agrada fressar vells camins poc transitats, que, tot i això, no s’escapen de les incíviques agressions que signifiquen els inevitables racons de deixalles i de (mas)caretes abandonades. Per l’antic camí Ral i el de la barraca de cal Dents, cada dia més ben conreada i enjardinada, baixem cap al camí que travessa el Pla i voreja el pantà. La natura hi és esponerosa; aquest any ha plogut força i l’herbei s’ha estès ufanós per les dues vores del camí. Tan sols un senderó mig enfonyat ens permet seguir el rastre de l’antic itinerari.

A la banda dreta, una rastellera 
de roures, alzines, lledoners, ametllers, clops i d’altres menes d’arbustos ens separen de l’aigua que s’estén, verda i tremolosa, cap a Turp. El lloc és solitari, silenciós i molt agradable. El clima també hi acompanya. El dia ha estat calorós, però en aquell moment de la posta corre un airet fresc que reviscola. En un punt imprecís del peu del Pla, ens asseiem enmig d’una quietud vegetal plena de vida misteriosa, suaument animada per la fressa de les copes dels arbres que balancegen al ritme del ventijol. Les ombres d’aquella catedral botànica conviden a la placidesa de l’esperit, al repòs, a l’ataràxia. No vola ni un mosquit. A la nostra esquena, els alfalsars i els rostolls, acolorits i guspirejats de paques arrodonides i daurades, s’enfilen plàcidament cap al poble fins que, de sobte, s’enlairen en feixes de paret seca cap al seu rerefons de muntanyes grises i ondulants. A l’esquerra, l’antic castell de la masia de Pujol, des de fa anys abandonada, senyoreja el seu turó com la bandera esparracada d’un vaixell perdut en un naufragi llunyà. Al davant hi tenim la muntanya de Turp, amb les seves sinuositats i valls poblades de pins i les nombroses tarteres que la clivellen com cicatrius antigues. Veig el lloc on hi havia la font de la Plana, l’espluga del Manjo, les tarteres per on ens arrullàvem, el camí per on pujàvem amb lo Jaumet de cal Guillot quan anàvem a la coma de Llest i de tant en tant miràvem a l’altra banda; recordo que els dies clars es veia la muntanya de Montserrat i amb la imaginació entrellucàvem les autopistes de la modernitat i la llibertat, enmig de boires i calitges… Quines cistellades de bolets n’havíem baixat! 


La tarda va caient i les granotes i els grillons comencen a desvetllar-se encara ronsejaires, “però els mosquits encara deuen dormir”, m’apunta la companya. Les muntanyes de la vall d’Alinyà i d’Aubenç es van tintant un color blau marí intens i profund, quasi pictòricament transparent, que contrasta amb la verdor propera i ataronjada de Turp i amb el color indefinit que va adquirint l’aigua de l’estany, lleugerament arrissada amb infinites escates de plata. Abans de reprendre el camí cap a casa percebo una sensació pertorbadora. Com una mena de desassossec agredolç. M’agrada aquell paisatge i en gaudeixo, però trobo faltar els que hi havia hagut i que tot just vaig poder conèixer, abans que el pantà els anegués: el paisatge de les Pórques, el de les hortes de Pujol, el del sot del Toà, el del Palleret, el dels Arenys, el del sòl del Riu, el de l’Ansola… El del Segre d’abans, amb els seus horts, els seus pilots, els seus pescadors, els seus llegendaris tolls on vam començar a nedar i en el passat n’hi havien après els raiers…  


Avui tot allò ha desaparegut sota les aigües, però al poble hi continuen flamejant espurnes de vida. Al carrer hi ha arbres, llum elèctrica, cotxes, alguna botiga i molta esperança i confiança en un futur que se’ns presenta inquietantment ocult rere una mar de (mas)caretes. 
«Quin parc natural tindrien l’Alt Urgell i el Pirineu en general, si la gent fóssim, tots plegats, una mica més nets, més conscients, més civilitzats» em dic mentre anem tornant cap a casa.

Foto Wayra Ficapa

diumenge, 2 d’agost del 2020

entrevista diari ara


ENTREVISTA A MARCEL FITÉ

"Era injust que no hi hagués una versió catalana de la història del llibreter assassí de Barcelona"

L'escriptor de Coll de Nargó recupera al seu darrer llibre una llegenda de la Barcelona del s.XIX

GUILLEM LLUCH TORRES
 0
Comparteix
 Guarda

Després de la publicació d' Escacs d'amor i de mort amb Edicions Salòria, l'any 2017, Marcel Fité (Coll de Nargó, 1949) ha tornat a les llibreries, en aquesta ocasió de la mà d'Edicions de 1984, amb La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. L'escriptor nargoní - col·laborador quinzenal de l'Ara Pirineus- ha volgut posar llum a una llegenda que, durant molts anys, es va donar com a certa, la d'un suposat llibreter assassí a la Barcelona convulsa i revolucionària dels anys 30 del segle XIX.
- D'on sorgeix la idea del llibre?La història sorgeix de la llegenda, que feia temps que me la mirava, la llegia i m'intrigava. Com que, a més, coincideix amb un període que sempre m'ha interessat, com és el segle XIX, vaig decidir escriure-la.

- Per què creu que va despertar tant d'interès aquesta història?
Jo crec que va despertar interès perquè passava en una Barcelona revolucionària, convulsa, una mica mistificada i bastant desconeguda. A Europa es va escriure molt sobre aquesta Barcelona i alguns dels seus crims. En aquest cas, aquesta història es va explicar a través d'una llegenda, que en realitat no reflecteix la realitat que hi ha al darrere. A més, l'aspecte truculent de la llegenda crec que també li va donar interès.

- Què explica la llegenda?
Diu que un monjo, que havia marxat de Poblet per la crema de convents, es va establir a Barcelona, on hi venia llibres de vell i mantenia una pugna amb els altres llibreters de vell de la ciutat. Els llibres que més li agradaven els amagava en indrets difícils de la llibreria i quan hi havia un client que s'interessava per un d'aquests volums ell li intentava treure del cap. Si igualment el client el volia, el llibreter li arrencava un full i quan el client tornava a reclamar-li, l'assassinava. La notícia es va donar com a certa a la  Gazette  des  Tribunaux, una publicació francesa que tenia una gran transcendència i es va creure com a cert. Després, diversos autors la van anar reproduint amb certes modificacions. A la novel·la es veuen els dos mons, el de la llegenda i el de la història.

- Com s'ha documentat?
En el context històric, en el context del món menestral i en l'itinerari d'aquesta llegenda. De fet tot parteix d'un conte que havia escrit E.T.A.  Hoffmann i pensava que era injust que un personatge tan interessant com ell, que era jurista, músic, pintor i escriptor, a Catalunya hagués tingut tan poc ressò. També trobava injust que no hi hagués una versió recreada catalana -si bé és cert que Ramon Miquel i  Planas ja n'havia fet una versió refosa. També calia fer-ho perquè a Barcelona hi havia uns gremis d'una potència extraordinària, amb un rigor de treball extraordinari, i era l'indret ideal per escriure una llegenda així sobre un ofici.

- A diferència d' Escacs d'amor i de mort, on el Pirineu hi té una forta presència, aquesta és una novel·la 100% barcelonina.
Si, és 100% barcelonina, concretament passa a la Barcelona vella,  intramuralla, i els protagonistes tot just surten una mica de la muralla. És la Barcelona confinada des de 1714.

- Ha tingut una bona acollida i ja se n'ha fet més d'una edició. S'ho esperava?
Estic molt content perquè el llibre va sortir pocs dies abans del confinament i no se'n va poder fer gaire difusió, però ja s'ha reeditat, perquè la primera edició està gairebé esgotada. En aquest sentit, molta gent m'escriu dient que li ha agradat i que li ha despertat molta curiositat.

- Està treballant en alguna altra novel·la?
Estic treballant en una novel·la si no al 100%, al 80%  pirinenca, que serà la continuació d' Escacs d'amor i de mort i tancarà la trilogia iniciada amb Un seient a la llotja. En aquest cas passarà del tot al Pirineu i probablement es dirà Els homes de la corbata verda, tot i que em reservo el dret de canviar-li el nom. La intensió és tornar a editar amb Edicions Salòria.