dimecres, 29 de novembre del 2017

Grup de lectura de Nargó, 25 de novembre



TENIM UNA TARTERA DE LLIBRES!



Dissabte, dia 25 de novembre, vam celebrar la primera trobada del GdL de Nargó. Si algú s'hi vol apuntar encara hi ha places. Poseu-vos en contacte amb mi: marcel.fite@gmail.com.


Hi vam assistir:
Montse Capellà, Gemma Colom, Carmina Ferret, Marcel Fité,           Elisabet Garrabou, Estanislau Guàrdia, Isabel Naya, Esther Sagués, Carme Tàpies, Carme Vidal, Antoni Salas, Pere  Solà.

Van excusar l’assistència:
Jordi Capdevila, Ramon Minoves, Emili Molins, Pepita Pujol.


Vam elaborar el següent calendari de lectures:

25 de novembre: Pedra de tartera, Maria Barbal.  
27 de gener: Obaga, Albert Villaró.
31 de març: El cim dels Espadats, Marcel Fité.
26 de maig: Pirineu, plany i passió, Josep Espunyes.

A proposta de Gemma Colom, s’acordà que a la trobada del 27 de gener es valorarà si cal intensificar el ritme de les trobades.

Per a millorar la comunicació del grup es crearà un espai de wats app dedicat exclusivament als temes del GdL. Els qui encara no hi sigueu envieu-me el vostre número de mòbil a marcel.fite@gmail.com.


Es va distribuir l’obra Pedra de Tartera, que serà l’obra que es llegirà d’aquí als dia 27 de gener i aquell dia cada membre del grup comentarà.


El comentari és completament lliure i personal. A títol d’orientació es facilita una breu guia de lectura, segurament del tot innecessària:

1.- Preguntes a fer-se:
Qui parla? Què explica? Com ho explica?
2. Escollir un personatge que ens hagi cridat l’atenció i comentar-lo.
3. Resumir l’obra.
4. Pensar una valoració personal.


Presentació d'Escacs d'amor i de mort a Calonge


Dissabte, dia 4 de novembre, es va presentar a Calonge l'obra Escacs d'amor i de mort, editada per Salòria Edicions, de la Seu d'Urgell. 



La presentació, organitzada pel Centre d'Estudis Calongins Colònico, l'Ajuntament de Calonge, la Biblioteca Pere Caner de Calonge, i els Cellers Mas Molla, va anar a càrrec de la directora de la Biblioteca Pere Caner, Mercè Ponsatí, que va donar la benvinguda a l'acte, del professor Norbert Botellà, que va fer una brillant anàlisi i presentació de l'obra, i de l'autor de la novel·la, Marcel Fité. (Veg.: https://colonico.wordpress.com)(colonico.wordpress.com, al google).



En acabar, es va servir un excel·lent xampany brut natural i una deliciosa malvesia, gentilesa dels Cellers de Can Molla, que van anar acompanyats dels exquisits bunyols amb què habitualment se solen cloure aquests actes.


Sempre és molt d'agrair l'assistència a tots els actes, però en aquest cas ho és doblement, atès que va ser una tarda tempestuosa en què l'aigua, tan esperada, va caure a bots i a barrals. 





 

dimarts, 28 de novembre del 2017

Un raier injustament oblidat




Tenim tan poques coses, als pobles petits, que no ens podem premetre de perdre ni tan sols els records. Feia temps que el meu amic de la infantesa, en Manuel de cal Baró, em parlava amb recança de l'oblit que havia patit el seu padrí en la història raiera local. Aquesta tardor, amb l'aparició del número 23 de la meritòria revista Cadí-Pedraforca, dedicada als transports, he tingut l'ocasió de parlar amb el Manuel que, amb les seves informacions, ens ha ajudat a reconstruir una mica la memòria, els records, els fets, d'aquell temps llunyà en què els nargonins eren els amos de la navegació raiera que s'escolava pels rius del Pirineu.

Heus aquí un fragment de l'article "Els raiers de Nargó", aparegut a l'esmentada revista.

"Manuel Blasco Duró, nascut a Nargó l’any 1947, és nét de Josep Duró Argerich, “raier molt experimentat i encarregat de cal Serradell d’0rganyà”. “El pare del meu padrí ─m’hi afegeix en Manuel Blasco Duró─ ja era raier i també feia d’encarregat. Aleshores la feina de l’un passava a l’altre. Lo meu padrí tenia una quarantena d’homes llogats, la gran majoria de Nargó i de les Masies, però també n’hi havia algun d’aragonès, encara que no gaires. Per la festa major feven cua al carrer de l’Hospital, a davant de casa. Lo dia que pagaven baixava l’Enric Serradell amb los quartos, però pagava lo meu padrí.”

El padrí del Manuel no surt en cap de les llistes de raiers que s’han fet aquests darrers temps. “No se’l va tenir en compte, costa d’entendre, però ningú no se’n va recordar. I això que la meua família havia proporcionat diversos objectes en algunes exposicions que es van fer. En més d’una ocasió vam deixar 4 o 5 jocs de calçotets de raier, d’aquells de ratlles que se subjectaven amb una veta a la cintura i una altra als baixos, que es lligava a sobre el turmell. Eren unes peces de roba molt útils per anar per l’aigua, encara que a l’hivern quedaven testos de gel.” 

Li pregunto si a l’hivern també es baixava fusta. “I tant! Havent plegat les olives, sovint encara feien alguna enraiada.”
“Lo meu padrí i lo seu pare tenien unes llibretetes on s’apuntaven els noms dels raiers que tenien al seu càrrec. Allà hi anotaven els jornals que feien i els diners que els tocava cobrar. Els jornals els marcaven amb ratlletes i creus” ─em diu allargant-me dues petites llibretes de tapes negres on, efectivament, hi ha anotades les dades que m’ha dit.
Una està datada l’any 1910, l’altra no porta data, però com que molts dels noms dels raiers són els mateixos deduïm que deuen ser de la mateixa època. La que porta data va encapçalada pel títol: Llista de jornaleros de Juan Serradell de 1910. “Aquest Juan Serradell devia ser el pare de l’Enric, l’amo del meu padrí. Això vol dir que aquesta llibreta devia ser del meu besavi, en Joan Duró.”

Tant per la data com pel nom de l’empresari, la deducció del Manuel és força versemblant. Però el que realment importa d’aquestes llibretes és les dades que ens aporten, sense les quals se n’hauria perdut el record.
Avui sabem que entre aquella penúltima generació de raiers hi ha noms tan entranyables i mítics ─molts d’ells identificables pels noms de les cases del poble, i que en alguns casos encara ens ressonen en el racons remots de la memòria─, com els de lo noy del Baró, lo Xaval, lo Pinós, lo Cunyat, lo Boter, lo noy del Pollet, l’Aubet, lo nen de la Manuela, lo Ramon Plaus, lo Josep Plaus, lo Ton del Gep, lo Pep del Guillot, lo Pollet, lo Joan del Nadalet, lo Matildo, lo Baró, lo Rafel, lo Ramon del Tuto, lo Ton del Guit, lo noy del Guit, lo Lluís del Guils, l’Alberto del cal Cunyat, l’Alberto de cal Pollet, lo Ton del Pollet, lo xic del Gep, lo xic del Parruca, lo Ramon del Toà, lo Xaparró, lo Maxi, lo Yordo...

Sabem també els jornals que feien. I el que cobraven. Una de les coses que més sorprenen és que no hi ha una relació lògica entre el nombre de jornals i els diners que cobraven. Així, en una mateixa pàgina trobem: 50 jornals, 25 pts; 41 jornals, 45 pts. L’explicació, possiblement, es trobi en el fet que els raiers venien la fusta a mesura que anaven baixant i no era pas el mateix poder-la vendre a Balaguer o a Ponts, posem per cas, que haver-la de baixar fins a Tortosa, on ja no tenien cap més remei que vendre-la al preu que fos. Ara bé, sobre aquest extrem, a les llibretes no hi ha cap informació. Sigui com sigui, ens trobem davant un petit document que constitueix un autèntic tresor per al millor coneixement del món raier de Nargó i del país.

“A mi, el que més em plau de tot és honorar la memòria del meu padrí i poder-lo posar al lloc que li correspon” ─em diu en Manuel Blasco amb la tranquil·litat d’esperit que proporciona el fet d’ haver complert amb un deure antic."

(Fragment extret de la revista Cadí-Pedraforca, núm. 23) 

dijous, 23 de novembre del 2017

Ha sortit la revista Cadí-Pedraforca de novembre!




39 pàgines dedicades als raiers, al tren, als cotxes de línia, a les lleteres i als altres mitjans de transport que han ajudat a pal·liar l’aïllament d’unes contrades sovint mal comunicades.



Al dossier sobre els transports hi trobareu els següents articles:  


Amb clau nargonina:


A l'article "Els raiers de Nargó", en Manuel de cal Baró ens presenta la llibreta de sous dels raiers (1910) en què els seu besavi i el seu padrí -caps de colla- anotaven els pagaments que havien de fer, alhora que reivindica el paper dels seus avantpassats en aquesta feina.


Podeu trobar la revista als quioscos i llibreries habituals de les nostres tres comarques i a la llibreria Quera del carrer Petritxol o a la llibreria de viatges Altaïr de Barcelona.

dilluns, 6 de novembre del 2017

Presentació a Nargó




El dia 7 d'octubre es va presentar Escacs d'amor i de mort a la sala Polivalent de Nargó. La presentació va anar a càrrec de Maria Barbal, que va fer una brillant anàlisi i explicació de l'obra, tot remarcant-ne la qualitat i alguns punts de coincidència entre la novel·la i fets de l'actualitat.


dissabte, 4 de novembre del 2017

Dietari, 2-12-2017.

(2-11-2017)


Mai no havia considerat versemblant que els jueus preferissin Barrabàs -el rei dels lladres- a Jesucrist -un lluitador arameu que qüestionava la llei jueva-. Ara tampoc no ho entenc gaire, però veig gent -socialistes inclosos- que no tenen cap inconvenient a fer el mateix que va fer la turba jueva.

Les altes jerarquies catòliques i de la UE, mentrestant, fan com Ponç Pilat, se'n renten les mans: el feixisme és una qüestió interna d'Espanya!

 

divendres, 3 de novembre del 2017

Una altra Europa, si us plau!

(3-11-2017)



 És aquesta Unió Europea, cada vegada més llunyana i vaporosa, que es passeja per la vida donant lliçons de democràcia i de respecte als drets humans, sense vergonya. 




Una Unió Europea que es diu federalista però que no és gran cosa més que un conglomerat d'antics estats colonialistes emmaridats per pures i obscures relacions de conveniència.


Uns estats egoistes, indiferents a les enormes desigualtats de tota mena que els separen i incapaços d'acceptar la realitat nacional que batega sota les cicatrius que duen gravades a la pell, en forma de fronteres. Quantes nacions oprimides hi ha al seu sí! I quantes de separades per les fronteres dels hipòcrites que diuen que no creuen en fronteres!



Una UE acovadida, burocràtica i egoista que té por de Catalunya perquè sap que el dia que el seu exemple es propagui naixerà una nova Europa. Una nova Europa que ja no privilegiarà aquestes velles, ineficaces, inútils, estructures del segle XIX que són els estats, amb tota la seva parafernàlia burocràtica, les seves lleis al servei de poders secrets i inconfessables i els seus privilegis destinats només a una minoria.
L'única Europa posible, justa i sense les mans tacades de sang i de brutícia és la dita Europa de les Regions, que és l'Europa dels Pobles. Una Europa sense Junkers, sense Borrells i tantes altres andròmines. 


Només aquesta nova Europa serà capaç d'esvair els fantasmes que l'empaiten


El record de tantes i tantes guerres espantoses: al Bàltic, a Crimea, a Prusia, als Balcans, a Espanya, a tot el continent i al món sencer.


El fantasma d'haver estat els creadors del colonialisme que va extingir cultures senceres a les Amèriques, a l'Âfrica, a l'Asia, a l'Orient Mitjà..., i d'haver deixat unes fronteres arbitràries i injustes, fetes amb un regle i un escaire, únicament al servei dels seus interessos, i indiferents a les nombroses guerres i injustícies que comportaven.


Ens volen vendre la imatge d'una UE ensucrada i meravellosa, però la realitat i l'experiència quotidianes posen de manifest la gran mentida d'aquest projecte oportunista al servei d'uns pocs països i de les classes i castes dominants.


Més enllà de la dramàtica experiència que actualment viu Catalunya, crec que és imprescindible reclamar una nova Unió Europea i poder dir adéu a la vella:


Adéu Europa!