Un raier injustament oblidat

Tenim tan poques coses, als pobles petits, que no ens podem premetre de perdre ni tan sols els records. Feia temps que el meu amic de la infantesa, en Manuel de cal Baró, em parlava amb recança de l'oblit que havia patit el seu padrí en la història raiera local. Aquesta tardor, amb l'aparició del número 23 de la meritòria revista Cadí-Pedraforca, dedicada als transports, he tingut l'ocasió de parlar amb el Manuel que, amb les seves informacions, ens ha ajudat a reconstruir una mica la memòria, els records, els fets, d'aquell temps llunyà en què els nargonins eren els amos de la navegació raiera que s'escolava pels rius del Pirineu.

Heus aquí un fragment de l'article "Els raiers de Nargó", aparegut a l'esmentada revista.

"Manuel Blasco Duró, nascut a Nargó l’any 1947, és nét de Josep Duró Argerich, “raier molt experimentat i encarregat de cal Serradell d’0rganyà”. “El pare del meu padrí ─m’hi afegeix en Manuel Blasco Duró─ ja era raier i també feia d’encarregat. Aleshores la feina de l’un passava a l’altre. Lo meu padrí tenia una quarantena d’homes llogats, la gran majoria de Nargó i de les Masies, però també n’hi havia algun d’aragonès, encara que no gaires. Per la festa major feven cua al carrer de l’Hospital, a davant de casa. Lo dia que pagaven baixava l’Enric Serradell amb los quartos, però pagava lo meu padrí.”

El padrí del Manuel no surt en cap de les llistes de raiers que s’han fet aquests darrers temps. “No se’l va tenir en compte, costa d’entendre, però ningú no se’n va recordar. I això que la meua família havia proporcionat diversos objectes en algunes exposicions que es van fer. En més d’una ocasió vam deixar 4 o 5 jocs de calçotets de raier, d’aquells de ratlles que se subjectaven amb una veta a la cintura i una altra als baixos, que es lligava a sobre el turmell. Eren unes peces de roba molt útils per anar per l’aigua, encara que a l’hivern quedaven testos de gel.” 

Li pregunto si a l’hivern també es baixava fusta. “I tant! Havent plegat les olives, sovint encara feien alguna enraiada.”

“Lo meu padrí i lo seu pare tenien unes llibretetes on s’apuntaven els noms dels raiers que tenien al seu càrrec. Allà hi anotaven els jornals que feien i els diners que els tocava cobrar. Els jornals els marcaven amb ratlletes i creus” ─em diu allargant-me dues petites llibretes de tapes negres on, efectivament, hi ha anotades les dades que m’ha dit.

Una està datada l’any 1910, l’altra no porta data, però com que molts dels noms dels raiers són els mateixos deduïm que deuen ser de la mateixa època. La que porta data va encapçalada pel títol: Llista de jornaleros de Juan Serradell de 1910. “Aquest Juan Serradell devia ser el pare de l’Enric, l’amo del meu padrí. Això vol dir que aquesta llibreta devia ser del meu besavi, en Joan Duró.”

Tant per la data com pel nom de l’empresari, la deducció del Manuel és força versemblant. Però el que realment importa d’aquestes llibretes és les dades que ens aporten, sense les quals se n’hauria perdut el record.

Avui sabem que entre aquella penúltima generació de raiers hi ha noms tan entranyables i mítics ─molts d’ells identificables pels noms de les cases del poble, i que en alguns casos encara ens ressonen en el racons remots de la memòria─, com els de lo noy del Baró, lo Xaval, lo Pinós, lo Cunyat, lo Boter, lo noy del Pollet, l’Aubet, lo nen de la Manuela, lo Ramon Plaus, lo Josep Plaus, lo Ton del Gep, lo Pep del Guillot, lo Pollet, lo Joan del Nadalet, lo Matildo, lo Baró, lo Rafel, lo Ramon del Tuto, lo Ton del Guit, lo noy del Guit, lo Lluís del Guils, l’Alberto del cal Cunyat, l’Alberto de cal Pollet, lo Ton del Pollet, lo xic del Gep, lo xic del Parruca, lo Ramon del Toà, lo Xaparró, lo Maxi, lo Yordo...

Sabem també els jornals que feien. I el que cobraven. Una de les coses que més sorprenen és que no hi ha una relació lògica entre el nombre de jornals i els diners que cobraven. Així, en una mateixa pàgina trobem: 50 jornals, 25 pts; 41 jornals, 45 pts. L’explicació, possiblement, es trobi en el fet que els raiers venien la fusta a mesura que anaven baixant i no era pas el mateix poder-la vendre a Balaguer o a Ponts, posem per cas, que haver-la de baixar fins a Tortosa, on ja no tenien cap més remei que vendre-la al preu que fos. Ara bé, sobre aquest extrem, a les llibretes no hi ha cap informació. Sigui com sigui, ens trobem davant un petit document que constitueix un autèntic tresor per al millor coneixement del món raier de Nargó i del país.

“A mi, el que més em plau de tot és honorar la memòria del meu padrí i poder-lo posar al lloc que li correspon” ─em diu en Manuel Blasco amb la tranquil·litat d’esperit que proporciona el fet d’ haver complert amb un deure antic."

(Fragment extret de la revista Cadí-Pedraforca, núm. 23)