El Sant Greal dels escacs

 (Article publicat a l'Ara-Pirineus del dia 25-01-21)

Em diuen que la sèrie de Netflix Quin’s Gambit ha obtingut un notable èxit i ha posat de moda el joc dels escacs entre un públic que fins ara no s’havia sentit especialment atret per aquest joc. Potser seria un bon moment per a recordar que les regles del joc modern dels escacs es van gestar a la València del segle XV i van ser escrites per primera vegada en la història en la nostra llengua. En efecte, cap a 1475 es va escriure una composició poètica de 64 estrofes, Scachs d’amor, que narra una brillant al·legoria amorosa emmarcada en una partida d’escacs entre dos escriptors valencians, Francesc de Castellví i Narcís Vinyoles, arbitrats pel també escriptor Bernat Fonollar, que és qui va dictant les regles dels nous escacs. La potència poètica amb què arrenca la partida, mitjançant la sortida espectacular de la reina, deu ser sens dubte un dels moments més estel·lars en la tradició cultural del món dels escacs i també de la literatura catalana. Aquest poema, descobert per Ignasi Casanovas l’any 1905, el publicà Ramon Miquel i Planas l’any 1914. Jo el vaig «descobrir» ja fa molts anys, a la biblioteca de la Universitat de Barcelona. La troballa d’aquest poema em va entusiasmar i en vaig guardar una còpia en una carpeta durant molt temps, fins que em vaig decidir a fer-lo servir com a eix argumental a la meua novel·la Escacs d’amor i de mort (Salòria, la Seu d’Urgell, 2017), publicada abans com Escacs de mort (Andorra Banc Agrícol Reig, S.A., 2017) al Principat d’Andorra.

Una vintena d’anys més tard de l’aparició del poema Escacs d’amor, concretament el 15 de maig del 1495, es va imprimir l’incunable anomenat Libre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, obra de Francesc Vicent i imprès per Lope de Roca Alamany i Pere Trincher. L’obra té un enorme interès perquè va canviar la concepció del joc dels escacs a tot el món. Dissortadament, aquest incunable avui no se sap on és, en el supòsit que encara n’existeixi algun exemplar. Des del segle XIX fins avui, hi ha hagut investigadors d’un remarcable prestigi que han dedicat una infinitat de temps i d’esforços a la recerca d’aquest valuosíssim manual d’escaquística, que és el primer de què es té constància. Estudiosos com Thassil von Heydebrand under der Lassa, al segle XIX, o José Antonio Garzón, autor, entre altres d’El regreso de Francesch Vicent (Fundació Jaume II el Just, 2007), en l’actualitat, en serien un bon exemple.

Les darreres notícies que es té d’un exemplar d’aquest incunable, donades pel llibreter de vell Palau i Dulcet, ens portarien a un col·leccionista i mecenes nord-americà, probablement G. A. Pfeiffer, que hauria acabat donant-lo a una biblioteca, sense que de moment s’hagi pogut localitzar. Durant una colla d’anys es va promoure el Premi Internacional Von der Lasa, destinat a la recerca d’aquest sant greal dels escacs que és el llibre de Francesc Vicent. El premi a qui en pogués presentar una còpia era de 18.000 euros, una quantitat insignificant si ho comparem amb el valor ―incalculable― que tindria l’original al mercat.

L’itinerari d’aquesta obra ens mostra i demostra que hi ha moltes maneres de manipular la història i una d’aquestes ―que no és pas la menys perversa― és amagar-ne una part. Durant molts anys, italians, francesos i espanyols s’han disputat la primacia en l’origen de les regles modernes del joc dels escacs, sense cap mena de document ni argument. Avui, però, ja ningú no discuteix ni dubta que l’origen és valencià i escrit en un meravellós i ric català, des de Garri Kaspàrov fins a Anatoli Kàrpov. Potser per aquest motiu s’han acabat projectant sobre el tema els pitjors enemics de la Història: el silenci i la ignorància.

Sortir del túnel (El meu darrer article a l'ARA-Pirineus)

 

Pujant per un tema de vacunes a la Seu ―la qual per fi s’ha dignat a obrir l’aixeta de la vacunació a la franja de 65 a 69 anys als soferts i oblidats habitants de la comarca!― observo que les obres del túnel dels Tresponts estan pràcticament enllestides. Aquest túnel, d’un quilòmetre i tres cents metres, evitarà passar pel perillós (hi sol haver moltes allaus de pedres, especialment en dies de pluja) i sinuós congost dels Tresponts i potenciarà les comunicacions entre les poblacions de l’Alt Urgell i les de la mateixa comarca amb la resta del país. 

Si les dades de què disposo són certes, les obres van ser adjudicades l’any 2017 i, iniciades el 2018, havien de resultar enllestides a la primeria d’aquest any 2021, però a causa de la pandèmia haurien sofert un cert retard, fins al punt que a dia d’avui tot just es pot dir que ja es veu la llum de la sortida del túnel. Els pressupost inicial era d’uns 35 milions d’euros, una quantitat prou important destinada a sufragar els costos de la mà d’obra i de l’ús de la maquinària que ha calgut per a dur a terme una feina que s’haurà allargat durant més de quaranta mesos i que és l’actuació més important que ha dut a terme el govern de la Generalitat durant aquest temps. Pensar que amb els diners que el rei emèrit, Juan Carlos de Borbón y Borbón, tan gentilment va destinar a obsequiar la princesa Corinna Larsen, s’haurien pogut fer gairebé dos túnels de la mateixa llargada, és un bon referent per a saber en quina mena de país vivim, quina mena d’autonomia tenim i de quina manera s’administren els diners dels súbdits que hi habitem.

Certament, ja es veu la llum de la sortida del túnel, però les obres encara trigaran a estar enllestides, ja que ara cal eixamplar la carretera d’acord amb la nova situació generada per l’existència d’aquest nou vial obert a les entranyes de la roca. Presumiblement, amb el tema del virus de la corona, és a dir, de la COVID, passarà una cosa semblant: la sortida del túnel de la pandèmia ens obligarà ―o ens hauria d’obligar― a redissenyar els vials que ens han dut fins aquí per tal de fer-los de mida més humana, més solidaris i més aptes per a dur una vida sostenible, sense túnels sanitaris i amb vacunes i medicaments per a tothom.

La culminació d’aquesta obra no solament obligarà a eixamplar la carretera, sinó que més tard o més d’hora comportarà també canvis a tot el trajecte. No em vull imaginar un diumenge a la tarda amb la gent baixant plàcidament per aquesta llarga foradada de l’antic congost dels Tresponts i, a continuació, trobar els cotxes aturats i fent caravanes a Organyà, a Oliana o a Ponts. 

Aquest túnel comportarà, sens dubte, la necessitat de revisar els colls d’ampolla que durant molts anys, massa anys, es formen cada cap de setmana a la nostra carretera principal i em sembla que farà inqüestionable la necessitat de construir les variants que ja fa anys que esperen i que la seva absència ha causat i i causa un greu perjudici econòmic i demogràfic a una gran part de l’Alt Urgell.