Camins (ARA Pirineus, 21-07-2020)

Quan el sol s’amaga rere la crestallera rocosa de Pujol Ferrer, surto amb la meua companya a estirar les cames. Ens agrada fressar vells camins poc transitats, que, tot i això, no s’escapen de les incíviques agressions que signifiquen els inevitables racons de deixalles i de (mas)caretes abandonades. Per l’antic camí Ral i el de la barraca de cal Dents, cada dia més ben conreada i enjardinada, baixem cap al camí que travessa el Pla i voreja el pantà. La natura hi és esponerosa; aquest any ha plogut força i l’herbei s’ha estès ufanós per les dues vores del camí. Tan sols un senderó mig enfonyat ens permet seguir el rastre de l’antic itinerari.

A la banda dreta, una rastellera de roures, alzines, lledoners, ametllers, clops i d’altres menes d’arbustos ens separen de l’aigua que s’estén, verda i tremolosa, cap a Turp. El lloc és solitari, silenciós i molt agradable. El clima també hi acompanya. El dia ha estat calorós, però en aquell moment de la posta corre un airet fresc que reviscola. En un punt imprecís del peu del Pla, ens asseiem enmig d’una quietud vegetal plena de vida misteriosa, suaument animada per la fressa de les copes dels arbres que balancegen al ritme del ventijol. Les ombres d’aquella catedral botànica conviden a la placidesa de l’esperit, al repòs, a l’ataràxia. No vola ni un mosquit. A la nostra esquena, els alfalsars i els rostolls, acolorits i guspirejats de paques arrodonides i daurades, s’enfilen plàcidament cap al poble fins que, de sobte, s’enlairen en feixes de paret seca cap al seu rerefons de muntanyes grises i ondulants. A l’esquerra, l’antic castell de la masia de Pujol, des de fa anys abandonada, senyoreja el seu turó com la bandera esparracada d’un vaixell perdut en un naufragi llunyà. Al davant hi tenim la muntanya de Turp, amb les seves sinuositats i valls poblades de pins i les nombroses tarteres que la clivellen com cicatrius antigues. Veig el lloc on hi havia la font de la Plana, l’espluga del Manjo, les tarteres per on ens arrullàvem, el camí per on pujàvem amb lo Jaumet de cal Guillot quan anàvem a la coma de Llest i de tant en tant miràvem a l’altra banda; recordo que els dies clars es veia la muntanya de Montserrat i amb la imaginació entrellucàvem les autopistes de la modernitat i la llibertat, enmig de boires i calitges… Quines cistellades de bolets n’havíem baixat! 

La tarda va caient i les granotes i els grillons comencen a desvetllar-se encara ronsejaires, “però els mosquits encara deuen dormir”, m’apunta la companya. Les muntanyes de la vall d’Alinyà i d’Aubenç es van tintant un color blau marí intens i profund, quasi pictòricament transparent, que contrasta amb la verdor propera i ataronjada de Turp i amb el color indefinit que va adquirint l’aigua de l’estany, lleugerament arrissada amb infinites escates de plata. Abans de reprendre el camí cap a casa percebo una sensació pertorbadora. Com una mena de desassossec agredolç. M’agrada aquell paisatge i en gaudeixo, però trobo faltar els que hi havia hagut i que tot just vaig poder conèixer, abans que el pantà els anegués: el paisatge de les Pórques, el de les hortes de Pujol, el del sot del Toà, el del Palleret, el dels Arenys, el del sòl del Riu, el de l’Ansola… El del Segre d’abans, amb els seus horts, els seus pilots, els seus pescadors, els seus llegendaris tolls on vam començar a nedar i en el passat n’hi havien après els raiers…  

Avui tot allò ha desaparegut sota les aigües, però al poble hi continuen flamejant espurnes de vida. Al carrer hi ha arbres, llum elèctrica, cotxes, alguna botiga i molta esperança i confiança en un futur que se’ns presenta inquietantment ocult rere una mar de (mas)caretes. «Quin parc natural tindrien l’Alt Urgell i el Pirineu en general, si la gent fóssim, tots plegats, una mica més nets, més conscients, més civilitzats» ―em dic mentre anem tornant cap a casa.

Foto Wayra Ficapa