Al Ton de cal Pera

Record d'un dia a Sallent, en memòria del Ton de cal Pera

Amb el Ton érem si fa o no fa del mateix temps i ens coneixíem des de xics. El seu pare, seriós i bon home, era un fumador empedreït i no fallava mai a cal Tonís. Amb el Ton alguna vegada ens havíem trobat per BCN. A la Ronda, a l'hotel Castella... La darrera vegada que la meua mare va baixar a BCN ho va fer amb ell. La va deixar a la cantonada de Sants-Moianès, on jo l'esperava.

-Què et dec, Ton?

Hi havia molt trànsit i els cotxes empenyien.

-Tira, tira, Anna, que ja ho trobarem.

Després de morir la meua mare, vam coincidir a Nargó. Vaig voler pagar-li aquell viatge insistentment, però ell no ho va acceptar de cap manera. Després encara vam parlar en algunes ocasions. M'admirava i m'il·lusionava que hagués tornat al seu estimat i solitari poble de Sallent. 

Aquest article* el vaig fer acompanyat de la meua mare. Va per ells dos.

Tot sol ser més desolador que el record que en guardem. I en el cas de Sallent la sentència per a mi es compleix d’una manera indiscutible, punyent.

Mentre pujo pel camí de Santa Eulària –avui, per fi, asfaltat fins al Mirador del Cretaci, lloc on els escolars del país poden veure les nombroses rastelleres d’ous de dinosaure petrificats que s’hi ha trobat i, alhora, reflexionar sobre la vida i l’extinció d’aquests animals prehistòrics- vaig deixant enrere masies encara conreades, però no pas habitades, com ara la de Pinyes o les tres de Santa Eulària, amb granges d’animals, prats, sembrats i nombrosos fruiters.

Durant el trajecte, em vénen al cap una multitud de records, d’imatges i d’emocions. Quan era petit, la meva àvia m’explicava que anava a Sallent a comprar ous i els baixava a peu –no hi havia carretera ni cotxes, aleshores- dins un cistell que traginava al damunt del cap, amb un esforç i un equilibri que avui ens semblen inconcebibles.

La gent de Sallent, en aquells temps i fins fa quatre dies, vivia en una economia de pura subsistència, basada en el conreu d’una terra escassa i d’incerta collita, i complementada amb el que cada família obtenia de les petites eres, corts i horts, que tenien al costat de les cases. Tot plegat, en alguns casos i segons les anyades, els permetia acumular un reduït excedent que els servia per a cobrir les necessitats més bàsiques d’aquells productes que ells mateixos no eren capaços de produir. Això no obstant, als meus ulls d’infant, els habitants de Sallent eren la gent de la fruita, molt especialment de les cireres. 

Quan n’era el temps i bona anyada, cada diumenge baixaven amb animals carregats de cistells de cireres –les famoses, serenyes i dolces cireres “sajoles”-, però també de préssecs, de pomes o de la fruita que fos segons l’època, i després de vendre o bescanviar els seus productes se’n tornaven costa amunt cap a casa, amb saques de pa i altres aliments i productes curosament disposats a les albardes dels seus animals. 

La gent de Sallent, a més, eren també excel·lents caçadors, paranyers i boletaires, d’aquí que, passada la temporada de la fruita, les perdius, les llebres, els conills o els rovellons omplien les botigues i les parades dels mercats de Nargó, d’Organyà i d’altres indrets de la comarca. Per tot plegat, la gent de Sallent era la que em semblava més ben adaptada a l’entorn, la més ben dotada per a viure (o potser més aviat, sobreviure) en la lluita quotidiana amb la natura.

Encara que sembli increïble, l’accés directe i una mica digne (carretera asfaltada fins al Mirador del Cretaci, camí de terra apte per a vehicles de quatre rodes, la resta de l’itinerari) a la població de Sallent és un fet recent: del segle actual. Fins no fa gaire, calia anar a voltar pel coll de Bóixols, agafar la carretera dels Prats i després agafar el trencall que s’endinsava en la vall. Un tomb que representava una vintena llarga i tortuosa de quilòmetres més dels que cal fer actualment. 

Jo no vaig conèixer una mica Sallent fins que es va fer l’actual camí-carretera que puja al dret per la vall del riu de Sallent, i que és la que ara vaig enfilant mentre desgrano aquests pensaments. Fins aleshores jo havia passat pel camí que corona la vall en direcció a Montanissell, sense pràcticament arribar a posar els peus a la vall que havia donat vida a l’antic nucli abandonat de Sallent. Tot i això, tenia una imatge creada d’aquell poble mític de què m’havia parlat la meva àvia i, a més, me’l sentia proper perquè coneixia molts dels seus habitants de veure’ls cada diumenge al mercat de Nargó, el poble on vaig néixer.

La imatge mental que en tenia era una imatge idealitzada. Me l’imaginava com un lloc dur per a viure-hi, sí; però també un lloc on tothom es coneixia i vivia en harmònic contacte amb la natura i envoltat de fruiters deliciosos, sota la benedicció providencial d’una cua de cavall platejada i esponerosa –de la qual havia sentit molt a parlar- i a la vora d’un riu d’aigües diàfanes que es precipitaven en rínxols d’escuma per un llit d’ous autènticament prehistòrics, encara que mig colgats per esponerosos carrolls de còdols arrodonits, blancs i polits, que les innombrables riuades de la història hi havien anat dipositant.

Quan ja fa uns quants anys hi vaig anar per primera vegada, recordo la impressió que em va causar de trobar-me amb un poble totalment abandonat -però en un estat de conservació força acceptable, recuperable- en arribar al cap de la serra. Era un poble encara perfectament transitable. Per a començar, ens rebia una vella església totalment deixada de la mà de Déu i despullada de qualsevol mobiliari o ornament, un carrer una mica costerut fet de còdols arrenglerats, una dotzena llarga de cases i coberts i una minúscula escola –que vaig trobar oberta- amb un mapa d’Amèrica del Nord mal penjat en una paret blanquejada amb el típic blauet i habitada per una trista dotzena de pupitres de fusta negrosa encarats a una vella taula que devia ser, sens dubte, la del mestre o de la mestra.

Més enllà d’aquest antic nucli totalment deshabitat, s’estenia la vall de Sallent. Una vall força ampla i oberta, beneïda pel salt d’aigua de què tant havia sentit a parlar, però gairebé erma i solitària. Tot i que al primer cop d’ull em pogués semblar relativament plana, era una vall bastant accidentada, amb nombroses feixes mitjanes i força barrancs i desnivells, amb algunes masies disseminades i una capella –la de Sant Maximí- perduda enmig d’uns sembrats i d’una construcció sorprenentment ben cisellada.

Però tot sol ser més desolador que el record que en guardem i, en qualsevol cas, el pas del temps hauria acabat fent-hi la resta. L’antic poble, devorat en bona part pel rosec lent però implacable de la natura, avui ja és difícilment transitable. 

L’església, cada cop més enrunada, ja és d’un accés gairebé impossible i amenaçador. Els còdols i carreus desapariats del camí i algunes de les parets de les cases recorden més la geometria natural de les tarteres que no pas l’arquitectura de la mà humana. 

Però potser el que resulta més desolador de tot és l’antiga escola, una habitació esquerdada, amb les quatre parets totalment despullades, sense mapes ni cap mena de moble o pupitre. El silenci hi és sepulcral, un silenci com no l’he sentit enlloc més, completament diferent de qualsevol altre silenci. 

Per la finestra que dóna al penya-segat del fons de l'aula entra un raig de sol que confereix una lluminositat cerúlia, com màgica, a l’estança, encara poc o molt blanquejada d’un blauet descolorit i escrostonat. Per un moment m’hi imagino una de les mestres que hi van fer classe. Era una noia jove que acabava d’arribar de Lleó. No crec que tingués ni tan sols vint anys. Com s’ho devia fer per a arribar a Sallent? Com hi degué poder sobreviure?

La vall –en bona part abandonada des de fa anys de l’acció humana- presenta també una imatge colpidora, gairebé dolorosa. El fet que estiguem en ple agost i amb una secada de les que fan època deu potenciar encara més aquesta sensació de naufragi. 

Els erms, eixarreïts i ardents, semblen a punt d’encendre´s sota l’acció d’un sol abrusador. Tots els arbres que sobreviuen ressecs en algunes de les antigues feixes abandonades han quedat reduïts a la seva essència més purament genèrica. Fa de mal dir si es tracta d’ametllers, cirerers, presseguers o pruneres aquells troncs recargolats i reïnosos, amb branques esquerdades i eixarreïdes, encara guarnides en alguns casos amb quatre fulles rovellades per l’acció inclement del sol al cap d’alguns branquillons.

 A l’altre costat de la vall, l’aigua del salt que dóna nom al poble regalima aixafada i silent per una roca dreta, lliscosa, tintada com les entranyes d’una sípia. La cua de cavall que probablement dóna nom al poble s’ha evaporat sota els raigs mortífers de la secada, de la mateixa manera que la gent del poble va emigrar sota la pressió inhumana d’unes condicions de vida totalment adverses. És tan poca l’aigua que aquell dia d’agost baixava pel salt que, en arribar a terra, semblava que s’amagués entre els matolls, com avergonyida de la seva pròpia insignificança.

A la llibreta de mides de casa hi ha el nom d'un munt de cases del poble: “cal Peretó, cal Driana, cal Rafel, cal Esperanço, cal Reïnaire, cal Casanova, ca l’Anton, cal Fontanet, cal Planell, cal Ventura, cal Magí, cal Cabó, cal Cinto, cal Solà, cal Capella, cal Remolí, cal Perot, cal Cirera, cal Gili, cal Toneta, cal Vinyes, cal Roi, cal Pera, ca l’Estremós, cal Boix, ca l’Isidro, cal Casó, cal Caio, cal Guerxina, cal Metge, cal Serrat, cal Garrofer, cal Llonganissa, etc.”

A la tornada cap a casa, ja de nit i amb el pàl·lid resplendor d’una lluna gairebé inexistent, les runes de l’antic poble embolcallat de vegetació sembla talment un fantasma de si mateix. Per tot arreu hi sura un llimb de misteri i solitud. Una atmosfera de silenci i de fantasia que em recorda aquells contes de la vora del foc que explicaven els avis, amb casetes perdudes al bosc, minairons, follets i dones d’aigua.

Durant anys, massa anys -vaig pensant mentre condueixo-, Sallent va sobreviure, sense carretera, sense aigua, sense llum, sense telèfon... Com tants altres del nostre país, era un poble creat perquè només hi arribessin els efectes més tòxics i tenebrosos del poder: la contribució, el servei militar i, amb una mica de sort, alguna visita de la parella de la guàrdia civil.

Tota la meua admiració i apreci per gent com lo Ton, que va voler acabar els seus dies retornant a aquesta terra àrida, difícil i tan estimada.

(*Aquest text correspon a un fragment de llibre Els pobles perduts, d'edicions Sidillà).