Un Sant Jordi trist

S’ha mort el meu oncle Jaume Argerich, germà de la meua mare a.c.s. Era una persona que estimava molt el poble i que li agradava molt de parlar-ne. Moltes anècdotes i detalls que sé del món dels raiers les hi dec. També li dec el coneixement i la fascinació que sento per la Barcelona vella, especialment per la del barri de la Ribera. Ell hi tenia una lampisteria i a la primeria que jo era a Barcelona i m’estava en una pensió del Gòtic sovint l’acompanyava a visitar obres o a cobrar factures.

Abans havia fet de miner, de barber i de lampista. Entremig, com altres nois de Nargó, va haver d’anar a fer el servei tres vegades.

Es va casar amb l’Antònia Roca, la promesa de Vilamitjana que havia conegut mentre treballava a les mines de Suterranya, lloc on anava amb bicicleta cada setmana. La seva bicicleta, quan va marxar a Barcelona, els seus pares me la van passar a mi. Era una relíquia que encara anava amb tubulars (cobertes cosides). Amb l’Antònia van muntar un negoci a Barcelona i van tenir dos fills, una noia que es diu Antònia i un noi que es diu Jaume, que amb la Marendra li van donar dues nétes, l'Amàlia i la Violeta, la seva gran alegria d'aquests darrers anys.

Per les vacances i altres dies de descans anava a Vilamitjana, el poble del a seva dona. Tot i això li agradava molt d’anar a Nargó. Per Sant Miquel, per la festa major, per Santa Anna, dia en què la meva mare li preparava un plat de cargols que, juntament amb la botifarra de ceba era el que més li agradava. A Nargó es trobava sempre amb el seu millor amic, un altre fill de raier i gran persona, lo Ton del Guils, el qual l'acompanyava cada any a Vilamitjana a collir raïm.

Darrerament, cada vegada que baixava a Barcelona l’anava a veure. Fins gairebé al final va mantenir el seu sentit de l’humor, les seves ganes de parlar del poble, d’explicar anècdotes i records. Sé que tenia ganes de pujar a Nargó per a acomiadar-se del poble que el va veure néixer i de la seva gent, però la seva salut, cada vegada més delicada no li ho permetia. Els diumenges anava a dinar amb els fills i les nétes a un restaurant de prop del parc. El mateix restaurant que havíem d’anar el Grup de Teatre el passat dia 28 de març. No sé si ell hi hauria pogut anar, però de la manera que era li hauria agradat molt poder saludar gent de Nargó. Aquest maleït virus que cada dia ens visita a les teles en un devessall de xifres inexactes i fredes n’ha fet tant, de mal...

El trobarem a faltar molt. Per tal de recordar-lo he decidit publicar l’entrevista que li vaig fer al febrer del 2013 per a la revista Cadí-Pedraforca. Les coses que em va explicar són impagables. Una gran persona i un gran oncle. El darrer dels quatre germans de ca la Munda que quedava amb vida. L’Albert, l’Anna, El Jaume i el Cisco. Que a.c.s.

Jaume Argerich, miner, soldat i emprenedor

En Jaume Argerich va néixer el 1929 al carrer Nou de Nargó, un carrer en què una gran majoria de famílies “es dedicaven a la fusta”, a la feina del rai. El seu pare era raier i la seva mare feia les feines de casa, amb tot el que això comportava: fer-se càrrec de la feram, dels horts, etc.

Ell va anar a col·legi des de xic, però “durant la guerra vam passar algunes temporades sense estudi”. En acabar la guerra “feia estudi lo capellà de cal Sinyor Mestre: obligava a parlar sempre en castellà, al recreo també. Es passejava amb un bastó d’oliver que li portàvem la mateixa canalla (i de vegades el qui l’hi portava era el primer a estrenar-lo! –ens diu divertit). I quan sentia enraonar a algú en català al pati li donava cop de bastó. Aleshores arribàvem a casa i també continuàvem parlant en castellà”.

En Jaume recorda molts detalls i anècdotes d’aquells moments tan durs. “Els soldats rojos passaven gana, però no robaven. Ara, després van arribar els moros i ja va ser diferent. Una vegada van agafar un pernil a cal Gamuix i la meva mare els el va anar a reclamar. Lo Ton de cal Gamuix, en canvi, va anar als Arenys i va veure que li prenien la fruita; els va cridar l’atenció i el van apallissar”. Un altre dia, a l’era del Rocer, la seua padrina va trobar tres o quatre soldats que furgaven amb bastons per a fer sortir els conills que s’havien amagat. “Si lladres eren els uns, lladres són els altres!”, li va sortir d’exclamar a la seua padrina. “Señora, hable en español!, li va etzibar un dels soldats. La padrina, que de castellà no n’anava pas sobrada, li va replicar: “Si no lo enraono és perquè no vullo, que de saber-lo prou que lo sapo!” De tota manera, “els primers dies van ser terribles. Els soldats anaven amb bastons gruixuts, mal podats, clavant pallisses. Eren els vencedors” -conclou.

Quan va fer 14 anys, la feina tradicional de raier s’havia extingit. “Vaig començar a treballar a les mines del poble, de rampero. El carbó estava entre dues roques, que en dèiem bancs, el de solera i el de corona. Hi havia el picador que picava i el rampero, que treia el carbó amb els peus. Treballàvem estirats i l’aire era justet, però es respirava. La galeria feia uns 230 metres. Lo Peret de la Francisqueta feia de picador, obrint la canal. Lo Xaval era especialista a fer les falques, els puntals, perquè no baixessin els bancs.

Els dissabtes i els diumenges anava a aprendre de barber. “A la mina guanyava 21 duros a la setmana i amb lo Facundo (el barber), tres pessetes pels dos dies”.

Ell en aquells temps ell volia ser mecànic. Un dia de 1944 li van trobar una feina a Barcelona. Va entrar a treballar en un taller una mica curiós, on no es veia mai cap cotxe. Ell, aleshores, va preguntar: “Aquí no arreglen cotxes? Que no faig de mecànic?” L’amo li va contestar: “No, fas de lampista”. Els qui li havien trobat la feina tampoc no sabien ben bé què era fer de lampista.

L’any 1950 va tornar a Nargó. Havia arribat l’hora de fer el servei i com que ell ja havia treballat a les mines (el mínim reglamentari era tres mesos i un dia) tenia dret a fer-hi el servei. “A mi m’interessava. A la mili pagaven dos rals, i a la mina 13 pessetes! M’hi vaig estar fins al 1952 en què van plegar perquè el carbó no rendia. Aleshores ens van donar un mes perquè anéssim a fer el soldat o ens busquéssim una altra mina”.

“Lo Jaumet de cal Guillot tenia relació amb l’amo de la mina de Suterranya (a uns 50 quilòmetres de Nargó). Amb lo Xic de cal Guillot, lo Francisco de cal Segura, lo Josep de cal Cataolles, lo Jordi de cal Perruca i lo Rogelio de cal Perxà ens n’hi vam anar”.

La mina de Suterranya era molt diferent de la de Nargó. “Era més perillosa. El banc de corona era arenós i baixava. I era menys ventilada. Treballàvem només amb pantalons i calçat. Un dia, descalçant, vaig sentir dues pedretes a l’esquena. De sobte, vaig veure una gran pedra que baixava. Per sort em vaig poder posar en una raconada i em vaig salvar”.

Per Nadal de 1953, van agafar les bicicletes i se’n van anar al poble. “Ja ens faltava molt poc per a la llicència, però un d’aquells dies, ens va arribar un ofici que ens reclamava a la caixa de reclutes. Jo m’ho vaig prendre bé. Recordo que bromejava ‘els reis em porten un fusell’. Me’n vaig anar a Lleida, convençut que no m’agafarien. ‘Yo soy minero’, els vaig dir mentre els ensenyava els papers. Però ells em van dir que aquells papers no servien per a res. Que hi havia una ordre del capità general i que m’havia d’incorporar. Jo i tots els altres. Bé, em van donar uns dies per a organitzar-me i, amb 24 anys, vaig ingressar al servei. Ens hi vam estar sis mesos, fins que ens van llicenciar.”

Després, va passar una temporada a Nargó i, finalment, se’n va tornar a Barcelona. “Vaig estar quatre anys treballant per tot Catalunya. Feia obres per a la Renfe: a Sils, a Celrà, a Caldes de Malavella, a Flaçà, a Figueres, a Ripoll, a Campdevànol, a Ribes de Fresser, a Planoles, a Alp, a la Molina, a Queixans, a Puigcerdà, a Sitges, a Vilanova, a Manresa...”

L’any 1957 festejava amb l’Antònia, la seva futura esposa. Ja feien plans per a casar-se. “De cop i volta, vaig rebre una altra citació per a presentar-me a la mili. Tenia vint-i-vuit anys. Passejant per Montjuïc, ho vaig dir a l’Antònia: ‘Una altra vegada? Vols dir que no t’ho has inventat per no casar-te?’, em va dir. ‘Què vols que et digui!’, li vaig contestar”.

Aleshores, va estar un mes il·localitzable, fins que un dia “em van tornar a citar i m’amenaçaven d’enviar-me la Guàrdia Civil. No vaig tenir més remei que presentar-me. I, au, altre cop a la caixa de reclutes de Lleida!”

“Em van tornar a posar a la mateixa companyia que havia estat, la Cinquena. El de la caixa de reclutes m’hi volia acompanyar. ‘No hace falta –li vaig dir- sé perfectamente el camino: hay 132 escalones!’ L’endemà d’arribar ja vaig haver de desfilar. Em van posar al davant de tot. Jo no havia fet instrucció i em van clavar una bronca perquè no sabia ni agafar el fusell. ‘He llegado hoy. No sé por qué estoy aquí! –vaig dir. Però allà ningú no sabia res ni entenia res”.

“Finalment em van destinar a la cuina. Aleshores vaig començar a fer instàncies a l’exterior, a Capitania. Però no rebia contesta. Algú interceptava els escrits a la porta.”

Mentrestant, alguns com lo Josep de cal Cataolles i lo Rogelio de cal Perxà es van aconseguir llicenciar. “Em van fer saber que havien escrit al ministre de l’Exèrcit. Aleshores jo vaig fer el mateix, però en nom del meu pare (jo, com a soldat, només em podia dirigir al sergent)”.

“La instància al ministre va acabar resolent el problema. Un dia em van preguntar: com et dius? Vaig respondre: Jaume Argerich. Pues estás licenciado! L’ordre era ‘de inmediato cumplimiento’. Jo encara m’hi vaig quedar tres dies més per a deixar-ho tot arreglat i comptat: les peroles, els pots...”

Una vegada llicenciat, “vaig tornar a Barcelona. Primer vaig fer d’operari a la mateixa casa on estava abans. Aviat, però, em vaig posar pel meu compte. Tenia molta feina i guanyava diners. Vaig comprar una lampisteria amb botiga, taller i habitatge al carrer de Tantarantana”.