Calendari de vidre 23: A l'amic escocès

L’amistat ‒una amistat que perdura i s’intensifica al llarg del temps, la distància i les vicissituds personals‒ emmarca i motiva l’argument de la novel·la. Això no obstant, el nucli temàtic de l’obra és l’itinerari personal i vital d’un noi pallarès que lluita per ser ell mateix en el difícil context d’una família amb profundes arrels muntanyenques ‒on li ha correspost “el cruel atzar de ser el primogènit”‒, però desplaçada “a la Noguera, el poble més gran de la comarca”, i en el context, no menys difícil, de viure en un temps molt concret, el de la guerra i de la postguerra, amb tot el que això comportà de repressió, frustració i limitacions personals de tota mena.

L’obra ens explica la vida d’aquest jove pallarès, en Benet, fill de Riu Blanc, però que es desplaça amb els pares i els germans ‒un altre noi i un noia‒ a la Noguera. En Benet és un noi prudent, callat, observador, però amb un munt d’inquietuds al seu món interior. En Benet no és un jove qualsevol: li agrada la poesia, la reflexió, el dibuix, l’escultura, la natura, les pedres, els arbres, el territori… No, en Benet no és un jove qualsevol. En Benet és un jove que escriu. I escriu amb bona lletra, és a dir, pensa abans d’escriure i, quan ho fa, sap el que diu. En Benet viu i escriu, és a dir, la seva vida és una vida pensada, revisada, allò que Sòcrates en deia una vida plena.

Abans de la guerra, de jove, en Benet descobreix un lloc on se sent “algú més que aquell aprenent d’aquell poble perdut de la seva comarca” i on intueix que podrà desenvolupar plenament la seva personalitat, la seva vida plena: Barcelona, la casa del seu oncle Antoni, la sastreria del carrer Bergara, l’Escola Idustrial, l’acadèmia de dibuix, la biblioteca… “Un horitzó ampli de possibilitats s’estén davant seu...” Però, quan “un diumenge d’abril el Benet troba el seu pare a Barcelona, a casa de l’oncle, veu per les cares de tots dos germans que el seu somni s’ha acabat.

‒Et necessito.”

I el Benet, incapaç d’oposar-se a la veu ancestral i totpoderosa del pare (pare, en indoeuropeu no significava pas el qui engendra, sinó el qui nodreix, el qui protegeix, aquell a qui tu et deus, i, al Pirineu, la càrrega semàntica d’aquesta etimologia va durar ben viva i vigorosa fins fa quatre dies) deixarà “les biblioteques, les acadèmies, les llibreries, els cinemes, els teatres, el practicar esports. Les noies...”

Poc després esclatarà la guerra. En Benet hi participarà com a soldat de la República. Ferit en una batalla, quedarà afectat d’una mudesa temporal i serà dut a fer la convalescència en un hospital de campanya.

Allà coneixerà un brigadista escocès, en George, amb qui es farà amic, gairebé sense poder intercanviar-hi cap paraula. Ell per la seva lesió i l’amic escocès perquè domina molt poc el castellà. La seva amistat, per tant, no neix de la raó ‒d’enraonar‒ sinó del sentiment, del cor. Del cor i de la intuïció de l’altre. De dues persones que s’aprecien i es comprenen més enllà de les moltes distàncies que els separen. En Benet albira en el seu inconscient que el seu futur està irremisiblement lligat a la terra que el va veure néixer i al país derrotat de la postguerra, i que la imatge d’aquell brigadista desprès, idealista i feliç, esdevindrà per a ell un somni impossible d’assolir personalment. Però no significarà pas que l’hagi d’oblidar; per això, per tal de fixar-ne el record, el dia abans que en George sigui repatriat, el dibuixarà i li dedicarà el seu retrat: “A l’amic escocès”.

Un cop acabada la guerra, en Benet arraconarà molts dels anhels i somnis de joventut i farà un nou plantejament vital, també a conseqüència del totpoderós designi patern: “Sí, sí, com vós digueu”. Així, continuarà la feina itinerant del seu pare, però no s’abocarà únicament a la rutina del treball; continuarà escrivint, gaudint de la natura, del gust per la paraula, de les pedres, dels rius…, de tot allò de bo que els paisatges pallaresos tan generosament ofereixen a la seva mirada sensible i sempre atenta a tot el que l’envolta.

Un dia, en un dels seus viatges descobrirà una noia de qui s’enamorarà. El context no pot ser més poètic, bucòlic i pirinenc. “...entra en un revolt ple de verdor, per on l`Àssua queda a la vista. Gairebé tot són feixes, però també hi veu clops, avellaners vidalba i ordigues. Està decidit a fer uns glops al riu i entra en un prat per baixar-hi.

‒Per aquella banda hi ha una drecera.

La veu ha sorgit al costat del tronc d’un freixe. La noia té agulles de fer mitja a les mans (…) Ell en capta uns ulls grans, foscos, i unes galtes rosades amb pigues (…) S’adona que hi ha unes vaques a l’altre costat d’allà on abans ella es trobava (…) i ara passa la mà per la galta d’un dels animals (…) el Benet es fixa que va vestida tota de negre...”

I a partir d’aquí comença un altre tema rellevant de l’obra: la construcció d’un amor, que en Benet vol que sigui un “amor infinit”, un amor treballat, conscient, reflexiu, exigent, crític… Un amor que passarà per un festeig com els d’abans, amb carteig i “espelmes”, amb enveges i tafaneries. Un amor que, ai las!, no serà mai aquell amor infinit que en Benet perseguia perquè no serà capaç d’impedir que s’hi projecti l’ombra inacabable de la tragèdia que patí la seva estimada, l’Elvira, com a conseqüència de la guerra. I és en aquest punt que l’obra de Maria Barbal es retroba amb alguns aspectes de la més famosa de les seves novel·les, Pedra de tartera.

En definitiva, A l’amic escocès, Maria Barbal ens convida a conèixer l’experiència vital d’un home pallarès que escrivia, que revisava la seva existència i anotava el que més li n’atreia. Un home que aspirava a una existència plena i que havia après que el camí que hi conduïa no era pas únicament aquella línia recta que havia somiat un dia a Barcelona, sinó que es podia trobar, després de moltes marrades, a la drecera d’un prat que duia al riu d’Àssua.

L’amistat ‒una amistat que perdura i s’intensifica al llarg del temps, la distància i les vicissituds personals‒ emmarca i tanca el cercle vital de la novel·la amb el retrobament dels dos protagonistes que, per fi, poden dialogar, conviure i assegurar-se que aquella estranya amistat nascuda en temps de guerra i vinculada per una simple dedicatòria, “A l’amic escocès”, s’ha mantingut en el temps i ha arrelat i crescut com un arbre, aquell petit arbre del dibuix que en Benet havia fet un dia llunyà en un hospital de campanya.

L’autora, a través d’en Benet, ens mostra i il·lustra una infinitat d’aspectes de la vida pallaresa. De vegades des de la visió d’un narrador omniscient; altres des d’una distribució polifònica, altres, per mitjà de monòlegs, diàlegs sense acotacions, etc. La manera com ho explica és planera i molt treballada, amb una multitud de paisatges (Gerri, Penyalba, Fontfreda, Pujol, Covet, Malpàs, etc.), fet que converteix l’obra en una invitació a conèixer un llarg reguitzell de racons del teritori dels dos Pallars. La llengua, filla del paisatge i de la cultura, és rica i versemblant, molt elaborada, amb nombroses paraules i expressions, sempre entenedores pel context, que arrodoneixen la coherència del text i ben segur que faran les delícies dels lectors més exigents: Truitada, dies broms, apariar el llit, fer sirgar els fills, esquerar els fills, fesols de tavella, granejar, brostejar, una fleuma, un cairó de cansalada, fer d’espelma, a plairet, escunçar, furro, escolrit com el guix, qui en té se’n croque, els nervis fora de tupí, fer-se saturna, fer supo-supo…, en serien alguns exemples, entre molts altres.