Notes per a anar tirant, 2 de novembre del 2012.
La van casar a la força, i vestida de negre amb taques roges, en l’època que els Tirans dominaven la terra, quan aquestes coses encara no estaven del tot mal vistes. Males llengües asseguren que ningú no va sentir-li dir el sí, ni davant d’un capellà, d’un jutge o d’un bard. Fou un matrimoni a l’antiga, només consentit per una de les parts i només pensat en benefici del més fort.
Ella va provar de deixar-lo un parell de vegades, però ell s’hi oposà amb tota la seva fúria i, ajudat per veïns també maltractadors, va aconseguir mantenir-la humiliada i esclava sota les seves urpes.
Quan el
temps dels Tirans s’acabà i arribà el temps de les Paraules, aquell
marit continuà sense entendre la seva dona, sense deixar-la sortir,
sense deixar-la parlar, sense deixar-la pensar.
Un dia
ella, assabentada que hi havia una cosa que es deia divorci, li va
tornar a dir que volia volar, que ja no aguantava més les seves
grolleries, els seus insults, les seves amenaces, les seves imposicions,
el seu macarroneig de barri baix.
L’home va
obrir uns ulls com unes taronges. No s’ho podia creure. La seva dona li
plantava cara i li deia que volia deixar-lo, marxar, oblidar-lo.
Incapaç de
dir-li una paraula amable, incapaç de mostrar-li el més mínim afecte, va
tornar a fer-li crits, a insultar-la, a aixecar-li la mà, a dir-li que
sense ell no podria anar enlloc, a amenaçar-la que sense ell no la
voldrien ni els veïns ni les veïnes...
I aleshores ella parlà:
-Però si tant et necessito jo a tu, per què no vols que me’n vagi?
L’home,
aleshores, es va quedar mut. Aquell marit no estava avesat a raonar, a
argumentar. Les seves raons havien estat sempre basades exclusivament en
l’acció de la força, de l’insult, de l’esgarip, de l’agressió, del
càstig, de la imposició, del domini...
-El
matrimoni és un sagrament indissoluble! I els sagraments s’han de
respectar, no es pot actuar al marge dels sagraments! –va sentenciar
finalment, tot i que ell, en sagraments, hi creia ben poc.
La dona se’l va mirar amb un somriure.
L’home, cada vegada més excitat, va intentar collar-la més fort:
-Si te’n vas avisaré la Guàrdia Civil –va exclamar amb la seva veu esfilagarsada, ja totalment afònica.
Però la dona, tranquil·la, va tornar a somriure:
-Però si tant malament m’ha d’anar, per què no vols que me’n vagi? Jo no et demano que em protegeixis. Jo només vull ser jo mateixa.
L’home,
exasperat, fora de si, va tornar a intentar trobar algun argument,
alguna paraula, alguna explicació, per a oferir a la seva dona que, cada
vegada més lluny, li feia adéu amb la mà.
-No vull que te’n vagis perquè ets meva! –va esclatar finalment, mig sanglotant.
I aleshores
la dona no va somriure. En el fons aquell ex-marit seu li feia un xic
de pena. Com a totes persones segrestades, tants anys de maltractaments,
d’insults, d’opressions, l’havien afectada una mica. Però ara ja sabia
el que no volia i, decidida, va continuar caminant.
“Algun dia, potser, podrem ser amics de debò”, es va dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada