El disabte dia 14 havia d'anar a Peramola a presentar La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Ho vam haver de suspendre per aquest maleït virus de la corona que ens flagel·la. Com que el dimarts següent tenia una visita al metge, em vaig quedar a Barcelona.
Aquell dissabte al matí encara vaig sortir a fer un parell d'encàrrecs i a estirar les cames. Vaig anar cap al passeig de Sant Antoni, evitant la fortor de pixum irrespirable de la rotonda del parc. Al passeig, moltes taules encara estaven ocupades amb gent que prenia vermuts, cerveses, olives i tapes de patates amb salses de tota mena. No semblava pas que estigués a punt d'atacar-nos el criminal de la corona.
Vaig passar per la plaça de can Mantega. Allà sovint m'hi trobo amb les tres germanes de Santa Eulàlia, la Remei, la Lourdes i l'Estel·la i el Benet de cal Felip, i la fem petar. Can Mantega m'agrada, és una plaça senzilla, però endreçada, neta. La canalla poden jugar al sol, els gossos tenen un espai per a ells i els seus amos són tan civilitzats que els tanquen a dintre. Quina meravella!
Després vaig passar per l'herborista de Vallespir, vaig anar a l'Aldi de Numància a fer algunes compres i, despres de baixar per Nicaragua, vaig travessar la passarel·la del parc de l'Espanya. Per primera vegada en molts anys vaig veure la terra trepitjada, pelada i bruta de l'antiga gespa, sense la gossada habitual! Si hagués dut el mòbil li hauria fet una foto. Quin miracle més gran!
Jo tinc la sort -segons com es miri- de viure davant mateix d'aquest parc, però fa més de vint anys que no hi he posat els peus. Quan tinc una estona, m'atanso sempre a can Mantega. I és que el parc de l'Espanya Industrial és bellíssim, amb un llac, amb arbres, amb bocins de terra guspirejats de clapes de gespa a prova de tot..., però actualment és un parc purament de postal, un parc per a fer-s'hi una foto des de la passarel·la i penjar-la a instagram, mentre els gossos de mig Barcelona s'hi pixen, hi caguen i ho destrossen tot.
Quan el cuidaven, en el temps llunyà de l'alcalde Pasqual Maragall, era una meravella. La gespa era verda i ufanosa, viva i poblada per algunes oques i cignes que xipollejaven i esbatanaven les ales entre els arbustos. L'aigua del llac era neta i transparent com un mirall, i una dotzena de barquetes el solcaven d'una banda a l'altra les vigílies i els dies de festa. Durant un temps el responsable d'aquelles barquetes era un xicot de Nargó, una mica més gran que jo, que ja fa anys que és mort, l'Antoni de cal Perot. En aquella època algun diumenge llogàvem una barqueta i amb els fills, que encara eren petits, fèiem una volta al llac i vèiem com la barca s'avorava a les roques, al sortidor, a l'estàtua de Neptú...
Pasqual Maragall, que va liderar la conversió de l'antiga fàbrica en aquest parc, certament, va ser un gran alcalde. I això que no era metge com els altres grans alcaldes que ha tingut la ciutat: Drs. Robert, Aiguadé, Trias... Avui, per desgràcia, el parc és un niu de brutícia, de pudors i d'immundícies de tota mena. El parc infantil continua condemnat a la cruel obaga hivernal i exposat a la pluja daurada de qualsevol dels gossos que senyoregen el recinte, la gespa està pelada i rosegada, les barques i els ànecs ja fa anys que van desaparèixer i els gossos campen a la bona de Déu per tot arreu, tret del lloc que tenen assignat. Sé de gent que ja en diu el parc dels Gossos...
Quan arribo a casa inicio el meu confinament. Havent dinat, a la tarda, obro un llibre i desconnecto del virus, de la corona i d'un bon grapat de polítics que no vull ni tan sols anomenar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada