També podem llegir Solitud com si es tractés d'un viatge. Com un viatge iniciàtic realitzat en un triple pla. Un pla físic, és a dir, material, i dos plans psicològics.
El pla físic faria referència a l'ascens, l'estada i el descens de la muntanya. Al costat de seu mestre i guia, el pastor, podrà conèixer i admirar "les alçades ferestegues" i descobrir "l'encís tenebrós de les grans profunditats". I així, gràcies a la "verbagàlia majestàtica" del pastor aconseguirà oblidar la seva "vida migradeta i esquifida (...) per entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya".
Justament serà al Cimalt, al punt més alt de la muntanya, on la Mila intuirà i descobrirà la realitat total de si mateixa. Per una banda sentirà tota la màgia del cim, tota la força vitalitzadora de la muntanya... Però tot aquest encís es trencarà amb l'aparició de l'Ànima i tot allò que aquesta aparició simbolitza, fet que acabarà provocant l'esfondrament del mite que havia construït amb la figura del pastor, que fins aleshores era la seva única esperança.
Aquell pastor, mig Manelic i mig Joan Maragall, no és per a ella, no pot ser per a ella. Aquell pastor és vell, és a dir, és un model d'home que ja ha caducat. Ja no existeix com a home. Al Cimalt, doncs, la Mila, simbòlicament descobrirà la bellesa i la màgia incomparable de la muntanya i, així mateix, la dimensió real i crua de la seva pròpia existència, del seu ser al món.
Aquell pastor, mig Manelic i mig Joan Maragall, no és per a ella, no pot ser per a ella. Aquell pastor és vell, és a dir, és un model d'home que ja ha caducat. Ja no existeix com a home. Al Cimalt, doncs, la Mila, simbòlicament descobrirà la bellesa i la màgia incomparable de la muntanya i, així mateix, la dimensió real i crua de la seva pròpia existència, del seu ser al món.
Des del punt de vista psicològic, la Mila farà un doble viatge interior. Per una banda, durà a terme la recerca i la descoberta de la seva individualitat intransferible, que va lligada a la possibilitat de poder dur a terme una existència lliure i independent del determinisme còsmic, religiós i social que el seu temps li imposava (i que era l'antítesi de l'ideal de l'estètica modernista).
Per una altra banda, descobrirà que el món dels homes, amb el seu abúlic i negat marit, amb l'Arnau descartat ja de bon principi, amb l'angelical imatge del pastor marcida pels anys, amb la depredadora i agressiva figura de l'Ànima, que acabarà violant-la i simbolitzant l'impus sexual masculí més salvatge, és un món del qual ella no té més remei que fugir per tal de poder ser ella mateixa.
Per una altra banda, descobrirà que el món dels homes, amb el seu abúlic i negat marit, amb l'Arnau descartat ja de bon principi, amb l'angelical imatge del pastor marcida pels anys, amb la depredadora i agressiva figura de l'Ànima, que acabarà violant-la i simbolitzant l'impus sexual masculí més salvatge, és un món del qual ella no té més remei que fugir per tal de poder ser ella mateixa.
Podeu escriure aquí.
ResponEliminaBon dia,
ResponEliminaSoc a mig llibre, fins ara trobo que es de lectura un pel enrevessada tot i que el fil de l'acció es comprensible.
La vida de una jove que al sortir del seu mon, es veu abocada a un mun de fets nous que de moment la trasbalsen, tot i que es va espavilant.
El fet de ser una dona i jove en l'època que representa, es molt dur, però ella dintre de les seves inseguretats, aprèn molt de pressa el que es la vida en mig d'homes i la solitud de la muntanya.
Em recorda un altra lectura que varem fer l'any passat, (ara no recordo el títol).
Quan acabi mes.
Ho esperem!
ResponEliminaBe, fet, l'historia segueix.....
ResponEliminaHe acabat el llibre i també les notes dels companys que ho han posat a un altre apartat.
En si coincideixo molt amb ells, tal com vaig dir a la nota anterior,
El temps de viure que ens descriu l'autora, crec que el podem traslladar fins a finals dels seixanta, quan comença la mobilitat amb els cotxes. Fins llavors les pors i les rancunies, eren d'allò mes viu als pobles petits, com li pasa a la Mila al final del relat, el ball, el joc, les mirades, els mals entesos, tot era part de la vida de poble. Ha! i el capellà també, molt decisiu en la vida de les persones.
Del final discrepo en una cosa, si que ella se'n va de casa, però es perquè el seu marit ja no la vol, cosa que al marxar li surt el caràcter no no tenia al pujar a l'ermita.
Duran tota la novel·la ella es deixa portar i crec que al últim paràgraf, l'autora ens diu, " ella també té caràcter" i se'n va sola.
El paral·lelisme amb Terra baixa, crec que només es de context.
Fins aquí,
Salutacions a tots.