Aquest dies de confinament em vénen al cap històries que s'explicaven al poble. La d'avui, en concret, la dec al malaguanyat Emili de cal Vileta, l'Emili Solà, a la memòria del qual la reelaboro.
"Quan lo Ramonet va arribar al poble es passava moltes estones guaitant per la finestra. Li agradava la casa de Pujol, encimbellada i solitària al cap d'aquell meandre aturonat, tan acolorit i ben conreat, que formava el Segre. Ell era fill d'un poblet dels voltants i aleshores s'estava a la casa d'uns parents. Els seus pares l'havien enviat a Nargó perquè anés a estudi i aprengués una mica de lletra.
Des del primer dia, a estudi, ho passava molt malament. Els altres nois eren molt cruels amb ell. L'acusaven de coses que no havia fet. Se'n reien. L'insultaven. Li pegaven... Lo sinyor mestre també el castigava i li pegava molt. Lo Ramonet era l'ase dels cops. Malifeta que hi havia, malifeta que li encolomaven. Com que lo Ramonet no havia sentit parlar mai castellà fins que va posar els peus en aquella escola, va haver d'anar aprenent unes quantes expressions per a defensar-se de les delacions i falsos testimonis amb què, els qui haurien hagut de ser els seus amics i companys, l'assenyalaven amb el dit.
Un dia lo sinyor mestre va anunciar que l'endemà els visitaria lo sinyor inspector. Sobretot s'havien de rentar tots molt bé. "La cara, las orejas y las cascarras (sic) de detràs, las manos, el negro de las uñas, y tambien los cabellos; no quiero ver a nadie despeinado". L'endemà la seva tia li va portar una palangana de porcellana blanca una mica espelastrada, amb una rajola de sabó de la darrera matança, una tovallola neta, una ampolleta de ronquina, que feia una olor dolça i penetrant com una copa de licor i un didal de brillantina. Net, polit i clenxinat, se'n va anar cap a estudi. Allà, només començar, lo sinyor mestre i lo sinyor inspector -un home baixet, quadrat i malcarat- els van passar revista. Un cop passada, lo sinyor inspector els va començar a fer preguntes. Passava per entre les fileres, els feia aixecar d'un a un i els interrogava severament. El Ramonet patia molt perquè, si normalment ja no entenia al sinyor mestre, a aquell inspector encara l'entenia menys. Renoi quines paraules tan recargolades que deia! Per comptes d'escoltar les preguntes s'encomanava interiorment i intensament a santa Carrànima -la santa que segons la seva mare tot ho podia- perquè aquell senyor inspector tan seriós i malcarat no li preguntés res a ell. Però la santa aquell dia no l'escoltà o potser no el va sentir i aviat va tenir l'inspector i el mestre palplantats allà, al seu costat, a tocar de l'orella. Al Ramonet li va agafar un calfred de dalt a baix.
-Quien escribió el Quijote? -li va engaltar.
-Quien escribió el Quijote? -li va engaltar.
El Ramonet, esgarrifat, va obrir uns ulls blancs i esfereïts com dues boles de billar.
-Vamos, contesta, Ramonet! -el va empènyer lo sinyor mestre, potser perquè almenys digués alguna cosa, la que fos.
El Ramonet estava corglaçat.
-Yo no he sido! -va dir finalment, fent ús d'una de les poques expressions que havia aconseguit aprendre.
L'inspector es va enfadar de mala manera. Com podia ser un disbarat com aquell?
Quan va baixar a la carretera per a agafar el cotxe de línia encara no s'ho podia acabar. Mentre s'esperava, es va posar a parlar amb un guàrdia civil que feia guàrdia en una garita de fusta d'un control que hi havia allà a prop.
-Y mire usted lo que me ha dicho! Le he preguntado quien había escrito el Quijote, i sabe lo que me ha contestado?
-No, no señor...
-Pues que él no habia sido!
-No, si es que son todos igual, todos dicen siempre que ellos no han sido... Usted, señor inspector, ¿sabe quien ha escrito eso? Dígamelo y en cuanto acabe la guardia subo y lo detengo."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada