Diu que tothom que tenia edat per a la memòria,
recorda on era i què feia el 23-F. Jo, exactament, aleshores feia classe de
català a Inlingua, una acadèmia
d’idiomes que hi havia al carrer Pelai.
A les set, en acabar la classe, el senyor Solé, el
gerent d’Inlingua, un home molt
circumspecte i amb fama de tenir pocs amics entre el professorat, em va cridar
al seu despatx i em va dir que a Madrid hi havia hagut un cop d’estat. “Vaja,
per fi ha arribat!”, vaig pensar jo (en aquella època feia dies que no es
parlava d’altra cosa).
-Si la cosa va endavant, no es preocupi. Si ho
necessita li ofereixo feina a Alemanya, a la nostra mateixa acadèmia.
No sé si vaig valorar com calia aquell oferiment del
senyor Solé, però no l’he oblidat, i a mi em va servir per a re-situar
humanament la imatge, de vegades molt criticada, del gerent.
En sortir d’Inlingua
vaig passar per l’Ateneu. Allà tothom anava amb el transistor a l’orella i amb
cara de preocupació. Deien que se sentien crits i trets des d’un micròfon que
havia quedat connectat a l’interior del Congrés.
Impulsivament, sense saber ben bé per què, me’n vaig
anar cap a la plaça de Sant Jaume. Hi havia alguns grupets. Poca gent. En un
d’aquests grups, que era el de les joventuts d’un partit, hi havia un alumne
meu que, si no vaig errat, actualment el tinc d’amic al facebook.
Es parlava del segrest dels parlamentaris al
“Congreso”, però també de prendre precaucions personals: de cremar llistes de
militants, per part d’alguns partits; de recuperar els amagatalls del temps de
la dictadura. La majoria dels líders polítics havien començat a esfumar-se; el
president basc ja no era a Ajuria-Enea i la sensació de desbandada i de
desastre irreparable cada vegada s’anava fent més punyent.
No recordo quant de temps ens vam estar allà. Potser
un parell d’hores. Finalment, no sé qui, va fer arribar una informació que
segons sembla provenia del president de la Generalitat, Jordi Pujol. Deia que
ens en anéssim a casa. Ell ja havia parlat amb el rei i la situació estava
començant a normalitzar-se.
A partir d’aquell moment, els grups que hi havia a la
plaça van començar a dissoldre’s i cadascú sen va anar a casa seva, a seguir la
vetllada a través de la televisió. Abans d’entrar al carrer Ferran, vaig fer un
cop d’ull al palau, tan solitari i desprotegit (aleshores encara no s’havia fet
el desplegament de mossos d’esquadra que hi va haver més endavant).
“La nostra autonomia és ben feble”, vaig pensar.
Quan vaig arribar a casa, les imatges del Congreso de
los Diputados envoltat de jeeps, de militars que anaven i venien, de tancs que
circulaven per València i una allau de rumors de tota mena se’m van barrejar a
la memòria amb l’estampa solitària i despullada de la façana del palau de la Generalitat. Havíem fet bé d’anar-nos-en tan d’hora?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada