Amb uns ulls nous: El Nargó dels anys 30 (juliol de 2015)

El paisatge ens entra pels ulls, se’ns instal·la al cor i l’idealitzem per la memòria.

Un paisatge (unes muntanyes, un mar, un riu, un poble...) és una realitat física asèptica –objectiva- que requereix d’una pupil·la sensible, subjectiva, emocionada, commoguda, que el situï en l’òrbita dels valors humans i el transformi en una sensació agradable, en allò que anomenaríem un esclat de bellesa.

Una estampa del segar, amb un restoll eixarreït, amb uns quants segadors reposant i xerricant aigua del càntir a l’ombra d’una garbera, ens pot fer pensar en la duresa i en l’esforç que havien de fer els nostres avantpassats per sobreviure, però també ens pot evocar uns instants viscuts irrepetibles. Situat en un capvespre d’estiu, amb els  darrers raigs solars daurant càlidament l’escena, la bellesa de la instantània és un fet difícilment qüestionable.

No sempre descobreix el paisatge aquell qui el té al davant. Al meu parer, a Catalunya, els grans revaloritzadors del paisatge com a valor estètic van ser els modernistes. Aquella generació de fills de menestrals poc o molt enriquits que havien passat la seva infantesa en la densitat humana i en la manca de llum i d’aire, i en les humitats insalubres, dels carrerons estrets i atapeïts de la Barcelona emmurallada. Rossinyol, Nonell, Cases, Sert...

Joaquim Mir va néixer molt a prop de tots ells. La lluminositat de les Illes i del Garraf el degué també captivar. Cap als anys trenta es va desplaçar al Pirineu –a Andorra- per a retratar-ne el paisatge. Allà hi va conèixer una jove vídua nargonina que treballava en un restaurant de les Escaldes.

Aquella senyora, la Maria Ramoneda Moles, de cal Guillot –coneguda a Nargó com la Maria de la Torre, per una torre que li van fer edificar els familiars del seu segon home- el va posar en contacte amb el marit d’una germana seua -la Juanita Ramoneda- que era secretari de Nargó i afeccionat a la pintura. Es deia Tomàs Pujol. A través d’aquest, en Mir va conèixer Nargó i hi va fer un parell d’estades, pel cap baix.

Joaquim Mir, el pintor més cotitzat de la Catalunya dels anys trenta (acabava de rebre a Madrid la Medalla d’Honor de Bellas Artes) va arribar a Nargó amb el seu cotxe Panhard, la seva senyora –Maria Estalella- el seu fill, el xofer i una minyona. Es va instal·lar a cal Turiella del carrer Nou, al número 23, i hi va fer una llarga estada, durant la qual va immortalitzar el paisatge nargoní dels anys trenta.

Mir va pintar diversos indrets de Nargó i l’any 1934  va filmar uns fragments del poble en 8 mil·límetres. El Cantó, el Raval, el Rosser, Nurieda, Aubenç, l’església de Sant Climenç...

Els seus pinzells i la seva mirada ens van ensenyar a observar el poble d’una altra manera. Les cases ja no eren els simples habitatges de sempre; la plaça ja no era el lloc on anava la gent a buscar aigua, abeurava les vaques i es trobava sortint de missa; les muntanyes ja no eren només els llocs on es criava la fusta que després s’enviava Segre avall...

A partir d’aleshores tot va tenir una altra llum, un altre punt de vista. El país ja no era l’espai en blanc i negre de què deixaven constància les fotografies, ni es reduïa a un espai únicament destinat a viure-hi i pensat per a viure’n: era també un paisatge per a gaudir-ne.