Els monuments són el resultat d'un esforç col·lectiu que d'una manera o una altra assenyalen fites de la nostra història. Ens indignem quan algú els destrossa.
Ens exasperem quan veiem que s'ensorren en les profunditats de l'oblit enmig de la indiferència de molts.
Les llengües també són el resultat d'un esforç col·lectiu que assenyalen i emmarquen d'una manera precisa les fites del pensament humà i ens parlen del tarannà de les persones que les parlen. Però gairebé ningú o molt poca gent s'indigna o s'exaspera davant la seva desaparició forçada, imposada.
Les llengües -deia Saussure- no es moren: les maten. Aquí teniu el cas de les fronteres aixecades pel PP i el PSOE entre les televisions en català i el País Valencià i les Illes.
Ser savi (mandgir-djaru), en la llengua australiana jaru, és tenir orelles. Ser ruc és no tenir-ne. No saber escoltar equival a ser un ase. Rere aquesta expressió s'hi amaga tota una concepció del món i de la vida.
En català, que és una llengua molt més visual, ser llest és tenir vista, però si som intuïtius és que tenim nas, encara que si tenim nassos és que som decidits. I si ho som d'una manera descarada és que tenim barra. I si a més ho fem d'una manera poc educada és que tenim molta llengua. Parar l'orella vol dir escoltar, i tenir-ne, captar la música amb sensibilitat. Caldrà tenir... el que sigui per mantenir la llengua viva i les capelles del Pirineu dretes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada