Cal Camell

Cada diumenge, com sortits d’una pintura de Joaquim Vayreda, els Senyors de les Muntanyes abandonaven els seus refugis i es presentaven al poble acompanyats d’una caravana de mules, matxos, rucs i algun gos. Ells encara no ho sabien, però ja eren els darrers representats d’un antic i noble llinatge a punt d’extingir-se.

En arribar a la vila, descarregaven les sàrries i les panistres, abeuraven els animals en algun dels cóms i safareigs que hi havia, els estacaven a les anelles que sortien de les parets, i començaven a mercadejar pels diversos comerços i obradors que aleshores donaven color i alegria al paisatge.

Els Senyors de les Muntanyes baixaven a comprar pa per a la setmana o per a més dies, a comprar tabac, a comprar roba -que es feien fer a mida-, gorres, boines, queviures i altres necessitats. De tant en tant, feien ferrar les bèsties en alguna de les dues ferreries que cada diumenge feien guàrdia i ferraven sense parar fins que se’ls acabava la feina. De tant en tant, en cas de manifesta necessitat, anaven al metge i, si s’esqueia que havien de menester alguna medicina s’arribaven fins a Organyà, a una hora més de camí.

Tot allò ho pagaven amb el que obtenien de les seves activitats. Portaven fruita (al seu temps), bolets, tofes, conills, gallines, ous i capons que, generalment, venien a la Lisa de Peramola, a la cantonada de cal Benito. Alguns, a més, treballaven al bosc. Algun altre baixava càrregues de llenya per algun forn...

A l’hora de dinar, cadascú s’espavilava com sabia i podia. Alguns, els més potentats, s’arribaven a la botiga de cal Camell, a tocar de l’antiga font del Raval, que era la mare de totes les aigües que corrien pels cóms i els safareigs i també de les que es bevien al poble, previ transport amb galledes, colladers, càntirs i canteretes. (El darrer portador de collader que recordo va ser lo Magí vell i la dona que portava més càrrega d’aigua segurament va ser la Marcel·la  de cal Roca: es diu que havia arribat a dur una cantereta al cap, dos càntirs a sota aixella i una galleda a cada mà!).

Cal Camell, doncs, era el centre neuràlgic del poble. Era una botiga d’ unes dimensions mitjanes. En aquella època em sembla recordar que tenia dues portes, però avui –reconvertida en perruqueria- només en conserva una. En l’actual porta hi havia un petit aparador i, a l’interior, un taulell travessava de cap a cap la botiga. Al fons, encreuat amb aquest, hi havia el taulell de la carnisseria, lloc on les noies de la casa (la Maria, la Pepita i la Quimeta) despatxaven la carn.

En aquella botiga hi havia tota mena de queviures, d’espècies, de llaminadures i de productes diversos. La canalla, quan teníem algun dineret, hi compràvem pega dolça, xufles i altres gormanderies. També hi compràvem “sobres sorpresa”, que costaven una pesseta, i hi sortien un o dos exemplars del Capitán Trueno, del Jabato, de Chispita, del Cachorro, etc. Costava molt de fer-ne la col·lecció completa. De fet, fins ara de gran, no ho he aconseguit.

Els Senyors de les Muntanyes solien visitar la botiga cap al migdia, quan ja havien enllestit les feines que els havien portat al poble. Aleshores s’asseien al voltant d’unes petites tauletes i es disposaven a fer un “dinar de diumenge”, a base de pa, arengades, cansalada i, fins i tot, alguna llauna de sardines, que era una menja de gent privilegiada.

Aquells Senyors de les Muntanyes no s’imaginaven que eren els darrers representants d’un antiquíssim llinatge. Moltes de les velles i venerables botigues del poble tampoc no s’ho podien imaginar. Ni els ferrers, ni els sastres, ni els fusters, ni els espardenyers, ni el sabater, ni el baster, ni la Lisa que comprava aviram i caça a la cantonada de cal Benito... Ni l’Ambrós, ni el Boixcar, ni tants i tants guionistes i dibuixants de patufets que hi havia aleshores.

Després, al primer foscant, els Senyors de les Muntanyes, amb els animals carregats amb saques de pa i la resta de compres reprenien el camí de tornada cap als seus ancestrals refugis, i el poble, amb les botigues tancades i els carrers silenciosos, es quedava més buit, més sol, més desemparat sota la llum de la lluna: només quedava la possibilitat d’anar una estona al cafè, esperar el ball del vespre que es feia a la Societat (aleshores Café España) i, per a acabar de rematar el diumenge, deixar-se seduir per la màgia de poder veure una pel·lícula al cinema de cal Taüssà.