Escarmentar, un mot genuïnament castellà?

Hi ha dues menes de creacions humanes: les que serveixen per a alguna cosa i les que ens diuen alguna cosa. Totes dues constitueixen allò que anomenem cultura. Un cotxe serveix per a desplaçar-se. Una pintura ens diu alguna cosa.

Sovint, però, les coses que serveixen per a alguna cosa també ens parlen. Un cotxe, per exemple, a més de servir per a desplaçar-se, té una funció comunicativa evident: no és igual tenir cotxe que no tenir-ne, no és igual tenir un Mercedes que un Dacia... I els objectes que diuen alguna cosa, sovint, també serveixen. Una pintura, per continuar l’exemplificació, més enllà del seu missatge estètic, pot servir per a posar en relleu o reforçar el poder d’una determinada institució, d’una persona, d’una casta; per a donar informació d’un fet, d’una època, etc.

La llengua, certament, serveix per a comunicar-se. Però la llengua també ens parla més enllà dels missatges estrictes que transmet en el procés comunicatiu quotidià. Aquesta segona veu de la llengua, aquesta veu amagada, lentament oblidada de generació en generació en la llarga desmemòria del temps, se’ns presenta encriptada i plena de viaranys garrigosos, argelagosos (ja em disculparan la llicència els membres de la Secció Filoil·lògica de l’IEC!) i, per tant, gairebé esborrats i intransitables. Saber escoltar-la, desxifrar-la, no obstant, és per a molts una autèntica delícia i una font de coneixement d’allò més gratificant i clarificador. Un autèntic plaer. Us convido a fer-ho, de la mà d’uns grans mestres, amb la paraula ESCARMENTAR.

D’altra banda, però en estreta connexió amb el tema, sempre m’ha fascinat la capacitat que tenen les llengües modernes de crear i fer-nos arribar per mitjà del cabalós riu verbal de la història conceptes abstractes d’allò més complexos a partir d’aquelles nocions concretes i absolutament senzilles que un dia brollaren, potser miraculosament, de les generoses i misterioses deus de la terra.

Així, la noció que en català expressem amb el verb tallar degué tenir en indoeuropeu una forma hipotètica sker o skei (irlandès antic scar “tallar”, persa kard “separar”, sànscrit chyati “tallar”, anglosaxó scinu “tíbia”, prussià antic kersle “destral”, albanès sh-kjer “fer bocins”, llatí scio “saber” [en el sentit primigeni de separar una cosa d’una altra], germànic skeran “tallar”, etc.).

En català, arribades per torrents i rieres diversos, tenim també una munió de paraules que ens evoquen aquelles formes hipotètiques. Esquilar, esquinçar, esquerda, esquena [ant. os tallant, tíbia], esgrimir, escorça [allò que  es pot tallar], escorxar, esquizofrènia, escindir, prescindir, rescindir, cisma, escut [tauló tallat], carn [bocí tallat], carnaval, carnestoltes, escarnir...

Emparentada amb aquest camp semàntic tenim la paraula escarmentar. Durant molt de temps l’etimologia d’aquest mot va ser certament confusa i molt discutida. El fet que fos un mot exclusivament ibèric (només és viu al castellà, al portuguès i al català) va cridar molt l’atenció dels grans romanistes del moment. Gran etimòlegs com Díez, Michaelis, Cornu, Körting,  Baist, Meyer-Lübke i Joan Coromines van dedicar innombrables esforços a escatir l’origen del mot.

La versió més comunament acceptada i definitiva va ser la que va donar el gran filòleg català, Joan Coromines, l’any 1946. Escarment, en el sentit de càstig exemplar, seria el resultat de la síncope, per caiguda de la i pretònica, de escarn(i)miento>escarmiento. Escarnir, inicialment, significava simplement “fer mal a algú” (“la mentalitat dels senyors medievals –ens diu Coromines− mirava el qui sofria un càstig  com una persona violentament humiliada i avergonyida”). Però el senti de ”càstig exemplar” no apareix fins al segle XIII. La llengua que té l’honor d’haver-la documentada per primera vegada és el castellà. La trobem ja al Cantar de Mio Cid: “Ferió luego (...) / en los pueblos paganos fizo tal escarmiento, / falló e mató d’ellos a todo su talento” i també en Gonzalo de Berceo “por escarmentar otros serie descabezado”. En català també fou força matinera, però no tant. Apareix ja literàriament a l’Espill de Jaume Roig (s. XV): “faré’ls report:/ serà consell/ de home vell/ ja scarmentat...”

Des d’aleshores, com deia Antonio de Nebrija, la paraula escarmentar i la resta de la llengua castellana va ser sempre “compañera del Imperio”.

I tot sembla indicar que ho vol continuar essent.

(Article publicat, amb lleugers retocs, al número 106 de Llengau Nacional)