¿Qué hacer con
España?
César
Molinas
Ediciones
Destino, Barcelona 2013
El volum, de 302 pàgines, s’estructura en tres parts.
La primera parla de l’evolució i de la direcció del món actual; la segona es
pregunta d’on ve Espanya i, la tercera, es planteja què es pot fer amb Espanya.
A la primera part estableix la distinció entre la
història, com a recull de relats, com a successió de fets –la història amb
minúscula- i la Història hegeliana –amb majúscula- com a procés de
desvetllament de la consciència.
Una idea especialment interessant d’aquesta
part és la que estableix la relació entre la guerra i la història i analitza la
importància que aquesta ha tingut en el desenvolupament de la humanitat, des
del neolític fins ara, i principalment en la creació dels estats actuals. També
és remarcable l’anàlisi que l’autor fa del concepte de progrés i dels diversos
ritmes i formes que aquest ha tingut en la història humana. A partir d’aquests
elements, l’autor es planteja el futur de les idees, de l’espècie, del paper de
la guerra, de l’economia i d’Europa.
A la segona part l’autor estudia les causes d’aquesta
anomalia Històrica (amb majúscula, és a dir, sense Il·lustració) anomenada
Espanya. Des de la capitalitat de Madrid, a l’existència del “capitalisme
castís” que domina i corromp els mecanismes de l’estat democràtic i s’oposa a
la innovació, al progrés i a l’educació. L’autor dedica una especial atenció
als dos conceptes hegemònics de nació que han configurat la mentalitat
espanyola, l’orteguià –amb una voluntat sobre el paper integradora i que hauria
tingut el seu moment estel·lar durant el parèntesi de la transició- i el
josenatonià, el de “unidad de destino en lo universal”, que és el que
autènticament s’ha acabat imposant. L’autor retrata també la classe política
espanyola com una classe econòmicament “extractiva” que es dedica a “capturar”
beneficis de les empreses regulades a través del BOE, valent-se del poder
"extractor" que els dóna la seva influència política. Tot seguit analitza la
crisi actual que, segons ell, a l’Estat espanyol té un triple vessant,
l’econòmic, l’institucional i el moral.
A la tercera part l’autor proposa un seguit de
reformes que van des dels partits polítics fins al mercat del treball, passant
per la llei electoral, els organismes reguladors, la justícia, l’ensenyament
primari i universitari, l’habitatge...
El llibre em sembla força interessant i recomanable,
tot i que, atesa l’ambició del plantejament, hi trobo algunes llacunes
històriques importants: el paper de la noblesa rendista i terratinent
–subvencionada fins a les orelles-, la financiació de les creences religioses a
través de l’Estat, les subvencions arbitràries i capricioses –molt especialment
les del caríssim món de la tauromàquia-, el paper i el sentit de la monarquia
en un estat presumptament democràtic- etc. Hom té la sensació que critica –i
amb raó- els masovers, però que s’oblida dels amos autèntics. Com a català, no
m’agrada la definició joseantoniana de nació ni l’orteguiana, perquè cap de les
dues no ens deixaria ser el que durant segles hem aspirat a ser: catalans i
espanyols amb dignitat i sense renúncies.
Segons Molinas, de fet, els catalans
sobiranistes no tenim un model de nació. En discrepo. Per si de cas, li avanço quin és el
meu tal com jo el veig: “un projecte de futur, amb una profunda i inequívoca
voluntat democràtica i democratitzadora, que permeti a tothom ser qui és i qui
vulgui ser i que garanteixi la llibertat, la dignitat, la igualtat
d’oportunitats, la seguretat, l’educació i la sanitat de totes les persones que
en formin part”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada