Per sort, disposem d’una
informació molt precisa pel que fa a l’estat de les obres de la carretera de Lleida a
Nargó. El dia 23 de juliol de 1892, Josep Zulueta, en una carta a La
Vanguardia, deia, puntualitzant una informació apareguda al diari: “El trayecto cuya esplanación está terminada y
en cuya engravación se está trabajando es, no entre la venta dels Espluvins y Orgañá, sino entre la
citada venta y Coll de Nargó, donde actualmente queda atascada la carretera: y
como Coll de Nargó está poco más ó menos á la mitad del camino entre los Espluvins
y Orgañá resta un trecho de unos cinco kilómetros en el cual no se ha hecho
absolutamente nada.”
Queda clar, per tant, que
l’any 1892 la carretera ja arribava a Nargó. Després de segles d'oblit i abandonament, les comunicacions començaven a millorar i la roda ja estava a punt d'arribar a les nostres contrades. Durant una colla d’anys, però, les
mercaderies encara es devien traginar amb animals de bast a través de la
Collada que passava –i passa- pel mig del poble. Per què va trigar tant
d’arribar a la Seu (1906). Puigcerdà (1915) i Andorra la Vella (1916), la
carretera?
Cal tenir en compte que la carretera de la Seu va
estar una colla d'anys empantanegada al Racó els Arç. Primer perquè foradar la
Garanta va costar molts esforços, després, perquè la catàstrofe dels Espluvins
(1894) ho va acabar d’alentir tot. Durant aquell temps van córrer rumors de
tota mena, alguns dels quals recull l’article de Josep Espunyes a la revista Lo Banyut, esmentat dies enrere: http://www.lobanyut.cat/wp-content/uploads/17rev.pdf.
Entre 1912 i 1914 (moment en
què Catalunya va recuperar un cert poder) es va començar a construir la
carretera de Nargó a Isona. Aquestes dues carreteres havien de canviar per
força la fesomia del poble. Per una banda, la de la Seu acabaria traient el
trànsit que venia de Lleida de l’interior del poble. Per una altra, la d’Isona,
travessaria el poble i en propiciaria una expansió en els trossos que hi havia
de cal Not (actual) a l’església de Sant Climenç (antic cementiri).
Perdre l’ús ancestral de
l’antic camí ral va aïllar en certa manera el nucli nargoní, però alhora, la
conjuntura de les dues carreteres el va fer molt més accessible. Es pot ben dir
que, a partir d’aquest fet aparentment tan contradictori, de tancament i
obertura, que caracteritza la fesomia de Nargó, un bon ramell d’escriptors i
pintors van començar a descobrir-lo. Va ser justament d’ençà d’aleshores que
gent com Joan Amades, Joaquim Mir, Mercè Rodoreda o Pío Baroja s’hi van deixar
caure i el van reflectir a les seves obres. En parlarem els dies vinents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada