Mentre l’oposició
bonsai del PSOE es planteja si es fa definitivament l’harakiri, la plana major
del PP -amb Rajoy i de Guindos al capdavant- treu pit i ens delecta amb la
cantarella de les excel·lències de la seva prodigiosa i brillant política
econòmica.
Sota la seva magistral
batuta, l’Estat espanyol no va haver de sortir de l’euro; no va haver de
demanar el rescat com Grècia, Irlanda i Portugal, i va obrir una nova via
encara més prodigiosa i excelsa: la del rescat bancari. Tot això “por el bien
de España y de los españoles”. Amb tantes meravelles, no m’estranya que el que queda del bonsai del
Felipe acabi donant-li suport.
Els pobre
nord-americans no serien tan afortunats com els espanyols. El republicà Donald
Trump no para de recordar que el Govern federal inverteix milers de milions de
dòlars cada any per a ajudar els ciutadans amb els ingressos més baixos i, tot
i això, “més de 43 milions de persones encara no han aconseguit sortir de la
pobresa”. Que el senyor Donald Trump es preocupi tant dels pobres és realment
commovedor.
Quan ara fa vuit anys
Obama va iniciar el seu mandat, els EEUU patien una crisi espantosa. Ciutats
industrials, com ara Detroit, i barris sencers de moltes altres, vivien pràcticament
en la misèria. Un dels bancs més grans del país, el Lehman Brothers, va fer
fallida i va arrossegar darrere seu la resta del món. Les classes mitjanes i
baixes van patir una sotragada com no es coneixia des de la crisi de 1929.
Però els demòcrates
nord-americans no van seguir les prodigioses receptes europees i espanyoles, de
les quals tan i tan orgullós se sent el PP. Per comptes de retallades socials,
els nord-americans van optar per injectar diners a l’economia. Per comptes de
“salvar” (amb els diners de tots) bancs en fallida, els van deixar caure. Ras i
curt: van ser uns eixelebrats, uns irresponsables, un desastre.
Ara, segons l’Oficina
del Cens dels EEUU, l’ingrés familiar mitjà és només de 56.516 dòlars a l’any. Una
misèria, com es pot veure. L’any passat aquest ingrés s’incrementà un 5’2% i ho
va fer amb més força a les llars més desfavorides. L’atur és pràcticament
residual, conjuntural: no arriba al 5%.
La taxa de ciutadans sense assegurança
és, proporcionalment, la més baixa de la història. Durant aquest any 2015, el
nombre de famílies pobres es va reduir en 3’5 milions i els que més s’han
beneficiat de les millores impulsades per Obama i la seva administració han estat els
afroamericans i els hispans. La discriminació salarial de les dones respecte
als homes també s’ha reduït, encara que la igualtat es troba lluny de ser una
realitat. Durant el 2016, la creació de llocs de treball ha estat només de
182.000 al més... En fi, un fracàs.
No m’estranya que el
bonsai que va plantar en Felipe estigui disposat a donar suport a la brillantíssima
política de’n Rajoy, una manera com una altra de fer-se l’harakiri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada