Un tastet del número 25 de Cadípedraforca: Aquell Nargó, aquella Seu...

Des de temps immemorials, Nargó  ─l’ encimbellat, el solitari, l’eixarreït, el costerut, el represaliat, l’entendridor poble de Nargó─,  havia viscut de Segre i de cara a Segre. 

Els nargonautes del Sicoris, més popularment i senzillament coneguts amb el nom de raiers, eren la punta de llança del transport fluvial de la fusta de tota la comarca i d’algunes comarques veïnes. 

Les hortes de Segre ─des del pont d’Espí al Soler─ omplien de tota mena d’hortalisses i de la fruita més variada i saborosa els entaforats i fresquívols rebosts i cellers de les cases del poble i dibuixaven una gran franja de verdor jovenívola i florida a la part baixa i rogenca dels conreus del secà. 

L’aigua de Segre aleshores era neta, fresca, potable i generosament habitada, i els afamats pescadors de la vila en treien truites, cua-rois, bagres, barbs i altres menes de peixos. A la vora de Segre, a més, hi havia molins fariners, un dels quals es convertiria en una important indústria farinera que acabaria portant una primera i vacil·lant llum elèctrica al poble. 

Per si això no fos prou, els tolls d’aquell riu ─amb el del Calderó al capdavant─ eren el lloc d’esbarjo i alhora d’entrenament dels joves del poble, molts dels quals sentíem encara la misteriosa crida genètica d’aquell riu per on els nostres avantpassats ─immediats o remots, però sempre experts nedadors─ havien navegat, any rere any, durant segles. 

El criminal braç de les fúries, però, cauria per enèsima vegada sobre la població de les nostres terres. Un general rebel, de bigoti esmolat i veu aflautada, encendria la metxa de la funesta deflagració que devastaria el territori. Catorze morts a les cunetes d’ambdues bandes de la carretera en poc més de tres anys i una dotzena llarga de cases tancades, amb tots els seus estadants a l’exili, en seria el trist balanç, encara vergonyosament provisional.

Darrere d’aquella tropa vingué el pantà, que es va fer per decret, sense manies ni contemplacions, i ho ofegà tot: des del pont d’Espí a més avall del Soler. 

Mentre va durar l’obra les cases buides s’ompliren, les nombroses i variades botigues es van poder mantenir obertes, els cafès van fer hores extres fins a la matinada, a la sala de la Societat ─rebatejada com Café España─ hi va haver   ball cada diumenge i, per si això no fos prou, es va començar a projectar cinema cada cap de setmana... 

Però les hortes de Segre quedaren colgades per sempre més, la farinera deixà de fer llum i aquell cordó umbilical ─ anomenat Segre─ que unia l’ancestral vida nargonina amb els boscos, amb la natura i amb la història, es trencà d’una manera tràgica i definitiva. Molta gent, moltíssima gent, hagué de marxar del poble. 

Nosaltres, la canalla, vam deixar el toll del Calderó per la tolla del Codó (lloc que ara molta gent anomena “les Basses de Coll de Nargó”!) i vam haver d’anar abandonant els records orals d’un passat fluvial que s’escolava cap a les cavorques de l’oblit, a canvi d’un món de somnis i fantasies que ens arribava de la mà dels nous “herois” d’aquell present tan barroerament controlat i, naturalment, rigorosament i exclusivament expressat en castellà: Roberto Alcázar y Pedrín, Flechas y pelayos, Hazáñas bélicas... Per sort, aviat arribaren el Capitán Trueno, Chispita, el Jabato i alguns altres, que equilibraren com bonament pogueren una mica la balança. 

 

Després, alguns vam tenir el privilegi de poder fer el batxillerat. Estudiàvem a l’escola del poble i ens anàvem a examinar a la Seu. Ho havíem de fer tot en un sol dia, amb un Cacaolat al matí i un dinar passador al migdia. 

 L’arribada a les envistes de la Seu tenia un punt d’encanteri sensitiu impactant, inoblidable. Tot just sortíem de la que aleshores es coneixia com “la recta d’Adrall” ─que era un llarg túnel  de 7 o 8 quilòmetres, format per la intensa i opaca verdor de les fulles dels plàtans que envoltaven la via─ amb la foscor ficada als ulls i encara mig marejats pels revolts dels Tresponts (els cotxes i les carreteres d’aleshores no eren pas com les d’ara!) quan de sobte ens trobàvem amb aquella vall oberta i radiant, elegantment dissenyada i polidament construïda, rica i moderna, que planava com un rai de somni entre la Valira i el Segre. No tinc paraules per a expressar l’efecte reconfortant i estimulador que aquell paisatge em causava. Segurament, aquella imatge tan lluminosa era el preludi del grapat de coses bones que hi trobaria més endavant.

A la Seu que recordo, aleshores, hi havia de tot: tavernes i biblioteques, restaurants i gelateries, militars i capellans, bisbes al seu Palau i coronels a l’hotel Mundial, esglésies i discoteques, contrabandistes i carrabiners, sastres a mida i un novíssim Maxcali, pastisseries i lleteries, aquell nou ric que s’asseia al Passeig i aquell enllustrador llargarut ajupit als seus peus, un claustre i una catedral, un hospital públic i una clínica privada, un cinema i una sala de ball, un passeig d’estiu i unes voltes d’hivern (que ara veig que alguns en diuen porxos) i, sobretot, gent amb qui passejar i fer-la petar. 

Amb el malaguanyat Josep Maria Sabrià vam esmolar moltes soles de sabata discutint sobre el diví i l’humà; amb el professor Jaume Caelles vaig aprendre a veure la vida arran de terra i en la seva dimensió més exacta; en Pasqual Ingla em va obrir la porta de la biblioteca de casa seva i em va endinsar en la història de Catalunya i Espanya i en el joc de la botifarra ─del qual era un mestre─, i em va mostrar, sense dir-ho, com es conjuga la fe amb el dubte, la religiositat amb l’ètica... 

Entre la seva biblioteca i la que hi havia en un edifici de la Caixa, a tocar de la Salle, recordo que a la Seu vaig descobrir, Joanot Martorell, Ausiàs March, Dostoievski, Gerald Brenan, Karl Marx, Vargas Llosa, Herbert Marcusse, Albert Camús, Joan Fuster...

Aquella Seu i aquell Nargó tan commovedors i planers, que tot just despertaven del son medieval, avui ja no hi són. Ara n’hi ha uns altres. Caldrà anar-los descobrint!